anar a nevagció

LA QÜESTIÓ SOCIAL, RELIGIOSA I NACIONAL A LA II REPÚBLICA ESPANYOLA. 12 Abril 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

Els tres eixos desencadenants de la guerra de 1936-39 són la lluita de classes, l’ateisme militant i els separatismes. Així veien les coses els facciosos i per això es van aixecar en armes contra la República.
Fins a l’any 1931 l’Estat espanyol encara no havia desenvolupat totalment els principis bàsics de la democràcia liberal, menys encara havia resolt el problema social. La Constitució de 1876, imperant fins al cop de Miguel Primo de Rivera el 1923, no havia acabat amb el caciquisme i la manipulació de les eleccions. Les antigues oligarquies reaccionàries encara no havien sigut definitivament escombrades. Encara l’Esglèsia Catòlica constituia una força “feudal”, les restes de l’Antic Règim que encara dominava les ments de moltes persones. Al mateix temps la lluita social i anticlerical havia sigut molt intensa al període anterior. L’anarquisme revolucionari dominava el proletariat català i la pagesia andalusa. El socialisme marxista dominava a Madrid i Astúries.
La República de 1931 va ser tan ambiciosa com per voler solucionar els tres problemes: el social, el religiòs i el nacional. A mès pretenia desenvolupar totalment els principis de la democràcia liberal. En el terreny social la Constitució republicana comença dient que: “España es una república de trabajadores de todas las clases”. No es tracta d’una concepció marxista, però si que posa l’accent en les classes populars. La República espanyola no volia la col.lectivització de la propietat, però si seguir una política reformista a favor de les classes populars. A mès va intentar una reforma agrària que no va acabar d’aplicar mai, per tal d’acabar amb la situació de misèria al camp espanyol i amb la dominació terratinent. Però el temps històric no acompanyava gens ni mica les pretensions de reforma social. Sense sortir del capitalisme l’impacte de la crisi de 1929 era inevitable. Les contradiccions de classe s’exacerben i es produeixen tragèdies com les de Casas Viejas al camp andalús o la Revolució d’Astúries de 1934. El fracàs de la reforma social afavoreix el moviment revolucionari, especialment l’anarcosindicalisme. Per altra banda les oligarquies reaccionàries s’alineen a la CEDA de Gil Robles, però no serà suficient i seran cada dia mès partidàries de la sublevació militar.
En la qüestió religiosa la República espanyola únicament volia preservar la laïcitat de l’Estat. En l’ensenyament,per exemple, la major part estava controlada per l’Esglèsia. Pasar de cop i volta a un ensenyament laic era un problema, implicava destruir l’únic ensenyament real que existia. L’ateisme militant no el promou la República. L’anticlericalisme violent bàsicament és anarquista. Hem de pensar que el comunisme a Espanya els anys 30 és molt feble. Fins i tot a la guerra la força provindrà de l’ajuda soviètica, no de dins. Azaña s’equivocava quan deia que Espanya ja no era un país catòlic. Apart de les antigues elits quedava encara una important massa popular controlada per aquestes. La impossibilitat de normalitzar la laïcitat de l’Estat serà un altre desencadenant de la guerra.
Finalment queda el rpoblema dels “separatismes”. A Euzkadi existia el PNB des del 1895. A mès el nacionalisme basc volia unes relacions especials amb el Vaticà que el separaven de la República laica. A Catalunya des de finals del segle XIX s’estava produïnt un important despertar de la consciència nacional. La República concedeix l’Estatut d’Autonomia a Catalunya el 1932 i a Euzkadi ja durant la guerra, el 1936. Però les tensions són molt fortes. La proclamació de l’Estat Català provoca la suspensió de la Generalitat de 1934 a 1936. La dreta mès reaccionària no pot asimilar aquestv despertar de la consciència de les nacionalitats històriques: Galícia, Euzkadi i Catalunya.
El fracàs de la República en aquests tres eixos clau: social, religiòs i nacional, provocarà el “sentir nacional i catòlic” juntament amb la defensa del “sagrat dret de propietat” de l’anomenat “Movimiento Nacional”.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (9-IV-2008).