anar a nevagció

DIVISIÓ HISTÒRICA DEL SEGLE XX. 2. EL SEGLE (1914-89). 2 Abril 2008

Publicat per salmeron a: General , trackback

La Primera Guerra Mundial té com a efecte la caiguda de les monarquies reaccionàries europees: prusiana, russa i austrohongaresa. També cau immediatament l’imperi turc, “l’home malalt d’Europa” del segle XIX i que havia existit des del 1453. Es comença a posar en evidència la superioritat econòmica dels Estats Units sobre Europa. I el que mès marcarà el segle serà el triomf de la revolució bolxevic a Rússia. La situació que es genera com a conseqüència de la guerra és totalment nova respecte de la situació anterior al començament de la guerra.
La revolució bolxevic va lligada a l’expectativa de revolució proletària mundial. Encara que el moviment revolucionari s’ha desplaçat cap a l’Orient, la revolució comunista a l’Europa Occidental encara no deixa de ser una possibilitat. Serà el SPD qui aixafarà la revolució soviètica a Alemanya. A Hongria hi ha el govern comunista de Bela Kun el 1919. A Itàlia, encara que havia estat al bándol vencedor, la petita burgesia estava enfonsada i això pot afavorir el comunisme o el feixisme. Aquests són els anys del “pistolerisme” a Barcelona. El plàcid reformisme socialdemòcrata no s’aplica encara gens ni mica a l’Europa d’entreguerres. La convulsió social d’aquests anys afavorirà l’aparició del feixisme com a resposta al “perill roig”. Hi ha feixisme a Itàlia a partir de la Marxa sobre aRoma de 1922, a Espanya a partir del cop d’Estat de Miguel Primo de Rivera el 13 de Setembre de 1923, a Polònia amb Pildsusky, a Alemanya a partir de la victòria electoral del NSDAP el 30 de Gener de 1933, etc. És una simplificació reduir el feixisme a la forma de la guerra civil contra la classe obrera que adopta l’Estat burgès. És això, però al mateix temps és una ideologia pròpia que es basa en la primacia de l’Estat sobre la societat civil. La burgesia és quelcom de subordinat pel feixisme, a l’inrevès de l’Estat liberal al que l’aparell serveix interessos burgesos.
El feixisme aconsegueix aixafar el moviment obrer a determinats països. Però s’ha d’enfrontar no nomès al comunisme soviètic, sinó també al liberalisme humanista. La Segona Guerra Mundial és la conseqüència de l’ambició imperialista hitleriana, del seu odi a la democràcia liberal, de l’odi als eslaus i de la necessitat d’utilitzar la maquinària de guerra generada al període de 1933-39. Massa enemics. Els grans aliats de Hitler nomès són Itàlia i Japó. De Franco nomès va aconseguir la no beligerància. El pacte germano-soviètic del 23 d’Agost de 1939 li hauria permès dedicar-se nompes al front occidental i neutralitzar el front oriental. El seu odi als eslaus difícilment podia evitar el temptació en què va caure el 22 de Juny de 1941.
La conseqüència de la guerra és la derrota total del feixisme i l’aliança precària de la democràcia liberal i la democràcia popular. Desprès de 1945 a Europa nomès hi ha feixisme als dos Estats de la Península Ibèrica. El feixisme és derrotat militarment i la seva ideologia desapareix de l’escenari de la història. Queda una mena de visió organicista o corporativista del poder de l’Estat a la Península Ibèrica que anomenen “democràcia orgànica”.
El mòn queda dividit en dos blocs: el capitalista i el comunista. El 1949 es crea l’OTAN i el 1955 el Pacte de Varsòvia. Això és la guerra freda. El 1949 Mao Tse Tung proclama la República Popular Xinesa. Fins al 1959 rep ajuda soviètica. Però l’entitat política pròpia de la Xina de Mao fa inevitable la divisió del bloc comunista. La Xina de Mao es distancia de la teoria de la “coexistència pacífica” de Kruschev. Es converteix en un referent per als moviments antiimperialistes i socialistes de les antigues colònies occidentals. A partir de 1959 la Cuba del Che i Castro és un nou referent per a aquest tipus de moviments.
De 1945 a 1973 es desenvolupa a l’Occident capitalista el mès increible creixement econòmic que hagi conegut mai la humanitat. La ideologia dominant és la socialdemòcrata. El capitalisme liberal sensu estricto és impossible. La socialdemocràcia salva el capitalisme del caos. Es crea el Welfare State(l’Estat del Benestar). És la “gàbia d’or” de la classe obrera que es temia Marx. El desenvolupament econòmic és igualment impresionant als països socialistes. Però la crisi de 1973 afecta els països capitalistes. Les causes de la decadència econòmica dels països socialistes no tenen res a veure ni amb els recursos natural, ni amb fluctuacions del mercat. El sistema socialista esgota les seves potencialitats productivistes, L’emulació socialista no ha funcionat. La Xina de Mao fa un girv “capitalista” desprès de la seva mort: “gat negre, gat blanc, el que importa és que mengi ratolins”, deia Deng Xiao Pin (1904-97).
El sistema capitalista supera la crisi del 73. És un sistema flexible que sap contrapesar els efectes socials del lliure mercat. El sistema socialista no té cap mena de flexibilitat, la mès mínima reforma desestabilitza tot el sistema. La Perestroika de Gorbatxov té l’efecte contrari al desitjat. Si modifiques la part política el desastre econòmic és inevitable. Es tractava d’una estructura rígida, a la que l’economia es fonamentava en una política totalitària. De fet el segle s’acaba amb la caiguda del mur de Berlín el 9 de Novembre de 1989. El comunisme ha condicionat la política mundial del segle XX. El seu esfondrament genera una situació qualitativament nova. L’imperialisme capitalista ha guanyat la “guerra civil mundial” sense cap acció bèlica. El perill de guerra nuclear s’esvaeix. Al segle XX no li queda ja res mès que treure les conseqüències de la victòria capitalista mundial.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (1-IV-2008).

Comentaris»

encara no hi ha cap comentari, vols ser el primer?


*
Per comprovar que ets una persona, i no un programa automatic que deixa comentaris-spam, copia la paraula que veus a la imatge.
Anti-Spam Image