anar a nevagció

LA CLASSE OBRERA COM A SUBJECTE HISTÒRIC. 30 April 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

L’1 de Maig és una data representativa de la lluita històrica de la classe obrera per tal d’assolir com a mínim reformes laborals d’acord amb els propis interessos de classe.
La classe obrera apareix com a subjecte històric per primera vegada el 1848. Abans el Quart Estat ja havia aparegut, però mès o menys diluït dins del marc de la revolució burgesa. Nomès el 1848 la classe obrera ja té un projecte polític propi. A França el socialista Louis Blanc forma part del govern de la Segona República. A Alemanya la burgesia prefereix aliar-se amb els “junkers” (aristocràcia terratinent) per por a la revolució obrera.
La classe obrera és el modern proletariat que neix amb el desenvolupament capitalista. És al segle XIX bàsicament el proletariat industrial que s’està concentrant a les ciutats que no cesen de creixer. No s’ha de confondre la classe obrera o proletariat modern amb les classes populars en general. Un camperols no és classe obrera encara que tota la seva tasca sigui manual i visqui del propi treball. El proletari modern és el que viu del seu treball assalariat, i l’acumulació del traball assalariat és el capital. El proletari modern és l’antic artesà expropiatr per la burgesia industrial ascendent. Treball assalariat i capital són els dos pols antagònics d’un mateix mode de producció: el capitalisme o economia de lliure mercat.
A l’alçada de 1848 Karl Marx veu les coses de manera simplista i optimista. “La burgesia és com el mag que ha creat el monstre que la destruirà: el proletariat” diu al Manifest Comunista. És cert que el marxisme ha dotat la classe obrera internacional de consciència de classe i d’un projecte polític propi. Però no és cert que l’antagonisme de classe sigui irreductible in que l’única solució possible sigui la societat sense classes. A finals del segle XIX l’últim Engels, l’Engels de desprès de la mort de Marx (1883-95), ja veu que les coses no funjcionen així. L’últim Engels prefigura ja la socialdemocràcia reformista. El desenvolupament capitalista no ha anat en el sentit d’aprofondir l’antagonisme de classe. Per això Engels parla ja no de revolució obrera sinó de parlamentarisme socialdemòcrata. La figura de Lenin és indicativa del desplaçament del moviment revolucionari cap a l’Orient.
La socialdemocràcia reformista traeix la revolució obrera que ella mateixa va promoure durant dècades i s’adapta totalment al sistema parlamentari a partir de 1914. La Primera Guerra Mundial no porta la caiguda del sistema imperialista mundial, sinó únicament la revoució soviètica. La revolució soviètica es fa en nom de la classe obrera. Es suposa que el sistema soviètic és el triomf de la classe obrera. El triomf de la revolució soviètica i les posteriors i polítiques socialdemòcrates a Occident fan que la definició de la classe obrera com a subjecte històric sigui complexa. El mode de producció soviètic era realment socialista i nomès la classe obrera com a subjecte històric podia haver imposat un mode de producció d’aquestes característiques. Al mateix temps el predomini de la indústria pesant sobre la lleugera, anava contra l’interès de classe proletari: gaudir de bèns de consum. A mès no exercia el poder polític directament, sinó a través d’una casta burocràtica, sense interès de classe propi. Per la seva banda la socialdemocràcia reformista no imposa el mode de producció socialista a Occident, però si satisfà els interessos de classe proletaris. Aquesta època daurada és especialment la que va de 1945 a 1973. Durant aquest període es produeix el que Marx anomena “la gàbia d’or del proletariat”, benestar econòmic sense emancipació social. La situació és la inversa a la soviètica.
D’aqui deduïm que la classe obrera al llarg dels seus dos segles aproximats d’existència històrica no ha aconseguit la unitat d’emancipació social, llibertat política i benestar econòmic. Als països socialistes tenia emancipació social sense llibertat política ni benestar econòmic, contradicció interna que va portar el sistema a la seva caiguda. A l’Estat del Benestar té llibertat política i benestar econòmic sense l’emancipació social.
A l’alçada de l’1 de Maig de 2008 la classe obrera encara està lluny d’assolir la plena realització de la seva subjectivitat històrica: la unitat d’emancipació social, llibertat política i benestar econòmic.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (27-IV-2008).

PROBLEMES POLÍTICS INTERNS DEL PP DINS DEL MARC DE L’ESTAT ESPANYOL. 29 April 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

Ja sabiem que l’actual PP és l’Alianza Popular de Manuel Fraga fundada per aquest el 1976. Però es podria pensar que les necessitats dels hereus del franquisme d’adaptar-se al parlamentarisme democràtic instaurat a partir de 1977, obligaria al partit a actuar d’acord amb uns mínims criteris de democràcia interna. A mès la Constitució espanyola estableix que els partits han de ser democràtics en el seu funcionament intern.
La disputa Rajoy-Aguirre ofereix un lamentable i vergonyòs espectacle, agreujada per la mès lamentable encara interbvenció del fundador del partit, Manuel Fraga Iribarne. El fracàs del PP el 9 de Març va ser relatiu, però si segueix per aquest camí cada vegada mès ultradretà, es trobarà inevitablement en un atzucac. La seva política ja no és nomès unltradretana pels continguts: centralisme estatalista, liberalisme econòmic i conservadorisme dels costums; sinó també cper les formes. És un d’un autoritarisme inconcebvible democràticament que el líder no pugui tenir cap mena de resposta interna i que no hi pugui candidatura alternativa en un Congrès del partit. El gran beneficiari d’aquesta política és el PSOE que és el partit que realment actua d’acord amb la situació històrica actual de l’Estat espanyol.
Jo crec que l’actual Estat espanyol és totalment sòlid i estable, i que els trets que el defineixen són els mateixos que van quedar establerts durant la transició de 1977-82. Durant aquest període l’Estat espanyol es converteix en un Estat que actua d’acord amb el procedimentalisme democràtic, es basa en el consens i rebutja l’autoritarisme. En el quart de segle que ha transcorregut desprès no ha canviat res esencial. Aquesta imatge del Zapatero “radical” que trenca els compromisos de la transició és absolutament falsa. És el PP el que ha girat a la dreta trencant la política de consens. Zapatero no fa mès que desenvolupar el potencial de consens que ja s’estableix al període constituent, per tal d’agarantir la unitat i permanència de l’Estat espanyol. És el PP el que veu fantasmes. El poble espanyol per la seva banda no té cap inclinació autoritària, sinó que es regeix per criteris de democràcia liberal i consens social. És cert que a l’Estat espanyol hi ha “minories nacionals” radicalitzadesw, però Zapatero no li dóna ales, sinó que les apaivaga. Les seves concesions tenen l’efecte contrari, perquè, malauradament, l’Estat espanyol conserva intacte tot el seu prestigi.
La situació interna del PP, al menys la que presenta de cara enfora,és de confusió. Si no dóna una imatge mínimament democràtica, s’arrisca a una travesia del desert de 15 ó 20 anys. No té altra alternativa que modificar el seu discurs i la seva praxi interna. I, fins i tot així, no pot evitar quedar en una situació secundària i de subordinació respecte del PSOE. El seu model d’Estat no representa cap realitat històrica actual, no és la garantia ni dels seus propis objectius; ni tan sols tenen un model d’Estat no constitucional que donaria sentit a una política rupturista a llarg termini. Això implica la inevitable hegemonia política del PSOE., que és el partit que actua d’acord amb les exigències històriques de l’Estat espanyol.
Els altres “beneficiaris” dels errors polñitics del PP són els nacionalistes que es refugien sota el paraigües Zapatero, tipus Josu Jon Imaz.
No són bons temps per a la lluita democràtica dels pobles contra l’Estat espanyol. Són temps d’estabilitat d’un model d’Estat basat en la unitat territorial. Els fantassmes del PP són els que els han portat a la confusa i caòtica situació en què es troben ara.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (23-IV-2008).

ECONOMIA POLÍTICA I SOBIRANIA POPULAR. 28 April 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

Encara no s’ha esvaït del tot aquest mite de què la política no té entitat pròpia, sinó que és l’economia la que determina les estructures polítiques. Aquest mite si fos cert invalidaria el principi de sobirania popular. No nomès invalidaria aquesta forma de sobirania, sinó també qualsevol forma de sobirania política. Es tractaria no del govern dels homes, sinó del govern de les coses. Des d’aquesta perspectiva la llibertat seria “la consciència de la necessitat”. En aquest sentit la “llibertat política” consistiria en entendre la necessitat econòmica i en actuar d’acord amb aquesta.
La idea d’economia política sorgeix quan el desenvolupament econòmic és prou gran perquè afecti el conjunt de tota la societat. Aleshores cal veure quines són les lleis del desenvolupament econòmicm per tal d’actuar políticament d’acord amb les necessitats socials. L’economia deixa de ser l’art de saber dirigir la casa per adquirir una dimensió social i política. Economia vé del grec “oikós” (casa) i “nomos” (llei), i els grecs entenen la paraula en el seu sentit etimològic.
L’economia política es pot entendre tant per economies de mercat com per economies dirigides. El liberalisme econòmic consisteix en el “laissez faire”, “laissez paser”. No obstant això els primers que tracten l’economia com a ciència són els economistes liberals: Adam Smith, David Ricardo, John Stuart Mill, etc. Inmgènuament creien, sobretot Adam Smith, que el mercat és una mena de mà oculta que ho regula tot. La política s’ha de limitar a deixar que el mercat s’autorreguli d’acord amb les seves pròpies lleis. Això és evident que porta al caos econòmic i social. Va quedar definitivament clar a partir de la crisi de 1929. La idea d’economia política no podia quedar igual a partir d’aleshores.
L’economia dirigida implica que el poder polític té la visió econòmica general i és aquest el que dirigeix tot el procès econòmic. Si s’haguès donat alguna vegada una economia dirigida al mateix temps que la sobirania popular, això seria la forma mès autènticaz de democràcia. Però al mateix temps el determinisme econòmic implica que el poder polític es constitueix sobre la base d’una determinada estructura econòmica, cosa que és absolutament contradictòria respecte del principi de sobirania popular.
L’intervencionisme socialdemòcrata és una forma d’economia política que únicament intervé per evitar els efectes caòtics del lliure mercat, però sense que elo mercat deixi de ser el principal distribuidor social de la producció. Aquesta forma d’intervencionisme és la que s’aplica a partir de 1929 amb les polítiques keynesianes, i és el que ha permès la continuïtat històrica del capitalisme.
SDe fet l’economia no es regeix per lleis rígides, de manmera que el polític pot intervenir en funció d’interessos socials o polítics que res tenen a veure amb l’estricte desenvolupament objectiu de l’economia. El polític pot intervenir l’economia no nomès en el sentit de coneixedor pasiu de la necessitat econòmica, sinó també per complaure exigències populars.
La sobirania popular implica necesàriament que determinades exigències socials es puguin satisfer independemment de les lleis econòmiques. En aquest sentit hem de parlar d’economia política no com a lligam de ferro que vincula l’economia a la política, sinó com la llibertat del polític d’intervenir l’economia d’acord amb les exigències de la sobirania popular.
Ara bé, tampoc hem de pensar que és que no hi ha cap mena de llei econòmica. Les lleis econòmiques venen determinades per circumstànces històriques contingents. Res obligava a descovrir Amèrica, però una vegada descoverta Amèrica ja es crea el mercat mundial i les lleis econòmiques inherents que no depenen de cap voluntat humana.
Creure que no és la conscièncial social la que crea l’èsser social, sinó l’èsser social el que crea la consciència; és un mite lligat a la idea de l’economia com a infraestructura. La consciència i l’èsser social són dues realitats necesàriament lligades entre si, de manera que una implica l’altra; sense que cap d’elles constitueixi elfonament de l’altra. Si no fos així no hi hauria sobirania popular, ni podriem concebre cap mena d’emancipació humana.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (22-IV-2008).

NECESSITAT DE REFORMAR L’INDEPENDENTISME DEMOCRÀTIC. 23 April 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

L’indenpendentisme democràtic a Catalunya va tenir una gran oportunitat històrica el 2003-o4. Aquesta oportunitat s’ha perdut, però encara queda el potencial polític. Es tracta de saber interpretar-ho bé, veure on està realment la força política.
Jo interpreto així la situació política del 2003-o4:

1. 23 anys ce catalanisme suau van donar lloc a la radicalització d’un sector de la població.

2. El catalanisme és transversal. Es dona a tots els sectors socials i a tota la geografia catalana. El nostre vot és igual de catalanista tant si vé del Sant Roc, com si vé de Vic.

3. La política econòmica i social forma part de la política nacional. Amb la política econòmica i social únicament guanyarem vots nacionalistes.

4. El frontisme polític és inevitable. Sense aquest l’independentisme es desdibuixa i provoca la lògica incomprensió del nostre electorat.

5. El gradualisme dins de l’Estat espanyol no condueix a res. L’única possibilitat dins de l’Estat espanyol és el resistencialisme.

6. L’independentisme ha de ser rupturista democràtic. Si es nega aquest punt l’independentisme perd el seu sentit.

7. La cultura de govern estable és incompatible amb l’atractiu radical del nostre partit, ja que la font del nostre vot és radical.

8. No hi ha potencial polític a curt termini per a la independència. El potencial polític està en la consolidació d’un espai polític radical (rupturista democràtic), i preparar-se per a la lluita ideològica dura i llarga de desgast de l’Estat espanyol.

Aquest és el potencial polític que crec que hi ha. Els dos punts clau d’una direcció política encertada són que la independència no es veu a l’horitzó i que s’ha de consolidar el catalanisme radical.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (7-IV-2008).

NECESSITAT I CONTINGÈNCIA EN LA FORMACIÓ DE LA VOLUNTAT POLÍTICA. 22 April 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

Durant dècades s’ha cregut acríticament que és “científic” que la voluntat política és un reflexe de la necessitat econòmica. El polític no és, doncs. lliure. Si no actua d’acord amb les exigències històriques, que venen determinades per un determinat grau de desenvolupament de les forces productives, la seva “llibertat” el porta a la derrota mès absoluta. Les mases, el poble, en tant que titular de la sobirania, li pasa el mateix. Certament el poble pot escollir el que vulgui. Realment pot actuar en desacord amb les exigències històriques. Però aleshores una mena de força històrica inevitable li obliga a actuar d’acord amb allò que és històricament necesari.
Si això fos realment així el marge dwe llibertat seria insignificant. Aquesta visió de la política està lligada a una concepció filosòfica general, segons la qual tota acció humana s’enquadra dins del marc general de la causalitat física. Pràcticament no hi ha manera de diferenciar el subjecte humà de l’engranatge general del mòn físico-material. Aleshores caldria parlar d’una ciència de la política tan objectiva com la física o la química.
Si les coses fosin així sempre haurien de trobar un encadenament de causes, sense reduir mai les causes a la irreductibilitat d’una decisió lliure per part del subjecte humà. D’aquesta manera és impossible explicar el procès històric. Intentarè demostrar-ho amb l’anàlisi de fets històrics.
Perquè triomfa la revolució socialista a Rússia, amb un grau baix de desenvolupament del proletariat, i no a Anglaterra on hi havia una classe oberera industrial enormement desenvolupada i mès d’un segle de moviment obrer?. Sempre es poden alegar causes objectives, com que Rússia era la baula feble de la cadena imperialista, i Anglaterra s’havia procurat un imperi que contrarrestès la misèria del proletariat. Però hi ha un factor humà irreductible. Cap condició objectiva obligava a Lenin a esmerçar tots els seus esforços en fer pasar ràpidament Rússia de l’etapa burgesa de la revolució a l’etapa proletària. La revolució de 1905 i la de Febrer de 1917 van ser espontànies, però la d’Octubre va ser totalment planificada, i gairebé únicament per Lenin. Si a Rússia no hi haguès hagut cap mena de possibilitat objectiva, la voluntat de Lenin s’hauria estavellat contra la impossibilitat històrica. Però una possibilitat objectiva no és una necessitat històrica. Qui pot dir que el 1918 no hi havia cap possibilitat objectiva d’establir el poder soviètic a Alemanya?. En canvi el factor subjectiu, l’SPD, va obstaculitzar fins a fer impossible, la possibilitat real.
La voluntat política no és el reflexe de cap mena de necessitat extrínseca: econòmica, històrica, social, etc. La voluntat no política no és res mès que el reflexe dels interessos del subjecte del què neix. Però com que el subjecte es mou dins d’un marc objectiu, aquest és el límit de les possibilitats de la realització de la voluntat política. Tal cosa implica l’objectivitat de la contingència. És a dir, no hi ha necessitat objectiva, sinó possibilitat objectiva. La possibilitat objectiva és buida de contingut històric. El contingut històric és determinat pel subjecte històric. Per tant la determinació històrica la posa el subjecte, dins del marc d’unes condicions objectives de possibilitat que ell mateix no ha escollit. Aquesta manera meva d’entendre la determinació històrica implica la irreductibilitat de la llibertat humana, dins del marc de la contingència objectiva. Per això no és possible una ciència de la política, sinó una filosofia política d’allò possible.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (21-IV-2008).

LA QÜESTIÓ SOCIAL, RELIGIOSA I NACIONAL A LA II REPÚBLICA ESPANYOLA. 12 April 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

Els tres eixos desencadenants de la guerra de 1936-39 són la lluita de classes, l’ateisme militant i els separatismes. Així veien les coses els facciosos i per això es van aixecar en armes contra la República.
Fins a l’any 1931 l’Estat espanyol encara no havia desenvolupat totalment els principis bàsics de la democràcia liberal, menys encara havia resolt el problema social. La Constitució de 1876, imperant fins al cop de Miguel Primo de Rivera el 1923, no havia acabat amb el caciquisme i la manipulació de les eleccions. Les antigues oligarquies reaccionàries encara no havien sigut definitivament escombrades. Encara l’Esglèsia Catòlica constituia una força “feudal”, les restes de l’Antic Règim que encara dominava les ments de moltes persones. Al mateix temps la lluita social i anticlerical havia sigut molt intensa al període anterior. L’anarquisme revolucionari dominava el proletariat català i la pagesia andalusa. El socialisme marxista dominava a Madrid i Astúries.
La República de 1931 va ser tan ambiciosa com per voler solucionar els tres problemes: el social, el religiòs i el nacional. A mès pretenia desenvolupar totalment els principis de la democràcia liberal. En el terreny social la Constitució republicana comença dient que: “España es una república de trabajadores de todas las clases”. No es tracta d’una concepció marxista, però si que posa l’accent en les classes populars. La República espanyola no volia la col.lectivització de la propietat, però si seguir una política reformista a favor de les classes populars. A mès va intentar una reforma agrària que no va acabar d’aplicar mai, per tal d’acabar amb la situació de misèria al camp espanyol i amb la dominació terratinent. Però el temps històric no acompanyava gens ni mica les pretensions de reforma social. Sense sortir del capitalisme l’impacte de la crisi de 1929 era inevitable. Les contradiccions de classe s’exacerben i es produeixen tragèdies com les de Casas Viejas al camp andalús o la Revolució d’Astúries de 1934. El fracàs de la reforma social afavoreix el moviment revolucionari, especialment l’anarcosindicalisme. Per altra banda les oligarquies reaccionàries s’alineen a la CEDA de Gil Robles, però no serà suficient i seran cada dia mès partidàries de la sublevació militar.
En la qüestió religiosa la República espanyola únicament volia preservar la laïcitat de l’Estat. En l’ensenyament,per exemple, la major part estava controlada per l’Esglèsia. Pasar de cop i volta a un ensenyament laic era un problema, implicava destruir l’únic ensenyament real que existia. L’ateisme militant no el promou la República. L’anticlericalisme violent bàsicament és anarquista. Hem de pensar que el comunisme a Espanya els anys 30 és molt feble. Fins i tot a la guerra la força provindrà de l’ajuda soviètica, no de dins. Azaña s’equivocava quan deia que Espanya ja no era un país catòlic. Apart de les antigues elits quedava encara una important massa popular controlada per aquestes. La impossibilitat de normalitzar la laïcitat de l’Estat serà un altre desencadenant de la guerra.
Finalment queda el rpoblema dels “separatismes”. A Euzkadi existia el PNB des del 1895. A mès el nacionalisme basc volia unes relacions especials amb el Vaticà que el separaven de la República laica. A Catalunya des de finals del segle XIX s’estava produïnt un important despertar de la consciència nacional. La República concedeix l’Estatut d’Autonomia a Catalunya el 1932 i a Euzkadi ja durant la guerra, el 1936. Però les tensions són molt fortes. La proclamació de l’Estat Català provoca la suspensió de la Generalitat de 1934 a 1936. La dreta mès reaccionària no pot asimilar aquestv despertar de la consciència de les nacionalitats històriques: Galícia, Euzkadi i Catalunya.
El fracàs de la República en aquests tres eixos clau: social, religiòs i nacional, provocarà el “sentir nacional i catòlic” juntament amb la defensa del “sagrat dret de propietat” de l’anomenat “Movimiento Nacional”.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (9-IV-2008).

77 ANIVERSARI DE LA SEGONA REPÚBLICA CATALANA. 8 April 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

Cap a les dues de la tarda del 14 d’Abril de 1931 Francesc Macià va proclamar a Barcelona la República Catalana dins de la República Federal Espanyola. Aquesta República va durar tres dies, fins que el 17 d’Aberil Espanya va obligar a abolir-la. Era la Segona República Catalana, perquè la primera va ser la que va proclamar Pau Claris el 1640.
La Primera República Catalana constitueix un acte de sobirania front a l’agressió de les tropes de la monarquia espanyola. La Segona República també és un acte de sobirania. Macià no proclama la República Espanyola com es va fer a Eibar a les 7 de la matinada. Proclamar la República Espanyola a qualsevol part del territori espanyol és un acte de sobirania espanyola. Proclamar la República catalana és un acte de sobirania catalana. La base jurídica de Macià era nul.la. No existia cap República Federal Espanyola a la que es poguès sumar la República Catalana. No existia per part d’Espanya aquesta mena de voluntat política. Per això en tres dies la nova República va resultar impossible.
El Pacte de Sant Sebastià de 1930 ja tenia en compte d’alguna manera la pluralitat nacional de l’Estat espanyol. La República Espanyola no podia ser tan centralista com la monarquia borbònica que acabava de ser abatuda. Per això a canvi de la República Catalana Espanya va oferir la restauració de la Generalitat. Francesc Macià no va tenir mès remei que acceptar. Restaurar la Generalitat no trencava la unitat de l’Estat espanyol perquè es tractava d’una institució sense sobirania pròpia que havia d’actuar dins del marc de la sobirania espanyola. Malgrat tot no deixava de tenir la seva importància històrica. Era molt mès que la Mancomunitat de Prat de la Riba de 1914. Era la primera vegada en dos segles que es restaurava la institució pròpia de la nació. Ara bé, la situació era la inversa a la de 1714. Fins aleshores era el rei qui governava amb permís de la Generalitat. La Generalitat republicana governava amb permís de l’Estat espanyol.
Poc desprès es va redactar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Les Corts espanyoles no podien acceptar aquest Estatut, encara que haguès sigut votat per la majoritàriament pel poble de Catalunya. L’Estatut va ser retallat radicalment, i aquest Estatut és el que va estar vigent fins a l’entrada de les tropes franquistes. “En mala hora concebido” deien els franquistes perquè separava els catalans de la fraternal unió amb les altres regions germanes d’Espanya.
El tímid reneixement polític de la nació catalana tenia com a enemics no nomès la dreta reaccionària, sinó també l’esquerra jacobina. Juan Negrín deia que no lluitava per cap altra cosa que no fos la grandesa d’Espanya i que abans preferia Franco que els “estúpids” nacionalismes provincians. Julián Besteiro al contrari reconeixia que la unitat d’Espanya es fonamentava en el “ferro”, tot s’ha fet per la força. La dreta ultrarreaccionària era catòlica, oligàrquica i uniformista radical en el terreny nacional. Aquesten característiques són les que donen lloc al bloc polític anomenat “Movimiento Nacional”.
L Segona República Catalana és una fita dins de la nostra història com a nació. És la prova evident de què al menys aquest poble existeix políticament. Al mateix temps és també prova de la feblesa política d’aquest poble que 77 anys desprès encara no ha perdut la il.lusió d’un dia viure ven llibertat: la independència nacional.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (2-IV-2008)

NOTA: Gràcies a estimats companys meus he pogut comprovar que en realitat la República que va proclamar Macià era la Tercera. El 1873 durant la presidència de Estanislau Figueres es va proclamar la Segona República Catalana. Que serveixi això de rectificació.

DIVISIÓ HISTÒRICA DEL SEGLE XX. 3. L’APÈNDIX (1989-2000). 3 April 2008

Publicat per salmeron a: General , 2comentaris

Pocs es pensaven que el 1989 s’esfondraria el comunisme. Era fàcil de preveure, el comunisme estava en plena decadència econòmica. Per una absurda inducció molts es pensen que el que ha succeït durant 70 anys es repetirà indefinidament. La caiguda del mur de Berlin marca decisivament el fi de segle. El 1990 es reunifiquen les dues Alemanyes i desapareix el Pacte de Varsòvia. L’OTAN en canvi es mantè. Els Estats Units esdevenen l’única superpotènciavencedora de la Segona Guerra Mundial. La Xina comunista no es veu alterada pels esdeveniments. De fet ja havia començat a adaptar-se a les exigències de la política mundial a partir de les reformes de 1978.
Per altra banda l’agressivitat imperialista va acompanyada de la crisi de l’Estat del Benestar i de la sustitució de la socialdemocràcia pel neoliberalisme de Reagan i Thatcher. Amb l’ensulsiada del comunisme la burgesia occidental es pot permetre mès polítiques antipopulars. A sobre es veu clar que el despalaçament de la revolució cap al Tercer Mòn tampoc funciona. Els imperis colonials no existeixen, però la dependència econòmica genera la subordinació política dels països en vies de desenvolupament, Fins i tot fracasen terceres vies com la Nicaragua sandinista. Juntament amb aquesta ofensiva capitalista hi ha l’ofensiva ultraconservadora de l’Esglèsia Catòlica dirigida per Joan Pau II des de 1978. El pensament ultraconservador pren força als EUA, però a Europa ni la Polònia de Karol Woytila respon a les seves esperances.
A partir de 1979 un “nou” actor entra en l’escenari de la història: el mòn islàmic. Semblava ja mort com a cultura, però irromp en la poítica internacional amb tota la seva força amb la Revolució de Jomeini. La retirada soviètica de l’Afganistan el 1988 permet l’establiment del règim taliban. Occident encara no sap que aquest és el nou enemic. El nacionalisme àrab antioccidental pasa de ser marxista per ser islàmic. L’Algèria marxista del FLN cau en la guerra civil a partir del 1992 per la victòria a les eleccions del FIS (Front Islàmic de Salvació).
La guerra imperialista contra Iraq ho té ara molt fàcil. Ja no té cal tenir por de la Unió Soviètica. El 1991 els Estats Units obliguen l’Iraq a retirar-ase de Kuwait. El poble palestí ja no pot recolzar-se en la URSS. No obstant això els EUA tampoc recolza els sectors mès agresius del sionisme.
Iugoslàvia que havia començat a existir el 1918 comença a desmembrar-se i cau en la guerra i el genocidi. L’imperialisme intervindrà el 2000 contra la barbàrie sèrbia.
El final de segle no té res a veure amb el principi. El moviment obrer no nomès s’ha acomodat al capitalisme, sinó que ja no té força per respondre a l’agresió neoliberal.
La caiguda del mur de Berlin genera una vegada mès la il.lusió del final de la història. Les ideologies han mort, nomès queda la tecnocràcia capitalista. L’èsser humà no es cansa mai de caure sempre en el mateix error.confondre una contingència històrica amb l’estadi últim i suprem de la història.
La fi del segle XX és també la fi del II Mil.leni. Aquesta vegada la gent no ha esperat l’Apocalipsi com l’any 1000, però si va tenir por de “l’efecte 2000″, el caos informàtic. Res ha passat.
El final del segle XX no és el final de la història, si de cas és el final de les concepcions utòpiques. Ara bé, formalment queda molt d’estructura mental utòpica. El segle XX acaba totalment desencantat amb un horitzó gris sense la perspectiva d’un mòn mès just.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (2-IV-2008).

DIVISIÓ HISTÒRICA DEL SEGLE XX. 2. EL SEGLE (1914-89). 2 April 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

La Primera Guerra Mundial té com a efecte la caiguda de les monarquies reaccionàries europees: prusiana, russa i austrohongaresa. També cau immediatament l’imperi turc, “l’home malalt d’Europa” del segle XIX i que havia existit des del 1453. Es comença a posar en evidència la superioritat econòmica dels Estats Units sobre Europa. I el que mès marcarà el segle serà el triomf de la revolució bolxevic a Rússia. La situació que es genera com a conseqüència de la guerra és totalment nova respecte de la situació anterior al començament de la guerra.
La revolució bolxevic va lligada a l’expectativa de revolució proletària mundial. Encara que el moviment revolucionari s’ha desplaçat cap a l’Orient, la revolució comunista a l’Europa Occidental encara no deixa de ser una possibilitat. Serà el SPD qui aixafarà la revolució soviètica a Alemanya. A Hongria hi ha el govern comunista de Bela Kun el 1919. A Itàlia, encara que havia estat al bándol vencedor, la petita burgesia estava enfonsada i això pot afavorir el comunisme o el feixisme. Aquests són els anys del “pistolerisme” a Barcelona. El plàcid reformisme socialdemòcrata no s’aplica encara gens ni mica a l’Europa d’entreguerres. La convulsió social d’aquests anys afavorirà l’aparició del feixisme com a resposta al “perill roig”. Hi ha feixisme a Itàlia a partir de la Marxa sobre aRoma de 1922, a Espanya a partir del cop d’Estat de Miguel Primo de Rivera el 13 de Setembre de 1923, a Polònia amb Pildsusky, a Alemanya a partir de la victòria electoral del NSDAP el 30 de Gener de 1933, etc. És una simplificació reduir el feixisme a la forma de la guerra civil contra la classe obrera que adopta l’Estat burgès. És això, però al mateix temps és una ideologia pròpia que es basa en la primacia de l’Estat sobre la societat civil. La burgesia és quelcom de subordinat pel feixisme, a l’inrevès de l’Estat liberal al que l’aparell serveix interessos burgesos.
El feixisme aconsegueix aixafar el moviment obrer a determinats països. Però s’ha d’enfrontar no nomès al comunisme soviètic, sinó també al liberalisme humanista. La Segona Guerra Mundial és la conseqüència de l’ambició imperialista hitleriana, del seu odi a la democràcia liberal, de l’odi als eslaus i de la necessitat d’utilitzar la maquinària de guerra generada al període de 1933-39. Massa enemics. Els grans aliats de Hitler nomès són Itàlia i Japó. De Franco nomès va aconseguir la no beligerància. El pacte germano-soviètic del 23 d’Agost de 1939 li hauria permès dedicar-se nompes al front occidental i neutralitzar el front oriental. El seu odi als eslaus difícilment podia evitar el temptació en què va caure el 22 de Juny de 1941.
La conseqüència de la guerra és la derrota total del feixisme i l’aliança precària de la democràcia liberal i la democràcia popular. Desprès de 1945 a Europa nomès hi ha feixisme als dos Estats de la Península Ibèrica. El feixisme és derrotat militarment i la seva ideologia desapareix de l’escenari de la història. Queda una mena de visió organicista o corporativista del poder de l’Estat a la Península Ibèrica que anomenen “democràcia orgànica”.
El mòn queda dividit en dos blocs: el capitalista i el comunista. El 1949 es crea l’OTAN i el 1955 el Pacte de Varsòvia. Això és la guerra freda. El 1949 Mao Tse Tung proclama la República Popular Xinesa. Fins al 1959 rep ajuda soviètica. Però l’entitat política pròpia de la Xina de Mao fa inevitable la divisió del bloc comunista. La Xina de Mao es distancia de la teoria de la “coexistència pacífica” de Kruschev. Es converteix en un referent per als moviments antiimperialistes i socialistes de les antigues colònies occidentals. A partir de 1959 la Cuba del Che i Castro és un nou referent per a aquest tipus de moviments.
De 1945 a 1973 es desenvolupa a l’Occident capitalista el mès increible creixement econòmic que hagi conegut mai la humanitat. La ideologia dominant és la socialdemòcrata. El capitalisme liberal sensu estricto és impossible. La socialdemocràcia salva el capitalisme del caos. Es crea el Welfare State(l’Estat del Benestar). És la “gàbia d’or” de la classe obrera que es temia Marx. El desenvolupament econòmic és igualment impresionant als països socialistes. Però la crisi de 1973 afecta els països capitalistes. Les causes de la decadència econòmica dels països socialistes no tenen res a veure ni amb els recursos natural, ni amb fluctuacions del mercat. El sistema socialista esgota les seves potencialitats productivistes, L’emulació socialista no ha funcionat. La Xina de Mao fa un girv “capitalista” desprès de la seva mort: “gat negre, gat blanc, el que importa és que mengi ratolins”, deia Deng Xiao Pin (1904-97).
El sistema capitalista supera la crisi del 73. És un sistema flexible que sap contrapesar els efectes socials del lliure mercat. El sistema socialista no té cap mena de flexibilitat, la mès mínima reforma desestabilitza tot el sistema. La Perestroika de Gorbatxov té l’efecte contrari al desitjat. Si modifiques la part política el desastre econòmic és inevitable. Es tractava d’una estructura rígida, a la que l’economia es fonamentava en una política totalitària. De fet el segle s’acaba amb la caiguda del mur de Berlín el 9 de Novembre de 1989. El comunisme ha condicionat la política mundial del segle XX. El seu esfondrament genera una situació qualitativament nova. L’imperialisme capitalista ha guanyat la “guerra civil mundial” sense cap acció bèlica. El perill de guerra nuclear s’esvaeix. Al segle XX no li queda ja res mès que treure les conseqüències de la victòria capitalista mundial.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (1-IV-2008).

DIVISIÓ HISTÒRICA DEL SEGLE XX. 1. EL PREÀMBUL (1901-14). 1 April 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

Alguns historiadors diuen que el segle XX no comença fins el 1914. Cronològicament no té cap sentit, Estic d’acord en què el període anterior a 1914 és encara la continuació del segle XIX.
La primera guerra imperialista mundial ja s’estava preparant des de 1870-71. Era en realitat la segona guerra europea, la primera fou la Guerra dels Trenta Anys (1618-48). Engels ja havia predit que no trigaria massa la propera “carnisseria” europea, perquè les potències ja s’estaven armant des de la batalla de Sedan en endavant. Bismarck va predir amb exactitud que la guerra europea esclatarà per una “ximpleria” als Balcans, que és el que fou l’atemptat de Sarajevo. Els motius d’Alemanya per a armar-se contra les potències enemigues, França i Anglaterra sobretot, era que no havia pogut repartir-se bé el pastís imperialista mundial. França i Anglaterra tenien importants imperis colonials i Alemanya estava colonialment gairebé pitjor que Espanya. Per altra banda a partir de la seva unificació nacional Alemanya desenvolupa una considerable capacitat d’industrialització. Això és el que li permet armar-se.
Fins el 1914 existeixen encara tres monarquies reaccionàries que deixaran d’existir al final de la guerra: la prusiana, la russa i l’austrohongaresa. La Rússia tsarista a desgrat fa algunes “reformes democràtiques” a partir de 1905. El tsar ha reprimit violentament una manifestació pacífica que a mès portaven icons religiosos. Aquest “diumenge sagnant” li obliga a convocar dumes, que en realitat no msón democràtiques, perquè el seu`poder autocràtic roman intacte. Aquesta falta de visió històirica del tsar afavorirà desprès les revolucions de Febrer i Octubre de 1917.
A la Prússia o Alemanya de l’emperador Guillem els socialistes son legals des del 1890. Els socialistes s’acostumen cada vegada mès a la política parlamentària i no paren de pujar electoralment. Tot el moviment obrer europeu a partir de la Segonas Internacional (1889) tendeixa resoldre els problemes dins del marc parlamentari. El moviment revolucionari es desplaça cap a l’Orient. No obstant això l’any 1914 és una fita en la història del socialisme europeu. Fins al 1914 el socialisme encara era internacionalista, l’esclat de la guerra el fa caure en el “nacionalxovinisme”. Per altra banda el socialisme, al menys l’alemany obertament, no sderà declaradament contrarrevolucionari fins al 1918. Les teories revolucionàries encara no s’han abandonat obertament, però la praxi és cada vegada mès reformista. Les teories de Bernstein: “Les premises del socialisme” (1899) encara presuposen la inevitabilitat de l’evolució social cap al socialisme. Durant tot aquest període encatra no existeix la separació0 entre socialistes i comunistes.
Fora d’Europa a aquesta època hi ha dues potències emergents: els Estats Units i el Japó. El procès d’industrialització accelerada comença als Estats Units a partir de 1865 amb la victòria del Nord industrial sobre el Sud cotoner i esclavista. Els primers anys del segle els Estats Units ja han superat industrialment Anglaterra, però políticament encara estan tancats dins del seu àmbit mès immediat. La història social dels Estats Units és diferentde l’europea. Reprimeixen amb facilitat el moviment obrer com van fer amb les dones treballadores el 1908. La història de la classe obrera als EUA tambés és diferent als EUA. Mai va ser un proletariat miserable com ho va ser estrictament a l’Anglaterra del segle XIX.
El Japó experimenta un procès de modernització accelerada a partir de la revolució del “Meijii” (Llum) de 1868. La prova evident de l’èxit d’aquest procès de modernització es dòna durant aquest període. Son els vencedors de la guerra russo-japonesa de 1904-05. Aquesta guerra provocarà el desastre del tsarisme i l’èxit del Japó. Políticament la revolució del Meiji de 1868 havia portat del poder feudal dels shoguns a la monarquia centralitzada de l’emperador. No hem d’oblidar que molts processos europeus de modernització van lligats a la cventralització política de la monarquia, front a la dispersió feudal. El Japó estava ja preparat econòmicament i a la Primera Guerra Mundial va estar al bàndol vencedor.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (30-III-2008).