anar a nevagció

NECESSITAT DE RENOVACIÓ POLÍTICA D’ERC. 26 Març 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

Carod-Rovira és l’artifex del gran ascens electoral d’ERC el 2003-04. Àngel Colom havia deixat el partit dividit i Carod-Rovira va aconseguir portar el partit cap endavant. Però desprès no ha sapigut gestionar bé l’ascens electoral. La interpretació que va fer la direcció del partit el 2003 és realment lamentable. Van dir que Catalunya no és Euzkadi que aqui no s’ha de fer una política de fronts. Van orientar la pol´ñitica cap a la població que no vol la independència, ni tan sols res que s’asembli a emancipació nacional. La independència no és possible sense la majoria social i política. La majoria social no és catalana, per això hem de construir la independència sense catalans. La llengua és cosa de quatre gats, però el finançament afecta tothom. Per això la lluita independentista ha de girar del front cultural al front econòmic i social. Al mateix temps en el terreny cultural ja hi ha democràcia i llibertat. Parla-li en català, no veus que t’entèn?. Així feliçment aconseguirem la independència gradualment. Aqui ningú no li té fòbia al català, que hi hagi gent nascuda a Catalunya que no parla català és un detall sense importància. Com que la independència és un detall sense importància de les classes populars i la llengua es pot estendre fàcilment i sense obstacles, el 2014 ja tindrem la independència. Aquesta és la brillant anàlisi que va fer la direcció política del partit.
Desprès veus la crua realitat: si que hi ha fòbia al català i la independència no és una necessitat econòmica ni de les classes populars, ni de ningú. Per on ha d’anar, doncs, la renovació polñitica d’ERC.
Primer de tot qualsevol direcció política raonable ha d’entendre el sentit del nostre vot. El nostre vot és el del catalanisme radical. El nostre nacionalisme no és ètnic. S’ha entès el vot dels “castellans” en un sentit ètnic. Aquests “castellans” són ja nacionalment catalans, i això inclou necesàriament en el nostre cas la identitat cultural.
En segon lloc un partit independentista no es pot comportar com si fos un partit gran dins d’un sistema antagònic respecte dels nostres objectius polñitics. Dinsx del sistema de la unitat d’Espanya no existeix la possibilitat de què un partit polñitic independentista prengui el poder polític. La cultura de govern dins d’aquest sistema és contraproduent, perquè acaba negant la via rupturistra, única possible cap a la independència. El gradualisme queda bloquejat pel propi sistema que se l’engoleix i el pot fer anar cap enrera d’acord amb les exigènmcies del sistema. El gradualisme i la cultura de govern provoquen el rebuig del nostre electorat. Tal cosa no vol dir que s’hagi d’estar sempre a l’oposició. Estar al govern es pot justificar per evitar situacions polñitiques pitjors per al poble català, però això no és ser un partit de govern.
ERC no és un partit de classe, ni tan sols té una política social diferent de la polñitica nacional. La reducció de la polñitica social al problema del finançament converteix la política social en un apartat de la polñitica nacional. Per això és impossible l’expansió electoral cap als sectors no catalanitzats de la societat catalana. La polñitica de finançament no convenç ningú mès que no sigui ja un nacionalista català. Els possibles sectors que els interesin el finançament i no la nacionalitat catalana, no són electoralment significatius per nosaltres.
A Catalunya hi ha dos blocs polñitics sòlids i estables: el català i l’espanyol. El nacionalisme català el conformen ERC i CIU, com a molt podem afegir ICV. És absurda la fòbia de certs sectors del partit a CIU, i desprès preferir el PSC. El nostre eix polñitic és el nacionakl, no el social. EEn tot cas podem ser el sector “socialitzant” del nacionalisme català. Els vots se li han de treure a CIU, no al PSC. El fet d’haver sigut “aixafats” per CIU el 1980 no vol dir que es torni a repetir. El 1980 el nacionalisme català tornava a l’escena política desprès de dècades i l’electorat va voler primer un nacionalisme suau. Quan el nacionalisme suau s’ha esgotat ERC li ha tornat ha donar vida, fent girs incomprensibles. ERC pot arribar a ser un partit majoritari dins del nacionalisme català, difícilment erosio0narà eñ PSC.
ERC és un patit antisistema. La poíitica reformista no li pot anar bé mai. ERC s’ha de definir com a partit rupturista democràtic per la independència. Però no s’ha de plantejar cap camí fantàstic cap a la independència. S’ha de consolidar l’espai polític radical i desprès ja veurem les possibilitats històriques.
La situació política internacional pot afavorir les transicions o ruptures pacífiques cap a la independència. Però això no vol dir que nosaltres particularment com a poble ho tinguem fàcil. L’Estat espanyol és sòlid i la cohesió social a Catalunya afavoreix el bloc espanyol. Això afavoreix la idea de consolidar l’espai polític radical, com a única escletxa de la unitat d’Espanya a Catalunya.
L’única direcció política recolzable per al proper Congrès de Juny és la que entengui que el nostre partit no és reformista, sinó rupturista democràtic, i que la independència no és quelcom que es vegi a l’horitzó, sinó una lluita llarga i difícil, mai impossible.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (22-III-2008).