anar a nevagció

LES CONSEQÜÈNCIES HISTÒRIQUES DE LA PASSIÓ I MORT DE JESUCRIST. 17 Març 2008

Publicat per salmeron a: General , 1 comentari fins ara

images1.jpg Aquestes dates els cristians recorden la passió i mort de Jesucrist. Tal fet succeí a Judea, ocupada pels romans, sota el governament de Ponç Pilat i el regnat de l’emperador Tiberi. Devia ser cap a l’any 782 (AUC), perquè el calendari cristià té un error d’uns 4 anys.
La passió i mort de Jesucrist és un fet històric objectivable, però s’ha d’entendre dins del marc d’una interpretació teològicaz i escatològica de la història. Els fets objectivament esdevinguts estan condicionats pel marc teològic dins del què es desenvolupen, i l’objectivitat dels fets condicionen la història posterior. Jesucrist es presenta com el Fill de Dèu, el mesies anunciat pels profetes segles abans. El mateix Jesucrist volia la sebva pròpia mort perv al perfecte acompliment de la Paraula. Al mont de les Oliveres donà mostres de feblesa humana. És un contrasentit demanar al Pare que “aparti aquest calze”. La mort de Jesucrist és el nucli bàsic de la teologia cristiana, segons la qual el mateix Jesucrist es converteix en l’anyell de Dèu, el sacrifici de sang per a la nova aliança, definitiva i eterna. Evidemment dins de la teologia cristiana la mort ha d’anar lligada a la resurrecció, sense la qual no tindria cap sentit escatològic.
La passió i mort de Jesucrist és un fet cabdal dins de la història, perquè sense aquest fet hauria resultat impossible diferenciar la religió jueva de la cristiana. La religió jueva és la religió nacional del poble jueu, la religió cristiana és universal. El sacrifici de Jesucrist és per a què tot el que tingui fe en ell es pugui salvar. Per tant desboorda els límits nacionals d’un poble.
Jesucrist posa les bases d’una nova esglèsia de la que el cap visible és Pere. Els apòstols van continuar l’obra del Mestre i van procurar expandre-la per tot arreu, seguint les instruccions del mateix Mestre.. La nova religió es diferencia de la jueva per la insistència en la fe per sobre de les obres externes de la llei. Es diferencia del politeisme oficial romà pel seu humanisme.. La fe cristiana proclama la igualtat de tots els homes davant Dèu per sobre de les diferències de classe. Per això alguns la confonen amb el comunisme modern, amb el que no té res a veure, i pels romans era una treligió sediciosa i d’esclaus. Era una religió sediciosa perquè no respectava el culte oficial. El cristianisme separa el vincle religiòs del vincle polític. El cristià està vinculat en consciència pels seu Dèu, no per la comunitat política. Abans ha de ser màrtir de la fe que sotmetre el vincle religiòs al vincle polític, “Al Cèsar el que és del Cèsar, i a Dèu el que és de Dèu”, apart de ser una frase de circumstàncies, nomès té sentit quan l’obediència política no contradiu el vincle religiòs.
La nova religió sediciosa patói 10 persecucions des de Neró (54-68) fins a Dioclecià (285-305). Peròno van aconseguir frenar la seva expansió. L’any 313 per l’Edicte de Milà l’emperador Constatí legalitza el cristianisme. Amb Julià l’Apòstata (361-63) hi ha un intent de tornar al paganisme, però el va matar una “fletxa cristiana”, segons un comentarista de l’època. “Has vençut galileu”, va dir Julià. Galileu era Jesucrist per ser de Galilea. Realment va vèncer Jesucrist, va aconseguir imposar la seva Esglèsia que el va declarar Fill de Dèu i, per tant, Dèu. El Concili de Nicea (325) estableix la divinitat de Jesucrist. El fill del fuster va aconseguir que el consideresein durant segles el Verb Encarnat, la Segona Persona de la Santísima Trinitat i li reconeguesin la unió hypostàtica de la naturalessa huimana i divina. A mès durant segles la religió cristiana fou el fonament de legitimitat del poder polñitic. Res d’això hauria estat possible sense la creença en la mort i la resureció de Jesucrist.
Val la pena reflexionar sobre tot això aquests dies, perquè sense això és impossible entendre la història d’Occident. EL laicisme modern ens ha portat a un estadi superior de la història d’Occident, però Occident no comença el segle XVIII.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (16-III-2008).