anar a nevagció

FEMINISME I HIPOCRESIA CATÒLICA. 4 Març 2008

Publicat per salmeron a: General , 2comentaris

L’Esglèsia Catòlica fa els seus esforços per tal d’aparentar que al menys no va contra els drets de les dones. Els va fer clarament durant el període de Joan Pau II (1978-2005). La polñitica general d’aquest Papa consistia en mantenir l’equilibri entre la fidelitat a la tradició i l’adaptació a les exigències dels nous temps. Aquest Papa per una banda va negar el sacerdoci de les dones amb l’argument de què Jesucrist no va escollir cap dona com a deixeble seu o apòstol (els sacerdots segueixen històricament la funció apostòlica dels dotze apò0stols) i per altra observava que Jesucrist la primera persona a la que es va presentar desprès de la resurecció fou Maria Magdalena.
La realitat històrica de l’Esglèsia Catòlica ha sigut tractar les dones com a secundàries i subordinades. L’homes és moralment superior a la dona i per això és ell qui ha de tenir la direcció de la famíl.lia. Sant Pau ja considera a la Bíblia que la dona ha de callar a l’assemblea. Els segles de dominació catòlica a Occident, i són 15 segles,, es caracteritzen per la marginació social de les dones. És cert que tenen santes importants: Santa Caterina de Siena (s. XIV), Santa Joana d’Arc (1412-31), Santa Teresa de Jesús (1515-82), etc, però tot el pes de l’Esglèsia l’han portat sempre homes. I en el terreny civil l’opresió de la dona era evidentíssim quan el poder civil era d’inspiració catòlica.
No obstant això hi ha arguments no d’ara, sinó de la mateixa tradició, pseudofeministes. Cal veure’ls. Sant Agustí d’Hipona (354-430) diu d’Eva: “felix culpa” (feliç culpa), perquè sense la culpa tampoc hi hauria hagut la gràcia. És un argument teològic molt retorçat pretendre que la dona ha sigut la causa de la gràcia divina. Generalment se la veu com la culpable de tots els mals.. Segons la doctrina catòlica amb el pecat original la humanitat va perdre els dons preternaturals i sobrenaturals. Així introdueix la mort al mòn. Sant Agustí surt en “defensa” de la dona dient que la culpa és la causa de la gràcia.. En la doctrina catòlica la< gràcia és el do gratuït de Dèu pel qual és possible la redempció. No hi ha mèrit propi, sinó que el mèrit és del mateix Dèu. L’argument agustinià, apart de què no té res a veure amb el feminisme modern, és lògicament insostenible. La gràcia és una reparació del pecat original, sense aquest tampoc hauria sigut necesària la gràcia. I és millor l’estat anterior al mal que la reparació.
Sant Tomàs d’Aquino (1225-74) afirma que la dona és superior a l’home. Sembla mès partidari de les dones que les feministes radicals d’avui dia. Segons el Doctor Angelicus la dona és superior a l’home perquè s’asembla mès a Dèu en l’acte d’engendrar. Dèu engendra el Fill, no el crea, surt de si; la dona també engendra, surt de si el fill o filla; cosa que fa que sigui un reflexe mès fidel de la Santíssima Trinitat. És evident el caire antifeminista d’aquest argument. Es tracta d’un argument teològic que consagra la dona a les tasques de la llar. La lluita feminista moderna, evidemment, ha lluitat contra aquesta situació social mil.lenària que ha patit la dona.
Altres argumenten que com poden ser masclistes si creuen que una dona és la Regina Coelis (Reina del Cel). És cert que dins de la teologia catòlica el paper de Maria és importantíssim, però no deixa de ser un paper secundari. Maria és mitjancera, però no té la capacitat sobirana d’accedir al Pare. Ningú arriba al Pare, sinó és a través del Fill. Diguem que Maria té capacitat d’influència afectiva sobre Jesucrist, però és aquest qui té el poder sobirà.
És bo conèixer les hipocresies catòliques en el terreny de la dona, però tampoc s’ha de caure en crítiques fàcils. Alguns acusen l’Esglèsia Catòlica d’haver afirmat que la dona no té ànima o haver qüestionat que la tingui. Tal cosa no l’ha dit mai l’Esglèsia Catòlica. La noció catòlica d’ànima immortal és universaqlista, tots els individus humans la tenen. I a mès ànima racional que presuposa la sensitiva i la vegetativa. En aquest sentit el catolicisme no ha negat mai la igualtat. La lluita feminista contra la societat patriarcal heretada del catolicisme feudal mitjaval, és contra la marginació social de la dona. El feminisme és un universalisme en el sentit democràtic i social. Igualtat de drets i mateixes oportunitats socials independemment del gènere. Aquest és el sentit de la lluita feminista contra el catolicisme. Per tant el feminisme és una part del pensament i la praxi democràtiques.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (19-II-2008).