anar a nevagció

LA CATALUNYA OPTIMISTA I LA NÀUSEA SARTREANA. 3 Març 2008

Publicat per salmeron a: General , trackback

sartre.jpg Sense cap dubte el PSC és un partit democràtic que actua dins del marc del procedimentalisme parlamentari. Cada partit té dret a regir-se pels seus propis paràmetres ideològics i a promoure els ciutadans a recolzar-los políticament. No hi ha res d’il.legítim en la propaganda electoral del PSC: “La Catalunya optimista”. Ara bé, des del meu punt de vista ideològic la idea d’una Catalunya optimista dins de les condicions històrico-polítiques actuals m’ha inspirat quelcom de semblant a la nàusea sartreana.
L’Estat espanyol és l’en si i Catalunya és el per a si. Catalunya és el per a si frustrat, perquè mai pot assolir l’en si. L’assoliment de l’en si per Catalunya seria, doncs, el seu propi fora de si. Tal cosa implica, doncs, contradicció impossible. La “Catalunya optimista” és, doncs, “un forat en el formetge del no res”. Es tracta d’un pur no res que es busca a si fora de si en la coseitat d’allò extern, de l’alteritat absoluta. La relació de l’en si i el per a si s’a`plica també al PSOE i al PSC.
La Catalunya optimista és la frustració davant la impossibilitat de trobar al propi interior la unitat de l’en si i el per a si. Allò subjectiu, la catalanitat, no té un ciment objectiu prou sòlid com perquè es pugui desenvolupar lliurement sense entrebancs. Allò objectiu no és la coseitat material de la pròpia Catalunya, sinó que allò còsic material que se m’imposa és Espanya. Espanya com a coseitat no esdevé mai subjectivitat per a mi, sinó que la seva pròpia subjectivitat és facticitat còsica per a mi. El PSC com a partit català pasa necesàriament per un procès d’extranyament de si. Es veu obligat a ser optimista en el fora de si, perquè no es pot viure d’impossibles.
La Catalunya optimista és la que renuncia a la pròpia subjectivitat dissolent-se dins de l’univers simbòlic d’un altre poble.`Però és clar tenim la sort de tenir un govern amic, front al perill d’un govern anticatalà. El PSC, enfonsat en la coseitat espanyola, fa distincions d’ordre quantitatiu, que en res afecta l’arrel mateixa del problema. El problema català es limita al mès o el menys, un govern “amic” és el que fa mès concesions a Catalunya. Aquesta idea “d’amic” és la pròpia d’un esclau que ni se li pasa pel cap pensar en la llibertat, únicament distingeix entre l’amo bo i el dolent. L’amo bo és el que et torna mès coses de les que primer t’ha tret i allarga la corda. Però l’esclau ni sx’atreveix a pensar en què el propietari és ell i que no es tracta d’allargar la corda, sinó de fer tombat l’estaca (Espanya).
Podria semblar que d’aquest discurs es dedueix com a conseqüència política negar el pacte amb el PSC per definició. No és la meva conclusió. El fora de si dels catalans és la facticityat històrico-contingent que afecta tot el poble català. No és una qüestió d’un sol partit. La política nomès és possible dins de paràmetres de facticitat històrica. Això si, a la Catalunya optimista no se li ha d’oposar la Catalunya pesimista, sinó la Catalunya ferma que vol crear les condicions històrico-objectives per tal d’aconseguir la ruptura democràtoca amb el règim espanyol. El triomf de la subjectivitat per sobre de la coseitat alienant nomès és possible invertint els termes. La subjectivitat ha d’instrumentalitzar la coseitat, no la coseitat la subjectivitat. La lluita és difícil, però nomès és possible des de la facticitat històrica actual. Per tant pactar o no amb el PSC depèn de criteris de conveniència política.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (28-II-2008)

Comentaris»

encara no hi ha cap comentari, vols ser el primer?


*
Per comprovar que ets una persona, i no un programa automatic que deixa comentaris-spam, copia la paraula que veus a la imatge.
Anti-Spam Image