anar a nevagció

FEMINISME I CLASSES POPULARS. 3 Març 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

El proper 8 de Març commemorem el centenari del luctuós fet que va donar lloc a aquest dia com a Dia Internacuional de la Dona Treballadora. Aquesta data, uneix o pretèn unir, l’emancipació de gènere amb l’emancipació social. Jo sóc contrari a aquesta mena de sumes fàcils.El meu interès és analitzar quines són les relacions entre ambdues emancipacions i quina ha de ser la nostra postura com a demòcrates universalistes davant d’aquest tema.
El 8 de Març de 1908 es produeix dins d’un context històric de predomini del fet social sobre qualsevol altre fet. La brutalitat antiobrera de la democràcia nordamericana, clarament burgesa i antisocialista, ha donat lloc a l’1 de Maig i al 8 de Març. No obstant això els EUA no van poder evitar l’expansió del moviment obrer internacional. Fa cent anys la lluita social estava dominada per la ingenuïtat marxista segons la qual amb l’emancipació social de la classe obrera es produiran tota mena d’emancipacions. Pràcticament s’arribava a creure que amb l’emancipació proletària es produiria l’emancipació humana en general. La praxi històrica real ha demostrat la complexitat de les relacions entre la diversitat de formes d’emancipació.
Alessandra Kollontai (1873-1952) com a bona marxista quan la reivindicació feminista la dirigien dones burgeses era contrària, per coherència de classe. A mi al menys em resulta evident que si la Kollontai era bona marxita no podia ser al mateix temps bona feminista. No és que el marxisme sigui un pensament masclista, és que la reducció de tota emancipació a l’emancipació social contradiu tota emancipació real que no sigui la de classe. Per altra banda la Kollontai feminista es va trobar amb la incomprensió dels líders bolxevics que bàsicament el que volien era abolir la dominació burgesa. Un obrer pot ser tan masclista o mpes que un burgès. La classe obrera no fa i de bon tros la unitat del gènere humà. Això és una fal.làcia marxista que únicament ha portat a un obrerisme que ha perdut de vista la distinció entre democràcia en general i democràcia social.
A l’any 1931 amb la proclamació de la Segona República Espanyola va ser una dona la que va oposar a atorgar el dret de sufragi a les dones. L’argument era que la dona espanyola estava massa dominada encara per les oligarquies reaccionàries i el clerixcalisme, i que si podien votar guanyarien les dretes. Efectivament el 1933 van votar les dones i va guanyar la CEDA de Gil Robles. Encara i així considero aberrant l’argument perquè va contra l’esència universalista de la democràcia. Sense sufragi universal masculí i femení no hi ha democràcia. En aquest cas circumstancial l’emancipació de la dona portava paradoxalment a la victòria dels sectors antipopulars i antifeministes. Aleshores no és cert que l’emancipació de gènere vagi acompanyada del procès d’emancipació de classe.
El feminisme és una reivindicació de la democràcia en general. El sector il.lustrat i progresista de la burgesia ja el pot asumir perfectament. Fins i tot certa dreta liberal ja el pot acceptar. Una política d’esquerres no ha de caure en la fal.làcia d’esperar la democràcia social per tal de ferpossible els drets de les dones. Una democràcia social pot ser masclista i una democràcia formal pot ser feminista. És a l’inrevès sobre la base de l’extensió universalista dels drets formals podem construir la democràcia social. Sinó tindriem una altra vegada la monstruositat del model soviètic, que negava els drets formal i tampoc va avançar tant en el contingut material dels drets de les dones.
Avui dia impera la democràcia formal. Però la dona, juntament amb tos els demòcrates universalistes, hem de fer encara molt de camí per omplir de contingut material els drets formals de les dones.
Finalment vull recordar que aquest any és el centenari del naixement de la gran feminista Simone de Beauvoir (1908-86), autora de “Le deuxième sexe”(1949).

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (8-II-2008)

LA CATALUNYA OPTIMISTA I LA NÀUSEA SARTREANA. 3 Març 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

sartre.jpg Sense cap dubte el PSC és un partit democràtic que actua dins del marc del procedimentalisme parlamentari. Cada partit té dret a regir-se pels seus propis paràmetres ideològics i a promoure els ciutadans a recolzar-los políticament. No hi ha res d’il.legítim en la propaganda electoral del PSC: “La Catalunya optimista”. Ara bé, des del meu punt de vista ideològic la idea d’una Catalunya optimista dins de les condicions històrico-polítiques actuals m’ha inspirat quelcom de semblant a la nàusea sartreana.
L’Estat espanyol és l’en si i Catalunya és el per a si. Catalunya és el per a si frustrat, perquè mai pot assolir l’en si. L’assoliment de l’en si per Catalunya seria, doncs, el seu propi fora de si. Tal cosa implica, doncs, contradicció impossible. La “Catalunya optimista” és, doncs, “un forat en el formetge del no res”. Es tracta d’un pur no res que es busca a si fora de si en la coseitat d’allò extern, de l’alteritat absoluta. La relació de l’en si i el per a si s’a`plica també al PSOE i al PSC.
La Catalunya optimista és la frustració davant la impossibilitat de trobar al propi interior la unitat de l’en si i el per a si. Allò subjectiu, la catalanitat, no té un ciment objectiu prou sòlid com perquè es pugui desenvolupar lliurement sense entrebancs. Allò objectiu no és la coseitat material de la pròpia Catalunya, sinó que allò còsic material que se m’imposa és Espanya. Espanya com a coseitat no esdevé mai subjectivitat per a mi, sinó que la seva pròpia subjectivitat és facticitat còsica per a mi. El PSC com a partit català pasa necesàriament per un procès d’extranyament de si. Es veu obligat a ser optimista en el fora de si, perquè no es pot viure d’impossibles.
La Catalunya optimista és la que renuncia a la pròpia subjectivitat dissolent-se dins de l’univers simbòlic d’un altre poble.`Però és clar tenim la sort de tenir un govern amic, front al perill d’un govern anticatalà. El PSC, enfonsat en la coseitat espanyola, fa distincions d’ordre quantitatiu, que en res afecta l’arrel mateixa del problema. El problema català es limita al mès o el menys, un govern “amic” és el que fa mès concesions a Catalunya. Aquesta idea “d’amic” és la pròpia d’un esclau que ni se li pasa pel cap pensar en la llibertat, únicament distingeix entre l’amo bo i el dolent. L’amo bo és el que et torna mès coses de les que primer t’ha tret i allarga la corda. Però l’esclau ni sx’atreveix a pensar en què el propietari és ell i que no es tracta d’allargar la corda, sinó de fer tombat l’estaca (Espanya).
Podria semblar que d’aquest discurs es dedueix com a conseqüència política negar el pacte amb el PSC per definició. No és la meva conclusió. El fora de si dels catalans és la facticityat històrico-contingent que afecta tot el poble català. No és una qüestió d’un sol partit. La política nomès és possible dins de paràmetres de facticitat històrica. Això si, a la Catalunya optimista no se li ha d’oposar la Catalunya pesimista, sinó la Catalunya ferma que vol crear les condicions històrico-objectives per tal d’aconseguir la ruptura democràtoca amb el règim espanyol. El triomf de la subjectivitat per sobre de la coseitat alienant nomès és possible invertint els termes. La subjectivitat ha d’instrumentalitzar la coseitat, no la coseitat la subjectivitat. La lluita és difícil, però nomès és possible des de la facticitat històrica actual. Per tant pactar o no amb el PSC depèn de criteris de conveniència política.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (28-II-2008)