anar a nevagció

NECESSITAT DE RENOVACIÓ POLÍTICA D’ERC. 26 March 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

Carod-Rovira és l’artifex del gran ascens electoral d’ERC el 2003-04. Àngel Colom havia deixat el partit dividit i Carod-Rovira va aconseguir portar el partit cap endavant. Però desprès no ha sapigut gestionar bé l’ascens electoral. La interpretació que va fer la direcció del partit el 2003 és realment lamentable. Van dir que Catalunya no és Euzkadi que aqui no s’ha de fer una política de fronts. Van orientar la pol´ñitica cap a la població que no vol la independència, ni tan sols res que s’asembli a emancipació nacional. La independència no és possible sense la majoria social i política. La majoria social no és catalana, per això hem de construir la independència sense catalans. La llengua és cosa de quatre gats, però el finançament afecta tothom. Per això la lluita independentista ha de girar del front cultural al front econòmic i social. Al mateix temps en el terreny cultural ja hi ha democràcia i llibertat. Parla-li en català, no veus que t’entèn?. Així feliçment aconseguirem la independència gradualment. Aqui ningú no li té fòbia al català, que hi hagi gent nascuda a Catalunya que no parla català és un detall sense importància. Com que la independència és un detall sense importància de les classes populars i la llengua es pot estendre fàcilment i sense obstacles, el 2014 ja tindrem la independència. Aquesta és la brillant anàlisi que va fer la direcció política del partit.
Desprès veus la crua realitat: si que hi ha fòbia al català i la independència no és una necessitat econòmica ni de les classes populars, ni de ningú. Per on ha d’anar, doncs, la renovació polñitica d’ERC.
Primer de tot qualsevol direcció política raonable ha d’entendre el sentit del nostre vot. El nostre vot és el del catalanisme radical. El nostre nacionalisme no és ètnic. S’ha entès el vot dels “castellans” en un sentit ètnic. Aquests “castellans” són ja nacionalment catalans, i això inclou necesàriament en el nostre cas la identitat cultural.
En segon lloc un partit independentista no es pot comportar com si fos un partit gran dins d’un sistema antagònic respecte dels nostres objectius polñitics. Dinsx del sistema de la unitat d’Espanya no existeix la possibilitat de què un partit polñitic independentista prengui el poder polític. La cultura de govern dins d’aquest sistema és contraproduent, perquè acaba negant la via rupturistra, única possible cap a la independència. El gradualisme queda bloquejat pel propi sistema que se l’engoleix i el pot fer anar cap enrera d’acord amb les exigènmcies del sistema. El gradualisme i la cultura de govern provoquen el rebuig del nostre electorat. Tal cosa no vol dir que s’hagi d’estar sempre a l’oposició. Estar al govern es pot justificar per evitar situacions polñitiques pitjors per al poble català, però això no és ser un partit de govern.
ERC no és un partit de classe, ni tan sols té una política social diferent de la polñitica nacional. La reducció de la polñitica social al problema del finançament converteix la política social en un apartat de la polñitica nacional. Per això és impossible l’expansió electoral cap als sectors no catalanitzats de la societat catalana. La polñitica de finançament no convenç ningú mès que no sigui ja un nacionalista català. Els possibles sectors que els interesin el finançament i no la nacionalitat catalana, no són electoralment significatius per nosaltres.
A Catalunya hi ha dos blocs polñitics sòlids i estables: el català i l’espanyol. El nacionalisme català el conformen ERC i CIU, com a molt podem afegir ICV. És absurda la fòbia de certs sectors del partit a CIU, i desprès preferir el PSC. El nostre eix polñitic és el nacionakl, no el social. EEn tot cas podem ser el sector “socialitzant” del nacionalisme català. Els vots se li han de treure a CIU, no al PSC. El fet d’haver sigut “aixafats” per CIU el 1980 no vol dir que es torni a repetir. El 1980 el nacionalisme català tornava a l’escena política desprès de dècades i l’electorat va voler primer un nacionalisme suau. Quan el nacionalisme suau s’ha esgotat ERC li ha tornat ha donar vida, fent girs incomprensibles. ERC pot arribar a ser un partit majoritari dins del nacionalisme català, difícilment erosio0narà eñ PSC.
ERC és un patit antisistema. La poíitica reformista no li pot anar bé mai. ERC s’ha de definir com a partit rupturista democràtic per la independència. Però no s’ha de plantejar cap camí fantàstic cap a la independència. S’ha de consolidar l’espai polític radical i desprès ja veurem les possibilitats històriques.
La situació política internacional pot afavorir les transicions o ruptures pacífiques cap a la independència. Però això no vol dir que nosaltres particularment com a poble ho tinguem fàcil. L’Estat espanyol és sòlid i la cohesió social a Catalunya afavoreix el bloc espanyol. Això afavoreix la idea de consolidar l’espai polític radical, com a única escletxa de la unitat d’Espanya a Catalunya.
L’única direcció política recolzable per al proper Congrès de Juny és la que entengui que el nostre partit no és reformista, sinó rupturista democràtic, i que la independència no és quelcom que es vegi a l’horitzó, sinó una lluita llarga i difícil, mai impossible.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (22-III-2008).

SEDICIÓ POLÍTICA EN LA GÈNESI DE LA RELIGIÓ CRISTIANA. 19 March 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

“El meu Reialme no és d’aquest mòn”, diu Jesucrist contra l’acusació de sedició. Aparemment Jesucrist no té res a veure amb aquest mòn, aleshores l’acusació de sedició polñitica és absurda. Jesús no respon a l’ideal polític del poble jueu que esperava un mesies en el sentit d’un emancipador nacional. Per això el poble jueu no acepta que Jesús sigui el mesies profetitzat, encara l’estan esperant. Alguns pensen que la idea mesiànica es realitza el 1948 amb la creació de l’Estat d’Israel. En aquest sentit la religió cristiana no és sediciosa respecte de l’Imperi Romá. No tenia cap interès en superar l’ordre establert, no volia treure les forces d’ocupació romanes de Judea. Però la sedició política era evident i inevitable en tant que no podia aceptar el culte oficial a l’emperador. La concepció cristiana de les relacions entre religió i política és diferent de la romana. A l’antiga Roma la religió és quelcom subordinat a la polñitica. El fet religiòs es dona dins del marc de la comunitat política i no el transcendeix. El vincle religiòs és el mateix que el vincle polñitic. Per això l’emperador és al mateix temps el Summus Pontífex. Tal cosa no s’ha de confondre amb el laicisme modern. El laicisme a mès de subordinar la religió a la política, la redueix a l’àmbit privat. A Roma, lluny d’això, la religió té un carácter públic, de manera que no és possible separar l’àmbit públic i el privat.
L’antiga religió romana s politeista i la cristiana monoteista, però aquest no és el problema principal. L’Imperi Romà es va extendre per un territori equivalent al dels EUA actuals, mès de nou mil.lions de quilòmetres quadrats. Roma era conscient de la inevitabilitat de la diversitat cultural i religiosa. Podria haver aceptat la llibertat de culte dels cristians si aquests haguesin aceptat els formalismes polítics. Tal cosa no era possible per la naturalessa trascendent i personal del vincle amb Dèu, segons la concepció cristiana. Per dir-ho en terminologia cristiana, el cristià està vinculat en cos a la comunitat política i a Dèu en ànima, abans ha de tèmer qui pugui matar l’ànima que a qui nomès pugui matar el cos. Tal cosa no vol dir que hagi necesàriament contradicció entre la comunitat política no cristiana i el cristià. Hi ha contradicció quan l’Estat mana allò que va contra el vincle religiòs. Aleshores el cristià és necesàriament sediciòs, perquè “la pàtria del cristià és el reialme dels cels”.
El caràcter marcadament trascendent de la religió cristiana, la impossibilitat de sotmetre el fet religiòs al marc temporal de l’Estat, ha fet que el cristià s’hagi sentit sempre incòmode a aquest mòn. Fins i tot a l’Edat Mitjana quan l’Estat era cristià, la vida monàstica és un indicatiu de la preeminència del vincle religiòs per sobre del polític. A l’Edat Mitjana no hi ha sedició política del cristià respecte del seu Estat, no hauria tingut massa sentit tampoc. Però si què hi ha una continua lluita de jurisdiccions. Mai acaba de quedar clar què pertany a l’ámbit temporal i que a l’àmbit espiritual.
En la situació actual de l’Occident laic observem tendencies sedicioses en el cristià. El mateix rei Balduí de Bèlgica (1951-93) es va negar a signar una llei d’avortament perquè anava contra la seva consciència catòlica. La sedició era doble, anava contra la sobirania popular i contra la laïcitat de l’Estat. L’Estat belga va trobar una solució d’acord amb la sobirania popular i la laïcitat. La llei es va aprovar sense la signaturaz del rei, perquè el dia de la seva aprovació el rei es trobava “indisposat”.
En el cristiàs sempre hi ha el germen de la sedició política precisament perquè “el seu reialme no és d’aquest mòn”. La comunitat política sempre és un constrenyidor de la seva ansietat de trascendència.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (19-III-2008).

LES CONSEQÜÈNCIES HISTÒRIQUES DE LA PASSIÓ I MORT DE JESUCRIST. 17 March 2008

Publicat per salmeron a: General , 1 comentari fins ara

images1.jpg Aquestes dates els cristians recorden la passió i mort de Jesucrist. Tal fet succeí a Judea, ocupada pels romans, sota el governament de Ponç Pilat i el regnat de l’emperador Tiberi. Devia ser cap a l’any 782 (AUC), perquè el calendari cristià té un error d’uns 4 anys.
La passió i mort de Jesucrist és un fet històric objectivable, però s’ha d’entendre dins del marc d’una interpretació teològicaz i escatològica de la història. Els fets objectivament esdevinguts estan condicionats pel marc teològic dins del què es desenvolupen, i l’objectivitat dels fets condicionen la història posterior. Jesucrist es presenta com el Fill de Dèu, el mesies anunciat pels profetes segles abans. El mateix Jesucrist volia la sebva pròpia mort perv al perfecte acompliment de la Paraula. Al mont de les Oliveres donà mostres de feblesa humana. És un contrasentit demanar al Pare que “aparti aquest calze”. La mort de Jesucrist és el nucli bàsic de la teologia cristiana, segons la qual el mateix Jesucrist es converteix en l’anyell de Dèu, el sacrifici de sang per a la nova aliança, definitiva i eterna. Evidemment dins de la teologia cristiana la mort ha d’anar lligada a la resurrecció, sense la qual no tindria cap sentit escatològic.
La passió i mort de Jesucrist és un fet cabdal dins de la història, perquè sense aquest fet hauria resultat impossible diferenciar la religió jueva de la cristiana. La religió jueva és la religió nacional del poble jueu, la religió cristiana és universal. El sacrifici de Jesucrist és per a què tot el que tingui fe en ell es pugui salvar. Per tant desboorda els límits nacionals d’un poble.
Jesucrist posa les bases d’una nova esglèsia de la que el cap visible és Pere. Els apòstols van continuar l’obra del Mestre i van procurar expandre-la per tot arreu, seguint les instruccions del mateix Mestre.. La nova religió es diferencia de la jueva per la insistència en la fe per sobre de les obres externes de la llei. Es diferencia del politeisme oficial romà pel seu humanisme.. La fe cristiana proclama la igualtat de tots els homes davant Dèu per sobre de les diferències de classe. Per això alguns la confonen amb el comunisme modern, amb el que no té res a veure, i pels romans era una treligió sediciosa i d’esclaus. Era una religió sediciosa perquè no respectava el culte oficial. El cristianisme separa el vincle religiòs del vincle polític. El cristià està vinculat en consciència pels seu Dèu, no per la comunitat política. Abans ha de ser màrtir de la fe que sotmetre el vincle religiòs al vincle polític, “Al Cèsar el que és del Cèsar, i a Dèu el que és de Dèu”, apart de ser una frase de circumstàncies, nomès té sentit quan l’obediència política no contradiu el vincle religiòs.
La nova religió sediciosa patói 10 persecucions des de Neró (54-68) fins a Dioclecià (285-305). Peròno van aconseguir frenar la seva expansió. L’any 313 per l’Edicte de Milà l’emperador Constatí legalitza el cristianisme. Amb Julià l’Apòstata (361-63) hi ha un intent de tornar al paganisme, però el va matar una “fletxa cristiana”, segons un comentarista de l’època. “Has vençut galileu”, va dir Julià. Galileu era Jesucrist per ser de Galilea. Realment va vèncer Jesucrist, va aconseguir imposar la seva Esglèsia que el va declarar Fill de Dèu i, per tant, Dèu. El Concili de Nicea (325) estableix la divinitat de Jesucrist. El fill del fuster va aconseguir que el consideresein durant segles el Verb Encarnat, la Segona Persona de la Santísima Trinitat i li reconeguesin la unió hypostàtica de la naturalessa huimana i divina. A mès durant segles la religió cristiana fou el fonament de legitimitat del poder polñitic. Res d’això hauria estat possible sense la creença en la mort i la resureció de Jesucrist.
Val la pena reflexionar sobre tot això aquests dies, perquè sense això és impossible entendre la història d’Occident. EL laicisme modern ens ha portat a un estadi superior de la història d’Occident, però Occident no comença el segle XVIII.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (16-III-2008).

14 DE MARÇ DE 2008: 125 ANIVERSARI DE LA MORT DE KARL MARX. 13 March 2008

Publicat per salmeron a: General , 5comentaris

down1.jpgdown1.jpg A les 14 hores 43 minuts del 14 de Març de 1883 Friedrich Engels va sortir uns instants de la casa dels Marx. A les 14 hores 45 minuts va tornar i es va trobar Marx “dormit” al seu silló. Va morir plàcidament en aquest interval de temps. Teni pleuresia. El 17 de Març Engels exalta el seu amic mort en el discurs fúnebre, al cementiri de Highgate de Londres. Parla del gran líder mundial del proletariat que ha perdut la classe obrera i de les seves grans aportacions intel.lectuals, fins i tot en matemàtiques!!. Es pot comprendre que era una exaltació de l’amic mort, ja que en matemàtiques Karl Marx no va aportar res; a menys que volguès dir la part matemàtica de l’economia, i tampoc és raonable parlar d’una gran aportació de Marx en aquest terreny.
Al cementiri de Highgate, a la tomba de Marx, hi ha la tesi onzena sobre Feuerbach: “Fins ara els filòsofs s’han dedicat a interpretar el mòn. Del que es tracta és de transformar-ho”.
El 14 de Març de 1983 amb motiu del centenari, van anar grups polítics a la tomba de Marx per commemorar el fet. Aquest 125 aniversari no crec que vagi ningú a visitar la tomba de Marx. Les coses han empitjorat pel marxisme aquest últim quart de segle.
Marx va morir amb la erma convicció de què les seves teories eren “científiques” i que el seu acompliment era històricament inevitable. Però les coses han anat de manera molt diferent a com es pensava. L’últim Engels, el de desprès de la mort de Marx (1883-95), ja té una tendència que està d’acord amb el que serà desprès la socialdemocràcia reformista. El que es veu clar a finals del segle XIX és que no hi ha una tendència a la bipolarització social. Això afavoreix la reforma social del capitalisme. De fet desprès de la legalització de l’SPD el 1890, la socialdemocràcia alemanya seguirà una política parlamentarista, que recolza Engels els seus últims anys.
Al pròleg de “La situació de la classe obrera a Anglaterra” de 1890 Engels comenta les diferències respecte de de la primera edició de 1845 a Anglaterra. Entre d’altres comenta que ni Marx ni ell s’haurien imaginat aleshores que la burgesia arribaria a reconèixer els sindicats obrers.
El moviment revolucionari es desplaça cap a l’Orient. Així sorgeix la figura de Lenin. El desplaçament revolucionari va implicar lligar el socialisme a la lluita anticolonial i antiimperialista. Sense aquest desplaçament el marxisme nop hauria tingut cap influència rellevant al mòn, però al mateix temps desmenteix la tesi marxista de què la revolució ha de començar als països avançats. La teoria trotskista de la revolució permanent nomès tenia sentit dins del context5 de la revolució mundial, cosa que no es dona mai.
A partir de 1914 la socialdemocràcia trenca l’internacionalisme proletari, recolzant cada partit socialista el seu propi Estat burgès en la guerra europea. Es pasa de l’internacionalisme proletari a una mena de “socialpatriotisme”.
Amb la III Internacional, fundada per Lenin l’any 1919, els partits socialistes s’escindeixen en reformistes i revolucionaris (comunistes).
A partir de 1945 la divisió del mòn en blocs estabilitza el capitalisme i fa impossible la revolució a l’Occident capitalista. De cara al moviment obrer es cada vegada mès evident que són preferibles les reformes socialdemòcrates al model soviètic. A mès el “socialisme real” mostra el seu rostre represiu i antipopular a Hongria el 1956 i a Txecoslovàquia el 1968.
Amb la caiguda del mur de Berlínel 1989 s’esfondra fins i tot la idea de la revolució als països subdesenvolupats. La crisi del marxisme no pot ser mès absoluta.
Únicament sembla resorgir una certa mena de socialisme a Veneçuela, Bolívia, Equador, etc. Però el que crec és que 125 anys desprès de la mort de Marx el pensament marxista com a tal és impossible de recuperar. Qui vulgui les meves tesis sobre el marxisme i la reconstrucció del socialisme npot llegir el meu article: “La suoeració històrica del marxisme i la meva crítica actual”, publicat a aquest mateix blog.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (8-III-2008).

LA FILOSOFIA D’ERC I ELS RESULTATS ELECTORALS. 12 March 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

ERC es funda el Març del 1931 i tres setmanes desprès guanya les eleccions. Durant la Segona República va ser el partit hegemònic a Catalunya. La filosofia d’ERC durant aquest període la reflexa el discurs de Francesc Macià quan diu que: “ens apoiem sobre coses immortals, com són els drets dels pobles”. En un context filosòfic de predomini del materialisme marxista ERC es recolza en criteris de filosofia del subjecte, i li va bé. Desprès vé el “llarg hivern” que va del 26 de Gener de 1939 a la legalització de 1977.
El nacionalisme català resorgeix amb força, però liderat per “l’equivalent” de la Lliga Regionalista: CIU. De 1979 al 2003 ERC fa la travesia del desert. El problema no és d’interpretació filosòfica, sinó de què el nacionalisme ja el lidera un altre partit. El 2003 Carod-Rovira creu veure la “terra promesa” i fa el gran gir filosòfic. El nacionalisme català no es pot fonaqmentar en criteris de filosofia del subjecte, sinó en criteris materialistes de racionalitat instrumental. L’emancipació nacional no es fonamenta en el dret inalienable dels pobles a l’autodeterminació, sinó que és un mitjà per a la millora siocial i econòmica del poble. El “pecat” d’en Carod li va permetre “albirar” la “terra promesa”, però no trepitjar-la. Quan el materialisme marxista ha abandonat l’escenari de la història, ERC fonamenta el propi nacionalisme en aquest materialisme. Igual que el 1931 ERC va contra corrent, però ara li surt malament. El nacionalisme d’una nacuió petita no es pot fonamentar en criteris de racionalitat instrumental, sinó de raò incondicionada. El lema d’aquesta campanya era clarísim de racionalitat instrumental: “Objectiu: un país de 1ª (per això volem la independència)”. El lema de CIU: “El teu vot farà respectar Catalunya” era clarísim de filosofia del subjecte. La peraspectiva filosòfica d’ERC implica que la independència no és bé en si mateix, sinó un instrument per a un altre objectiu. Això està clarament dirigit als que no volen l’emancipació nacional per si mateixa, sinó en tot cas per raopns alienes. Per altra banda això implica un determinisme economicista marxista aplicat a l’emancipació d’una nació petita. Nomès té sentit pretendre una majoria social i política suficient per a la independència per motius econòmics, si la majoria de la població es veu obligada per la necessitat econòmica. Evidemment això és una forma de determinisme materialista, perquè fonamenta la política no en la voluntat, sinó en la necessitat material.
Si ERC vol continuar endavant ha de capgirar la interpretació filosòfica. La política pot utilitzar instrumentalment la necessitat econòmica, però no és el seu fonament. El fonament de la política és la voluntat, en aquest cas es tracta de la voluntat del poble català com a subjecte històric. S’ha de fer un ús instrumental de la raò instrumental, respecte de la raò incondicionada. La independència pertany a la raò incondicionada perquè és un fi en si mateix. Això no exclou altres fins en si mateixos com la democràcia, el socialisme, etc.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (12-III-2008).

COMENTARI DE LES ELECCIONS DEL 9 DE MARÇ. 10 March 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

Aquestes eleccions han estat fortament espanyolitzades. La suma de PSOE i PP dóna 322 escons, mentre que el 2004 la suma donava 312 escons. Els dos grans partits espanyols han guanyat: 5 escons el PP i 5 el PSOE. La victòria del PSOE és clara, però no aclaparadora. Amb 169 escons necesitarà pactar. Sembla evident que el candidat és CIU, cosa que omplirà de goig Duran i Lleida. Ambb 11 escons mès tindrà una majoria absoluta suficient.
La derrota del PP amb 154 escons és una derrota relativa. Si la derrota haguès estat contundent si que seria inviable la seva agressivitat política. D’aquesta manera sembla que l’agressivitat política dóna rèditts electorals. Han aconseguit espanyolitzar la política espanyola. Ells han pujat 6 escons i el PSOE 5. El que no han aconseguit és fer valer la seva política espanyola com la vàlida per governar. Segurament no mantindran questa legislatura un to tan agresiu, però si que mantindran les mateixes línies generals. Han aconseguit mobilitzar el seu electorat, però com a efecte rebot han fet guanyar al PSOE vots que no són estrictament seus.
El PSOE ha obtingut vots d’IU i dels nacionalismes no espanyols. La por a la política ultrarreaccionària dels bisbes aliats amb el PP ha decantat vots d’esquerres cap al PSOE. La por a l’espanyolisme radical del PP ha decantat vots dels nacionalismes basc i català cap al PSOE.
En conjunt aquestes eleccions, malauradament, mostra que l’Estat espanyol no pateix cap crisi. El suposat perill de trencament porta a l’espanyolització d’unes eleccions ja espanyoles de per si. No estem en una situació política equiparable a la dels països de l’Est on s’han produït processos independentistes.
La derrota d’ERC crec que és el símptoma d’una mala interpretació de la direcció del partit sobre l’ascens electoral del 2003-04, i d’un error d’aliances polítiques. L’error consisteix en creure que l’ascens electoral és capa la població no nacionalista i que tot es fonamenta en la política econòmica, com si el nacionalisme català fos principalment un nacionalisme econòmic. Amb això pretenia el partit la majoria social i polñitica suficient per la independència. Des del meu punt de vista el nacionalisme català no és de base econòmica, sinó cultural. La qüestió del finaçament és necesària, però secundària. L’efecte d’això és perdre el vot del que realment vol l’emancipació nacional i dirigir la política cap al que no li interessa l’emancipació nacional.. Hem perdut els propis sense guanyar els aliens. L’aliança amb el PSC ha tingut l’efecte contrari: donar-li vots a ell. Com que no és evident que amb independència es viurà millor econòmicament, amb el catalanisme del PSC ja n’hi ha prou per als sectors no nacionalistes que els pot interessar la qüestió del finançament. ERC ha decebut l’electorat nacionalista i, no així CIU. Duran i Lleida és una persona poc catalanista, però no ha fet girs incomprensibles dins del catalanisme. Per això ha mantingut els 10 escons de l’anterior legislatura.
La situació política a Euzkadi amb una millora de la correlació de forces per al PSOE, farà difícil mantenir la convocatòria de referendem d’Ibarretxe. Jo crec que això afavorirà la persistència del conflicte armat a Euzkadi. Si ETA buscava una millora dels resultats del PSOE amb l’últim atemptat, ho ha aconseguit. La dificultat o gairebé impossibilitat d’una soprtida democràtica al conflicte, afavoreix la via armada.
Aquesta espanyolització de les eleccions és merament circumstancial. La normalitat política consisteix en l’existència d’espais nacionalistes no espanyols que com a mínim condicionen la política de l’Estat. El problema de les nacionalitats a l’Estat espanyol no té solució ni a curt ni a mig termini. Cal entendre això per tal d’orientar bé la política nacionalista.
El problema d’IU i ICV és que no és creible una polñitica mès d’esquerres que la del PSOE. No han reformat els principis marxistes dels que venen, ni tampoc els poden aplicar. Volen ser una mena de socialdemocràcia mès d’esquerres que la convencional. Això no porta enlloc. O fan una reforma ideològica com cal o estaran sempre igual.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (10-III-2008).

FEMINISME I HIPOCRESIA CATÒLICA. 4 March 2008

Publicat per salmeron a: General , 2comentaris

L’Esglèsia Catòlica fa els seus esforços per tal d’aparentar que al menys no va contra els drets de les dones. Els va fer clarament durant el període de Joan Pau II (1978-2005). La polñitica general d’aquest Papa consistia en mantenir l’equilibri entre la fidelitat a la tradició i l’adaptació a les exigències dels nous temps. Aquest Papa per una banda va negar el sacerdoci de les dones amb l’argument de què Jesucrist no va escollir cap dona com a deixeble seu o apòstol (els sacerdots segueixen històricament la funció apostòlica dels dotze apò0stols) i per altra observava que Jesucrist la primera persona a la que es va presentar desprès de la resurecció fou Maria Magdalena.
La realitat històrica de l’Esglèsia Catòlica ha sigut tractar les dones com a secundàries i subordinades. L’homes és moralment superior a la dona i per això és ell qui ha de tenir la direcció de la famíl.lia. Sant Pau ja considera a la Bíblia que la dona ha de callar a l’assemblea. Els segles de dominació catòlica a Occident, i són 15 segles,, es caracteritzen per la marginació social de les dones. És cert que tenen santes importants: Santa Caterina de Siena (s. XIV), Santa Joana d’Arc (1412-31), Santa Teresa de Jesús (1515-82), etc, però tot el pes de l’Esglèsia l’han portat sempre homes. I en el terreny civil l’opresió de la dona era evidentíssim quan el poder civil era d’inspiració catòlica.
No obstant això hi ha arguments no d’ara, sinó de la mateixa tradició, pseudofeministes. Cal veure’ls. Sant Agustí d’Hipona (354-430) diu d’Eva: “felix culpa” (feliç culpa), perquè sense la culpa tampoc hi hauria hagut la gràcia. És un argument teològic molt retorçat pretendre que la dona ha sigut la causa de la gràcia divina. Generalment se la veu com la culpable de tots els mals.. Segons la doctrina catòlica amb el pecat original la humanitat va perdre els dons preternaturals i sobrenaturals. Així introdueix la mort al mòn. Sant Agustí surt en “defensa” de la dona dient que la culpa és la causa de la gràcia.. En la doctrina catòlica la< gràcia és el do gratuït de Dèu pel qual és possible la redempció. No hi ha mèrit propi, sinó que el mèrit és del mateix Dèu. L’argument agustinià, apart de què no té res a veure amb el feminisme modern, és lògicament insostenible. La gràcia és una reparació del pecat original, sense aquest tampoc hauria sigut necesària la gràcia. I és millor l’estat anterior al mal que la reparació.
Sant Tomàs d’Aquino (1225-74) afirma que la dona és superior a l’home. Sembla mès partidari de les dones que les feministes radicals d’avui dia. Segons el Doctor Angelicus la dona és superior a l’home perquè s’asembla mès a Dèu en l’acte d’engendrar. Dèu engendra el Fill, no el crea, surt de si; la dona també engendra, surt de si el fill o filla; cosa que fa que sigui un reflexe mès fidel de la Santíssima Trinitat. És evident el caire antifeminista d’aquest argument. Es tracta d’un argument teològic que consagra la dona a les tasques de la llar. La lluita feminista moderna, evidemment, ha lluitat contra aquesta situació social mil.lenària que ha patit la dona.
Altres argumenten que com poden ser masclistes si creuen que una dona és la Regina Coelis (Reina del Cel). És cert que dins de la teologia catòlica el paper de Maria és importantíssim, però no deixa de ser un paper secundari. Maria és mitjancera, però no té la capacitat sobirana d’accedir al Pare. Ningú arriba al Pare, sinó és a través del Fill. Diguem que Maria té capacitat d’influència afectiva sobre Jesucrist, però és aquest qui té el poder sobirà.
És bo conèixer les hipocresies catòliques en el terreny de la dona, però tampoc s’ha de caure en crítiques fàcils. Alguns acusen l’Esglèsia Catòlica d’haver afirmat que la dona no té ànima o haver qüestionat que la tingui. Tal cosa no l’ha dit mai l’Esglèsia Catòlica. La noció catòlica d’ànima immortal és universaqlista, tots els individus humans la tenen. I a mès ànima racional que presuposa la sensitiva i la vegetativa. En aquest sentit el catolicisme no ha negat mai la igualtat. La lluita feminista contra la societat patriarcal heretada del catolicisme feudal mitjaval, és contra la marginació social de la dona. El feminisme és un universalisme en el sentit democràtic i social. Igualtat de drets i mateixes oportunitats socials independemment del gènere. Aquest és el sentit de la lluita feminista contra el catolicisme. Per tant el feminisme és una part del pensament i la praxi democràtiques.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (19-II-2008).

FEMINISME I CLASSES POPULARS. 3 March 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

El proper 8 de Març commemorem el centenari del luctuós fet que va donar lloc a aquest dia com a Dia Internacuional de la Dona Treballadora. Aquesta data, uneix o pretèn unir, l’emancipació de gènere amb l’emancipació social. Jo sóc contrari a aquesta mena de sumes fàcils.El meu interès és analitzar quines són les relacions entre ambdues emancipacions i quina ha de ser la nostra postura com a demòcrates universalistes davant d’aquest tema.
El 8 de Març de 1908 es produeix dins d’un context històric de predomini del fet social sobre qualsevol altre fet. La brutalitat antiobrera de la democràcia nordamericana, clarament burgesa i antisocialista, ha donat lloc a l’1 de Maig i al 8 de Març. No obstant això els EUA no van poder evitar l’expansió del moviment obrer internacional. Fa cent anys la lluita social estava dominada per la ingenuïtat marxista segons la qual amb l’emancipació social de la classe obrera es produiran tota mena d’emancipacions. Pràcticament s’arribava a creure que amb l’emancipació proletària es produiria l’emancipació humana en general. La praxi històrica real ha demostrat la complexitat de les relacions entre la diversitat de formes d’emancipació.
Alessandra Kollontai (1873-1952) com a bona marxista quan la reivindicació feminista la dirigien dones burgeses era contrària, per coherència de classe. A mi al menys em resulta evident que si la Kollontai era bona marxita no podia ser al mateix temps bona feminista. No és que el marxisme sigui un pensament masclista, és que la reducció de tota emancipació a l’emancipació social contradiu tota emancipació real que no sigui la de classe. Per altra banda la Kollontai feminista es va trobar amb la incomprensió dels líders bolxevics que bàsicament el que volien era abolir la dominació burgesa. Un obrer pot ser tan masclista o mpes que un burgès. La classe obrera no fa i de bon tros la unitat del gènere humà. Això és una fal.làcia marxista que únicament ha portat a un obrerisme que ha perdut de vista la distinció entre democràcia en general i democràcia social.
A l’any 1931 amb la proclamació de la Segona República Espanyola va ser una dona la que va oposar a atorgar el dret de sufragi a les dones. L’argument era que la dona espanyola estava massa dominada encara per les oligarquies reaccionàries i el clerixcalisme, i que si podien votar guanyarien les dretes. Efectivament el 1933 van votar les dones i va guanyar la CEDA de Gil Robles. Encara i així considero aberrant l’argument perquè va contra l’esència universalista de la democràcia. Sense sufragi universal masculí i femení no hi ha democràcia. En aquest cas circumstancial l’emancipació de la dona portava paradoxalment a la victòria dels sectors antipopulars i antifeministes. Aleshores no és cert que l’emancipació de gènere vagi acompanyada del procès d’emancipació de classe.
El feminisme és una reivindicació de la democràcia en general. El sector il.lustrat i progresista de la burgesia ja el pot asumir perfectament. Fins i tot certa dreta liberal ja el pot acceptar. Una política d’esquerres no ha de caure en la fal.làcia d’esperar la democràcia social per tal de ferpossible els drets de les dones. Una democràcia social pot ser masclista i una democràcia formal pot ser feminista. És a l’inrevès sobre la base de l’extensió universalista dels drets formals podem construir la democràcia social. Sinó tindriem una altra vegada la monstruositat del model soviètic, que negava els drets formal i tampoc va avançar tant en el contingut material dels drets de les dones.
Avui dia impera la democràcia formal. Però la dona, juntament amb tos els demòcrates universalistes, hem de fer encara molt de camí per omplir de contingut material els drets formals de les dones.
Finalment vull recordar que aquest any és el centenari del naixement de la gran feminista Simone de Beauvoir (1908-86), autora de “Le deuxième sexe”(1949).

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (8-II-2008)

LA CATALUNYA OPTIMISTA I LA NÀUSEA SARTREANA. 3 March 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

sartre.jpg Sense cap dubte el PSC és un partit democràtic que actua dins del marc del procedimentalisme parlamentari. Cada partit té dret a regir-se pels seus propis paràmetres ideològics i a promoure els ciutadans a recolzar-los políticament. No hi ha res d’il.legítim en la propaganda electoral del PSC: “La Catalunya optimista”. Ara bé, des del meu punt de vista ideològic la idea d’una Catalunya optimista dins de les condicions històrico-polítiques actuals m’ha inspirat quelcom de semblant a la nàusea sartreana.
L’Estat espanyol és l’en si i Catalunya és el per a si. Catalunya és el per a si frustrat, perquè mai pot assolir l’en si. L’assoliment de l’en si per Catalunya seria, doncs, el seu propi fora de si. Tal cosa implica, doncs, contradicció impossible. La “Catalunya optimista” és, doncs, “un forat en el formetge del no res”. Es tracta d’un pur no res que es busca a si fora de si en la coseitat d’allò extern, de l’alteritat absoluta. La relació de l’en si i el per a si s’a`plica també al PSOE i al PSC.
La Catalunya optimista és la frustració davant la impossibilitat de trobar al propi interior la unitat de l’en si i el per a si. Allò subjectiu, la catalanitat, no té un ciment objectiu prou sòlid com perquè es pugui desenvolupar lliurement sense entrebancs. Allò objectiu no és la coseitat material de la pròpia Catalunya, sinó que allò còsic material que se m’imposa és Espanya. Espanya com a coseitat no esdevé mai subjectivitat per a mi, sinó que la seva pròpia subjectivitat és facticitat còsica per a mi. El PSC com a partit català pasa necesàriament per un procès d’extranyament de si. Es veu obligat a ser optimista en el fora de si, perquè no es pot viure d’impossibles.
La Catalunya optimista és la que renuncia a la pròpia subjectivitat dissolent-se dins de l’univers simbòlic d’un altre poble.`Però és clar tenim la sort de tenir un govern amic, front al perill d’un govern anticatalà. El PSC, enfonsat en la coseitat espanyola, fa distincions d’ordre quantitatiu, que en res afecta l’arrel mateixa del problema. El problema català es limita al mès o el menys, un govern “amic” és el que fa mès concesions a Catalunya. Aquesta idea “d’amic” és la pròpia d’un esclau que ni se li pasa pel cap pensar en la llibertat, únicament distingeix entre l’amo bo i el dolent. L’amo bo és el que et torna mès coses de les que primer t’ha tret i allarga la corda. Però l’esclau ni sx’atreveix a pensar en què el propietari és ell i que no es tracta d’allargar la corda, sinó de fer tombat l’estaca (Espanya).
Podria semblar que d’aquest discurs es dedueix com a conseqüència política negar el pacte amb el PSC per definició. No és la meva conclusió. El fora de si dels catalans és la facticityat històrico-contingent que afecta tot el poble català. No és una qüestió d’un sol partit. La política nomès és possible dins de paràmetres de facticitat històrica. Això si, a la Catalunya optimista no se li ha d’oposar la Catalunya pesimista, sinó la Catalunya ferma que vol crear les condicions històrico-objectives per tal d’aconseguir la ruptura democràtoca amb el règim espanyol. El triomf de la subjectivitat per sobre de la coseitat alienant nomès és possible invertint els termes. La subjectivitat ha d’instrumentalitzar la coseitat, no la coseitat la subjectivitat. La lluita és difícil, però nomès és possible des de la facticitat històrica actual. Per tant pactar o no amb el PSC depèn de criteris de conveniència política.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (28-II-2008)