anar a nevagció

EL CARÀCTER DEMOCRÀTIC I IDENTITARI DEL NACIONALISME CATALÀ. 26 Febrer 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

   Hem de veure els moviments polítics, així com la consciència ideològica, dins del marc històric real en què es desenvolupa. El nacionalisme català tal com el coneixem avui arrenca dels fets històrics de 1640. Es tracta d’un nacionalisme a la defensiva. La nostra realitat històrica nes ha obligat a ser “demòcrates”. En un cert sentit el nacionalisme democràtic és el que es defensa de l’agresió imperialista d’un altre nacionalisme. Si l’empresa mediterrània mitjaval haguès sortit bé nosaltres serien els imperialistes i totalitaris. La situació entre Espanya i França i la seva consolidació com a grans potències europees va fer impossible la independència nacional. O ens absorbien uns o els altres. Encara entre 1652 i 1700 es va respectar l’statu quo, els reis espanyols van respectar les constitucions catalanes. Fins i tot Felip V les va haver de jurar encara el 1701. Però amb el Decret de Nova Planta de 1716 queden abolides les institucions catalanes i les constitucions. La monarquia hispànica és ja uniforme. El nacionalisme català ha perdut ja tota la força política. Econòmicament el que mès convé és estar dins del mercat espanyol, perquè a mès la unitat de mercat també permet el comerç amb Amèrica, cosa que abans era monopoli de Castella. El nacionalisme català no es basa en cap necessitat econòmica o política. És una nacionalisme que tendeix a adoptar característiques “romàntiques”. Nomès es basa en la voluntat d’un poble de mantenir la seva existència històrica. Des d’un punt de vista funcional o de la raò instrumental, el poble català s’hauria disolt totalment dins del poble espanyol. En aquest sentit el nacionalisme català esdevé identitari. No respon a cap necessitat que no sigui la subjectivitat d’un poble que vol preservar la seva existència històrica.

   Al segle XIX el nacionalisme català reneix sota la forma de revifalla cultural amb la Renaixença. Aquesta és la gran empenta històrica que desprès tindrà manifestacions polítiques: autonomisme, federalisme, independentisme, etc.

   El caràcter democràtic es segueix de la consciència de què cap poble ha d’estar sotmès a cap altre.. El caràcter democràtic va lligat al caràcter identitari. Catalunya és un sol poble. La identitat catalana ha de ser l’eix vertebrador de tota la societat catalana. Si la identitat catalana no és universaln dins de Catalunya el poble català s’afebleix. De fet dins de l’Estat espanyol és impossible que la identitat catalana sigui universal a Catalunya. La lluita nacionalista consisteix en assolir aquest ideal de poble. L’obligatorietat i universalitat del català és la condició d’existència del poble català com a tal. Sense aquesta obligatorietat i universalitat  no hi ha democràcia, perquè implica l’existència d’un poble “superior” que domina un d’ “inferior”. El nacionalisme espanyol és el que imposa la seva llengua com a universal i obligatòria a Catalunya. Per això el nacionalisme espanyol és totalitari, identitari i funcional.. La gran feblesa del català és que no pot tenir la característica de la funcionalitat. De manera esquemàtica podem dir que la capacitat de domini polític d’Espanya sobre Catalunya es fonamenta en la racionalitat instrumental i la lluita nacional d’alliberament del poble català es fonamenta en la subjectivitat moral.

   Avui dia s’intenta lligar la sort de la nació catalana a la racionalitat instrumental. Allibera la nació i t’anirà bé econòmicament. Això és encertat políticament fins a cert punt. En el terreny de l’eficàcia econòmica té les de guanyar Espanya. Per raons de contingència històrica si que pot ser que l’alliberament nacional pugui afavorir l’eficàcia econòmica, i aleshores s’ha d’aprofitar l’efecte polític expansiu. Però l’eficàcia econòmica no és el fonament del nacionalisme català. El fonament és la identitat cultural i de poble i l’eficàcia econòmica és una contingència històrica que es pot aprofitar políticament.

   En definitiva el nacionalisme català es fonamenta en la voluntat, la subjectivitat, els valors ètics,etc., en tot allò que implica un sobreesforç polític portar-ho endavant. És el nostre nacionalisme, és la nostra realitat històrica. No té sentit confondre’s de nacionalisme i jugar la carta política-econòmica enlloc de laq identitària-cultural com si fossin una nació gran. La concepció democràtica i identitària és el “lloc natural” al que inevitablement tendeix sempre el nacionalisme català.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (16-II-2008).