anar a nevagció

ELS PROCESSOS D’EMANCIPACIÓ NACIONAL I LA GLOBALITZACIÓ ALS SEGLES XX-XXI. 5 Febrer 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

1. EL PROCÈS D’INTERNACIONALITZACIÓ DE L’ECONOMIA.

   Amb el descovriment d’Amèrica es crea el mercat mundial. Això no vol dir que sigui aleshores quan s’internacionalitza l’economia, sinó que l’àmbit del comerç és mundial. Però aleshores el que s’està creant són els anomenats “mercats nacionals”, es a dir, els mercats que coincideixen amb el territori dels nous Estats. Tot això amb les limitacions d’una societat que no ha deixat encara de ser feudal aristocràtica. A partir dels segles XVIII-XIX es consoliden els mercats nacionals.

   La internacionalització de l’economia comença a les darreries del segle XIX amb la concentració de capitals i l’imperialisme. Aleshores es produeix l’anomenada exportació de capitals cap als països que encara no havien realitzat la revolució industrial, els que a la conferència de Bandung de 1955 prendran el nom de “Tercer Mòn”.

   A començaments del segle XX es produeixen les revolucions de 1905 i de Febrer i Octubre de 1917 a la Rússia tsarista que crà el primer estat socialista del mòn. Aquesta Revolució pretenia ser la primera d’un seguit de revolucions que instaurarien el Socialisme Mundial. Fins aleshores la internacionalització econòmica havia sigut capitalisyta-imperialista, els marxistes volien substituir el capitalisme mundial per una economia igualment internacionalitzada, o fins i tot mès encara, però socialista. El resultat no va ser aquest. El capitalisme mundial no va ser vençut i el socialisme l’únic que aconseguí foyu crear nous estats fora de l’àmbit del mercat mundial. La internacionalització econòmica continuava essent capitalista-imperialista.

   La penetració econòmica capitalista per tot arreu fou molt eficaç creant autèntiques dependències polítiques. En canvi el socialisme no tenia aquesta capacitat, perquè volien instaurar el domini econòmic, sobre la base del domini polític. Aleshores el socialisme s’anava tancant cada vegada mès dins de si mateix i el capitalisme va acabar penetrant fins i tot a l’àmbit del bloc socialista.

   Això ha provocat l’esfondrament del bloc socialista i la definitiva internacionalització de l’economia d’acord amb les exigències del mercat mundial. A mès s’han creat grans unitats econòmiques que han acabat desbordant els marcs dels antics Estat-Nació.

2. LA SUPERACIÓ DEL MERCAT NACIONAL I L’EMANCIPACIÓ NACIONAL.

   La formació dels Estats-Nació moderns ha anat lligada a la creació del mercat nacional unitari. Aleshores la nació no s’ha entès en termes lingúístics i culturals, sinó en termes econòmics. Ara bé, això no vol dir que els antics Estat-Nació s’hagin reduït a una organització política fonamentada sobre el ciutadà i ètnicament neutral. El concepte de ciutadà fa abstracció del grup etno cultural en tant que iguala políticament individus de diferents ètnies, però qui fa la unitat és l’ètnia predominant. Al voltant d’aquesta es crea la unitat política que afavoreix la unitat econòmica. Si l’Estat uniformista l’ètnia predominant aixafa totalment les altres ètnies. Fins a la segona meitat del segle XX aquesta forma política d’organitzar l’Estat podia tenir la “justificació” d’afavorir la mès ràpida possible circulació de mercaderies dins del territori “nacuional”. Quan els Estats nacionals han estat superats per organitzacions supraestatals dins de les quals els grups nacionals inclosos són ara molt mès variats, però no hi ha un uniformisme polític al voltant d’una ètnia predominant, es creen les condicions per a combinar petites unitats polítiques, o a la mida de cada grup nacional, amb grans unitats polítiques on tos els grups nacionals estan igualment representats sense que un grup quedi anul.lat per un altres.

3. LES LLENGÜES GLOBALITZADORES I LES PETITES CULTURES.

   El procès globalitzador va lligat a l’expansió de grans llengúes d’àmbit internacional. Actualment la llengua globalitzadora és l’anglès. Darrera d’aquesta hi ha l’espanyol per les seves dimensions, però sense la importància de l’anglès degut a raons principalment económiques.

   Aquestes dues llengües són un perill potencial per a les petites cultures. Les petites cultures s’han de defensar de l’impacte de les llengües uniformitzadores protegint al màxim la pròpia llengua al propi territori.El procès globalitzador és històricament inevitable, prò això no vol dir necesàriament anihilament de les cultures petites, si aquestes saben reaccionar.

   En el cas català la llengua castellana agredeix la cultura pròpia fonamentalment per raons de dominació política de l’Estat espanyol. Per tant a Catalunya les raons de l’agresió són molt anterior a la globalitzazió. A hores d’ara el fet nacional va lligat al fet lingüístic, perquè aqui la llengua no ha desaparegut com ha succeït a altres nacions ocupades.

   La interconnexió mundial no implica necesàriament l’anihilament de les identitats nacionals. Al contrari, la necessitat d’interrelació mundial fa veure la necessitat de preservar la pluralitat d’identitats nacionals. Si no cauriem en un mòn despersonalitzat, on no hi hauria cap iniciativa per a fer res. La funció de les grans llengües s’ha de limitar a la funció de comunicació internacional, de manera que a l’interior de cada nació la llengua d’ús normal sigui la de la pròpia nació.

JOAN PERE SALMERON I CLARES (25-VIII-2002)

CRÍTICA DE “MATERIALISME I EMPIRIOCRITICISME” DE V.I. LENIN EN EL CENTENARI DE LA SEVA PUBLICACIÓ. 5 Febrer 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

marx, engels i lenin   Vaig llegir aquest llibre de Lenin, publicat per Planeta, el 1987. Aquest és l’únic llibre de Lenin que tracta de filosofia. El va escriure desprès d’unes vacances a Capri amb Gorki i altres exiliats rusos el 1908.

   Lenin no era un filòsof. Cal ser leninista per pensar que si ho era. Va escriure el llibre únicament per motivacions polítiques. Pensava que al partit bolxevic, que en realitat era una fracció del POSDR, s’estaven introduïnt desviacions filosòfiques provinents de l’empiriocriticisme de Mach i Avenarius. La crítica leninista al “machisme”  és la crítica de l’empiriocriticisme de Mach. Entenia la filosofia en una clau totalment política, com si fossin corrents polítics. Així segons Lenin hi ha kantians de “dreta” i kantians “d’esquerra, per exemple. És clar que és “d’esquerra” el que mès s’apropa al materialisme dialèctic de Marx i Engels, i de “dreta” el que mès s’allunya. D’alguna manera aquest llibre prefigura “l’escolàstica” soviètica.

   Sempre m’ha caigut malament el Lenin filòsof. El Lenin polític és molt llunyà a les meves postures polítiques actuals, però al menys li puc reconèixer la seva genialitat. En filosofia considero que les seves posicions són grolleres o vulgars. El sentit de reflexionar cent anys desprès sobre aquest llibre és que considero que el materialisme és vàlid com a concepció del mòn, però ni de bon tros pot ser el que deia Lenin. Per altra banda el marxisme-leninisme està mort políticament, però intel.lectualment encara pot fer molt de mal. Cal combatre encara les postures pseudocientífiques del marxisme-leninisme.

   No tinc interès en fer una crítica exhaustiva del llibre, ni de la crítica de Lenin a Mach i Avenarius. M’interessa criticar la teoria del reflexe de Lenin i la seva postura davant la “cosa en si” (noumeno) de Kant.

   Segons Lenin el materialisme és una filosofiaz del sentit comú. El coneixement és el reflexe d’allò realment existent fora del nostre cervell: el mòn físic material. L’idealista està boig, es pensa que la idea és anterior al mòn físic. Aleshores, segons Lenin, el concepte és el reflexe perfecte d’allò que hi ha fora. Certament hi ha teories de la veritat que van en el mateix sentit. Segons Tarsky “la neu és blanca si i nomès si la neu és blanca”. La teoria pictòrica del primer Wittgenstein (1889-1951) considera que el llenguatge és una representació del mòn. Karl R. Popper també considerava de sentit comú el presupòsit de l’existència exterior del mòn físic. La teoria del reflexe és acceptada per determinats corrents de filosofia de la ciència. El que em resulta inacceptable de Leninés la reducció de l’idealisme a quelcom tan trivial com la preexistència de la idea (el concepte) al mòn físic. L’idealisme alemany és impossible de reduir a això; i a mès l’idealisme platònic no té res a veure amb l’idealisme alemany. Lenin s’hauria emportat una sorpresa si s’haguès molestat en estudiar la metafísicaz mitjaval (idealista segons ell) que diu exactament el mateix que ell: “veritas adequatio in re” (la veritat és l’adequació de l’enteniment a la cosa). Va contra l’idealisme modern i no s’adona de què està tornant a conceptes mitjavals. Jo sóc contrari a la teoria leninista del reflexe des d’una perspectiva kantiana. Res del que hi ha fora del nostre cervell el podem percebre sense les condicions a priori de la sensibilitat: l’espai i el temps. Aquests no són realitats materials externes, sinó condició de possibilitat de tot enteniment possible. La teoria del reflexe implicaria que hi ha donadaz a la cosa la similitud amb el concepte, cosa inconcebible des d’un punt de vista materialista. Tal cosa tenia sentit en la metafísica prekantiana. Lenin anant contra l’a priori kantià va en contra del seu aliat natural com a materialista. Sense l’idealisme trascendental kantià tampoc s’hauria arribat a una concepció materialista del mòn. Perquè Kant no és un idealista subjectiu. El “boig” del que parla Lenin en tot cas podria ser Fichte (1762-1814), no Kant. Kant afirma l’existència del mòn exterior, és idealista en relació al mètode de coneixement. I l’existència del mòn exterior tampoc és que sigui tan evident, perquè la mateixa evidència seria conceptual, i per tant implicaria autocontradicció. L’existència del mòn exterior en qualsevol cas és un presupòsit necesari.

   La crítica de Lenin a la noció de “cosa en si” de Kant és senzillament inadmissible. Diu que la “cosa en si” pot esdeven ir “cosa per a nosaltres”. Feliçment el coneixement científic és possible i pot descovrir la veritat amagada. Això és el concepte d’alezeia dels grecs. Lenin es pensa que Kant parlava del coneixement empíric, ni s’adona de què la “cosa en si” de Kant és la crítica a la possibilitat de coneixement de la metafísica en el camp de la raò pura teòrica, es a dir, en el camp de la física. Novament Lenin erra el tret, dispara contra el seu aliat natural. La reducció positivista de tot coneixement a allò donat pasa necesàriament per la crítica kantiana a la possibilitat de coneixer de la cosa en si. Lenin no s’adona de què el materialisme és fenomenològic o no és.

   En conclusió és inadmissible la distinció grollera entre idealisme i materialisme.L’idealisme alemany és l’avantsala de la concepció materialista del mòn. També `podem dir que l’idealisme i el materialisme són formes fenomèniques d’entendre el mòn front a l’ontologia tradicional.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (5-II-2008).