anar a nevagció

INDEPENDENTISME CATALÀ I LLENGUA CASTELLANA. 4 Febrer 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

1. LA LLENGUA CASTELLANA COM A IMPOSICIÓ DE L’ESTAT I COM A LLENGUA PRÒPIA DE LES PERSONES.

   L a llengua castellana a Catalunya és oficial per imposició de l’Estat espanyol. La subordinació política de Catalunya a Espanya ho implica. En aquest sentit la llengua castellana exerceix a Catalunya funcions polítiques que neguen els drets del poble català en tant que poble.

   Ara bé, no s’ha de reduir la llengua castellana a aquesta funció política. En tant que llengua pròpia de moltes persones de Catalunya s’ha de respectar sense renunciar a l’assimilisme català. És a dir, al mateix temps que s’han de respectar els drets subjectius de les persones, s’han de posar tots els mitjans democràtics possibles per a que com a mínim tothom participi del fet català. Tothom tingui competència lingüística plena a tots els àmbits de la llengua.

2. LA LLENGUA COM A CULTURA.

   La llengua pròpi8a de Catalunya és el català. Per tant el català ha de ser el marc cultural propi dins del qual s’ha de desenvolupar el poble català normalment. La cultura castellana, en tant que cultura aliena, es pot desenvolupar en el sentit d’obrir-se a altres cultures. En tot cas serà el poble català qui ha de decidir si l’interessa el castellà com a cultura forana a la qual s’obre o no. Evidemment, això també depèn dels interessos dels individus com a individus.

3. LLENGUA I SOBIRANIA.

   En principi nomès té sentit que un poble sobirà tingui com a oficial únicament la llengua pròpia del pais. Perquè en cas d’interesar-se per una altra llengua, el fet de masificar el coneixement de la llengua forana no implica la seva oficialitat.

   Atenent a les condicions reals de Catalunya l’oficialitat única del català, fins i tot dins d’una Catalunya independent, dependria de si hi haguès suficient consens social i polític o no.

4. MONOLINGÜISME, BILINGÜISME I PLURILINGÜISME.

   Som monolingües catalans en el sentit de què nomès acceptem com a llengua pròpia el català. Però plantejar un futur per a Catalunya de monolingüisme català estricte, seria un error. No és possible ni desitjable que el conjunt de la població o la gran majoria nomès conegui el català. Que les relacions socials i els àmbits culturals i polítics funcionin normalment en català, no pot excloure l’obertura a altres llengües. Ni el coneixement per part de la població d’altres llengües, que poden ser útils per raons diverses.

   El mal del bilingüisme consisteix en el problema del castellà, per això cal protegir màximament el català. Però el coneixement generalitzat del castellà no és en si mateix el problema.

   A mès la llengua catalana com a la llengua vehicular normal tampoc és incompatible amb el multilingüisme, o sigui l’existència de minories lingüístiques diverses, sempre que el català sigui conegut per tothom.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (28-V-2002).