anar a nevagció

DE LA RESISTÈNCIA ÀRAB ANTIIMPERIALISTA AL TERRORISME INTEGRISTA ANTIOCCIDENTAL. 31 January 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

   Quan el mòn estava dividit en dos blocs: el capitalista i el comunista, Occident va optar per Israel i l’Est pel poble àrab. El marxisme va arribar a penetrar als països àrabs pel seu caràcter antiimperialista i anticolonialista. El poble àrab era vist amb simpatia pels marxistes, en tant que víctima de l’agresió imperialista mundial. Així la independència d’Algèria el 1962 va lligada al gir cap al bloc soviètic. La Líbia de Gadafi també es basava en aquest bloc per contrarrestar l’agresió imperialista mundial. El BAAS de Sadam Hussein (1937-2006) era un partit socialista i laicista clarament inclinat a la Unió Soviètica. El moviment panarabista no es podria concebre d’altra manera que al voltant de la lluita socialista i antiimperialista. No obstant això no tot el mòn àrab era prosoviètic. L’Egipte prosoviètic de Nasser es va transformar en l’Egipte pronordamericà de Anuad-El-Sadat.

   Aquesta aliança entre nacionalisme àrab i socialisme burocràtic té les seves arrels en l’orientació política de Lenin cap als pobles oprimits pel colonialisme i l’imperialisme. Encertadament Lenin havia vist que el potencial revolucionari del socialisme s’havia desplaçat de l’Occident a l’Orient. La Unió Soviètica va saber explotar aquesta font de lluita antiimperialista, que inevitablement anava lligada a la lluita anticapitalista, encara que moltes vegades el moviment revolucionari pactava amb la burgesia nacional, finalment tendia a predominar la forma planificada d’economia.

   A partir de 1979 la situació es capgira totalment. La revolució jomeinista a l’Iran deixa de tenir les característiques d’un moviment polític antiimperialista per pasar a ser antioccidental. L’Iran de Jomeini no era menys antisoviètic que antiEUA. L’actual Iran és el mateix que el de Jomeini, potser una mica mès suavitzat pel cansanci del poble davant dels excesos integristes. A l’alçada de 1979 l’URSS està ja esgotada, el seu potencial històric s’està apagant. Els integristes islàmics aprofiten el moment. El nacionalisme àrab no és ja una reivindicació d’alliberament de l’opresió política i econòmica que exerceix Occident sobre el poble àrab. El nacionalisme àrab es fonamenta en una identitat cultural i religiosa totalment antioccidental. Es restaura el somni mitjaval de la guerra contra l’infidel, de la unitat d’un poble àrab musulmà i de l’expansió imperialista de la mitja lluna per tot arreu. El nacionalisme àrab de l’actual integrisme no és prioncipalment polític i econòmic com ho era el marxista, sinó de base identitària cultural i religiosa.

   No podem considerar que les accions militars a Nova York, Madrid o Londres siguin una resposta militar a l’agresió imperialista. Es tracta d’autèntiques accions terroristes perquè es fonamenten en la pretensió de destruir Occident. Destruir Occident no és el mateix que destruir l’imperialisme occidental. No es tracta d’un esclau que es vol alliberar d’un amo, es tracta d’un que vol una esclavització incomparablement pitjor que la que exerceix EUA.

   Els EUA són una força reaccionària front a un moviment panarabista, socialista, democràtic, antiimperialista i laicista. Front a l’integrisme islàmic és una força progresiva de la història. L’integrisme islàmic pertany a un model de civilització teocràtica o teològica anterior al segle XVIII. Els EUA es fonamenten en les conquestes polítiques de la revolució independentista de 1776 que desprès seran complementades per la Revolució francesa de 1789. Entre una civilització teològica i una laica hi ha la mediació de les revolucions burgeses. És impossible resoldre pacíficament l’antagonisme de civilitzacions, a menys que una s’ensorri sola. La civilització laica reconeix el fet religiòs i tots els seus drets, aixi com agaranteix la reproducció indefinida d’aquest fet. Però això no és el que volen els integristes. El que volen és exercir la sobirania, no rebre els drets emanats de la sobirania d’un altre. La contradicció i l’antagonisme són inevitables. Com a laicistes no podem cedir res en matèria de sobirania. I el laicisme és igualment universalista. Això si, és plural, no uniformista; però dins del marc d’una sobirania laica estesa per tot el planeta. La confrontació és inevitable, excepte si l’integrisme s’afebleix molt. Pactar amb una civilització religiosa és impossible. Es pot pactar amb els religiosos que acepten la civilització laica.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (27-I-2008).

RAJOY I EL NACIONAL PATRIOTISME ESPANYOL 23 January 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

Mariano Rajoy ha promès establir el castellà com a llengua vehicular a l’ensenyament a tot l’Estat espanyol si guanya les eleccions. El concepte que té l’actual PP de la unitat de l’Estat és absolutament centralista i uniformista. És un concepte pensat des de la confrontació amb allò que per ells és el perill de disgregació perifèrica. Volen una Espanya articulada de manera unitària al voltant d’una sola llengua: la castellana, que és l’única que pot mantenir la unitat dels pobles hispànics.

Aquesta política del PP és el resultat de la seva por davant l’avenç dels “nacionalismes perifèrics” els últims anys. Presuposen un poder central feble que continuament cedeix davant dels “nacionalistes”. Davant la “feblesa” d’aquest poder central ells proposen un Estat unitari dins del qual nomès hi ha yuna nació. La percepció del PP és totalment errònia. L’Estat espanyol no es troba a hores d’ara en cap moment de feblesa. La política de Zapatero és minimitzar el conflicte sense cedir res en matèria de sobirania. L’Estat espanyol ja és unitari i Zapatero no ha cedit res en aquest punt. El que no és és tan absurdament uniformista com voldria Rajoy i el PP. Les nacionalitats històriques dins de l’ordenament jurídic espanyol són col.lectivitats territorials amb una determinada consciència històrica particular que formen par indissoluble de la nació espanyola. Això li fa por a Rajoy, com si a partir d’aqui es poguès produir la disgregació de l’Estat. És cert que a partir d’aqui es podria produir una consciència històrica rupturista, però aquesta s’hauria d’enfrontar a la sobirania espanyola. El gradualisme dins del marc de la sobirania espanyola no tendeix a superar aquesta, sinó a afirmar-la. El gradualisme no és linial, sinó circular. Totes les concesions del sistema acaben engolides pel mateix sistema de manera que quan arriben a cert límit, el mateix sistema té capacitat per tornar enrera d’acord amb el propi principi d’estabilitat sistèmica. S’enganya Rajoy si pensa que Espanya va camí de la disgregació per aquesta via. Tant de bo tinguès raò Rajoy i es disgreguès Espanya el mès aviat possible. Però molt em temo que s’equivoca.

La política de Rajoy, en cas de portar-se a la pràctica, porta a una mena de “front popular”. La resta de forces polítiques se senten unides per l’agresivitat d’0un que ha entrat en el joc d’enfrontar-se tot sol a tota la resta. L’efecte polític d’això és que la unitat de totes les forces polítiques impedeix el frontisme polñitic. Sense voler fer paral.lelismes extranys el “fronto popular”, la unitat de totes les forces pol´ñitiques, no és la unitat sobiranista dels partits realment nacional catalans. Salvant les enormes distàncies el que té de comú la política de “front popular” dels anys 30, i la situacióactual que pot general el PP, ès que l’agresivitat d’una part molt potent obliga els altres a unir-se al preu de diluir el contingut polític propi. A mès la lògica del PP és la del cop d’Estat, com que això a hores d’ara és pràcticament inviable, la seva política s’estavella contra el procedimentalisme democràtic, però si que pot aconseguir diluir la radicalitat de l’adversari polític, per la necessitat de fer un front comú.

El frontisme polític és nomès concebible aqui, i la millor condició possible per fer-ho no és l’agresivitat del PP, sinó les concesions del PSOE amb la seva majoria relativa. Ara bé, les concesions del PSOE no són signe de feblesa per part seva, sinó d’astúcia pol´ñitica. La política frontista seria, doncs, antiPSOE, seria una manera de contrarrestar l’efecte estabilitzador de les seves concesions. Amb un PP agresiu no podem pensar en frontisme polític, hem de buscar la unitat política que dilueix el discurs sobiranista.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (22-I-2008 )

LA SUPERACIÓ HISTÒRICA DEL MARXISME I LA MEVA CRÍTICA ACTUAL. 14 January 2008

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

1. INTRODUCCIÓ.

   Aquest article tracta sobre l’enfonsament del “socialisme real” als anys 80 i com em vaig plantejar jo pocs anys abans la inevitabilitat històrica d’aquest ensorrament. Es tracta d’unes tesis molt superficials, però estic parcialment a favor encara. El nivucturaell de coneixement sobre economia que tenia jo als anys 80 era molt baix i encara ara ho és també. No obstant això les considero interessants. Cal dir que aquestes tesis me les va criticar la meva directora de tesi als anys 90 dient-me aproximadament que havia confòs el mode de producció socialista amb el capitalista. Jo crec que la seva crítica no és justa.

   La segona part són les meves tesis crítiques actuals sobre el marxisme. Aquestes tesis crítiques són superficials. Trobareu a mès immadureses intel.lectuals, imprecisions i possibles errors. Ja adverteixo de què no he llegit res d’Edmund Husserl (1859-1938). Ho dic perquè a un que conegui la història de la filosofia li pot resultar inconcebible que parli a la lleugera de “fenomenologia”. Utilitzo la terminologia d’acord amb criteris propis. De fet es tracta d’una mena d’esborrany de concepció general, partint del marxisme; que desprès caldrà desenvolupar, aprofondir, modificar, etc. Es tracta d’una interpretació pròpia de la història de la filosofia on hi ha conceptes propis o d’altres utilitzats lliurement per mi, i d’una interpretació pròpia del pensament dels filòsofs.

   Dividiré les meves tesis crítiques del marxisme en històrico-polítiques i filosòfiques. El llenguatge filosòfic que utilitzaré pot ser arribi a resultar “inintel.ligible”, perquè a mès en molts casos són conceptes utilitzats lliurement per mi. Per això a l’entrada següent farè un vocabulari dels conceptes filosòfics explicant el sentit que tenen per a mi.

   Totes les superficialitats, imprecisions, deficiències, interpretacions dolentes, etc. que trobeu us agrairè que me les critiqueu, per tal d’avançar en la reconstrucció d’una teoria de la transformació socialista de la societat.

2. LA MEVA CRÍTICA DEL MARXISME A MITJANS DELS ANYS 80 I LA MEVA PREVISIÓ DE LA INEVITABILITAT HISTÒRICA DE L’ENFONSAMENT DEL “SOCIALISME REAL”.
imagen13-003.jpg
   A mitjans dels anys 80 vaig abandonar el marxisme aplicant la tesi II sobre Feuerbach: “La nostra veritat és objectiva si i nomès si es verifica a la praxi”. Per mi estava ja clar cap a l’any 1985-86 que la praxi històrico-real del marxisme era la inevitabilitat del seu ensorrament. Algunes de les meves tesis d’aleshores eren evidemment falses i altres podien estar encertades per casualitat, no per les virtuts de la meva teoria. Però bé, vull exposar quines eren aquestes tesis i desprès ja diré que penso ara. A la segona part exposarè el canvi de criteris que vaig realitzar el 2005-06.

   Les meves tesis crítiques sobre el marxisme i la inevitabilitat de la caiguda del “socialisme real” eren les següents:

Tesi 1. El capitalisme és econòmicament superior al socialisme. La seva capacitat de desenvolupament de les forces productives és superior. D’aqui es dedueix la tesi 2.

Tesi 2. El capitalisme ha de substituir necesàriament el “socialisme real” perquè tot sistema econòmicament superior substitueix l’anterior.

Tesi 3.  És la primera vegada en la història de la humanitat que un mode de producció que intenta superar l’anterior és superat pel mateix sistema que volia substituir.

Tesi 4. La funció del “socialisme real” als països on ha triomfat és realitzar les tasques de la revolució burgesa per la via socialista. (Aquesta és la tesi durament criticada per la meva directora de tesi: “Habermas front al positivisme”.

Tesi 5. Les tasques de la revolució burgesa consisteixen en alliberar les forces productives soterrades al règim feudal que no permetien el seu desenvolupament.

Tesi 6. Els països que no han fet la revolució burgesa quan corresponia, com la Rússia tsarista, queden en situació desfavorable dins del mercat mundial.

Tesi 7. En la fase imperialista del desenvolupament capitalista l’exportaxció de capitals dels països desenvolupats genera una situació de dependència econòmica dels països menys desenvolupats, aquesta despendència obliga aquests països a sortir del circuit del mercat mundial per desenvolupar les pròpies forces productives, evitant així l’espoli imperialista. això és el “socialisme en un sol pais” o “el desenvolupament sobre la base de les pròpies forces”.

Tesi 8. “Un fantasma recorre l’Europa de l’Est, el fantasma del capitalisme”. Enormes forces productives estan soterrades sota els règims comunistes de l’Europa de l’Est. Aquests règims han desenvolupat les forces productives durant unes quantes dècades i ara ja no són res mès que una faixa constrenyidora del desenvolupament econòmic. Nomès el capitalisme pot desenvolupar les forcers productives que el comunisme atura.

Tesi 9. El sentit històric general del comunisme és treure les antigues colònies o països dominats pel capitalisme mundial del mercat. desenvolupar les forces productives que no es poden desenvolupar dins del marc d’una competència desfavorable; i quan aquests països ja han desenvolupat les forces productives ja poden tornar al mercat en condicions mès favorables.

Tesi 10. La burocràcia comunista ha sigut la millor servidora dels interessos capitalistes. Treu països del cvircuit capitalista, per desprès tornar-los en millors condicions al circuit del mercat mundial. Evidemment això no és el producte dev la voluntat de la burocràcia comunista, sinó d’inexorables forces de la història que estan per sobre de la voluntat humana.

Tesi 11. La Rússia estalinista va desenvolupar espectacularment les forces productives de 1929 a 1945, passant de ser un pais encara de base agrària a la segona potència mundial. Acionsegueix en 16 anys el que Anglaterra havia necessitat 150 anys. Això ho aconsegueix pel caràcter dictatorial del sistema.

Tesi 12. El socialisme burocràtic és el sistema mès totalitari que hagi existit mai. La concentració del poder polític i econòmic és absoluta. La dictadura política i la concentració del poder econòmic en les mateixes mans que dirigeixen l’Estat, és el que permet l’acceleració de les forces productives, perquè no té cap mena d’entrebancs.

Tesi 13. Als països comunistes no hi ha classes socials. La burocràcia és una casta parasitària del règim col.lectiu de la propietat. La burocràcia gestiona els mitjans de producció d’un altre: “tot el poble”. El que caracteritza la divisó de la societat en classes és la diferent relació respecte de la propietat. La burocràcia no és propietària de res, únicament gestora. La relacióm de tots els individus dels països comunistes respecte de la propietat era la mateixa, “tot el poble” era el propietari.

Tesi 14. L’imperialisme burocràtic, o socialimperialisme en la terminologia d’Enver Hosxha i Mao Tse Tung, era ” artificial”. Es basava en la supremacia política sobre l’economia. En canvi l’imperialisme capitalista és “natural” es basa en la supremacia econòmica sobre la política. L’imperialisme soviètic s’expansiona a partir de l’interès polític i desprès crea les xatxes econòmiques de dependència. No hi ha un sistema ecoonòmic que s’expansiuoni per la seva pròpia naturalessa i generi inevitablement les xarxes de dependència política. Això acabaq fent “antinatural” tot el sistema econòmic. L’URSS no espoliava Cuba, la “mantenia” artificialment per interès polític. Era la metròpoli qui perdia econòmicament amb aquest sistema econòmic. En canvi l’imperialisme capitalista s’expansiona a travès de les seves multinacionals, aquestes generen dependència econòmica als països on actuen, i les estructures polítiques són les que s’adequen a la dependència econòmica. L’imperi dels EUA s’enforteix econòmicament sempre, no perd amb la seva expansió, perquè aquesta és econòmica, no política.

Tesi 15. Quan el socialisme burocràtic ja ha tret els seus països de la dominació imperialista mundial, i ha desenvolupat la seva economia nacional fins a posar-la novament en condicions de competir al mercat mundial, l’economia nacional comunista entra en contradicció amb les exigències del mercat mundial. La forma comunista d’economia és bàsicament “nacional”, respon a exigències de desenvolupament intern de l’economia, però és incapaç d’internacionalitzar l’economia. No pot resistir la competència amb el capitalisme imperialista i cau absorbit per aquest. Les economies nacionals capitalistes són adequades a les exigències de la internacionalització de l’economia, per això sobreviuen.

Tesi 16. Els partits comunistes han de desaparèixer o continuar sense cap mena de sentit històric. Els PC’s es creen amb lac Tercera Internacional de Lenin (1919) i són escisions dels partits socialistes. El seu sentit històric neix amb la Revolució d’Octubre, una vegada es supera històricament els resultats de la Gran Revolució de 1917, desapareix també el sentit històric dels partits comunistes.

Tesi 17. L’URSS s’ha d’ensorrar com a sistema comunista, però com que el problema nacional està ja resolt des del segle XIX per la burgesia, mantindrà la unitatb nacional dels mateixos territoris soviètics, sota el capitalisme. (Aquesta tesi i les següents són totalment antiindependentistes. Ja les criticarè desprès des del meu punt de vista actual).

Tesi 18. La burocràcia soviètica actuarà amb criteris “nacionals”, primacia dels interessos de la pàtria per sobre dels de classe. La burocràcia soviètica es transformarà voluntàriament en la burgesia nacional gran russa. Així aconseguirà superar econòmicament els EUA.

Tesi 19. No existeixen problemes nacionals al marge del desenvolupament econòmic. La burgesia resol definitivament el problema nacional al segle XIX, ja que el problema de la nació és el problema de la unitat del mercat. Tal cosa exigeix la unificació lingüística i institucional, per tal de fer possible la lliure circulació de mercaderies,cosustancial al règim burgès. El socialisme ja es troba amb aquest problema resolt. Per tant de l’ensorrament del “socialisme real” no cal esperar cap mena de separació nacional.

Tesi 20. Els casos dels països socialistes avançats, o ja industrials abans de la transformació socialista: Polònia, RDA, Hongria i Txecoslovàquia, s’explica per raons militars. Aquests països no responen als paràmetres d’industrialització forçosa per via socialista perquè els podria haver anat bé dins del mercat mundial. Són el resultat de l’expansió militar de l’Exèrcit Roig al final de la Segona Guerra Mundial. Sempre hi ha excepcions que confirmen la regla.

Tesi 21. La victòria del capitalisme és absoluta i definitiva. El capitalisme és l’últim sistema en el desenvolupament de la chumanitat. El capitalisme és econòmicament insuperable, i, per tant, el final de la història.

Tesi 22. Marx i Engels haurien tingut raò si les coses haguesin funcionat com a fins el 1929. Fins aleshores es podia parlar d’antagonisme de classe. de bipolarització entre rics i pobres, d’enfonsament de la petita burgesia, de contradicció entre el caràcter social de la producció i el caràcter privat de l’apropiació de l’excedent, etc. Però les mesures contra la crisi de 1929 desmenteixen les tesis marxistes.

Tesi 23. La intervenció pública a favor de la classe obrera sense trencar el sistema de mercat, desmenteix la tesi de l’antagonisme de classe i del caràcter liberal de l’Estat burgès.

Tesi 24. Les classes socials no són antagòniques, sinó contradictòries, però la contradicció de classe es resol dins del sistema parlamentari. No cal la revolució.

Tesi 25. L’Estat del Benestar és la “gàbia d’or” de la classe obrera. S’ha acomplert la pitjor predicció de Marx, que la classe obrera “visqui bé” sense l’emancipació social.

Tesi 25 L’Estat del Benestar és l’estadi final de la història perquè el capitalisme troba l’equilibri perfecte entre productivitat i estabilitat social.

Tesi 27. La classe obrera ha traït els partits comunistes. S’ha venut per un “plat de llenties”. Benestar material a canvi d’emancipació social. No val la pena lluitar per la classe obrera.

Tesi 28. Totes les tesis marxistes són falses. La seva aplicació porta a la contradicció de si mateix com a sistema explicatiu. És obligatori abandonar el marxisme si volem entendre el mòn.

   Amb aquestes idees vaig abandonar el marxisme a mitjans dels anys 80. Ara passo a criticar les tesis 17 i 19 que afecten el concepte de nació des del meu punt de vista actual.

Tesi crítica de les meves tesis 17 i 19 dels anys 80. La nació es defineix com a: una terra, un poble, una cultura. El subjecte històric de la nació és el poble entès en termes culturals. La realitat econòmica és externa a la nació, no la defineix, sinó que la limita, la condiciona, etc. Per tant la materialitat és instrumental respecte de la nació, no la seva esència. La burgesia no soluciona el problema nacional amb la unitat de mercat. Ans al contrari, crea un “subjecte nacional” artificial que és l’abstracció històrico-jurídica dels subjectes nacionals naturals. Aquests malgrat les condicions històriques adverses malden per tornar a la història amb la plenitud de la seva subjectivitat nacional subordinant les condicions materials a la pròpia subjectivitat, i no a l’inrevès.

   Les meves tesis dels anys 80 tenen un nivell molt superficial, però no deixo de considerar-les interessants i parcialment vertaderes. Vaig ser tan ingenu de creure que el trànsit al capitalisme a la URSS seria molt senzill i que superaria els EUA per la via capitalista. No vaig preveures les independències nacionals, perquè no quadrava amb la meva interpretació del materialisme marxista. Em vaig creure la idea del final de la història. De totes maneres no considero inútils aquestes tesis. A partir del 2005-06 vaig fer el canvi de criteris i vaig concebre la reconstrucció d’una teoria de la transformació socialista de la societat, per la qual cosa cal fer una reforma filosòfica molt profunda del marxisme.

3. LA MEVA CRÍTICA DEL MARXISME A PARTIR DELS CRITERIS ASSOLITS EL 2005-06.

    El que desenvoluparé aqui serà una crítica de les tesis històrico-polítiques del marxisme i de les seves tesis filosòfiques. De fet el que faig aqui és un esborrany de concepció crítica del pensament occidental partint del marxisme. Es tracta d’un pensament superficial, imprecís i amb possibles errors pe3r part meva. Si no ho fès així no podria aprofondir desprès.

   Les meves tesis crítiquesd del marxisme històrico-polítiques són les següents:

Tesi 1. El capitalisme és el primer sistema en tota la història de la humanitat que pot desenvolupar les forces productives fins a l’infinit.

Tesi 2. El capitalisme no pot ser superat històricament de la mateixa manera que ho han sigut els anteriors, però si que pot tenir alternativa sistèmica.

Tesi 3. Els components bàsics de tot mode de producció són la productivitat i la distribució social de la producció.

Tesi 4. Al capitalisme predomina la productivitat i al socialisme la distribució social justa de la producció. Però a cap dels dos sistemes és possible la unitat pwerfecta dels dos principis, sinó que el predomini d’un dels dos porta el sistema sequilibri.

Tesi 5. L’Estat del Benestar és artificial quant al capitalisme. La burgesia a la primera que pot es desempallega de les conquestes socials. Com que això implica tornar a l’antagonisme de classe es veu obligada una altra vegada a acceptar la despesa social a favor de les classes populars. Així el capitalisme, en la fase madura del seu desenvolupament es caracteritza per una mena de “llei del pèndol” entre polítiques ultraliberals i polítiques intervencionistes.

Tesi 6. Els partits polñitics actuen dins dels marges del sistema, per això moltes vegades predominen les exigències sistèmiques per sobre de la voluntat política del partit.

Tesi 7. El socialisme és burocràcia mès control democràtic. Tots els mitjans de producció o gairebé tots, són propietat pública. La forma de control democràtic és la parlamentària, no la soviètica.

Tesi 8. La classe obrera és el subvjecte històric del socialisme, però no conquesta directament l’Estat, sinó que el subordina als seus interessos de classe, com fa la burgesia.

Tesi 9. El socialisme no pot superar el capitalisme en productivitat. Ans al contrari, el se3u interès històric no és la productivitat, sinó el predomini de l’interès social sobre la productivitat.

Tesi 10. El socialisme no pot prescindir de manera absoluta de la productivitat, sinó que la subordina a l’interès de classe.

Tesi 11. Al socialisme no hi ha classes socials, ja que la propietat és col.lectiva; però la desigualtat social és inevitable.

Tesi 12. El socialisme no és cap etapa de transició entre el capitalisme i elcomunisme (anarquia). El socialisme és una alternativa sistèmica al capitalisme que realitza funcions històriques que aquest no pot realitzar.

Tesi 13. Les institucions de l’Estat socialista són igual de permanents i estables que les del capitalisme: exèrcit permanent, burocràcia estatal o pública, etc. No tendeixen a la seva extinció com a Estat.

Tesi 14. La classe obrera no té capacitat històrica, ni ningú la té, per fer una “democràcia soviètica”. No és possible una democràcia directa dels consells obrers.

Tesi 15. El que determina el caràcter de classe de l’Estat no és el procedimentalisme parlamentari, sinó el contingut del text constitucional. Tesi 16. No té sentit, doncs, dir que la democràcia parlamentària és burgesa per parlamentària. Per tant la construcció socialista de la societat es pot fer amb institucions parlamentàries.

Tesi 17. El text constitucional determina el caràcter de classe de l’Estat. La dinàmica parlamentària és burgesa quan es fonam,enta sobre la base d’una Constitució burgesa. Però igualment podria ser socialista quan es fonamentès sobre una Constitució socialista.

Tesi 18. Avui dia l’Estat no és el fidel representant dels interessos burgesos, sinó que actúa d’acord amb aquests interessos quan la correlació de forces pol´ñitiques és favorable a la dominació capitalista.

Tesi 19. La democratització de les estructures estatals i públiques als segles XIX i XX ha portat a què les classes populars tinguin accès a les mès altes magistratures de l’Estat i a tota l’administració civil i militar. Per tant no es tracta d’un Estat burgès en sentit estricte, perquè fins i tot la mès alta burocràcia pot ser d’extracció social obrera.

Tesi 20. Aquesta realitat actual nega la tesi marxista per la qual l’Estat defensarà sempre els interessos de la “seva” classe. D’ aqui deduim la possibilitat de la transició pacífica al socialisme.

Tesi 21. El mateix aparell estatal actual ja serveix per a la transició pacífica al socialisme. Únicament cal canviar la correlació de forces polítiques que faci possible la reforma constitucional socialista.

Tesi 22. Al socialisme el propietari individual burgès es pot reciclar fàcilment en la direcció tècnica de l’empresa, propietat pública.

Tesi 23. El socialisme pot triomfar als països desenvolupats per la raò contrària a la que deia Marx. Perquè no és necesari i fins i tot pot ser antisocial, continuar desenvolupant les forces productives.

Tesi 24. En la mesura en què hi hagi un socialisme als països en vies de desenvolupament, aquest adoptarà les caracterísitiques nacionalistes i antiimperialistes de sempre, encara que no necesàriament ha de ser dictatorial. Tesi 25. El socialisme és igualitari nomès quant a la posesió dels mitjans de producció. Peròm les contradiccions entre treball intel.lectual i treball manual, treball de direcció i d’execució, camp-ciutat, sempre existiràn.

Tesi 26. Al Manifest COmunista Marx era molt mès assenyat que desprès ell o els seus seguidors. La definició d’Estat socialista com a aparell al servei dels treballadors, no com aquests directament organitzats com a Estat;i la defensa de la pluralitat de partits obrers contra la idea leninista del partit comunista com a únic representant dels interessos de classe del proletariat, és al menys mès acceptable. Al socialisme la pluralitat de partits ha de ser absoluta. Encara que hi hagin partits que vulguin la restauració burgesa, el fet d’actuar dins del marc d’una Constitució socialista, no impedeix l’estabilitat de la democràcia socialista.

Tesi 27. L’estalinisme cau en fal.làcia quan diu que els obrers ja no necesiten fer vaga perquè els mitjans de producció són seus. La sindicació ha de ser lliure al socialisme, perquè la gestió i la direcció de la producció no poden ser directamentv obreres. El sindicat no és ja una eina de lluita contra l’enemic de classe, sinó una eina de control de la gestió tècnico-burocràtica de la producció.

   Aquestes són les meves tesis crítiques sobre el marxisme i la meva idea de la viabilitat històrica de reconstrucció del socialisme mundial. Ara paso a les meves tesis crítiques filosòfiques del marxisme.

Tesi 1. El materialisme marxista és ontològic. La matèria és el fonament últim de tot allò real, de manera que tot es pot reduir a les condicions materials de la seva producció o a les lleis materials per les quals es regeix. El materialisme marxista vol fer les funcions de l’antiga metafísica i a sobre pretèn que el seu discurs és “científic”.

Tesi 2. El materialisme marxista és contradictori respecte dels fonaments filosòfics de la ciència moderna. Aquests fonaments són fenomenològics, mai ontològics, a diferència de la concepció grega i mitjaval de “ciència”.

Tesi 3. La ciència moderna tal com es desenvolupa a partir del segle XVI és empírico-analítica. Es tracta d’aplicar el paradigma de la lògica-matemàtica al món físic dins del marc d’una concepció uniformista de tot l’Univers. Entesa així la ciència noi té cap mena de sentit parlar de “socialisme científic”.

Tesi 4. El subjecte humà mai es pot entendre des de paràmetres físico-matemàtics. Per tant no és reductibles a les condicions materials de la seva producció ni a les lleis físiques per les quals es regeix. Tampoc es pot acceptar que l’individu humà sigui: “la cristal.lització del conjunt de les seves relacions socials de producció”.

Tesi 5. La ciència moderna coneix del fenomenhttp://cat.bloctum.com/salmeron/vocabulari-dels-conceptes-filosofics-en-el-sentit-que-els-he-utilitzat/, no de les causes últimes d’aquest. Una filosofia fenomenològica que estigui d’acord amb la ciència empírico-analítica entèn la matèria com a dada objectiva de la sensibilitat. El marxisme entèn la matèria com a fonament últim. En realitat el marxisme és una variant de la filosofia grega. És la màxima abstracció de la idea presocràtica de l’arjé (primer principi).

Tesi 6. El determinisme marxista neix de la seva concepció ontològica del materialisme. Tot es regeix per lleis rígides de la matèria, així la realitat social i històrica. El subjecte humà desapareix dins del marc de les rigideses de les seves determinacions socials i històriques.

Tesi 7. Les relacions entre infraestructura i superestructura tal com les entèn el marxisme es fonamenten en el seu materialisme ontològic. La dependència rígida de la superestructura respecte de la infraestructura implica la negació de la capacitat lliure d’acció del polític. Tot són

 forces històriques ineluctables.

Tesi 8. El marxisme ès un “cientificisme” que al mateix temps que ho vol reduir tot a ciència, confon la seva

filosofia especulativa amb pensament científic objectiu. Sembla que confongui ciència amb objectivitat, i això no va mès enllà de l’ideal grec d’episteme.

Tesi 9. La seva dialèctica no és suficient per salvar la noció de subjecte, perquè nega la dicotomia entre subjecte i món físic.

Tesi 10. La noció marxista de treball no es limita nomès a una categoria de la raò instrumental, sinó que té implicacions antropològiques inacceptables. Redueix la humanitat a la seva relació amb la naturalessa física.

Tesi 11. La concepció marxista de la religió parteix d’un ateisme dogmàtic del que es dedueix que no hi ha cap enunciat vàlid que no es pugui fonamentar en l’autonomia de la raò. Així la idea de la religió com a alienació parteix de la mateixa premisa atea dogmàtica.

Tesi 12. Des d’un punt de vista laicista el problema de la religió no és el de la seva veritat o falsedat, sinó el d’impedir que envaeixi els espais legítims de sobirania humana, que són tots. Des de la perspectiva laicista la religió té drets, no sobirania.

Tesi 13. La concepció marxista del dret és absolutament inacceptable. És una nova versió de les teories de Trasímac i Calicles sobre la llei del mès fort aplicat a les classes socials. El dret es fonamenta en la consciència humana d’allò legítim, no es redueix a interessos de classe.

Tesi14. La reducció fenomenològica del materialisme permet veure el marc limitador dins del qual es mou el dret i en quina mesura si que pot ser manipulat per la classe dominant, però no el redueix al “fonament” material.

Tesi 15. La concepció marxista de l’art és igualment inacceptable. No hi ha una relació rígida entre mode de producció i art. És cert que un determinat mode de producció pot afavorir mès un tipus d’art, però no hi ha una correspondència necesària. L’Estat socialista pot promoure el realisme socialista, en cas d’existir, però no el pot imposar.

Tesi 16. La contradicció entre treball abstracte i treball concret continuarà inevitablement al socialisme, perquè és cosustancial a la producció moderna. Així, doncs, és un contrasentit en Marx pretendre superar el “fetitxe” de la mercaderia.

Tesi 17. El materialisme fenomenològic no s’ha de sintetitzar amb Hegel ni amb el positivisme. sinó amb la noció kantiana de subjecte. El subjecte kantià és massa metafísic, massa lliure de la causalitat condicionada de la física, però el tall metafísic és imprescindible per a salvar la noció de subjecte. Es tracta de limitar el subjecte dins del marc objectiu de la seva producció material, però sense reduir-lo a aquesta.

Tesi 18. El materialisme fenomenològic pot recuperar la noció aristotèlica de “prudència” en la concepció política. D’acord amb Aristòtil la política no és una ciència, sinó que es tracta d’un coneixement d’allò aproximat. La política té les condicions econòmiques reals com a marc limitador, però no com a fonament últim. Per això és compatible l’analisi marxista de la relació entre política i economia i la concepció aristotèlica de la política com a art d’allò possible.

Tesi 19. La síntesi cristiano-marxista és filosòficament impossible. La matèria com a fonament últim de tot allò real és incompatible amb l‘ontoteologia cristiana. El meu materialisme fenomenològic  si que admet la síntesi amb l’ontoteologia, però és incompatible a l’àmbit de l’acció política. El meu socialisme es manté dins de la tradició laicista i com a tal és incompatible amb cap “socialisme cristià”.

Tesi 20. El freudomarxisme parteix d’una relació inacceptable entre emancipació sexual i emancipació social. Tendeix a creure o creu obertament que la represió sexual té a veure amb l’explotació capitalista. L’experiència històrica desmenteix aquestes tesis. La represió sexual té a veure amb el platonisme i el cristianisme imperants a l’Occident durant mil.lennis. Extrínsecament té a veure amb el mode de producció capitalista, a la seva primera etapa en què l’escàs desenvolupament tècnic exigia el treball penós. Quan la tècnica no exigeix ja el treball penós, les formes de socialització burgeses no exigeixen ja la represió sexual. Al contrari, la mateixa burgesia pot utilitzar “l’emancipació” sexual per a distreure de l’emancipació social.

Tesi9 21. Cal separar l’àmbit físic de l’àmbit social i històric. La dialèctica s’aplica a situacions socials donades i depèn de l’acció del subjecte històric. La dialèctica no és ontològica. És la capacitat que té el subjecte de negar allò donat mitjançant la praxi. No ès una lògica dialèctica que ens pot permetre concebre el salt qualitatiu a la història. Però no es tracta d’una concepció “científica”, sinó d’una concepció filosòfico-política d’allò possible.

Tesi 22. El cientificisme positivista conservador, per exemple a la sociologia alemanya Karl R. Popper i Hans Albert contra Theodor Adorno i Jürgen Habermas, contrari a la dialèctica marxista, cau en la mateixa fal.làcia del marxisme. Extrapolen conceptes de la ciència físico-matemàtica a la realitat social. D’aquesta manera dedueixen la impossibilitat de la revolució social. Igual que el marxisme subsumeixen el subjecte històric dins de suposades estructures “ontològiques”. L’empirisme pasiu dels positivistes emmascara el subjecte històric conservador. Contra la dialèctica del canvi radical el subjecte conservador utilitza les categories d’allò donat en tant que donat. Però no es tracta d’estructures objectives de la realitat, sinó de l’ús que fa el subjecte històric d’acord amb els seus interessos.

Tesi 23. El meu materialisme fenomenològic no és metafísic, sinó que és obert a la metafísica. Marx es volia carregar la metafísica, i aconsegueix una metafísica autocontradictòria: el fonament últim és allò fenomènic. Clar que a mi se’m pot acusar de petició de principi. Res és perfecte. La meva intenció és concebre el materialisme no com a fonament últim, sinó com a marc limitador de tot allò real. Això genera un “buit” o “espai obert” per on té cabuda la metafísica. Així la desontologització del materialisme em permet introduir la noció kantiana de subjecte, encara que limitada. El meu materialisme està d’acord amb la noció de lliure albir i per això quadra amb la concepció política aristotèlica; perquè en la qüestió de les relacions entre política i ciència estic mès d’acord amb Aristòtil que amb Marx. També deixo un “espai obert” per a l’ontoteologia cristiana, però nomès a n ivell filosòfic, limitada de manera fenomènico-materialista; i negant tota possibilitat de síntesi política amb cap fe religiosa, donat el laicisme del meu socialisme.

Tesi 24. El progrès és espiral, és as dir, el passat torna en condicions qualitativament noves. No és linial com pretenien Marx i els il.lustrats.

   Bé, aquestes són les meves tesis crítiques actuals sobre el marxisme. Encara que els meus coneixements singuin superficials  consider fer a la següent entrada, que encara trigarà setmanes en aparèixer, un vocabulari  sobre els conceptes filosòfics. Aquests els utilitzo d’acord amb la meva concepciò filosòfica particular. Per això és bo que els aclareixi. Afgegiré el concepte de “raó incondicionada” que no apareix al text, perquè va lligat asl de raó instrumental.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (26-XII-*2007).    

CONTRA LA INTROMISSIÓ CATÒLICA EN POLÍTICA. 3 January 2008

Publicat per salmeron a: General , 2comentaris

   Decididament la ideologia catòlica és totalitària. Ho han demostrat aquest dfiumenge a Madrid. Mès enllà d’aquest fet puntual el que vull analitzar són les fonts intel.lectuals d’aquest totalitarisme.

   Les fonts intel.lectuals del totalitarisme catòlic són bàsicament dues: el propi concepte de fe i el concepte grec de naturalessa humana. La fe pels catòlics és l’asentiment davant d’un enunciat impossible de conèixer per la sola raò. L’asentiment neix de l’aceptació de què hi ha Dèu i que aquest s’ha revel.lat al llibre sagrat: la Bíblia. Dèu es revel.la primer al poble escollit, els jueus. i desprès a tota la humanitat amb l’Encarnació del Fill de Dèu, Jesucrist. Es tracta, doncs, d’un missatge universalista: “Aneu i escampeu la Paraula per totes les nacions”. El que hi ha de totalitari en això és que vincula tota la humanitat. Qui no vulgui aceptar la Paraula de Dèu com a la Veritat que salva, ofèn l’Únic Dèu Vertader; per tant és abominable als ulls de Dèu.

   A això cal afegir la noció grega, bàsicament platònico-aristotèlica, de naturalessa humana. Diu Pau, el perseguidor de cristians que acabà com a màrtir cristià, a la “Carta als Romans” que els filòsofs s’han tornat bojos, han conegut la llei natural i no han fet lloances al Dèu Vertader. Els filòsofs són els grecs, i no precisament els epicuris. Aquesta pot ser la base d’una interpretació luterana, el criteri de la “sola fides” (sola fe, però també és inter`pretada pels catòlics en un altre sentit. La bogeria dels filòsofs no és l’exercici de la raò, sinó no ordenar aquesta al bé suprem, que és el mateix Dèu. La “llei nartural” dels grecs és uina concepció totalitària que va molt bé a l’Esglèsia  mitjaval per sintetitzar-la amb la fe catòlica. De fet les virtuts cardinals catòliques provenen de Plató, no de la mateixa fe catòlica. Es tracta de la subordinació de les “pasions” a la “raò”. La “raò” en realitat és la consideració de la superioritat de la part intel.lectual o espiritual sobre la part instintiva. D’aqui la represió dels instints. Aquesta concepció acaba de ser totalitària en Plató i Aristòtil, perquè a mès la ciutat (l’Estat) es fonamenta en el bé comú, i la virtut ès el bé comú màxim que permet la unitat política. Els teòlegs mitjabvals (Agustím d’Hipona i Tomàs d’Aquino són els principals) únicament havien d’afegir a aquesta concepció la fonamentació en la trascendència divina del poder temporal (l’Estat).

   L’Esgllèsia Catòlica actual pensa encara exactament igual que la mitjaval, únicament que en condicions històriques adverses. La idea de què l’homosexualitat, el divorci, l’avortament, etc. van contra la “llei natural” és el mateix concepte universalista grec de naturalessa humana incompatible amb el liberalisme modern. Entene el mòn com si fos una harmon ia entre “llei natural” i “llei sobrenatural”. Si sapiguesin fer un concepte liberal de la seva fe entendrien el mòn en el que viuen. La “llei sobrenatural” únicament obliga a qui l’acepta, però no és universal. Si vostè es vol reprimir la seva homosexualitat és el seu dret, però ningú té l’obligació d’acomplir la “llei sobrenatural”. El laicisme inverteix els termes. És la llei humana la que tè la sobirania i la llei divina, encara que existeixi, és únicament un dret que emana de la sobirania laica. La sobirania laica és la humanitat que ha trobat el fonament de legitimitat en si mateixa, tant si hi ha Dèu com si no. Des del punt de vista catòlic això ´es una blasfèmia, perquè hi ha Dèu i a Dèu se l’ha d’obeir. Doncs bé, tot Occident és una “blasfèmia” des de 1789, i sense aquesta ”blasfèmia” la humanitat no hauria assolit mai la consciència de si. 

   Diu l’Esglèsia Catòlica que la democràcia està en perill. Hem de tenir en compte que l’Estat espanyol no és laic, sinó aconfesional. Això vol dir que cap confesió té caràcter oficial de l’Estat, però aquest té en compte quina és la confesió majoritària dels espanyols (art. 16 de la Constitució de 1978). A l’Esglèsia no li cau bé Zapatero, perquè tendeix massa a treure les conseqüències mès laicistes possibles. Ara bé, és absurd que diguin que la democràcia està en perill. La democràcia moderna, la que neix de les revolucions burgeses a partir del segle XVII, nomès té un deure respecte de la religió: reconèixer la llibertat de cultes, que és el dret de practicar qualsevol fe o no tenir-ne cap. Això ja ho reconeix la laicitat. Amb ells la democràcia no estaria en perill, no existiria; no en el sentit modern.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (31-XII-2007).

NOTA: Lamento no poder escriure un article sobre l’assassinat de Benazir Bhuto. No tinc els coneixements adequats.