anar a nevagció

NACIONALISME CATALÀ: TRANSVERSALITAT SOCIAL I FRONTISME POLÍTIC. 19 Desembre 2007

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

   El nacionalisme català és un moviment polític que neix de la consciència d’un poble que ha sobreviscut a l’absorció genocida per part d’Espanya. El fonament del nacionalisme català no pot ser mai social ni econòmic, sinó la consci`pencia del fet diferencial com a poble. Ara bé, la persistència històrica del nacionalisme català juntament amb l’arribada de migracions masives espanyoles, ha portat a una transversalitat social del fet nacional, de tal manera que aquest ha acabat adoptant un caire econòmic i social. El nacionalisme català no s’ha platenjat mai  com el nacionalisme basc originari en clau racial.  Antoni Rovira i Virgili si que parlava del “català racial”, però sempre s’ha buscat l’assimilació del nouvingut, o al menys de les generacions posteriors.

   Un catalanisme frontista de base “racial” hauria tingut totes les de perdre. És evident des del primer terç del segle XX que en aquest sentit el poble català és un poble decadent.

   La política nacionalista catalana gira, doncs, al voltant de dos eixos fonamentals: llengua i finançament. La llengua té també un caràcter de transversalitat social en el sentit de què no ha quedat reduïda al grup ètnic català, sinó que s’ha estès indistintament a tots els grups socials, mès enllà de l’origen ètnic. Ara bé, el que malauradament no s’ha aconseguit és que sigui l’eix vertebrador de tota la societat catalana. Aquesta funció la fa el castellà. Quant al finançament sembla evident que la política nacionalista ha aconseguit arribar a sectors aliens a la llengua i la cultura catalanes. Això sembla donar-li mès força a la política nacionalista. La meva opinió és que aquesta transversalitat social és un arma de doble tall. L’expansió quantitativa del nacionalisme provoca la seva disminució qualitativa. És impossible un frontisme de debò  amb l’Estat espanyol amb els que nomès volen una millora del finançament. Per altra banda seria suicida un frontisme radical amb un grup molt reduït. Ja està ben fet dirigir-se a aquests sectors. El que considero un error és creure que això és el camí cap a la independència. Sembla que feliçment llengua mès finançament és igual a majoria social independentista. No es tracta de cap suma sinó d’un fenòmen històric de consolidació del nacionalisme català dins del marc d’una lluita merament reformista front a l’Estat espanyol. Aquest nacionalisme no té capacitat per a la Independència de Catalunya, sinó nomès per a modificar Espanya.

   Crec que la realitat social i la política del nacionalisme no són equivalents. Transversalitat social no és incompatible amb frontisme polític. L’aliança dels partits que volen l’emancipació nacional no té perquè allunyar als sectors socials que nomès volenm el finançament.

   El nacionalisme, en tant que dirigeix la lluita per la millora social, necesàriament és interclasista. Això reaferma encara mès el caràcter reformista del moviment. La qüestió nacional impedeix la radicalitat de la lluita social i la transversalitat social impedeix la radicalitat de la lluita nacional. El caràcter interclasista del fet nacional és el que permet raonablement el pacte amb la dreta catalanista.

   La dreta nacionalista pot fer polítiques socials sense afectar els seus interessos burgesos, gràcies a la superació històrica de l’espoli fiscal. Diguem que la burgesia catalana pot fer una política social igual que l’imperialisme anglès de finals del segle XIX, però a l’inrevès. M’explico. Cecil Rhodes (1853-1902), molt preocupat per l’ascens del moviment obrer, va pensar que l’única manera d’evitar l’esclat social era espoliant les colònies, en aquest cas Sudàfrica. La burgesia catalana pot millorar les condicions de vida populars superant l’imperialisme espanyol. L’aliança amb CIU implicaria un frontisme polític per l’emancipació nacional i en res aniria contra la transversalitat social perquè aquesta es vertebra a partir del fet nacional. La política social independentista és un apartat de la nostra política nacional, no és quelcom que s’agregui des de fora. En què perjudicaria el frontisme polític la transversalitat social, si aquesta és impensable al marge del fet nacional?.

   Els sectors socials que no els interessa l’emancipació nacional ja els tenim assegurats per la política contra l’espoli fiscal. Enfortir el front català va contra ells sobretot en un sentit lingüístico-cultural. Però és que aquests sectors no els hem d’atraure, els hem de sotmetre.

   Per altra banda el frontisme polític és possible sobre la base de què el nostre fet nacional no és merament ètnic, sinó socialment transversal en un sentit diferent al socio-econòmic. És transversal perquè l’interès per l’emancipació nacional s’estèn per tots els sectors socials mès enllà de l’origen ètnic. Aquesta és l’autèntica base política de l’emancipació nacional. Aquesta és la base política que pot capgirar la situació.

   L’aliança amb l’esquerra espanyola a Catalunya es basa en una contradicció. Es vol un independentisme de masses sobre la base de què el fet nacional és pròpiament ètnic i per això necesita un afegit socio-econòmic extern que el faci possible. Un fet nacional pròpiament ètnic és un contrasentit. Hi ha fet nacional quan un grup ètnic vertebra tot elconjunt social, i fet nacional no és ja el grup ètnic, sinó el conjunt social. En casos comptats coincideix el fet nacional i grup ètnic, quan la societat és ètnicament uniforme.

   A Catalunya és possible un independentisme frontista que arrosegui sectors socials no sobiranistes, però no un independentisme de masses.

   Evidemment sempre em poden dir que tot això és interpretació meva. Que no he entès la política independentista o que la meva fòrmula no és gens ni mica infal.lible. Certament la meva fòrmula no és infañ.lible. No existeixen fòrmules infal.libles en política. A mès un frontisme independentistya tampoc agaranteix la independència. Però al menys si que crec que enfortir el bloc català és un bé. Aquest enfortiment històric deel front català, la consciència i la praxi de què a Catalunya no hi ha mès dretr de sobirania legíotim que el dels cartalans, si que és històricament possible.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (14-XII-2007)