anar a nevagció

DISCURS PER A LA MEVA CANDIDATURA AL CONGRÈS DELS DIPUTATS DE MADRID EL 28-XI-2007. CONGRÈS COMARCAL DEL BARCELONÈS NORD. 18 Desembre 2007

Publicat per salmeron a: General , comentaris tancats

   El dia 28 de Novembre de 2007 a la seu local d’ERC de Badalona vaig fer un discurs retallat de 5 minuts per a la meva candidatura al Congrès dels Diputats de Madrid.   Únicament vaig obtenir el 12′12% dels vots, vaig quedar en tercer lloc. El discurs original escrit era d’uns 8-9 minuts mès uns comentaris d’uns 5 minuts. El discurs retallat per exigències de temps tenia l’avantatge de què no va entrar massa en teories que no venien al cas, però per altra banda tenia el desavantatge de perdre força argumentativa algunes idees importants. Transcric ara el discurs i els comentaris originals escrits:

DISCURS

Companys i companyes, bona tarda:

   He calculat uns 8-9 minuts per al meu discurs i l’estructura és la següent:

-Presentació Personal.

- La meva evolució política com a militant d’ERC. Relació entre els eixos social i nacional. La meva posició política i la meva actitud quant a la direcció del partit.

- Sentit de la política independentista a Madrid. Interessos comarcals que cal defensar a Madrid.

- Presentació personal.

La majoria de vosaltres ja em coneixeu. Sòc en Joan Pere Salmerón. Sóc militant d’ERC a la Secció Local de Badalona des del 3 de Setembre de 2001. Sóc Llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació per la Universitat de Barcelona i tinc el Certificat de Suficiència Investigadora en Filosofia.

 - Presentació política.

   Les meves idees polítiques  també les coneixeu per les meves intervencions durant aquests anys. Però avui aprofitarè per especificar-les encara mès. Us exposarè la meva evolució política quant a la qüestió nacional i social.

   Quan jo vaig entrar al partit el 2001 ho vaig fer per motius exclusivament de tipus nacionalista. Fins aleshores defensava d’una manera vaga del dret de les nacions a l’autodeterminació. La lectura de dos llibres de Víctor Alexandre: “Jo no sòc espanyol” i “Despullant Espanya” em va fer entendre que Espanya està a Catalunya de la mateixa manera que va estar a Holanda. Vaig pasar de defensar el dret d’autodeterminació en general a defensar alliberar Catalunya de la dominació espanyola. Tota la meva preocupació política els primers anys de militància girava al voltant de la defensa de la identitat cultural catalana, perquè el meu nacionalisme era molt mès lingüístico-cultural que econòmic.

   Els motius pels quals pràcticament no m’interessava la qüestió social és perquè havia arribat a la conclusió de què l’estabilitat capitalista no permet cap transformació social radical. El que hi ha és l’economia de mercat lliure, que és el principal regulador de la distribució social de la producció. Les classes socials no són antagòniques. La intervenció pública minva la contradicció de classe. L’Estat del Benestar nomès serveix per a agarantir la permanència històrica indefinida del capitalisme. El creixement de les classes mitjanes estabilitza indefinidament el sistema capitalista. No m’interessa modificar el sistema d’un altre, m’interessa tenir un sistema propi. Per això el 2003 vaig proposar el pacte amb CIU, perquè socialment tot es decideix dins del sistema de mercat, i perquè nacionalment em semblava mès coherent pactar amb un partit català.

   Mès endavant durant un temps vaig estar d’acord amb la línia política de la direcció, perquè em va semblar raonale que l’estructura sociocultural del pais no permet un independentisme de mases de base cultural, sinó sobretot de base social i econòmica. La tendència a la baixa electoral i, sobretot el resultat de les municipals d’aquest any em van fer canviar la interpretació política. El nostre vot és un vot català, vingui d’on vingui. El que ens vota, en general, independemment dels orígens ja no és un patriota espanyol, ja ha trencat amb Espanya, És un error utilitzar el finançament com un esquer perquè “piquin” els patriotes espanyols. La independència no es construeix amb patriotes espanyols que volen millorar la situació social. La independència es construeix amb els que ja han deixat de ser espanyols. L’error consisteix en creure que orígens espanyols és igual a vincle amb Espanya. L’abast de la catalanització no es basa en ekls orígens sinó en la voluntat de ser català. La política de fronts és inevitable, perquè és impossible dissoldre el bloc espanyol per la qüestió econòmica. Es tracta d’enfortir el bloc català per sotmetre democràticament el bloc espanyol, invertir la situació actual. Ara i durant molt de temps la tasca és d’enfortiment del catalanisme. No podem pasar a la independència quan la consciència catalana és molt feble.

   Aquesta és la meva interpretació política. No obstant això en política no hi ha fòrmules infal.libles. D’acord amb la disciplina de partit sempre seguirè la política que té la legitimitat de la majoria del partit, encara que la consideri errònia.

   El tema social no s’ha de descuidar, s’ha de veure per separat del tema nacional. Ara no sòc tan pesimista com el 2001, crec que les idees socialistes tornaran a tenir força, però per això caldrà reformar primer els fonaments teòrics del socialisme. La política pràctica d’ara exigeix seguir paràmetres socialdemòcrates. Hem de gestionar el mercat de la manera mès favorable possible a les classes populars. Li hem de treure vots a CIU, no al PSC. Malauradament el votant del PSC apart de ser de base popular, és també patriota espanyol. L’espanyol no trencarà el vincle amb Espanya per la qüestió social. Els espanyols ja tenen la seva política social d’esquerres.

   La raò per la qual s’ha de veure la qüestió nacional i la social per separat és que el fet social no es pot reduir al problema de l’espoli fiscal. Sense es`poli fiscal i polítiques ultraliberals a la Catalunya lliure el problema social estaria igual o pitjor. Per altra banda l’esquerra espanyola pot contrapesar l’espoli fiscal amb polítiques intervencionistes a favor de les classes populars.

   No obstant això insisteixo en què la meva postura és nomès una aportació personal a la reflexió política i que la meva disciplina de partit és absoluta. 

- Política independentista a Madrid i representació dels interessos comarcals.

   La política independentista a Madrid implica sempre una inevitable contradicció. El Congrès dels Diputats de Madrid és l’Assemblea Nacional del poble espanyol i els seus membres són els representants de la sobirania nacional espanyola. L’ètica de principis obligaria a no anar. L’ètica de la responsabilitat obliga a nar. Si no anem és pitjor encara, deixem els interessos catalans totalment en mans de la sobirania espanyola. A Madrid únicament es pot anar a evitar que els no catalans ho decideixein tot sobre Catalunya. Allà no es construeix la nostra sobirania.

   Anar a Madrid obliga a pactar amb el PSOE, encara que no necesàriament sempre, per contrapesar la política brutalment anticatalana del PP. En aquest sentit la millor situació possible seria la majoria relativa del PSOE. Una majoria absoluta del PP seria bona si aqui tinguessin un front català realment enfortit. Però el front català que tenim és massa feble per aguantar l’agressivitat d’un PP amb majoria absoluta.

   Els interessos comarcals que considero que s’han de defensar a Madrid són els relatius a la defensa i protecció de la llengua i cultura catalanes, integració de la nova immigració, millora d’infraestructures, etc. Cal aconseguir la inversió estatal a la comarca per t al de contrapesar l’espoli friscal que patim. Cal aconseguir també l’acompliment de la llei, perquè moltes vegades no s’acompleixen lleis favorables per desídia política.

   Això és tot. Moltes gràcies.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES.

COMENTARIS MEUS AL MEU PROPI DISCURS DE CANDIDATURA A MADRID.

-Presentació política.

   Mai he descuidat el problema del finançament, però la identitat cultural és cabdal per a la nostra permanència històrica com a poble. Som una nació sense Estat que hem preservat molt bé la nostra cultura dins del marc de condicions històriques tan adverses. En aquest sentit el nostre nacionalisme no és equiparable al d’Euskadi ni al de la Irlanda independent. Sense Estat tenim millor preservada la nostra cultura la Irlanda independent. El nacionalisme basc s’ha de basar més en l’afirmació política del fet nacional. Les agresions de l’Estat espanyol i la manca d’una gramàtica unificadaz equiparable a la de Pompeu Fabra han fet molt de mal a la cultura basaca.

   No obstant això, l’afirmació econnòmica i política són inseparables de la consciència nacional d’un poble.

- Jo no sóc marxista. El que no crec és que el capitalisme sigui el sistema històric definitiu, sense tenir ni alternativa. Això és la matteixa utopia a l’inrevès. El socialisme ha de tornar a reaparèixer, però aquesta vegada en versió democràtica i als països avançats. Es tracta de depurar el marxisme dels seus errors filosòfics que han portat el socialisme a una praxi inconcebible. S’ha de superar la idea de la dependència rígida de la superestructura respecte de la infraestructura, perquè aquesta idea ha portat el socialisme a la seva versió dioctatorial. Aquesta és nomès una de tantes tesis que cal modificar.

   La praxi actual ha de ser necesàriament socialdemòcrata, igual que ens veiem obligats a actuar dins de paràmetres autonomistes en la qüestió nacional. La socialdemocràcia és al socialisme el que l’autoonomia a la independència.

- La qüestió nacional i la social són irreductibles l’una a l’altra. Abans es pensava que tot nacionalisme és burgès, ara sembla que tot nacionalisme ha de ser obrer o de base popular. El nacionalisme és interclasista per definició. No es tracta de classes en lluita, sinó de pobles. El problema de la classe és intern a la mateixa nació, i no es resol perquè la nació sigui lliure.

- El patriotisme espanyol és el nostre enemic irreductible. Si que és cert que una part del nostre electoral ens vota nomès per la qüestió del finançament. Però aquests són els que a l’hora de la veritat votaran que no a la independència. Jo no crec que aquests vulguin alliberar Catalunya d’Espanya. El concertv econòmic basc no ha superat la unitat d’Espanya. Si dirigim la mirada cap a aquests cada vegada diluïrem mès els nostre discurs independentista. La independència es construeix amb aquells que es volen alliberar d’Espanya. Val mès un 30% amb consciència nacional forta que un 70% amb consciència nacional diluïda.

- Interessos comarcals.

- La cultura catalana a la nostra comarca està sota l’impacte d’àmplies mases castellano-parlants. Veig amb mès preocupació el problema de la parla que el de la retolació. No obstant això seria un error creure que hi ha zones on es pot parlar lliurement o “quasi” lliurement el català. La normalització lingüística no pot contrapesar el fet der “territori nacional espanyol”, però si ha contrapesat l’entrada masiva del castellà amb el coneixement generalitzat del català. Es tracta de fer valer la lleim per agarantir els drets lingüístics front a la prepotència, orgull i menyspreu del monolingüe castellà.

- La nova immigració reprodueix els mateixos esquemes de l’antiga. Una part es posa del costat català i una altra del costat espanyol. En aquest sentit no hi ha perill d’extinció del nostre fet nacional. El que hi ha és reproducció de la subordinació del fet català al fet espanyol. Hem d’asimilar la nova immigració i aconseguir lleis que ens permetin regular nosaltres mateixos la immigració.

- Exigir a Madrid que inverteixi aqui per millorar les nostres infraestructures és actuar dins del marc espanyol. Però no podem ferv altra cosa, excepte no perdre de vista que aquest no és l’objectiu. L’objectiu és superar l’espoli fiscal i tenir Estat propi, per tal que l’única inversió estatal sigui la nostra.

   Això és tot. Moltes gràcies.