anar a nevagció

EL SOBIRANISME CATALÀ I EL CONCEPTE D’HEGEMONIA CULTURAL D’ANTONIO GRAMSCI. 7 Desembre 2007

Publicat per salmeron a: General , 4comentaris

   La manifestació del passat dissabte dia 1 va ser, sense cap dubte, un èxit del sobiranisme català. Sense cap dubte el sobiranisme català ha aconseguit unir la qüestió nacional i la qüestió social. D’acord amb això va bé utilitzar el concepte d’hegemonia cultural d’Antonio Gramsci. A mès sembla que realment el sobiranisme català està construint un bloc històric: la unitat de la nació i la classe. El destí de la nació va unit al de la classe, o millor dit, de les classes populars. Hi ha política per fer i molta. En aquest sentit tenim motius com a independentistes per a estar satisfets.                                                             

   La utilització d’un concepte, sense dir noms, però donant-ho a entendre d’un teòric marxista que creà les bases del comunisme reformista italià, que durant dècades va ser hegemònic dins del moviment obrer i el partit sempre mès votat, però que acabà absorbit pel sistema a partir de 1989 convertint-se en el PDS, és simptomàtic. És el fidel reflexe de quina és la mentalitat, conscient o inconscient, de la plataforma sobiranista. Qualsevol moviment antisistema que actui de manera reformista dins del sistema que vol superar, queda inevitablement absorbit pel sistema.

   La unitat del fet nacional i social que efectivament s’ha aconseguit no té l’efecte d’una suma quantitativa, sinó l’efecte d’una disminució qualitativa. El sobiranisme queda aigüalit pel fet d’arrosegar sectors socials que nomès volen la millora social. Tampoc és cert  com voldrien alguns “exinternacionalistes” que la mobilització sigui nomès social. La mobilització és motivada per un fet social i dirigida pel fet nacional. Però el fet nacional queda reduït a quelcom que actua dins del marc espanyolamb l’única possibilitat de modificar-lo.

   El sobiranisme català s’equivoca si es pensa que això és el camí cap a la independència. No hi ha camí cap a la independència, hi ha salt qualitatiu o no hi ha independència. El camí és previ al salt qualitatiu, condueix a la vora de l’abisme, i desprès cal saltar sobre l’abisme per passar a un estadi històric qualitativament nou. Això no vol dir necesàriament enfrontament armat. Però si vol dir que no s’arriba mai gradualment a quelcom qualitativament diferent.

   Una altra cosa que hauria de tenir en compte el sobiranisme català és que no és el mateix manifestar-se al carrer que comportament electoral.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (6-XII-2007)

NOTA: El sentit d’aquest article nomès s’entèn si es llegeix sencer. Si es llegeix nomès la primera part pot arribar a confondre i pensar que té el sentit contrari al que realment té.    Les dates no són del dia de publicació, sinó del dia d’escriptura.