anar a nevagció

NACIONALISME CATALÀ: TRANSVERSALITAT SOCIAL I FRONTISME POLÍTIC. 19 December 2007

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

   El nacionalisme català és un moviment polític que neix de la consciència d’un poble que ha sobreviscut a l’absorció genocida per part d’Espanya. El fonament del nacionalisme català no pot ser mai social ni econòmic, sinó la consci`pencia del fet diferencial com a poble. Ara bé, la persistència històrica del nacionalisme català juntament amb l’arribada de migracions masives espanyoles, ha portat a una transversalitat social del fet nacional, de tal manera que aquest ha acabat adoptant un caire econòmic i social. El nacionalisme català no s’ha platenjat mai  com el nacionalisme basc originari en clau racial.  Antoni Rovira i Virgili si que parlava del “català racial”, però sempre s’ha buscat l’assimilació del nouvingut, o al menys de les generacions posteriors.

   Un catalanisme frontista de base “racial” hauria tingut totes les de perdre. És evident des del primer terç del segle XX que en aquest sentit el poble català és un poble decadent.

   La política nacionalista catalana gira, doncs, al voltant de dos eixos fonamentals: llengua i finançament. La llengua té també un caràcter de transversalitat social en el sentit de què no ha quedat reduïda al grup ètnic català, sinó que s’ha estès indistintament a tots els grups socials, mès enllà de l’origen ètnic. Ara bé, el que malauradament no s’ha aconseguit és que sigui l’eix vertebrador de tota la societat catalana. Aquesta funció la fa el castellà. Quant al finançament sembla evident que la política nacionalista ha aconseguit arribar a sectors aliens a la llengua i la cultura catalanes. Això sembla donar-li mès força a la política nacionalista. La meva opinió és que aquesta transversalitat social és un arma de doble tall. L’expansió quantitativa del nacionalisme provoca la seva disminució qualitativa. És impossible un frontisme de debò  amb l’Estat espanyol amb els que nomès volen una millora del finançament. Per altra banda seria suicida un frontisme radical amb un grup molt reduït. Ja està ben fet dirigir-se a aquests sectors. El que considero un error és creure que això és el camí cap a la independència. Sembla que feliçment llengua mès finançament és igual a majoria social independentista. No es tracta de cap suma sinó d’un fenòmen històric de consolidació del nacionalisme català dins del marc d’una lluita merament reformista front a l’Estat espanyol. Aquest nacionalisme no té capacitat per a la Independència de Catalunya, sinó nomès per a modificar Espanya.

   Crec que la realitat social i la política del nacionalisme no són equivalents. Transversalitat social no és incompatible amb frontisme polític. L’aliança dels partits que volen l’emancipació nacional no té perquè allunyar als sectors socials que nomès volenm el finançament.

   El nacionalisme, en tant que dirigeix la lluita per la millora social, necesàriament és interclasista. Això reaferma encara mès el caràcter reformista del moviment. La qüestió nacional impedeix la radicalitat de la lluita social i la transversalitat social impedeix la radicalitat de la lluita nacional. El caràcter interclasista del fet nacional és el que permet raonablement el pacte amb la dreta catalanista.

   La dreta nacionalista pot fer polítiques socials sense afectar els seus interessos burgesos, gràcies a la superació històrica de l’espoli fiscal. Diguem que la burgesia catalana pot fer una política social igual que l’imperialisme anglès de finals del segle XIX, però a l’inrevès. M’explico. Cecil Rhodes (1853-1902), molt preocupat per l’ascens del moviment obrer, va pensar que l’única manera d’evitar l’esclat social era espoliant les colònies, en aquest cas Sudàfrica. La burgesia catalana pot millorar les condicions de vida populars superant l’imperialisme espanyol. L’aliança amb CIU implicaria un frontisme polític per l’emancipació nacional i en res aniria contra la transversalitat social perquè aquesta es vertebra a partir del fet nacional. La política social independentista és un apartat de la nostra política nacional, no és quelcom que s’agregui des de fora. En què perjudicaria el frontisme polític la transversalitat social, si aquesta és impensable al marge del fet nacional?.

   Els sectors socials que no els interessa l’emancipació nacional ja els tenim assegurats per la política contra l’espoli fiscal. Enfortir el front català va contra ells sobretot en un sentit lingüístico-cultural. Però és que aquests sectors no els hem d’atraure, els hem de sotmetre.

   Per altra banda el frontisme polític és possible sobre la base de què el nostre fet nacional no és merament ètnic, sinó socialment transversal en un sentit diferent al socio-econòmic. És transversal perquè l’interès per l’emancipació nacional s’estèn per tots els sectors socials mès enllà de l’origen ètnic. Aquesta és l’autèntica base política de l’emancipació nacional. Aquesta és la base política que pot capgirar la situació.

   L’aliança amb l’esquerra espanyola a Catalunya es basa en una contradicció. Es vol un independentisme de masses sobre la base de què el fet nacional és pròpiament ètnic i per això necesita un afegit socio-econòmic extern que el faci possible. Un fet nacional pròpiament ètnic és un contrasentit. Hi ha fet nacional quan un grup ètnic vertebra tot elconjunt social, i fet nacional no és ja el grup ètnic, sinó el conjunt social. En casos comptats coincideix el fet nacional i grup ètnic, quan la societat és ètnicament uniforme.

   A Catalunya és possible un independentisme frontista que arrosegui sectors socials no sobiranistes, però no un independentisme de masses.

   Evidemment sempre em poden dir que tot això és interpretació meva. Que no he entès la política independentista o que la meva fòrmula no és gens ni mica infal.lible. Certament la meva fòrmula no és infañ.lible. No existeixen fòrmules infal.libles en política. A mès un frontisme independentistya tampoc agaranteix la independència. Però al menys si que crec que enfortir el bloc català és un bé. Aquest enfortiment històric deel front català, la consciència i la praxi de què a Catalunya no hi ha mès dretr de sobirania legíotim que el dels cartalans, si que és històricament possible.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (14-XII-2007)

DISCURS PER A LA MEVA CANDIDATURA AL CONGRÈS DELS DIPUTATS DE MADRID EL 28-XI-2007. CONGRÈS COMARCAL DEL BARCELONÈS NORD. 18 December 2007

Publicat per salmeron a: General , comentaris tancats

   El dia 28 de Novembre de 2007 a la seu local d’ERC de Badalona vaig fer un discurs retallat de 5 minuts per a la meva candidatura al Congrès dels Diputats de Madrid.   Únicament vaig obtenir el 12′12% dels vots, vaig quedar en tercer lloc. El discurs original escrit era d’uns 8-9 minuts mès uns comentaris d’uns 5 minuts. El discurs retallat per exigències de temps tenia l’avantatge de què no va entrar massa en teories que no venien al cas, però per altra banda tenia el desavantatge de perdre força argumentativa algunes idees importants. Transcric ara el discurs i els comentaris originals escrits:

DISCURS

Companys i companyes, bona tarda:

   He calculat uns 8-9 minuts per al meu discurs i l’estructura és la següent:

-Presentació Personal.

- La meva evolució política com a militant d’ERC. Relació entre els eixos social i nacional. La meva posició política i la meva actitud quant a la direcció del partit.

- Sentit de la política independentista a Madrid. Interessos comarcals que cal defensar a Madrid.

- Presentació personal.

La majoria de vosaltres ja em coneixeu. Sòc en Joan Pere Salmerón. Sóc militant d’ERC a la Secció Local de Badalona des del 3 de Setembre de 2001. Sóc Llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació per la Universitat de Barcelona i tinc el Certificat de Suficiència Investigadora en Filosofia.

 - Presentació política.

   Les meves idees polítiques  també les coneixeu per les meves intervencions durant aquests anys. Però avui aprofitarè per especificar-les encara mès. Us exposarè la meva evolució política quant a la qüestió nacional i social.

   Quan jo vaig entrar al partit el 2001 ho vaig fer per motius exclusivament de tipus nacionalista. Fins aleshores defensava d’una manera vaga del dret de les nacions a l’autodeterminació. La lectura de dos llibres de Víctor Alexandre: “Jo no sòc espanyol” i “Despullant Espanya” em va fer entendre que Espanya està a Catalunya de la mateixa manera que va estar a Holanda. Vaig pasar de defensar el dret d’autodeterminació en general a defensar alliberar Catalunya de la dominació espanyola. Tota la meva preocupació política els primers anys de militància girava al voltant de la defensa de la identitat cultural catalana, perquè el meu nacionalisme era molt mès lingüístico-cultural que econòmic.

   Els motius pels quals pràcticament no m’interessava la qüestió social és perquè havia arribat a la conclusió de què l’estabilitat capitalista no permet cap transformació social radical. El que hi ha és l’economia de mercat lliure, que és el principal regulador de la distribució social de la producció. Les classes socials no són antagòniques. La intervenció pública minva la contradicció de classe. L’Estat del Benestar nomès serveix per a agarantir la permanència històrica indefinida del capitalisme. El creixement de les classes mitjanes estabilitza indefinidament el sistema capitalista. No m’interessa modificar el sistema d’un altre, m’interessa tenir un sistema propi. Per això el 2003 vaig proposar el pacte amb CIU, perquè socialment tot es decideix dins del sistema de mercat, i perquè nacionalment em semblava mès coherent pactar amb un partit català.

   Mès endavant durant un temps vaig estar d’acord amb la línia política de la direcció, perquè em va semblar raonale que l’estructura sociocultural del pais no permet un independentisme de mases de base cultural, sinó sobretot de base social i econòmica. La tendència a la baixa electoral i, sobretot el resultat de les municipals d’aquest any em van fer canviar la interpretació política. El nostre vot és un vot català, vingui d’on vingui. El que ens vota, en general, independemment dels orígens ja no és un patriota espanyol, ja ha trencat amb Espanya, És un error utilitzar el finançament com un esquer perquè “piquin” els patriotes espanyols. La independència no es construeix amb patriotes espanyols que volen millorar la situació social. La independència es construeix amb els que ja han deixat de ser espanyols. L’error consisteix en creure que orígens espanyols és igual a vincle amb Espanya. L’abast de la catalanització no es basa en ekls orígens sinó en la voluntat de ser català. La política de fronts és inevitable, perquè és impossible dissoldre el bloc espanyol per la qüestió econòmica. Es tracta d’enfortir el bloc català per sotmetre democràticament el bloc espanyol, invertir la situació actual. Ara i durant molt de temps la tasca és d’enfortiment del catalanisme. No podem pasar a la independència quan la consciència catalana és molt feble.

   Aquesta és la meva interpretació política. No obstant això en política no hi ha fòrmules infal.libles. D’acord amb la disciplina de partit sempre seguirè la política que té la legitimitat de la majoria del partit, encara que la consideri errònia.

   El tema social no s’ha de descuidar, s’ha de veure per separat del tema nacional. Ara no sòc tan pesimista com el 2001, crec que les idees socialistes tornaran a tenir força, però per això caldrà reformar primer els fonaments teòrics del socialisme. La política pràctica d’ara exigeix seguir paràmetres socialdemòcrates. Hem de gestionar el mercat de la manera mès favorable possible a les classes populars. Li hem de treure vots a CIU, no al PSC. Malauradament el votant del PSC apart de ser de base popular, és també patriota espanyol. L’espanyol no trencarà el vincle amb Espanya per la qüestió social. Els espanyols ja tenen la seva política social d’esquerres.

   La raò per la qual s’ha de veure la qüestió nacional i la social per separat és que el fet social no es pot reduir al problema de l’espoli fiscal. Sense es`poli fiscal i polítiques ultraliberals a la Catalunya lliure el problema social estaria igual o pitjor. Per altra banda l’esquerra espanyola pot contrapesar l’espoli fiscal amb polítiques intervencionistes a favor de les classes populars.

   No obstant això insisteixo en què la meva postura és nomès una aportació personal a la reflexió política i que la meva disciplina de partit és absoluta. 

- Política independentista a Madrid i representació dels interessos comarcals.

   La política independentista a Madrid implica sempre una inevitable contradicció. El Congrès dels Diputats de Madrid és l’Assemblea Nacional del poble espanyol i els seus membres són els representants de la sobirania nacional espanyola. L’ètica de principis obligaria a no anar. L’ètica de la responsabilitat obliga a nar. Si no anem és pitjor encara, deixem els interessos catalans totalment en mans de la sobirania espanyola. A Madrid únicament es pot anar a evitar que els no catalans ho decideixein tot sobre Catalunya. Allà no es construeix la nostra sobirania.

   Anar a Madrid obliga a pactar amb el PSOE, encara que no necesàriament sempre, per contrapesar la política brutalment anticatalana del PP. En aquest sentit la millor situació possible seria la majoria relativa del PSOE. Una majoria absoluta del PP seria bona si aqui tinguessin un front català realment enfortit. Però el front català que tenim és massa feble per aguantar l’agressivitat d’un PP amb majoria absoluta.

   Els interessos comarcals que considero que s’han de defensar a Madrid són els relatius a la defensa i protecció de la llengua i cultura catalanes, integració de la nova immigració, millora d’infraestructures, etc. Cal aconseguir la inversió estatal a la comarca per t al de contrapesar l’espoli friscal que patim. Cal aconseguir també l’acompliment de la llei, perquè moltes vegades no s’acompleixen lleis favorables per desídia política.

   Això és tot. Moltes gràcies.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES.

COMENTARIS MEUS AL MEU PROPI DISCURS DE CANDIDATURA A MADRID.

-Presentació política.

   Mai he descuidat el problema del finançament, però la identitat cultural és cabdal per a la nostra permanència històrica com a poble. Som una nació sense Estat que hem preservat molt bé la nostra cultura dins del marc de condicions històriques tan adverses. En aquest sentit el nostre nacionalisme no és equiparable al d’Euskadi ni al de la Irlanda independent. Sense Estat tenim millor preservada la nostra cultura la Irlanda independent. El nacionalisme basc s’ha de basar més en l’afirmació política del fet nacional. Les agresions de l’Estat espanyol i la manca d’una gramàtica unificadaz equiparable a la de Pompeu Fabra han fet molt de mal a la cultura basaca.

   No obstant això, l’afirmació econnòmica i política són inseparables de la consciència nacional d’un poble.

- Jo no sóc marxista. El que no crec és que el capitalisme sigui el sistema històric definitiu, sense tenir ni alternativa. Això és la matteixa utopia a l’inrevès. El socialisme ha de tornar a reaparèixer, però aquesta vegada en versió democràtica i als països avançats. Es tracta de depurar el marxisme dels seus errors filosòfics que han portat el socialisme a una praxi inconcebible. S’ha de superar la idea de la dependència rígida de la superestructura respecte de la infraestructura, perquè aquesta idea ha portat el socialisme a la seva versió dioctatorial. Aquesta és nomès una de tantes tesis que cal modificar.

   La praxi actual ha de ser necesàriament socialdemòcrata, igual que ens veiem obligats a actuar dins de paràmetres autonomistes en la qüestió nacional. La socialdemocràcia és al socialisme el que l’autoonomia a la independència.

- La qüestió nacional i la social són irreductibles l’una a l’altra. Abans es pensava que tot nacionalisme és burgès, ara sembla que tot nacionalisme ha de ser obrer o de base popular. El nacionalisme és interclasista per definició. No es tracta de classes en lluita, sinó de pobles. El problema de la classe és intern a la mateixa nació, i no es resol perquè la nació sigui lliure.

- El patriotisme espanyol és el nostre enemic irreductible. Si que és cert que una part del nostre electoral ens vota nomès per la qüestió del finançament. Però aquests són els que a l’hora de la veritat votaran que no a la independència. Jo no crec que aquests vulguin alliberar Catalunya d’Espanya. El concertv econòmic basc no ha superat la unitat d’Espanya. Si dirigim la mirada cap a aquests cada vegada diluïrem mès els nostre discurs independentista. La independència es construeix amb aquells que es volen alliberar d’Espanya. Val mès un 30% amb consciència nacional forta que un 70% amb consciència nacional diluïda.

- Interessos comarcals.

- La cultura catalana a la nostra comarca està sota l’impacte d’àmplies mases castellano-parlants. Veig amb mès preocupació el problema de la parla que el de la retolació. No obstant això seria un error creure que hi ha zones on es pot parlar lliurement o “quasi” lliurement el català. La normalització lingüística no pot contrapesar el fet der “territori nacional espanyol”, però si ha contrapesat l’entrada masiva del castellà amb el coneixement generalitzat del català. Es tracta de fer valer la lleim per agarantir els drets lingüístics front a la prepotència, orgull i menyspreu del monolingüe castellà.

- La nova immigració reprodueix els mateixos esquemes de l’antiga. Una part es posa del costat català i una altra del costat espanyol. En aquest sentit no hi ha perill d’extinció del nostre fet nacional. El que hi ha és reproducció de la subordinació del fet català al fet espanyol. Hem d’asimilar la nova immigració i aconseguir lleis que ens permetin regular nosaltres mateixos la immigració.

- Exigir a Madrid que inverteixi aqui per millorar les nostres infraestructures és actuar dins del marc espanyol. Però no podem ferv altra cosa, excepte no perdre de vista que aquest no és l’objectiu. L’objectiu és superar l’espoli fiscal i tenir Estat propi, per tal que l’única inversió estatal sigui la nostra.

   Això és tot. Moltes gràcies.

HUGO CHÁVEZ: MISÈRIA MORAL I PRAGMATISME POLÍTIC. 10 December 2007

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

hugo chávez i george bush Hugo Chávez vol reconstruir el socialisme a Veneçuela. Fa ja gairebé dues dècades que va caure el mur de Berlín i el socialisme que semblava mort per sempre mès malda per tornar a l’escena històrica. El nou socialisme tendeix a semblar-se massa a l’antic. La reforma constitucional que pretenia el president veneçolà anava en la línia d’afermar els poders presidencials. Fa un referèndum i el perd. Ha aconseguit el seu objectiu. És absurd utilitzar com a argument la possible invasió de Veneçuela per part dels Estats Units. Això és un argument a favor del no o de l’abstenció. Hugo Chávez no s’ha atrevit a fer ple ús de la seva sobirania nacional. Ell mateix ha advertit la població dels perills que comporta el camí al socialisme, quan els Estats Units no han dit res. Per què callen els Estats Units davant dels intents de reconstruir el socialisme a Veneçuela, Bolívia i Equador?. Jo crec que és que els preocupa mès l’Orient Mitjà i possiblement no es prenen seriosament aquest intent de reconstrucció del socialisme. Ara bé, si això va de debò, és evident que els Estats Units actuaran. El socialisme en vies de desenvolupament adopta necesàriament un caire nacionalista i antiimperialista. Hugo Chávez ha vist això i ha actuat amb por davant el gegant, que malauradament no té els peus de fang. Des d’un puint de vista moral això és misèria moral. Des d’un punt de vista polític és pragmatisme. Amb el pais dividit, amb una oposició vençuda, però forta,  els Estats Units tindria una base social i política interior suficient per a intervenir. A mès de cara a la comunitat internacional amb una Constitució fortament presidencialista, fàcilment es podria presentar com a garant de les llibertats a Veneçuiela.

   L’imperialisme obliga a jugar la carta de les llibertats. Trobar la conjunció entre socialisme i llibertats democràtiques és la clau que pot permetre desligitimar l’imperialisme de cara a la comunitat internacional. La jugada de Chávez és encertada. Ha fet un pas enrera, si realment uneix socialisme i llibertat haurà fet dos pasos endavant.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (6-XII-2007)

EL SOBIRANISME CATALÀ I EL CONCEPTE D’HEGEMONIA CULTURAL D’ANTONIO GRAMSCI. 7 December 2007

Publicat per salmeron a: General , 4comentaris

   La manifestació del passat dissabte dia 1 va ser, sense cap dubte, un èxit del sobiranisme català. Sense cap dubte el sobiranisme català ha aconseguit unir la qüestió nacional i la qüestió social. D’acord amb això va bé utilitzar el concepte d’hegemonia cultural d’Antonio Gramsci. A mès sembla que realment el sobiranisme català està construint un bloc històric: la unitat de la nació i la classe. El destí de la nació va unit al de la classe, o millor dit, de les classes populars. Hi ha política per fer i molta. En aquest sentit tenim motius com a independentistes per a estar satisfets.                                                             

   La utilització d’un concepte, sense dir noms, però donant-ho a entendre d’un teòric marxista que creà les bases del comunisme reformista italià, que durant dècades va ser hegemònic dins del moviment obrer i el partit sempre mès votat, però que acabà absorbit pel sistema a partir de 1989 convertint-se en el PDS, és simptomàtic. És el fidel reflexe de quina és la mentalitat, conscient o inconscient, de la plataforma sobiranista. Qualsevol moviment antisistema que actui de manera reformista dins del sistema que vol superar, queda inevitablement absorbit pel sistema.

   La unitat del fet nacional i social que efectivament s’ha aconseguit no té l’efecte d’una suma quantitativa, sinó l’efecte d’una disminució qualitativa. El sobiranisme queda aigüalit pel fet d’arrosegar sectors socials que nomès volen la millora social. Tampoc és cert  com voldrien alguns “exinternacionalistes” que la mobilització sigui nomès social. La mobilització és motivada per un fet social i dirigida pel fet nacional. Però el fet nacional queda reduït a quelcom que actua dins del marc espanyolamb l’única possibilitat de modificar-lo.

   El sobiranisme català s’equivoca si es pensa que això és el camí cap a la independència. No hi ha camí cap a la independència, hi ha salt qualitatiu o no hi ha independència. El camí és previ al salt qualitatiu, condueix a la vora de l’abisme, i desprès cal saltar sobre l’abisme per passar a un estadi històric qualitativament nou. Això no vol dir necesàriament enfrontament armat. Però si vol dir que no s’arriba mai gradualment a quelcom qualitativament diferent.

   Una altra cosa que hauria de tenir en compte el sobiranisme català és que no és el mateix manifestar-se al carrer que comportament electoral.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (6-XII-2007)

NOTA: El sentit d’aquest article nomès s’entèn si es llegeix sencer. Si es llegeix nomès la primera part pot arribar a confondre i pensar que té el sentit contrari al que realment té.    Les dates no són del dia de publicació, sinó del dia d’escriptura.