anar a nevagció

MONARQUIA I REPÚBLICA DESPRÈS DE L’ANTIC RÈGIM. 24 October 2007

Publicat per salmeron a: General , 6comentaris

Europa és el continent on més monarquies queden. Això és degut a què, generalment, els estats nous són repúbliques.

Les dinasties monàrquiques duren segles i les circumstàncies polítiques són radicalment diferents. La monarquia britànica no ha conegut cap revolució des de 1688. A partir d’aleshores la monarquia britànica ha acceptat el parlamentarisme, però al mateix temps ha mantingut un cert aristocratisme. Però la idea de la monarquia parlamentària és francesa, no britànica. La revolució francesa de 1830 va acabar amb l’absolutisme de Carles X. Aleshores el polític conservador Thiers va proposar un rei que estigués d’acord amb les exigències de la revolució liberal, clar que no podia ser un borbó, sinó de la casa d’Orleans. El rei proposat va ser Louis Philippe. Aleshores Thiers va encunyar el principi de la monarquia parlamentària: “el rei regna, però no governa”. A les monarquies europees no els va caure bé i per això li deien “el rei de les barricades”. Un rei sorgit d’una revolució popular!!

L’Antic Règim no podia mantenir els principis del Congrés de Viena (1815) i va haver de pactar amb la sobirania popular. Ni tan sols va ser possible mantenir el Règim de Carta Atorgada. L’Antic Règim havia fracassat, la sobirania popular s’imposava inevitablement. La forma pròpia de la sobirania popular és la república demopcràtica. La república és la forma d’Estat que neix de la sobirania popular. La monarquia parlamentària parasita de la sobirania popular. La legitimació del poder estatal és impossible al marge de la sobirania popular, però la monarquia no és expresió d’aquesta mateixa sobirania, sense la qual tampoc podria existir. Per això tot demòcrata coherent exigeix la república com la forma política de l’Estat coherent amb la sobirania popular.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (24-X-2007).

POLÍTICA SOCIAL I INDEPENDÈNCIA NACIONAL. 22 October 2007

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

L’esquerra europea des de fa dècades es regeix per paràmetres socialdemòcrates. La socialdemocràcia europea posterior a 1914 és ja totalment reformista. Es limita a la modificació del sistema capitalista per adaptar-lo a les exigències de les classes populars. Això afavoreix el liberalisme econòmic i polític. La socialdemocràxcia moderna ja no nega la tesi liberal per la qual el mercat és la forma d’economia històricament madura i insubstituible. Igual que el liberalisme creu que la contradicció de classe no existeix o pot ser resolta dins del marc de l’economia de mercat. Per influència marxista, la dependència de la superestructura respecte de la infraestructura, pensa que les llibertats polítiques nomès es poden donar en el context del lliure mercat. Avui dia els paràmetres polítics socialdemòcrates regeixen necesàriament tota l’esquerra europea.

Tal cosa no permet veure que malgrat tot la contradicció de classe si que existeix. Avui dia la contradicció de classe es limita a la contradicció entre precarietat laboral i afirmació dels drets laborals. Si passem a l’àmbit de la política nacionalista nomès la negació de la contradicció de classe pot arribar a portar a creure que superada la contradicció nacional es milloren les condicions socials. Superar l’espoli fiscal no afecta gens ni mica l’estructura social. L’emancipació social i la nacional són igualment justes i legítimes. Però les seves dinàmiques històriques no coincideixen necesàriament. Primer la independència i desprès el “socialisme” es dedueix de què la democràcia social és posterior a la democràcia “en general”, reivindicació que pot ser compartida amb partits de dretes.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (22-X-2007).

L’ÚS SOBIRANISTA DE L’IDIOMA ESPANYOL A CATALUNYA. 18 October 2007

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

L’ús social de la llengua és sense cap dubte un fet polític, tant si es tracta del castellà com si es tracta del català. És la situació política la que determina l’ús social, no l’ús social la situació política. És Espanya qui exerceix la sobirania a Catalunya i tots els “drets”
emanen de la sobirania espanyola, cosa totalment antidemocràtica.

El sobiranisme espanyol com a molt pot admetre l’extensió del coneixement i fins i tot l’ús a pràcticament tota la població. El que no pot permetre mai és l’ús lliure del català a Catalunya. Nomès la llengua espanyola es pot utilitzar lliurement a Catalunya; perquè és l’única que exerceix el “dret” de sobirania. Per això succeeixen coses com que no se li pugui parlar en català a persones que el parlen si volen, però sinó el volen parlar t’obliguen a parlar-los en espanyol. Això és l’ús sobiranista de l’espanyol a Catalunya.

Jo no crec que el català estigui en perill. L’actual estructura jurídicopolítica de l’Estat espanyol permet la persistència històrica indefinida del català, El que no permet és que el català assoleixi la dignitat que li correspòn com a llengua nacional de Catalunya. Per
això tota política de normalització lingüística dins de l’ Estat espanyol ensopegarà sempre amb el límit de la sobirania espanyola.

Gradualment és impossible aconseguir que el català faci les funcions de llengua nacional de Catalunya. L’Estat espanyol sempreserà el garant de l’ús sobiranista de l’espanyol a Catalunya. Nomès la sobirania catalana, la independència, pot invertir la correlació de
forces i aconseguir l’ús sobiranista del català a Catalunya.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (18-X-2007).