SOBIRANIA I DRET EN LA FORMACIÓ DE LES SOCIETATS PLURALISTES. 6 Maig 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari En tota societat pluralista es fa necesària la distinció entre sobirania i dret. La sobirania a tota constitució democràtica de tipus occidental l’exerceix el subjecte històric legitimat: el poble o nació que es correspon amb l’Estat. De fet l’Estat democràtic tal com se’l concep actualment és l’instrument del poble-nació per a exercir la seva sobirania. Si el poble-nació és absolutament uniforme o bé no es reconeix constitucionalment cap mena de diferència, sobirania i dret és el mateix. Si es reconeix la diferència per mínima que sigui ja hi ha una mínima tensió entre sobirania i dret.
Tot dret positiu neix de la sobirania legítima. Al menys així hauria de ser si la sobirania fos legítima. Com que tot poder polític es concep a si mateix com a legítim, mantindrem aquesta hipòtesi. El dret com que no té validessa per si mateix, és mer dret positiu; és a dir, quelcom que s’interpreta d’acord amb els interessos suposadament legítims de la sobirania de la que emana. A les societats democràtiques el dret positiu és la cristal.lització de la voluntat general. El fonament últim de tota llei és l’interès positiu de la voluntat general de la que emana. Per tant tota llei positiva és interpretable, modificable i revocable en funció de la sobirania popular.
Si apliquem això a l’Estat plurinacional en què el titular de la sobirania és un sol poble-nació, cas evident de l’Estat espanyol, tenim la iimpossibilitat de la ruptura amb l’Estat a travès del seu propi dret. Per molt favorable que pugui ser la lletra d’una determinada llei, ni que sigui de rang constitucional, el titular únic de la sobirania és el poble espanyol. Per via legal únicament és possible transformar radicalment tot allò que no afecti el titular de la sobirania. D’aqui dedueixo que en el cas espanyol, al menys, és possible pasar de l’economia de mercat a l’economia planificada sense ruptura constitucional; però de la unitat territorial de l’Estat a la secesió de qualsevol de les parts que el composen, exigeix necesàriament la secesió unilateral de la part interessada sense consens amb la resta.
Sobirania i dret són conceptes que responen a la tensió: unitat-pluralitat, fonamentant-se la pluralitat en una unitat inqüestionable. Aquesta conceptualització també es pot aplicar a la laïcitat de l’Estat i la pluralitat religiosa. Un Estat laic és el que parteix de la separació entre l’àmbit públic i polític de l´àmbit “sagrat” i privat. La sobirania és necesàriament laica, però no es tracta d’un ateisme militant, perquès aleshores el dret es confondria amb la sobirania. El dret religiòs neix de la concepció pluralista de la ideologia que emana de la sobirania laica. És fals pretendre que el laicisme implica la igualtat ideològica. Es reconeix l’igual dret d’expressió, reunió i associació de totes les ideologies siguin religioses o laiques. Però nomès una ideologia exerceix el dret de sobirania: el laicisme, i d’aqui emanen els drets de les confessions religioses, així com els dels ciutadans que no vulguin practicar cap mena de culte. El que si que és cert és que una societat laica es caracteritza per la llibertat ideològica. En canvi les societats religioses: teocràtiques o confesionals; són uniformes i la religió dominant és la que exerceix la uniformització del drets a travès d’una sobirania absoluta sense distinció entre sobirania i dret. Quan dic societats confessionals no penso en alguns Estats confessionals com el Regne Unit, Suècia o Grècia que al mateix temps reconeixen la llibertat religiosa, sinó en les societats cristiano-occidentals de l’Edat Mitjana i en totes en les què el poder l’exerceis el poder civil, però amb una legislació calrament confessional.
Sobirania i dret és la necesària relació que s’estableix entre un fonament únic del poder, i el reconeixement de les minories i la diversitat. Aquesta distinció és pròpia de les societats pluralistes.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (6-V-2008).
EL MAIG DE L 68 I EL CANVI DE RUMB DE L’ESQUERRA EUROPEA. 3 Maig 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari Poc té a veure el Maig del 68 amb la concepció clàssica del marxisme sobre la revolució. Pel marxisme la història de la humanitat és la història de la lluita de classes: plebeus contra patricis, aprenents contra oficials, proletaris contra burgesos. Tota revolució es redueix políticament al seu contingut de classe. El subjecte de la revolució és sempre la classe social ascendent. El Maig del 68 el subjecte de la revolució eren els estudiants encara que desprès es van afegir 9 mil.lions d’obrers. Aquesta revolució no era del gust del PCF. A mès hi havia raons geopolítiques pròpies de l’època.. La divisió del mòn en dos blocs antagònics el 1945 implicava que cadascuna de les parts havia de respectar el nucli central del bloc contrari. El PCF era d’obediència soviètica i havia d’acceptar que França pertanyia als països centrals delm capitalisme mundial, de la mateixa manera que els EUA no van fer res el mateix any a Txecoslovàquia.
A l’alçada de 1968 l’esquerra “revolucionària” marxista-leninista ha quedat ja totazlment obsoleta. Ja no respon a cap mena de discurs emancipador. Des de 1956 amb el XX Congrès del PCUS i l’ocupació d’Hongria el marxisme-leninisme s’associa a la represió del règim burocràtic. La força revolucionària d’aquesta esquerra està totalment desplaçada al Tercer Mòn.
L’Europa Occidental rica de desprès de 1945 mès o menys ha trobat ja la solució del problema de l’antagonisme de classe, dins del marc de l’economia de mercat. És cert quie la França de desprès de la independència d’Algèria el 1962 no pasava per un bon moment econòmic i social, però el tret diferenciador i específic del Maig del 68 no és social.
Es tracta d’un tipus de revolta totalment nova en la línia d’un pensament utòpic de tipus ètic que trenca amb el conservadorisme del sistema. En aquest sentit el Maig del 68 implica un canvi de rumb de l’esquerra europea que a mès conecta amb els moviments estudianmtil i pacifistes als EUA. A Califòrnia el mateix any hi ha també un moviment estudiantil fort. El mateix hi ha també el tancament de les Universitats de Madrid i Barcelona, que va lligat a l’especificitat de la dictadura franquista, però també és evident la importància dels estudiants en la lluita política.
El Maig del 1968 trenca amb l’esquerra de l’establishment, la socialdemocràcia reformista que està totalment adaptada al sistema capitalista. Trenca també amb l’esquerra revolucionària oficial. Crea uns nous paràmetres ideològics que ja no tenen res a veure amb el contingut de classe. Del Maig del 68 neix la nova esquerra o esquerra alternativa. Les característiques d’aquesta nova esquerra són: el pacifisme, el feminisme, l’ecologisme, l’alliberament gay, etc. Aquests moviments seran molt importants en les dècades immediatament posteriors i permetrà un rejoveniment de l’esquerra lliure ja del llast que suposa tenir com a referent la revolució soviètica. El mèrit del Maig del 68 és haver enfonsat la cultura patriarcal basada en l’autoritat la jerarquia socials imperant durant segles a l’Occident europeu. La paradoxa és que tot això ha quedat absorbit pel sistema.
El Maig del 68 el promouen Sartre i Marcuse i la gran paradoxa és que el triomf d’aquesta revolució, que no és política, sinó social i de costums; desmenteix les tesis de Marcuse. Si aquest pensava en el potencial revolucionari de l’alliberament sexual, la cultura antipatriarcal, etc, per a desgràcia d’ell totv això és assimilable pel “totalitarisme tolerant” que és la democràcia liberal segons ell. En aquest sentit el fracàs de Marcuse és absolut, nio nomès la classe obrera ja no és el subjecte històric de la revolució, sinó que desapareix tot subjecte revolucionari de l’escena de la història. el Maig del 68 revoluciona els costums, però no enfonsa l’estructura social, econòmica i política dels sistemes occidentals.
40 anys desprès no es veu encara cap alternativa real al sistema. Estem encara en la situació que va definir Michael Foucault (1926-84) segons la qual nomès són possibles canvis parcials que se’ls engoleix el sistema; o en “l’enginyeria social” definida per Karl R. Popper (1902-94) segons la qual no és possible una visió de la totalitat, sinó nomès modificar la maquinària social realment existent, no crear una nova.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (1-V-2008).
BICENTENARI DE L’OCUPACIÓ FRANCESA DE LA PENÍNSULA IBÈRICA. 2 Maig 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari El 2 de Maig de 1808 el poble de Madrid s’aixeca contra la invasió francesa. Napoleó li havia dit a Manuel Godoy que li deixès pasar tropes per Espanya per repartir-se Portugal. Godoy va acceptar la proposta, però la intenció de Napoleó era quedar-se tota la Península.
La idea de Napoleó era clarament imperialista. Es tractava d’imposar l’hegemonia francesa a tota Europa. Per això ocupa des de la Península Ibèrica el 1808 fins a Rússia el 1812. En tots dos casos li va sortir malament.
El nacionalisme espanyol que respon l’ocupació francesa és en principi absolutista. A la promesa de llibertat en el sentit de la Revolució Francesa el poble espanyol respon amb el famòs: “Pues vivan las cadenas”. Abans la independència nacional espanyola que la llibertat política. Però el procès és mès complexe. La primera Constitució espanyola no és la de Cadis de 1812, és la de Baiona de 1808. El nacionalisme espanyol, amb raò en això, no pot acceptar que aquesta sigui la primera Constitució espanyola.. Carles IV i Ferran VII eren presoners de Napoleó, i aquests reis no havien estat legítimament enderrocats pel poble com en el cas de Lluis XVI a França. Per altra banda Napoleó era un hereu sui generis de la Revolució Francesa. Encara que Napoleó anès extenent les conseqüències de la Revolució de 1789 per tota Europa, el seu imperialisme invalida la seva manera “d’exportar” la revolució.
Els anomenats afrancesats espanyols eren els liberals espanyols que pensaven que l’ocupació francesa permetria derrotar la monarquia absoluta. No obstant això el 1812 les Corts de Cadis aconsegueixen unir nacionalisme espanyol i liberalisme polític. A les Corts de Cadis òbviament hi ha presència catalana, i els diputtats catalans reivindiquen un cert reconeixement de la nació catalana. La Constitució de 1812 s’inspira en els principis liberals de la Revolució Francesa. No obstant això no es tracta d’una Constitució radical. No es tracta d’enderrocar el rei, sinó de fer jurar al rei la Constitució. De fet el que volien és substituir la monarquia absoluta per la monarquia constitucional, dins del marc de la independència nacional espanyola.
Mentrestant Napoleó va posar el seu germà Josep Bonaparte com a rei d’Espanya, conegut popularment com a “Pepe Botella”. El poble espanyol no va acceptar la monarquia imposada. la resistència antinapoleònica a Catalunya també va ser molt ferma, produïnt-se importants accions militars.
L’ocupació francesa va durar 6 anys, del 1808 al 1814. A la resistència espanyola cal afegir l’ajuda del Duc de Wellington (1769-1851). A mès cal tenir en compte que a Napoleó ja no li anaven bé les coses a Europa. L’ocupació de Rússia va ser un desastre. Es va trobar Moscou incendiat pels propis russos i les tropes franceses eren hostilitzades mentre fugien de Rússia.
El 1814 torna Ferran VII que havia promès respectar la Constitució de Cadis, i el que fa és restaurar la monarquia absoluta. 1814 és també l’any en què torna la monarquia borbònica a França en la persona de Lluis XVIII. Però Napoleó torna l’any següent i no es derrotat definitivament fins a la batalla de Waterloo.
El rei espanyol no es veurà obligat a jurar la Constitució de Cadis fins al pronunciament de Rafael de Riego l’1 de Gener de 1820 a Cabezas de San Juan. I, paradoxalment, serà la nova ocupació francesa dels Cent Mil Fills de Sant Lluis la que restaurarà la monarquia absoluta el 1823.
L’ocupació francesade 1808 s’ha de veure sobre la base de dos eixos històrics: l’exportació de la revolució de 1789 i l’imperialisme nacionalista de Napoleó. Aquesta és la meva conclusió sobre aquells esdeveniments d’ara fa dos segles.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (27-IV-2008).
LA CLASSE OBRERA COM A SUBJECTE HISTÒRIC. 30 Abril 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari L’1 de Maig és una data representativa de la lluita històrica de la classe obrera per tal d’assolir com a mínim reformes laborals d’acord amb els propis interessos de classe.
La classe obrera apareix com a subjecte històric per primera vegada el 1848. Abans el Quart Estat ja havia aparegut, però mès o menys diluït dins del marc de la revolució burgesa. Nomès el 1848 la classe obrera ja té un projecte polític propi. A França el socialista Louis Blanc forma part del govern de la Segona República. A Alemanya la burgesia prefereix aliar-se amb els “junkers” (aristocràcia terratinent) per por a la revolució obrera.
La classe obrera és el modern proletariat que neix amb el desenvolupamentv capitalista. És al segle XIX bàsicament el proletariat industrial que s’està concentrant a les ciutats que no cesen de creixer. No s’ha de confondre la classe obrera o proletariat modern amb les classes populars en general. Un camperols no és classe obrera encara que tota la seva tasca sigui manual i visqui del propi treball. El proletari modern és el que viu del seu treball assalariat, i l’acumulació del traball assalariat és el capital. El proletari modern és l’antic artesà expropiatr per la burgesia industrial ascendent. Treball assalariat i capital són els dos pols antagònics d’un mateix mode de producció: el capitalisme o economia de lliure mercat.
A l’alçada de 1848 Karl Marx veu les coses de manera simplista i optimista. “La burgesia és com el mag que ha creat el monstre que la destruirà: el proletariat” diu al Manifest Comunista. És cert que el marxisme ha dotat la classe obrera internacional de consciència de classe i d’un projecte polític propi. Però no és cert que l’antagonisme de classe sigui irreductible in que l’única solució possible sigui la societat sense classes. A finals del segle XIX l’últim Engels, l’Engels de desprès de la mort de Marx (1883-95), ja veu que les coses no funjcionen així. L’últim Engels prefigura ja la socialdemocràcia reformista. El desenvolupament capitalista no ha anat en el sentit d’aprofondir l’antagonisme de classe. Per això Engels parla ja no de revolució obrera sinó de parlamentarisme socialdemòcrata. La figura de Lenin és indicativa del desplaçament del moviment revolucionari cap a l’Orient.
La socialdemocràcia reformista traeix la revolució obrera que ella mateixa va promoure durant dècades i s’adapta totalment al sistema parlamentari a partir de 1914. La Primera Guerra Mundial no porta la caiguda del sistema imperialista mundial, sinó únicament la revoució soviètica. La revolució soviètica es fa en nom de la classe obrera. Es suposa que el sistema soviètic és el triomf de la classe obrera. El triomf de la revolució soviètica i les posteriors i les posteriors polítiques socialdemòcrates a Occident fan que la definició de la classe obrera com a subjecte històric sigui complexa. El mode de producció soviètic era realment socialista i nomès la classe obrera com a subjecte històric podia haver imposat un mode de producció d’aquestes característiques. Al mateix temps el predomini de la indústria pesant sobre la lleugera, anava contra l’interès de classe proletari: gaudir de bèns de consum. A mès no exercia el poder polític directament, sinó a través d’una casta burocràtica, sense interès de classe propi. Per la seva banda la socialdemocràcia reformista no imposa el mode de producció socialista a Occident, però si satisfà els interessos de classe proletaris. Aquesta època daurada és especialment la que va de 1945 a 1973. Durant aquest període es produeix el que Marx anomena “la gàbia d’or del proletariat”, benestar econòmic sense emancipació social. La situació és la inversa a la soviètica.
D’aqui deduïm que la classe obrera al llarg dels seus dos segles aproximats d’existència històrica no ha aconseguit la unitat d’emancipació social, llibertat política i benestar econòmic. Als països socialistes tenia emancipació social sense llibertat política ni benestar econòmic, contradicció interna que va portar el sistema a la seva caiguda. A l’Estat del Benestar té llibertat política i benestar econòmic sense l’emancipació social.
A l’alçada de l’1 de Maig de 2008 la classe obrera encara està lluny d’assolir la plena realització de la seva subjectivitat històrica: la unitat d’emancipació social, llibertat política i benestar econòmic.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (27-IV-2008).
PROBLEMES POLÍTICS INTERNS DEL PP DINS DEL MARC DE L’ESTAT ESPANYOL. 29 Abril 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari Ja sabiem que l’actual PP és l’Alianza Popular de Manuel Fraga fundada per aquest el 1976. Però es podria pensar que les necessitats dels hereus del franquisme d’adaptar-se al parlamentarisme democràtic instaurat a partir de 1977, obligaria al partit a actuar d’acord amb uns mínims criteris de democràcia interna. A mès la Constitució espanyola estableix que els partits han de ser democràtics en el seu funcionament intern.
La disputa Rajoy-Aguirre ofereix un lamentable i vergonyòs espectacle, agreujada per la mès lamentable encara interbvenció del fundador del partit, Manuel Fraga Iribarne. El fracàs del PP el 9 de Març va ser relatiu, però si segueix per aquest camí cada vegada mès ultradretà, es trobarà inevitablement en un atzucac. La seva política ja no és nomès unltradretana pels continguts: centralisme estatalista, liberalisme econòmic i conservadorisme dels costums; sinó també cper les formes. És un d’un autoritarisme inconcebvible democràticament que el líder no pugui tenir cap mena de resposta interna i que no hi pugui candidatura alternativa en un Congrès del partit. El gran beneficiari d’aquesta política és el PSOE que és el partit que realment actua d’acord amb la situació històrica actual de l’Estat espanyol.
Jo crec que l’actual Estat espanyol és totalment sòlid i estable, i que els trets que el defineixen són els mateixos que van quedar establerts durant la transició de 1977-82. Durant aquest període l’Estat espanyol es converteix en un Estat que actua d’acord amb el procedimentalisme democràtic, es basa en el consens i rebutja l’autoritarisme. En el quart de segle que ha transcorregut desprès no ha canviat res esencial. Aquesta imatge del Zapatero “radical” que trenca els compromisos de la transició és absolutament falsa. És el PP el que ha girat a la dreta trencant la política de consens. Zapatero no fa mès que desenvolupar el potencial de consens que ja s’estableix al període constituent, per tal d’agarantir la unitat i permanència de l’Estat espanyol. És el PP el que veu fantasmes. El poble espanyol per la seva banda no té cap inclinació autoritària, sinó que es regeix per criteris de democràcia liberal i consens social. És cert que a l’Estat espanyol hi ha “minories nacionals” radicalitzadesw, però Zapatero no li dóna ales, sinó que les apaivaga. Les seves concesions tenen l’efecte contrari, perquè, malauradament, l’Estat espanyol conserva intacte tot el seu prestigi.
La situació interna del PP, al menys la que presenta de cara enfora,és de confusió. Si no dóna una imatge mínimament democràtica, s’arrisca a una travesia del desert de 15 ó 20 anys. No té altra alternativa que modificar el seu discurs i la seva praxi interna. I, fins i tot així, no pot evitar quedar en una situació secundària i de subordinació respecte del PSOE. El seu model d’Estat no representa cap realitat històrica actual, no és la garantia ni dels seus propis objectius; ni tan sols tenen un model d’Estat no constitucional que donaria sentit a una política rupturista a llarg termini. Això implica la inevitable hegemonia política del PSOE., que és el partit que actua d’acord amb les exigències històriques de l’Estat espanyol.
Els altres “beneficiaris” dels errors polñitics del PP són els nacionalistes que es refugien sota el paraigües Zapatero, tipus Josu Jon Imaz.
No són bons temps per a la lluita democràtica dels pobles contra l’Estat espanyol. Són temps d’estabilitat d’un model d’Estat basat en la unitat territorial. Els fantassmes del PP són els que els han portat a la confusa i caòtica situació en què es troben ara.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (23-IV-2008).
ECONOMIA POLÍTICA I SOBIRANIA POPULAR. 28 Abril 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari Encara no s’ha esvaït del tot aquest mite de què la política no té entitat pròpia, sinó que és l’economia la que determina les estructures polítiques. Aquest mite si fos cert invalidaria el principi de sobirania popular. No nomès invalidaria aquesta forma de sobirania, sinó també qualsevol forma de sobirania política. Es tractaria no del govern dels homes, sinó del govern de les coses. Des d’aquesta perspectiva la llibertat seria “la consciència de la necessitat”. En aquest sentit la “llibertat política” consistiria en entendre la necessitat econòmica i en actuar d’acord amb aquesta.
La idea d’economia política sorgeix quan el desenvolupament econòmic és prou gran perquè afecti el conjunt de tota la societat. Aleshores cal veure quines són les lleis del desenvolupament econòmicm per tal d’actuar políticament d’acord amb les necessitats socials. L’economia deixa de ser l’art de saber dirigir la casa per adquirir una dimensió social i política. Economia vé del grec “oikós” (casa) i “nomos” (llei), i els grecs entenen la paraula en el seu sentit etimològic.
L’economia política es pot entendre tant per economies de mercat com per economies dirigides. El liberalisme econòmic consisteix en el “laissez faire”, “laissez paser”. No obstant això els primers que tracten l’economia com a ciència són els economistes liberals: Adam Smith, David Ricardo, John Stuart Mill, etc. Inmgènuament creien, sobretot Adam Smith, que el mercat és una mena de mà oculta que ho regula tot. La política s’ha de limitar a deixar que el mercat s’autorreguli d’acord amb les seves pròpies lleis. Això és evident que porta al caos econòmic i social. Va quedar definitivament clar a partir de la crisi de 1929. La idea d’economia política no podia quedar igual a partir d’aleshores.
L’economia dirigida implica que el poder polític té la visió econòmica general i és aquest el que dirigeix tot el procès econòmic. Si s’haguès donat alguna vegada una economia dirigida al mateix temps que la sobirania popular, això seria la forma mès autènticaz de democràcia. Però al mateix temps el determinisme econòmic implica que el poder polític es constitueix sobre la base d’una determinada estructura econòmica, cosa que és absolutament contradictòria respecte del principi de sobirania popular.
L’intervencionisme socialdemòcrata és una forma d’economia política que únicament intervé per evitar els efectes caòtics del lliure mercat, però sense que elo mercat deixi de ser el principal distribuidor social de la producció. Aquesta forma d’intervencionisme és la que s’aplica a partir de 1929 amb les polítiques keynesianes, i és el que ha permès la continuïtat històrica del capitalisme.
SDe fet l’economia no es regeix per lleis rígides, de manmera que el polític pot intervenir en funció d’interessos socials o polítics que res tenen a veure amb l’estricte desenvolupament objectiu de l’economia. El polític pot intervenir l’economia no nomès en el sentit de coneixedor pasiu de la necessitat econòmica, sinó també per complaure exigències populars.
La sobirania popular implica necesàriament que determinades exigències socials es puguin satisfer independemment de les lleis econòmiques. En aquest sentit hem de parlar d’economia política no com a lligam de ferro que vincula l’economia a la política, sinó com la llibertat del polític d’intervenir l’economia d’acord amb les exigències de la sobirania popular.
Ara bé, tampoc hem de pensar que és que no hi ha cap mena de llei econòmica. Les lleis econòmiques venen determinades per circumstànces històriques contingents. Res obligava a descovrir Amèrica, però una vegada descoverta Amèrica ja es crea el mercat mundial i les lleis econòmiques inherents que no depenen de cap voluntat humana.
Creure que no és la conscièncial social la que crea l’èsser social, sinó l’èsser social el que crea la consciència; és un mite lligat a la idea de l’economia com a infraestructura. La consciència i l’èsser social són dues realitats necesàriament lligades entre si, de manera que una implica l’altra; sense que cap d’elles constitueixi elfonament de l’altra. Si no fos així no hi hauria sobirania popular, ni podriem concebre cap mena d’emancipació humana.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (22-IV-2008).
NECESSITAT DE REFORMAR L’INDEPENDENTISME DEMOCRÀTIC. 23 Abril 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari L’indenpendentisme democràtic a Catalunya va tenir una gran oportunitat històrica el 2003-o4. Aquesta oportunitat s’ha perdut, però encara queda el potencial polític. Es tracta de saber interpretar-ho bé, veure on està realment la força política.
Jo interpreto així la situació política del 2003-o4:
1. 23 anys ce catalanisme suau van donar lloc a la radicalització d’un sector de la població.
2. El catalanisme és transversal. Es dona a tots els sectors socials i a tota la geografia catalana. El nostre vot és igual de catalanista tant si vé del Sant Roc, com si vé de Vic.
3. La política econòmica i social forma part de la política nacional. Amb la política econòmica i social únicament guanyarem vots nacionalistes.
4. El frontisme polític és inevitable. Sense aquest l’independentisme es desdibuixa i provoca la lògica incomprensió del nostre electorat.
5. El gradualisme dins de l’Estat espanyol no condueix a res. L’única possibilitat dins de l’Estat espanyol és el resistencialisme.
6. L’independentisme ha de ser rupturista democràtic. Si es nega aquest punt l’independentisme perd el seu sentit.
7. La cultura de govern estable és incompatible amb l’atractiu radical del nostre partit, ja que la font del nostre vot és radical.
8. No hi ha potencial polític a curt termini per a la independència. El potencial polític està en la consolidació d’un espai polític radical (rupturista democràtic), i preparar-se per a la lluita ideològica dura i llarga de desgast de l’Estat espanyol.
Aquest és el potencial polític que crec que hi ha. Els dos punts clau d’una direcció política encertada són que la independència no es veu a l’horitzó i que s’ha de consolidar el catalanisme radical.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (7-IV-2008).
NECESSITAT I CONTINGÈNCIA EN LA FORMACIÓ DE LA VOLUNTAT POLÍTICA. 22 Abril 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari Durant dècades s’ha cregut acríticament que és “científic” que la voluntat política és un reflexe de la necessitat econòmica. El polític no és, doncs. lliure. Si no actua d’acord amb les exigències històriques, que venen determinades per un determinat grau de desenvolupament de les forces productives, la seva “llibertat” el porta a la derrota mès absoluta. Les mases, el poble, en tant que titular de la sobirania, li pasa el mateix. Certament el poble pot escollir el que vulgui. Realment pot actuar en desacord amb les exigències històriques. Però aleshores una mena de força històrica inevitable li obliga a actuar d’acord amb allò que és històricament necesari.
Si això fos realment així el marge dwe llibertat seria insignificant. Aquesta visió de la política està lligada a una concepció filosòfica general, segons la qual tota acció humana s’enquadra dins del marc general de la causalitat física. Pràcticament no hi ha manera de diferenciar el subjecte humà de l’engranatge general del mòn físico-material. Aleshores caldria parlar d’una ciència de la política tan objectiva com la física o la química.
Si les coses fosin així sempre haurien de trobar un encadenament de causes, sense reduir mai les causes a la irreductibilitat d’una decisió lliure per part del subjecte humà. D’aquesta manera és impossible explicar el procès històric. Intentarè demostrar-ho amb l’anàlisi de fets històrics.
Perquè triomfa la revolució socialista a Rússia, amb un grau baix de desenvolupament del proletariat, i no a Anglaterra on hi havia una classe oberera industrial enormement desenvolupada i mès d’un segle de moviment obrer?. Sempre es poden alegar causes objectives, com que Rússia era la baula feble de la cadena imperialista, i Anglaterra s’havia procurat un imperi que contrarrestès la misèria del proletariat. Però hi ha un factor humà irreductible. Cap condició objectiva obligava a Lenin a esmerçar tots els seus esforços en fer pasar ràpidament Rússia de l’etapa burgesa de la revolució a l’etapa proletària. La revolució de 1905 i la de Febrer de 1917 van ser espontànies, però la d’Octubre va ser totalment planificada, i gairebé únicament per Lenin. Si a Rússia no hi haguès hagut cap mena de possibilitat objectiva, la voluntat de Lenin s’hauria estavellat contra la impossibilitat històrica. Però una possibilitat objectiva no és una necessitat històrica. Qui pot dir que el 1918 no hi havia cap possibilitat objectiva d’establir el poder soviètic a Alemanya?. En canvi el factor subjectiu, l’SPD, va obstaculitzar fins a fer impossible, la possibilitat real.
La voluntat política no és el reflexe de cap mena de necessitat extrínseca: econòmica, històrica, social, etc. La voluntat no política no és res mès que el reflexe dels interessos del subjecte del què neix. Però com que el subjecte es mou dins d’un marc objectiu, aquest és el límit de les possibilitats de la realització de la voluntat política. Tal cosa implica l’objectivitat de la contingència. És a dir, no hi ha necessitat objectiva, sinó possibilitat objectiva. La possibilitat objectiva és buida de contingut històric. El contingut històric és determinat pel subjecte històric. Per tant la determinació històrica la posa el subjecte, dins del marc d’unes condicions objectives de possibilitat que ell mateix no ha escollit. Aquesta manera meva d’entendre la determinació històrica implica la irreductibilitat de la llibertat humana, dins del marc de la contingència objectiva. Per això no és possible una ciència de la política, sinó una filosofia política d’allò possible.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (21-IV-2008).
LA QÜESTIÓ SOCIAL, RELIGIOSA I NACIONAL A LA II REPÚBLICA ESPANYOLA. 12 Abril 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari Els tres eixos desencadenants de la guerra de 1936-39 són la lluita de classes, l’ateisme militant i els separatismes. Així veien les coses els facciosos i per això es van aixecar en armes contra la República.
Fins a l’any 1931 l’Estat espanyol encara no havia desenvolupat totalment els principis bàsics de la democràcia liberal, menys encara havia resolt el problema social. La Constitució de 1876, imperant fins al cop de Miguel Primo de Rivera el 1923, no havia acabat amb el caciquisme i la manipulació de les eleccions. Les antigues oligarquies reaccionàries encara no havien sigut definitivament escombrades. Encara l’Esglèsia Catòlica constituia una força “feudal”, les restes de l’Antic Règim que encara dominava les ments de moltes persones. Al mateix temps la lluita social i anticlerical havia sigut molt intensa al període anterior. L’anarquisme revolucionari dominava el proletariat català i la pagesia andalusa. El socialisme marxista dominava a Madrid i Astúries.
La República de 1931 va ser tan ambiciosa com per voler solucionar els tres problemes: el social, el religiòs i el nacional. A mès pretenia desenvolupar totalment els principis de la democràcia liberal. En el terreny social la Constitució republicana comença dient que: “España es una república de trabajadores de todas las clases”. No es tracta d’una concepció marxista, però si que posa l’accent en les classes populars. La República espanyola no volia la col.lectivització de la propietat, però si seguir una política reformista a favor de les classes populars. A mès va intentar una reforma agrària que no va acabar d’aplicar mai, per tal d’acabar amb la situació de misèria al camp espanyol i amb la dominació terratinent. Però el temps històric no acompanyava gens ni mica les pretensions de reforma social. Sense sortir del capitalisme l’impacte de la crisi de 1929 era inevitable. Les contradiccions de classe s’exacerben i es produeixen tragèdies com les de Casas Viejas al camp andalús o la Revolució d’Astúries de 1934. El fracàs de la reforma social afavoreix el moviment revolucionari, especialment l’anarcosindicalisme. Per altra banda les oligarquies reaccionàries s’alineen a la CEDA de Gil Robles, però no serà suficient i seran cada dia mès partidàries de la sublevació militar.
En la qüestió religiosa la República espanyola únicament volia preservar la laïcitat de l’Estat. En l’ensenyament,per exemple, la major part estava controlada per l’Esglèsia. Pasar de cop i volta a un ensenyament laic era un problema, implicava destruir l’únic ensenyament real que existia. L’ateisme militant no el promou la República. L’anticlericalisme violent bàsicament és anarquista. Hem de pensar que el comunisme a Espanya els anys 30 és molt feble. Fins i tot a la guerra la força provindrà de l’ajuda soviètica, no de dins. Azaña s’equivocava quan deia que Espanya ja no era un país catòlic. Apart de les antigues elits quedava encara una important massa popular controlada per aquestes. La impossibilitat de normalitzar la laïcitat de l’Estat serà un altre desencadenant de la guerra.
Finalment queda el rpoblema dels “separatismes”. A Euzkadi existia el PNB des del 1895. A mès el nacionalisme basc volia unes relacions especials amb el Vaticà que el separaven de la República laica. A Catalunya des de finals del segle XIX s’estava produïnt un important despertar de la consciència nacional. La República concedeix l’Estatut d’Autonomia a Catalunya el 1932 i a Euzkadi ja durant la guerra, el 1936. Però les tensions són molt fortes. La proclamació de l’Estat Català provoca la suspensió de la Generalitat de 1934 a 1936. La dreta mès reaccionària no pot asimilar aquestv despertar de la consciència de les nacionalitats històriques: Galícia, Euzkadi i Catalunya.
El fracàs de la República en aquests tres eixos clau: social, religiòs i nacional, provocarà el “sentir nacional i catòlic” juntament amb la defensa del “sagrat dret de propietat” de l’anomenat “Movimiento Nacional”.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (9-IV-2008).
77 ANIVERSARI DE LA SEGONA REPÚBLICA CATALANA. 8 Abril 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari Cap a les dues de la tarda del 14 d’Abril de 1931 Francesc Macià va proclamar a Barcelona la República Catalana dins de la República Federal Espanyola. Aquesta República va durar tres dies, fins que el 17 d’Aberil Espanya va obligar a abolir-la. Era la Segona República Catalana, perquè la primera va ser la que va proclamar Pau Claris el 1640.
La Primera República Catalana constitueix un acte de sobirania front a l’agressió de les tropes de la monarquia espanyola. La Segona República també és un acte de sobirania. Macià no proclama la República Espanyola com es va fer a Eibar a les 7 de la matinada. Proclamar la República Espanyola a qualsevol part del territori espanyol és un acte de sobirania espanyola. Proclamar la República catalana és un acte de sobirania catalana. La base jurídica de Macià era nul.la. No existia cap República Federal Espanyola a la que es poguès sumar la República Catalana. No existia per part d’Espanya aquesta mena de voluntat política. Per això en tres dies la nova República va resultar impossible.
El Pacte de Sant Sebastià de 1930 ja tenia en compte d’alguna manera la pluralitat nacional de l’Estat espanyol. La República Espanyola no podia ser tan centralista com la monarquia borbònica que acabava de ser abatuda. Per això a canvi de la República Catalana Espanya va oferir la restauració de la Generalitat. Francesc Macià no va tenir mès remei que acceptar. Restaurar la Generalitat no trencava la unitat de l’Estat espanyol perquè es tractava d’una institució sense sobirania pròpia que havia d’actuar dins del marc de la sobirania espanyola. Malgrat tot no deixava de tenir la seva importància històrica. Era molt mès que la Mancomunitat de Prat de la Riba de 1914. Era la primera vegada en dos segles que es restaurava la institució pròpia de la nació. Ara bé, la situació era la inversa a la de 1714. Fins aleshores era el rei qui governava amb permís de la Generalitat. La Generalitat republicana governava amb permís de l’Estat espanyol.
Poc desprès es va redactar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Les Corts espanyoles no podien acceptar aquest Estatut, encara que haguès sigut votat per la majoritàriament pel poble de Catalunya. L’Estatut va ser retallat radicalment, i aquest Estatut és el que va estar vigent fins a l’entrada de les tropes franquistes. “En mala hora concebido” deien els franquistes perquè separava els catalans de la fraternal unió amb les altres regions germanes d’Espanya.
El tímid reneixement polític de la nació catalana tenia com a enemics no nomès la dreta reaccionària, sinó també l’esquerra jacobina. Juan Negrín deia que no lluitava per cap altra cosa que no fos la grandesa d’Espanya i que abans preferia Franco que els “estúpids” nacionalismes provincians. Julián Besteiro al contrari reconeixia que la unitat d’Espanya es fonamentava en el “ferro”, tot s’ha fet per la força. La dreta ultrarreaccionària era catòlica, oligàrquica i uniformista radical en el terreny nacional. Aquesten característiques són les que donen lloc al bloc polític anomenat “Movimiento Nacional”.
L Segona República Catalana és una fita dins de la nostra història com a nació. És la prova evident de què al menys aquest poble existeix políticament. Al mateix temps és també prova de la feblesa política d’aquest poble que 77 anys desprès encara no ha perdut la il.lusió d’un dia viure ven llibertat: la independència nacional.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (2-IV-2008)
NOTA: Gràcies a estimats companys meus he pogut comprovar que en realitat la República que va proclamar Macià era la Tercera. El 1873 durant la presidència de Estanislau Figueres es va proclamar la Segona República Catalana. Que serveixi això de rectificació.