Les entranyes de Sakyr

El Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya ha fet públic el resultat del darrer Baròmetre d’Opinió Política, realitzat aquest desembre de 2007. Tot donant-li un cop d’ull m’he adonat de la quantitat de suc que se’n pot extreure, així que en diré quatre dades per a motivar-vos a llegir-lo (que consti que no pretén ser un resum, sinó un tastet).

Quan es pregunta quin és el problema més gran que té Catalunya ara per ara, les respostes més freqüents són: Accés a l’habitatge (15,3%), manca d’infraestructures i problemes amb el transport (13,6%), immigració (10,5%), atur i precarietat laboral (9,4%), funcionament de l’economia (6,7%), insatisfacció amb la política (6,3%), i un llarg etcètera.

Quan es pregunta quin partit pot donar millor resposta al problema, les respostes són: Cap (36,8%), PSC (18,3%), No ho sap (17,9%), CiU (10,3%), ERC (5,9%), ICV/EUiA (2,8%), PPC (2,3%), Tots (1,5%), No contesta (1%) i C’s i els altres partits reben menys d’1% cadascú.

Quan es pregunta per la situació econòmica de Catalunya, la gent respon: Bona (41,2%), Dolenta (24%), Ni bona ni dolenta (22,2%), Molt dolenta (7,5%), No ho sap (2,6%), Molt bona (2,2%) i el 0,3 de la gent no contesta. Però atenció, quan es pregunta si la situació actual és millor o pitjor que la de fa un any, respon: Pitjor (44,5%), Igual (40%), Millor (11,2%), No ho sap (4,1%) i un 0,2% no contesta. I quan es pregunta com estarà l’economia d’aquí un any: Empitjorarà (34,5%), Es quedarà igual (31,3%), Millorarà (19,9%), No ho sap (14,1%) i el 0,2% tampoc contesta. Si resumim, surt que un 65,8% de la gent pensa que d’aquí un any estarem igual o pitjor, només un 19,9% diu que millorarà i un 14,1% no ho sap!

Quan es pregunta quant d’interès té per la política, la gent respon: Bastant (37,2%), Poc (32,1%), Gens (17%), Molt (12,3%), No ho sap (1,2%) i un 0,1% no contesta. Quan es pregunta si es considera informat del que passa en política, la gent respon: Bastant (57%), Poc (28,1%), Molt (8,9%), Gens (4,9%), el 0,9 no ho sap i un 0,1 no contesta. Ara bé, quan es pregunta si s’està d’acord amb l’afirmació “De vegades la política sembla tan complicada que se’m fa difícil entendre el que està passant”, la gent respon: Més aviat d’acord (67,5%), Més aviat en desacord (31,3%), el 0,9 no ho sap i el 0,3 no contesta!

Seguim amb algunes de les frases on la gent s’ha de mostrar d’acord o en desacord. No poso tots els percentatges perquè en aquest cas no cal per entendre el pensament general… Les respostes són “Més aviat d’acord” i “Més aviat en desacord”, però per no allargar-ho escriuré “D’acord” i “En desacord”:

“Crec que els polítics tenen en compte el que pensa la gent”: En desacord (67,9%), D’acord (28,2%). “Els polítics només busquen el benefici propi”: D’acord (68,9%), En desacord (27,4%). “La gent del carrer pot influir en el que fan els polítics”: D’acord (52%), En desacord (44,9%).

Quan es pregunta per quin partit es té més simpatia, les respostes són: PSC (28,1%), Cap (19,8%), CiU (19,2%), ERC (13,3%), ICV/EUiA (6,8%), No ho sap (4,5%), PPC (3,5%), No contesta (3%), Altres partits (1%), C’s (0,8%).

Quan es pregunta si se sent proper o no de cada partit, algunes de les dades més impactants són: El 85,9% de la gent es considera Distant o Molt distant del PPC. La majoria de gent també se sent Distant o Molt distant de C’s (70,8%), i el mateix passa amb ERC (55% Distant o Molt distant). Per a més detalls mireu-vos l’estudi, no té pèrdua.

Quan es pregunta pel sentiment nacional, els resultats són els següents: Tan espanyol com català (41,2%), Més català que espanyol (29,4%), Només català (17,1%), Més espanyol que català (5,1%), Només espanyol (3,9%), No contesta (2,6%) i el 0,8% no ho sap. Si el Només espanyol fos el número 1 i el Només català el número 5, la mitjana de sentiment nacional seria de 3,52. En general, doncs, la gent es sent una mica més catalana que espanyola.

A la pregunta “Catalunya ha assolit…” la gent respon: Un nivell insuficient d’autonomia (62,6%), Un nivell suficient d’autonomia (28,9%), No ho sap (5,2%), Massa autonomia (2,7%) i no contesta el 0,6%. A la pregunta “Creu que Catalunya hauria de ser…” la gent diu: Una comunitat autònoma d’Espanya (37,8%), Un estat dins d’una Espanya federal (33,8%), Un estat independent (17,3%), Una regió d’Espanya (5,1%), No ho sap (5%) i no contesta un 1%.

Tot i que a les passades eleccions autonòmiques del 2006 l’índex de participació va ser del 56,77%, a l’enquesta el 76,1% diu que va anar a votar. A la pregunta de si l’endemà es celebressin les eleccions autonòmiques, el 71,9% diu que aniria a votar, el 10,8 diu que probablement sí i la resta que probablement no (4,7%), o segur que no (9,5%).

L’efecte Polònia es fa notar en la popularitat de Daniel Sirera. El 53,1% diu conèixer-lo enfront del 44,7 que diu que no el coneix. Dolors Nadal no surt al Polònia, per tant no la coneixen el 62,9% de la gent. El 34,6% diu que sí, tot i que tinc els meus dubtes que no el confonguessin amb l’altre Nadal… Sorprèn que el 7% digui que no coneix Artur Mas. A Carod-Rovira no el coneix només el 3,9% de la gent i es converteix així en el polític més conegut de l’estudi. Paradoxalment, a Joan Ridao, considerat per molts un dels “papes” de l’Estatut, només el coneix el 48,5% de la gent.

En l’estudi també es parla sobre la procedència de l’enquestat, sobre la procedència dels pares (gairebé la meitat de la població diu que el seu pare i/o la seva mare van néixer a Espanya), sobre la religiositat, la situació laboral (el 42,1% diu que no treballa actualment), la llengua d’ús habitual a casa (Català 45,6%, Castellà 38,3%, Ambdues 13,6%, Altres 2%), a la feina, amb els amics, la classe social a la qual pertany, salaris, etc. A més, l’estudi fa una relació de les respostes amb l’edat, el sexe i més coses. Realment és molt interessant, el podeu consultar en aquest enllaç. Bona lectura!

Salut!

Aquests dies, les televisions espanyoles fan festa grossa arran de la sentència del Sumari 18/98 de l’Audiencia Nacional, que envia a la presó 46 persones acusades de “pertànyer a l’entorn d’ETA”. Al mateix temps, el Col·legi d’Advocats de Barcelona ens fa una advertència. Aquí sota hi teniu la notícia de VilaWeb. (aprofito per adjuntar una foto d’arxiu, curiosa)

VilaWeb> El Col·legi d’Advocats de Barcelona creu que la sentència del sumari 18/98 degrada l’estat de dret. Alerta que tothom qui treballi per la sobirania del País Basc pot ser considerat col·laborador d’ETA.

El Col·legi d’Advocats de Barcelona i l’Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans considera que la sentència de l’Audiència Nacional que ha condemnat a presó quaranta-sis processats pel sumari 18/98 posa en perill l’estat de dret. Les entitats diuen que s’ha fet un salt molt gran, i que ara per ser membre d’ETA no cal tenir relacions directes amb l’organització, sinó que n’hi ha prou a ajudar als seus fins, és a dir, la sobirania del País Basc.

Des d’aquest punt de vista jurídic, segons el Col·legi d’Advocats, ETA ja no és una organització armada, sinó que també és el conjunt de les organitzacions nacionalistes. L’entitat troba aquesta interpretació molt perillosa perquè, quan es penalitzen els objectius i no els mitjans, es persegueixen les ideologies.

Manca de divisió de poders

A més a més, el Col·legi d’Advocats creu que la sentència posa en relleu la manca de divisió de poders, perquè l’acció judicial utilitza més conceptes polítics que no pas jurisdiccionals. ‘A l’estat espanyol mai abans com ara la vida política havia quedat tan plenament supeditada a l’àmbit judicial, en un context en què l’Audiència Nacional, un tribunal excepcional (…), o el Tribunal Constitucional es transmuten en actors polítics més decisius que els propis parlaments’, rebla el Col·legi de Barcelona.

• VilaWeb: Enllaç a la notícia anterior
• Diari DEIA: Informació sobre el cas (en castellà)
• Sentència del Sumari 18/98 (en castellà)

——————————-
Salut!

No faré massa introducció per no desvirtuar l’essència de l’entrada d’avui. El que hi ha tot seguit és una llista de frases que -poc o molt- fan pensar. Cada una podria ser motiu d’un debat extens i molt interessant, per això deixaré que sigueu vosaltres mateixos els que en feu la crítica.

La ignorància de l’oprimit és la millor arma de l’opressor
(Autor desconegut)

El que s’obté amb violència, només es pot mantenir amb violència
Mohandas Karamchand Gandhi

Calla o digues alguna cosa millor que el silenci
Pitàgores de Samos

A tot arreu els més forts han fet les lleis i han oprimit als dèbils
Turgot

Eduqueu els xiquets i no serà necessari castigar els homes
Pitàgores de Samos

El que no em mata, m’enforteix
Friedrich Wilhelm Nietzsche

La victòria té cent pares i la derrota és òrfena
Napoleó Bonaparte

No hi ha camí cap a la pau, la pau és el camí
Mohandas Karamchand Gandhi

No estic d’acord amb el que dius, però defensaré amb la meva vida el teu dret a expressar-ho
Evelyn Beatrice Hall

El que considerem justícia és moltes vegades una injustícia feta en favor nostre
Louis-Marie de La Révellière-Lépeaux

La justícia militar és a la justícia el que la música militar és a la música
Groucho Marx

Hi ha tantes lleis que ningú pot estar segur que no serà penjat
Napoleó Bonaparte

Quan hom comprèn que obeir lleis injustes és contrari a la seva dignitat d’home, cap tirania el pot dominar
Mohandas Karamchand Gandhi

Pau, pa, terra i llibertat
Vladimir Ilitx Ulianov (Lenin)

Les lleis callen quan les armes parlen
Ciceró

Amb les lleis passa com les salsitxes, millor no saber com es fan…
Otto Von Bismark

Cometre la injustícia és pitjor que patir-la
Aristòtil

No tens enemics? És que mai has dit la veritat o mai has estimat la justícia?
Santiago Ramón y Cajal

I per acabar -i sense ànim d’equiparar-me amb cap dels autors citats anteriorment- en posaré una de collita pròpia…

Déu és una excusa
Jordi Gasulla i Flavià

Salut!

Com que a tot arreu fan el mateix, suposo que el previsible seria que fes un escrit sobre la manifestació de l’1 de desembre, parlant de la quantitat de gent que hi va anar, analitzant el suport d’alguns partits, l’ambient clarament independentista, etc. Però l’escrit no va d’això.

De fet, pensava que tothom en parlaria, i que degut a la gran quantitat d’informació que ja hauríeu absorbit sobre la manifestació potser trobaríeu carregós una altra crònica, unes altres fotos, uns altres comentaris… O sigui, el de sempre.

Però no. El que he descobert avui navegant per la xarxa és que no hi ha cap resum que valgui realment la pena. Ni dels mitjans, ni dels blocs, ni dels fòrums… Estic plantejant-me de fer jo mateix les fotos, la crònica i els comentaris, la propera manifestació. Perquè caram, mira que hi ha cròniques i cròniques, però avui n’he llegit cada una que fa mitja llàstima del poc rigor que té. I de fotos… En fi, n’he trobat un parell, de bones; la resta… I dels comentaris ni en parlem. Els que éreu a la manifestació segur que m’enteneu…

La pregunta que em ve al cap després de la caminada en massa d’ahir és si aquesta mena d’evolució que està experimentant molta gent es mantindrà d’ara endavant o serà només una rabieta pel tema de les rodalies. Perquè ahir se’n van sentir molts, de crits; i gairebé tots per la independència. Però realment la gent es va tornant independentista?

Voldria pensar que sí, perquè mira que carda anys, que estem ocupats! Però suposo que el meu caràcter de català resignat que en el fons tots tenim en certa mesura, de català pessimista, de català derrotat, no em permet creure que tenim la independència ben a prop si juguem bé les nostres cartes.

Per començar, tenim el marc jurídic i legal que, sense que hàgim de fer cap mena d’esforç, ens anuncia per escrit que estem militarment ocupats i que no tenim drets ni reconeixement nacionals (l’aparell militar és el garant de la unitat d’Espanya, la Constitució Espanyola ens prohibeix autodeterminar-nos, la única nació reconeguda és la castellana sota el nom uniformitzador d’”espanyola”, etc.).

El mateix marc jurídicolegal ens limita la llibertat d’expressió (que ja em direu quina llibertat d’expressió és la que està limitada). No pots criticar la monarquia, poden tancar publicacions -diaris, revistes…- mitjançant lleis dubtosament pròpies d’un estat democràtic. És el mateix marc que impedeix votar uns partits per no condemnar la violència independentista basca mentre permet votar partits que promouen el feixisme, el racisme, el masclisme, la homofòbia, etc.

De fet, fent la llista m’adono que tan sols amb el marc jurídicolegal en tindríem prou per catalogar l’Estat Espanyol de profundament antidemocràtic. Però n’hi ha més, perquè els dos partits que alternen el poder de l’estat de manera perpètua blinden aquest marc antidemocràtic, de tal manera que ni deroguen les lleis repressores, ni retoquen la Constitució Espanyola (mare de totes elles), ni fan res per reconèixer uns mínims drets nacionals i polítics pels catalans i les catalanes que volem decidir el nostre propi futur. Segons les lleis actuals, de fet, encara que el 100% dels diputats al Parlament de Catalunya votessin a favor de la independència, no la podríem tenir. Està prohibit. Quina democràcia!

Les lleis i els dos partits (gairebé únics) de l’estat componen una coalició perfecta que, quan comencen a anar mal dades, com ara amb les infraestructures, fan que tothom s’adoni mica en mica de les grans contradiccions en què està immers. No només això, sinó que aquestes mateixes persones, evidentment, s’adonen que Espanya no vol canviar (només ens cal escoltar la ministra o veure quin partit guanya les properes eleccions generals -és a dir, un d’aquells dos!-)

I quan s’aconsegueix que la gent s’adoni de tot això, s’adona al mateix temps que el més sensat -i al mateix temps just- és decidir per nosaltres mateixos. Autodeterminar-nos; que significa fer un referèndum democràtic per saber si volem quedar-nos amb Espanya o si preferim tenir un estat propi. I, de fet, després de veure el marc legal on ens trobem i que els partits espanyols el defensen, és de ben segur que el dia del referèndum la majoria de catalans votarem per la independència. O és que algun demòcrata prefereix un estat com aquest?

Salut!

Aquest era el títol que havia pensat fa temps per a fer un article sobre les eleccions al Congrés de Diputats espanyol. Dic “era” perquè el títol ja no és aquest. Bé, ho segueix sent, és obvi, però la meva opinió ja no és la mateixa. I us explicaré per què; la culpa la té un sopar de castellers…

De fet no va ser el sopar en sí, sinó el debat que va sorgir entre la gent del sopar el que m’ha fet canviar d’opinió. L’argument que tenia jo per demanar el vot del PP era força simple i amb una part d’egoisme: Espanya no ens estima, i com més aviat ens n’adonem més aviat marxarem. Un cop hàgim marxat, podrem donar exemple a tothom i fer que Espanya pugui canviar, perquè des de dins s’ha demostrat que no es pot.

Dintre de tot, segueix tenint lògica el que deia jo. Després de defensar el que he dit al paràgraf anterior, un dels companys em va dir aquesta frase: “Si votes al PP, fas el PSOE bo”. Pam! I és que és definitiu.

Hi ha un munt d’exemples que donen suport a aquesta afirmació, amb l’11M es va demostrar i amb tantes altres coses també. Quan els coses van mal dades amb el PP, el PSOE és qui ens ha de salvar de tot. “Els federalistes ho faran millor que aquests centralistes!” dèiem innocents alguns. Però res!

Portem anys amb el govern del PSOE i l’únic que hem pogut comprovar és que ni amb la pressió (xantatge?) de CiU, ERC i ICV-EUiA al Congrés espanyol i a la Generalitat principatina s’ha aconseguit un canvi cap al federalisme. Quin millor moment que ara hi havia? I no s’ha aconseguit res…

Ni PP ni PSOE volen una altra concepció d’Espanya que la que patim ara. Si votant al PP fem bons al PSOE, millor que segueixi el PSOE al poder i que siguin ells mateixos els qui caiguin pel seu propi pes. Com passa ara amb la nostra estimadíssima ministra d’infraestructures Magdalena Álvarez… Per exemple!

I tot i així, no penso legitimar al PSOE amb un vot llançat a cap urna catalana. És per això que ja dic d’un principi, que no votaré ni PP ni PSOE. Que siguin els espanyols que triïn el seu cabdill, igualment ja sabem que no farà res de bo pels catalans. Si ara tinc algun dilema és si cal votar a algun partit català o si el millor és votar en blanc.

A priori, prefereixo votar en blanc abans de donar el meu vot a cap dels tres partits “alternatius” al PP i al PSOE. ICV-EUiA, s’ha guanyat el meu despreci després d’actuar com a còmplices de l’estat reprimint els moviments socials. CiU, fa temps que em mereix bastant poc respecte (segurament el mateix temps que fa que van pactar amb el PP? potser fa més temps i tot…). I ERC… Ai, ERC! Encara no els entenc. Bé, de fet entenc perfectament el que ja han dit públicament dirigents com ara Joan Ridao. Volen ocupar el lloc del PSC… Doncs perfecte, però el lloc que ocupa el PSC no és el meu.

Així, doncs, si no hi ha res de nou, aquest jove votant anirà a dipositar una papereta buida el dia de les eleccions espanyoles. Ara que hi penso, però, no em quedarà tema per parlar en un altre article pel qual ja tenia el títol premeditat (com aquest). Havia de ser la segona part… L’havia titulat: “I si no, també”.

Salut!

Anem a parlar una mica dels fets ocorreguts durant la passada cimera hispanoamericana. Suposo que després que totes les televisions estrangeres i del país n’hagin parlat no cal que en faci un resum, però em dóna la gana de fer-lo i de pas, per previsible que sigui, donar la meva opinió.

Durant la seva intervenció, José Luís Rodríguez Zapatero -president del govern espanyol- va demanar a Hugo Rafael Chávez, -president del govern veneçolà- respecte pels presidents electes d’Espanya. També pels anteriors. Chávez havia qualificat l’anterior president del govern d’Espanya, José Maria Aznar, de feixista i va acusar a la patronal espanyola d’haver donat suport financer al cop d’estat que l’havia intentat treure del poder l’any 2002. Això ja havia enutjat a Juan Carlos I, el rei d’Espanya, qui el dia anterior ja havia tingut una picabaralla verbal amb Chávez pel mateix motiu.

El que va fer esclatar finalment el meu reietó, però, no va ser el que va dir el dia anterior, sinó el fet que durant la intervenció de Zapatero, Chávez el tallés mentre el primer demanava respecte per tots els representants electes d’Espanya, dient-li que qui havia de tenir respecte era el senyor Aznar, etc. etc.

Evidentment, pel que fa al president de Veneçuela, penso que no són formes de comportar-se, en una cimera. Trobo d’allò més molest que algú t’interrompi quan estàs utilitzant el teu torn de paraula. Però el que va fer el monarca espanyol veient això, en comptes de mirar la presidenta de la cimera i exigir-li un xic d’ordre, va ser en un primer moment incorporar-se a la cadira per assenyalar-lo i dir-li emprenyat alguna cosa per què callés. I després, quan el segon no callava, tornar a incorporar-se, aquest cop cridant “per què no calles?!”.

Quan un home, que fa de cap d’estat en una cimera, és superat per instints tan bàsics com aquest i no és capaç de controlar-se, es posa en dubte el designi diví que va dir que ell seria l’home més indicat en la capa de la terra per a realitzar la tasca vitalícia de cap d’estat espanyol. (I no només això, sinó que al cap d’una estona el monarca va aixecar-se i va abandonar la cimera…)

Ingredients tan suculents com aquest són perfectes per preparar un còctel republicà, sí. Aquest home perd la credibilitat pel seu propi pes. Llàstima que tanta gent encara visqui en l’irracoinalisme permanent d’acceptar la monarquia com a model d’estat. Canviaran mai d’opinió? Vés a saber, potser si al senyor Juan li vénen ganes de cridar gaires més cops…

Per cert, perquè no sigui dit. Un parell de coses: Primera, que José María Aznar és un feixista encara que l’hagin escollit els espanyols. Que et donin el vot la majoria d’habitants d’un estat no et treu automàticament la teva condició ideològica de feixista espanyol.

Segona, que els debats que he vist darrerament a les televisions espanyoles em produeixen una barreja de fàstic i pena. Tallen torns de paraules, criden, fins i tot xiulen i treuen el torn de paraula a qui està manifestant una opinió legítima com una altra com és intentar explicar què és realment el que s’està visquent a Veneçuela. Quina pena de televisions i quina pena de país, el seu.

Salut!

Com tot el sistema públic d’ensenyament català, la Universitat de Girona és víctima de les incoherències de l’entrada al Procés de Bolonya que, entre altres coses, promou l’ensenyament en llengua anglesa com a eina de convergència europea. Dic incoherència, evidentment, perquè se suposa que la llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya és el català.

De fet, hi hauria dues proves de pes que defensen aquesta suposició: 1. La legislació lingüística de la Generalitat de Catalunya referent a l’ensenyament (publicat a Gencat). 2. Els estatuts de la UdG (Pàgina 5, Títol 1, Article 4).

Per què començo amb això? Doncs perquè llegint aquest primer paràgraf tothom podria pensar que al Principat de Catalunya -i en concret a la UdG- les classes es fan en català. I no seria cap tonteria pensar-ho, vistos els documents oficials on hi consta.

Però, ah noi! És mentida. Moltíssims estudiants reben gairebé tota la seva carrera (o tota, directament) en espanyol. O sigui, que es fan les classes en espanyol, els exàmens els tenen en espanyol, les tutories són en espanyol i el material didàctic està en espanyol. A la UdG, al Principat de Catalunya. Però per si no en teníem prou amb això, ara se’ls ha acudit que podem fer les classes en anglès. És a dir, les matemàtiques, la física, etc. qualsevol assignatura: en anglès!

Pensareu “un error”. O bé “deu ser que vénen professors de fora a fer classes puntuals”. Doncs no. No, no, no (ho dic 3 cops, per si de cas). Són professors que viuen aquí, professors que han nascut aquí, els que hauran de fer les classes en anglès. I el més fort: La UdG els donarà beneficis econòmics i privilegis en el recompte de crèdits si fan classes en anglès…

Sí senyor, la UdG està destinant una sèrie de diners a formar els professors de la universitat perquè facin classes la gent de la universitat en una llengua que no és la de la universitat amb el pretext que la llengua d’Europa (és a dir del Pla de Bolonya) és l’anglès. “Hem de fer les classes en anglès a la UdG perquè així hi haurà més mobilitat d’estudiants”, etc. etc. etc. Són els arguments que donen.

La gent ho sap això? La gent està disposada a que li comencin a imposar assignatures en llengua anglesa (tant estudiants com professors)?… I mirant al Govern de Catalunya, com és que la gent que s’anomena independentista i/o nacionalista que està en el govern està donant suport a un procés com el de Bolonya, que pretén uniformitzar -també lingüísticament- l’ensenyament europeu, en comptes de lluitar per un ensenyament plenament en català i -després sí-, impulsar una convergència europea com cal?

No us ho creieu, ja ho sé. Feu una cosa: Pregunteu-li a la rectora de la UdG. Consulteu les actes dels Consells de Govern. Aquí us deixo un enllaç de les mesures que han de promoure que professors d’aquí facin les seves classes en anglès, aprovades l’últim Consell de Govern de la UdG. No és gaire incoherent que els estats europeus -mitjançant Bolonya- ens vulguin absorbir com a poble -sempre ho han intentat-, el que és incoherent és que n’hi hagi alguns que oficialment diguin que protegeixen i protegiran la llengua catalana a l’ensenyament, però que al mateix temps donin diners per promocionar que no sigui així.

I no oblidem que no estem parlant de conèixer llengües. De llengües ja en sabríem si l’ensenyament a primària i a secundària fos com hauria de ser! Del que estem parlant és d’imposar l’anglès com a llengua vehicular en l’ensenyament. Això no és tenir competències lingüístiques, sinó que és perdre la identitat com a poble.

Us ho imagineu a casa vostra? Parleu 1/3 part del temps en català, 1/3 part en espanyol i 1/3 part en anglès de forma habitual, va. Això no pot ser. En un país normal, no pot ser. Potser caldrà, per solucionar tot això, que esdevinguem d’una vegada per totes un país normal.

Salut!

Bé, sí… No, de fet… Mm… Va, sí, una mica. Casum dena! Ehm… Clar, sí, o potser no… Aquí i a la Xina… Parla molt de pressa, sovint s’entrebanca… Mòbil… L’altre mòbil… Un segon si us plau. Digui? No, ja no ho és, ara sóc en Jordi. Mm… Alzheimer, collons… El treball! Merda! Buagh… Per feina! Volem els papers… Què?! S’ha penjat! Coi de programa! Tranquil·litat… Ohmm… Tornem-hi!

(actualitzaré després de barraques…)

(…si no m’he tornat gaire més boig del que ja estic…)

Salut!

Avui noves notícies sobre el cas Madelaine. Sincerament, no sé quines són ni m’interessen. Simplement he vist com al Telenotícies li tornaven a dedicar una bona estona d’informatius. La societat occidental s’ha tornat a encantar amb una notícia sensacionalista de les mans dels mass media del món capitalista. Com sempre, aquests, han utilitzat un reclam hipnòtic per entretenir la bona gent.

I és que no és ser mala persona preocupar-se per una pobra nena que vés a saber què li ha passat, ni molt menys! Precisament perquè és una reacció humana i de principis, els mitjans l’han utilitzat per no parlar de temes veritablement importants. Perquè, perdoneu, però tot i que em sap moltíssim greu per ella i el seu entorn, no és un cas generalitzat el que li ha passat ni un reflex de la injustícia que impera al món ara mateix.

És simplement el cas d’una família benestant europea que perd una nena petita amb ulls verds el que ha portat de cul la societat occidental durant els darrers mesos. I aposto el que vulgueu que ens hi tirarem tot un any, si cal. Però el que vull manifestar amb aquest escrit és que, gràcies a notícies com aquesta, els que maneguen els Telenotícies s’estalvien d’explicar les verdaderes injustícies del planeta.

Aquestes dades no les he sentit mai en un informatiu: Actualment hi ha 246 milions de nens i nenes forçats a treballar arreu del món. Sí, esclavitzats. Una de cada cinc dones serà violada o patirà un intent de violació al llarg de la seva vida. Sí, violades. El 47% de les dones manifesten que la primera relació sexual que van tenir va ser forçada. Sí, forçades. En el 85% de les zones en conflicte armat s’hi registren tràfics de dones i nenes. Sí, traficades. Més de 135 milions de nenes i dones han estat sotmeses a mutilació genital i uns altres dos milions més corren perill de ser sotmeses a aquesta pràctica cada any (6.000 cada dia!). Sí, mutilades. Almenys 1,8 milions de nens i nenes estan actualment obligats a prostituir-se o a treballar en pornografia. Sí, venuts sexualment. I això tan sols és la punta de l’iceberg…

Suposo que mica en mica es va entenent el cabreig que m’entra cada cop que surt la pobra Madelaine a les notícies. El seu cas ha estat utilitzat sense cap mena d’escrúpols per omplir la quota de gent que mira les notícies que es preocupa pels altres. D’aquesta manera, els rics del primer món poden anar dient el greu que els sap el dramàtic cas de la Madeleine, mentre se’ls amaguen les monstruoses xifres reals de les autèntiques injustícies que pateix el món actual.

Però és ben normal que mitjans capitalistes actuïn de forma alienadora. Si la gent veu la realitat, poc o molt, tendeix a canviar-la. Si canviem la opressió de les dones, després anirem per l’opressió dels homosexuals, després per l’opressió dels pobles, després per l’opressió dels pobres, i un llarg etcètera que el sistema no està disposat a permetre. Abans, intentaran que plorarem tots durant un any davant del televisor mirant aquests ulls hipnotitzadors dient “quin greu… però no hi podem fer res”.

Salut!

Si Gandhi hagués viscut en aquesta època i en aquesta ciutat, segur que s’hagués mirat aquest mapa més d’una vegada, perquè ell sabia perfectament que quan hom comprèn que obeir lleis injustes és contrari a la seva dignitat d’home, cap tirania el pot dominar… I això vol dir visitar l’Audiència Nacional espanyola almenys una vegada.

Mostra un mapa més gran

(mapa interactiu; amplieu-lo per veure’n més detalls)

Salut!