Les entranyes de Sakyr

Tots els analistes polítics esperaven bavejant el posicionament definitiu de Pasqual Maragall. Vot en blanc, això és el que ha dit. Pasqual Maragall no votarà ni PP, ni PSOE, ni ERC, ni CiU, ni ICV-IU. Res de tot això! Un sobre buit és el que dipositarà l’ex-president de Catalunya el proper 9 de març. I ha demanat que tothom faci el mateix… Bé, i ara què, maragallistes?

Primer de tot cal dir que si un home com aquest va arribar a President de la Generalitat de Catalunya deu ser perquè molta gent pensava com ell, no? Vejam, dins del seu partit, la majoria de gent devia pensar com ell, no? Bé, i si va ser President vol dir que la majoria del Parlament devia pensar com ell, no? Bé, i on collons són tots aquests, ara? Tots asseguts a la poltrona!

Pasqual Maragall va dir fa pocs dies que tenia gent suficient -regidors i alcaldes- per presentar una llista com a Partit Català d’Europa. Aquests regidors i batlles encara estan a la trona? Encara mamen del PSC (o del partit que sigui que siguin)? Què faran a les eleccions estatals espanyoles aquest proper mes de març? Votaran el seu partit o votaran com Pasqual Maragall?

Per sorpresa del que escriu, cada dia són més les persones amb notorietat política en aquest país que aposten pel vot en blanc. Pasqual Maragall (ex-president de la Generalitat de Catalunya i històric del PSC), Heribert Barrera (ex-president del Parlament de Catalunya i històric d’ERC)… Això sí! Hi ha polítics que sempre es mantindran fidels al partit. És el cas de Jordi Pujol (ex-president de la Generalitat de Catalunya, de CiU), que ha parlat de Maragall com d’un “apòstol” que argumenta “falsament” que cal votar en blanc.

Els arguments de Jordi Pujol són que el vot en blanc afavoreix el PP i el PSOE. I bé, què esperen que fem?

a) Si ens abstenim perquè els polítics actuals carden pena, se’ns confon amb aquella part de la població que passa de la política per simple egoisme individualista. No ens podem abstenir, doncs, per disciplina democràtica i per què no es pensin que passem del que fan i desfan.

b) Si votem Convergència, sabem que el nostre vot anirà, al cap i a la fi, cap a un dels dos que tant critica Jordi Pujol a canvi de mig plat de llenties seques. Ens ho han demostrat amb els més de vint-i-cinc anys que portem; l’únic que s’aconsegueix pactant a Madrid és la xocolata del lloro i més desencís polític i nacional.

c) Si votem Esquerra, tres quartes parts del mateix. Els dirigents d’ERC han manifestat una i altra vegada que volen ocupar l’espai polític del PSC. És a dir, l’únic que aconseguim votant-los és tenir un partit independentista, d’un esquerranisme més que light, pactant amb el PSOE a Madrid. Aquest cop és la xocolata del lloro amb l’agravant de creure’ns que demà passat tindrem la independència.

d) Si votem ICV-IU, és com llançar a l’urna un paper que digui “voto per un PSOE més d’esquerres”. Ni ho aconseguiran (desgraciadament, perquè la gent d’Espanya no ho vol així) ni en tindríem prou amb això per estar satisfets, perquè ens seguirien tractant com sempre ho han fet a nivell nacional. Jo ja els vaig votar un cop -a les municipals- i creieu-me que em costarà molt tornar-ho a fer…

e) Si votem Ciudadanos… És broma, és broma.

f) Si votem un partit xorra (com el del Cannabis o el de l’Elvis Presley) la gent es pensarà que hem anat a votar de la mateixa manera que podríem haver anat a fer una cervesa al bar del costat. És a dir, que ens prenem la política en broma. I no és així.

g) Si votem nul, podem ser un toc d’atenció als polítics. Desgraciadament, però, si no hi ha una bona coordinació a gran escala per fer una campanya pel vot nul, aquest passarà desapercebut i no servirà de res.

Així que dites totes aquestes coses, la meva conclusió és evident. Cal anar a votar en blanc perquè és el que més mal els fa a tots els polítics que es presenten, que veuen com has preferit anar a votar en blanc abans que votar al polític que menys ràbia et fa. És a dir, no acceptes ni el mal menor! Prefereixes dir-los a tots que no te n’agrada cap, que facin un replantejament de les seves polítiques, que ja n’estàs fart.

Ara caldrà veure si la gent realment n’està farta i si al final no s’imposa el conformisme habitual de la persona que acaba dient “va, anem a votar el PSOE que és millor això que no guanyi el PP”. Desgraciadament, s’ha demostrat que tots acaben fent el mateix… I si no els toquem el crostó sempre ho faran igual de malament.

Salut!

Aquests dies han estat intensos en gairebé tots els sentits. A la universitat, època d’entregar els darrers treballs i de fer els exàmens semestrals. A casa, època de recordar què és estar més temps amb la família. Al carrer, època de fer memòria perquè la gent no oblidi. I a la televisió, època de campanya electoral amb els conseqüents moviments dels lobbies de torn.

Abans d’entrar al tema, deixeu-me explicar-vos una experiència personal que em va fer molta gràcia en el seu moment. Resulta que estava fregant plats mentre pensava en les dissolucions de l’examen de naturals i al mateix temps anava cantant en veu alta una cançó d’Skalariak. Total, que de cop em vaig sentir dient “…cuando el vodka despertó en una disolución.”. Al final del text podeu escoltar què diu realment la cançó. Potser és una d’aquelles coses que només fan gràcia a un mateix, però bé… Jo em vaig passar una estona rient sol.

Va, anant per feina. Suposo que amb el títol ja m’he delatat prou com per què em pugui estalviar preliminars, però tot i així en faré algun… Per començar, com no pot ser d’una altra manera, reconèixer el dret de qualsevol persona a pensar com vulgui i a tenir les creences que vulgui. Per mi, cap d’aquestes no té validesa si no es pot raonar científicament, però cadascú sabrà què vol creure’s i què no.

Com deia, és època de campanya electoral i els lobbies fan força a favor dels seus candidats. Els catòlics, com qualsevol altre lobbie o grup amb capacitat d’influència política i social, aposten pels seus; els candidats catòlics que són els que promulguen els seus postulats. En conseqüència, l’església i les associacions que l’envolten aposten per CiU o pel PP. Molt bé, no és una novetat.

Parlem de la família. Ja sé que mitjançant “la família” i la resta d’eufemismes per encobrir la intolerància feia temps que sortien per la televisió, però l’altre dia vaig fer un bot en sentir el lema de la manifestació de torn. “A favor de la família tradicional”. Com dirien alguns: Déu n’hi do!!

Han banalitzat tant el concepte de família tradicional que potser no recorden que la família tradicional la coneixem de sobres i no la volem. És precisament aquella on només podia existir l’amor entre un home i una dona, aquella on l’home era el cap de família i pobre de qui gosés desobeir-lo, aquella on la violència s’utilitzava tot sovint per a impartir disciplina, aquella on la dona s’encarregava de les tasques de la casa i l’home s’ho mirava, aquella on la dona només servia per a parir i criar nens i un llarg etcètera. Com se’ls hi ha de dir perquè ho entenguin?

Estem farts d’aquesta família tradicional que ens han imposat i que la societat occidental ha estat condemnada a patir durant segles gràcies -sobretot- a una església conservadora i masclista (entre tants altres qualificatius). Anant d’aquest pal, com volen que no hi hagi més casaments “pel civil” que per l’església? Qui hi vol entrar a una església així? Es pensen que ens empassarem que són els interlocutors del tot poderós?

Pot haver-hi algú que estigui d’acord amb una família així? Si no és que ets un home sense escrúpols, jo crec que no. Temps al temps i ja ho veurem, però el que està clar és que per més que ho intentin no podran lluitar contra l’amor de dues persones que s’estimen, ni contra les ànsies de llibertat i igualtat de la dona, ni contra totes les consciències que dia rere dia es desvetllen.

Salut!

Quants cops ho heu sentit? Segurament un grapat de vegades. Bé… I quants cops us ho heu cregut? Probablement tots. Per què hauríem de pensar que no és així? Tenim moltes televisions, molts diaris… És molt difícil avui en dia que tots estiguin tan contaminats com per amagar segons quin tema… No?

La veritat és que aquests dies he estat a punt de declarar un alto al bloc… Però gràcies al nostre estimat diari VilaWeb he agafat forces per escriure de nou. Avui és per parlar de la llibertat d’expressió. O, per emprar un terme més comú a Espanya, avui parlarem de censura. Censura ideològica (això ja ho sabem), però també informativa. Espero que després que veiéssiu els vídeos de l’altre dia hagi començat a canviar la imatge que pugueu tenir de l’estat que ens protegeix.

Aquest és el cas d’Egunkaria. Qui sàpiga què és Egunkaria ja pot deixar de llegir, perquè no us convenceré de res; vosaltres ja sabeu de què va això. Els que no, seguiu llegint si voleu. Egunkaria era un diari del País Basc. Un diari escrit totalment en euskera i potser per això molest per a segons qui, que evidentment no devia entendre euskera.

Però, perquè parlem en passat? Que no venia prou exemplars i va haver de tancar, el diari? No pas… Un bon dia una brigada policial va entrar a l’edifici on s’editava i va donar l’ordre d’aturar la impressió. Van detenir a un grapat de persones que hi treballaven -entre ells el director, que posteriorment va denunciar que havia sofert tortures, igual que 4 detinguts més- i amb això el diari es va tancar per sempre. No era l’any 1905, no us penseu… Era l’any 2003!

Segur que molts ja ho vau sentir en el seu moment. Segur que a molts us sona el nom. Però segur que molts encara dieu que a Espanya “Home.. sí que hi ha llibertat d’expressió…” oi? Potser si refresquem la memòria durant una estona canviem d’opinió. Us deixo amb un parell d’enllaços que us explicaran molt millor el cas del que ho faria jo. Després de llegir-vos-ho, busqueu més informació si voleu, i quan acabeu us torneu a preguntar: “A Espanya hi ha llibertat d’expressió”?

• Especial de VilaWeb, durant aquelles dates
• Article de l’ex-director del diari Egunkaria, explicant el cas (en castellà)
  
• Diari fundat després del tancament d’Egunkaria: Berria (en èuscar)
  
• Reportatge d’Euskal Telebista (en èuscar)
• Última notícia sobre el cas (d’avui mateix, a VilaWeb)

Per a més informació utilitzeu el cercador… I no el 3cat24…

Salut!

I avui surt això al diari… També en parla VilaWeb a la portada… No sé, no crec que l’home es dediqués a fotre’s cops contra una paret fins a acabar ple de blaus, dues costelles trencades i ingressat a la UCI… Casos com aquest em fan recordar una de les frases que vaig penjar fa uns dies:

“El que s’obté amb violència, només es pot mantenir amb violència”
Mohandas Karamchand Gandhi

Suposo que a la unitat d’Espanya li deu passar el mateix…

Avui no hi ha foto.

Salut!

Així de simple i de terrible. La tortura és un dels invents més macabres de l’ésser humà, una eina per a infligir un dolor a algú per a aconseguir un fi determinat. Abans era per revelar la posició de l’enemic. Ara, per reconèixer delictes que segurament no has comès, però que necessiten un cap de turc. D’això vull parlar avui. I no me n’aniré gaire lluny, no cal…

Segur que si us dic que a dia d’avui a l’Estat Espanyol encara s’hi tortura, no us ho creureu. Sol passar. Encara es torna més increïble si us dic que les tortures les organitza, legitima i amaga el mateix Estat Espanyol. Doncs bé, pels que no us ho creieu, ¿sabíeu que l’any 2007 tan sols a la ciutat de Barcelona hi va haver 122 denúncies per tortures? Gent que denuncia haver estat torturada! I no ho hem vist a la televisió fins que no s’ha publicat un vídeo d’una romanesa a la comissaria de les Corts… De la resta, ningú en sap res. Però el més greu és que no ha passat ni un any de les imatges de la pobra dona, que ja ningú en parla! Ningú parla de la llei antiterrorista, ni dels excessos i la impunitat policial.

Avui us deixo tres vídeos diferents, no escriuré massa. A part, us emplaço a que feu la vostra pròpia recerca, als webs de les organitzacions humanitàries i de prevenció de la tortura, per què us adoneu de la quantitat de denúncies i casos que ens amaguen les forces d’ordre de l’estat. La quantitat de fets que acaben sent “la teva paraula contra la meva”. I la quantitat de fets que es demostren, però no s’investiguen (recordeu el cas de l’any 1992, un dels més polèmics, durant les Olimpíades).

Vídeo 1: Una entrevista sobre les tortures al Secretari d’Estat de Seguretat espanyol.

Vídeo 2: Testimoni d’una de les detingudes en el macroprocés 18/98 durant el judici.

Salut!

Sé que molts espereu un altre tipus d’entrada per a començar l’any, però per un moment prefereixo trencar la falsedat de les festes nadalenques i parlar d’un tema que -encara que sigui Nadal- existeix i tortura cada dia de l’any milers de catalanes i catalans. Se’n pot dir anorèxia, bulímia, “règim”… De mil maneres. Però sovint són la mateixa cosa: Una tortura molt lucrativa.

Sé que la imatge de dalt no deixa indiferent. Com podeu imaginar no és cap campanya de l’empresa de productes làctics, sinó una manipulació gràfica que he fet per mirar de sacsejar alguna consciència. N’estic fart de veure anuncis de la Danone que s’emeten sense cap mena de filtre ni mesura. De veure publicitat que fomenta tòpics i cànons de bellesa. D’observar com es cuiden prou de censurar certes coses i d’altres deixar-les impunement mentre provoquen infelicitat i patiment arreu on s’emeten.

L’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB) diu al seu web: «Hi ha una important pressió de la societat que indueix els joves a estar prims i esvelts. Són molts els factors que hi influeixen: mitjans de comunicació, moda, pressió de les indústries dedicades a la fabricació de productes light, associació d’estar en forma a estar prim… Els mitjans de comunicació, especialment la televisió, venen la idea que estar prim va associat a felicitat, èxit laboral, èxit en les relacions socials, bellesa, joventut i una millor qualitat de vida.»

Suposo que no us ve de nou, però també suposo que -igual que jo- us deveu preguntar per què coi encara no hi ha un control estricte sobre els continguts televisius, quan està més que comprovat que aquests són determinants en molts problemes d’alimentació que pateix la nostra societat (principalment noies joves)… Com és que no s’hi fa res?

Com sempre, la resposta la tenim al davant dels nassos. Mireu els anuncis de televisió durant una estona. Bé, quantes noies amb un pes que podríem considerar “normal” surten? Si un anunci a la televisió costa un ull de la cara i part de l’altre i hi ha tantes empreses que poden fer cinquanta mil anuncis d’aquests, podem deduir que són empreses que mouen una quantitat impressionant de diners, no?

I bé, en un estat on manen més les empreses que els governs (se’n diu estat capitalista o neoliberal), qui penseu que controla aquestes empreses? Uns governants que per ser incapaços de canviar mentalitats han de fer lleis que obliguen a haver-hi paritat a les llistes electorals? Els mateixos governants que estan més preocupats que no surti un anunci de les seleccions catalanes que no un que promociona iogurts desnatats amb dones esquelètiques, operacions estètiques que donen la felicitat, etc. etc. etc.?

I l’escola, què hi diu? Què pot fer l’escola davant d’una societat que passa més hores a la televisió que no al centre educatiu? I no parlem de les hores amb els pares, que encara ploraríem… Quines lliçons ha de donar una escola que manté desigualtats per raons de gènere en tots els seus àmbits? Mireu quants directors i directores hi ha, quants mestres homes i quantes mestres dones hi ha, què fa jugar el mestre d’educació fícica als nens i què a les nenes, quants nois fan el batxillerat social i quantes noies fan el tecnològic…

Què cal fer per què la gent reaccioni? És necessari penjar imatges com la de dalt? Cal escriure parrafades com aquesta? Cal boicotejar les empreses que utilitzen aquest tipus de publicitat? De ben segur que cadascú de nosaltres pot influir en el seu entorn i canviar alguna mentalitat i, com passa sempre, és una cadena; jo t’ho explico a tu, tu a algú altre, aquest a un altre i així anar fent. Potser demà no es notarà el canvi, però d’aquí un any segur que sí.

Us deixo amb uns enllaços: Informació sobre l’anorèxia, informació sobre la bulímia, test d’autoavaluació, programa de prevenció de l’ACAB 2007-2008. Podeu trobar més informació utilitzant el vostre cercador habitual.

I per acabar, una cançó: Iogurts desnatats, de Brams.

Salut!

Finalment hem tornat de Tunísia! Hem fet una carretada de fotos. Només us en penjaré alguna -per no ratllar-vos massa- d’aquí uns dies (així que tingui temps). Canviant de tema: Quan llegiu això suposo que ja serem any nou, així que primer de tot us vull desitjar a tots un bon any nou, bones festes i tota la pesca, que no sigui dit.

Ja ho anunciava La Trinca -els Nostradamus catalans- en una de les seves cançons profètiques (Com el Far West no hi ha res). Ara ens pot fer gràcia veure aquesta cartellera de propaganda d’Espanya, però si ens hi parem a pensar és per posar-se de molt mala llet. I és que costa de creure que una gent que gestiona un estat com l’espanyol siguin tant inepta com per haver fet tot el que han fet… Això, amb perdó, però fa pudor de socarrim.

Cada any que passa, Espanya ens fa regals. És clar, ells tenen reis! Aquest any ens n’han fet uns quants… El millor, sense dubte, és el de mostrar-se cada dia més com són realment, per tal que cada dia siguin més els catalans i catalanes que ens adonem que no anem enlloc fent el longuis darrere d’Espanya. Ni ens estimen ni ens surt a compte. Què coi hi fem, doncs? Que el divorci es va inventar fa una colla d’anys, caram…

Veieu, ja torno a parlar de la parenta! (Corason loco) Ja és trist que per escriure el missatge de cap d’any hagi de començar a parlar d’això! Creieu-me que volia començar a parlar d’amor, felicitat, amistat i totes aquestes coses. Però després entro al web del 3cat24, veig la foto del plafó aquest i és que m’entra una ràbia i una impotència que… Va, prou. (prou, prou)

Com diuen els del PSOE: Optimisme! És clar, home, optimisme, com no, és fàcil. Mireu, l’any que ve els catalans que ens haurem adonat d’això serem molts més. De catalans que defensarem la llibertat pel nostre país n’hi hauran uns quants milers més que convenceran a milers de catalans més al seu temps, i així anirem fent fins que -d’aquí no molt- tindrem la majoria suficient per cardar el camp i poder-nos dedicar, amb les nostres eines, a millorar la vida de la gent d’aquest país.

Com diu sovint l’Oriol Junqueras, si cada català independentista convenç a només 3 catalans més, en tan sols un any ja tenim la majoria social suficient per convocar un referèndum (i guanyar-lo!). Tres persones en un any no és molt demanar, oi?

Així que apa, el meu desig per l’any que ve és que cadascun de vosaltres parleu amb 3 persones que ara per ara no volen la independència (amb calma, teniu un any sencer) i que d’aquesta manera l’any següent puguem viure molt més feliços, amb molts anissos i totes aquestes coses… Va, ja callo, passeu una bona nit i vigileu amb el cotxe, que hi ha com a mínim tres persones que us necessiten.

Salut!

Em pensava que no ho podria dir mai. I de fet, segur que molts també ho pensàveu. Sí noi, sí, tanco per vacances! I quan dic vacances vull dir que me’n vaig i no penso mirar l’ordinador ni el mòbil en tota la setmana que estigui fora. Fins el dia de cap d’any, apa! (bé, algun dia potser sí que els miraré…)

Tot dependrà de si trobo un cibercafè o si en algun dels hotels que ens allotgem hi ha ordinadors pels quals no et demanin un ull de la cara per a poder-t’hi connectar. Sobre el mòbil, m’he proposat de tenir-lo tancat tots els dies, però què coi… Sé que seré incapaç… El que sí que procuraré fer és força fotos i escriure alguna cosa per penjar al Bloc quan torni. Imagino que a Tunísia hi deu haver mil i una coses amb les quals embadalir-se, així que intentaré guardar tots els records que pugui.

Però va, abans de marxar us revelaré quatre dades del que està donant, de moment, el Bloc. La veritat és que no és un diari de masses, tampoc pretenia ser-ho. En el darrer mes, han visitat aquest bloc dues-centes cinquanta persones. Per països, el Google Analytics -que és el que utilitzo per saber tot això- em diu que des de Spain m’han visitat 248 vegades, dels EUA 1 vegada i d’Andorra 1 més. El catxondo dels EUA que es va perdre per aquí era de Nova York, pel que es veu.

De fora dels PPCC, a part de l’amic yankie, m’han visitat 8 persones des de Madrid (segurament des de l’Audiencia Nacional) i 1 persona des de Bilbao. Les ciutats del país que m’han visitat més són Girona i Barcelona amb força diferència, i les segueixen: Granollers, Polinyà, Hospitalet de Llobregat, Ripollet, Lleida, Sabadell, Santa Bàrbara, Palma de Mallorca, Paterna, Agullent, Tarragona, Mataró, Cullera i Vilafranca del Penedès, a part dels que no hi surten (com Olot, que deu sumar-se a Girona).

Per què veieu com ens vigilen, us diré un parell de coses del que puc extreure de Google Analytics… De tots els visitants de l’últim mes, tots feu servir Windows menys un que utilitza Linux, que representa el 0,4% de les visites. Sobre els navegadors, el 54,8% feu servir l’Internet Explorer, mentre que el 45,2% resistent utilitza el Mozilla Firefox. Una curiositat (per mi positiva) dels que utilitzeu Firefox és que, de mitjana, us esteu 4 minuts més que els altres llegint-me i que mireu el triple d’apartats i/o d’articles.

No seguiré però podria dir-vos la mida de la pantalla que utilitzeu, la resolució dels colors, la versió del Flash que teniu, l’ample de banda que gasteu i un grapat de coses més… Així que si penseu que sou usuaris anònims en una xarxa que us fa invisibles, res de res. Si jo que sóc un ningú puc saber això imagineu-vos què sap la policia que no ens diu… Res, que estem tots fitxats, gent.

En fi, ja en teniu prou per aquest any. En principi no veureu cap article més fins l’any que ve. Us dono les gràcies als que em llegiu per fer-me sentir un xic més útil. Encara que no comenteu, la vostra visita ja diu molt per sí mateixa i m’anima a trobar estones per continuar escrivint. Per acabar, només em queda desitjar-vos unes bones festes d’hivern i que tingueu un feliç any nou!

Salut!

El Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya ha fet públic el resultat del darrer Baròmetre d’Opinió Política, realitzat aquest desembre de 2007. Tot donant-li un cop d’ull m’he adonat de la quantitat de suc que se’n pot extreure, així que en diré quatre dades per a motivar-vos a llegir-lo (que consti que no pretén ser un resum, sinó un tastet).

Quan es pregunta quin és el problema més gran que té Catalunya ara per ara, les respostes més freqüents són: Accés a l’habitatge (15,3%), manca d’infraestructures i problemes amb el transport (13,6%), immigració (10,5%), atur i precarietat laboral (9,4%), funcionament de l’economia (6,7%), insatisfacció amb la política (6,3%), i un llarg etcètera.

Quan es pregunta quin partit pot donar millor resposta al problema, les respostes són: Cap (36,8%), PSC (18,3%), No ho sap (17,9%), CiU (10,3%), ERC (5,9%), ICV/EUiA (2,8%), PPC (2,3%), Tots (1,5%), No contesta (1%) i C’s i els altres partits reben menys d’1% cadascú.

Quan es pregunta per la situació econòmica de Catalunya, la gent respon: Bona (41,2%), Dolenta (24%), Ni bona ni dolenta (22,2%), Molt dolenta (7,5%), No ho sap (2,6%), Molt bona (2,2%) i el 0,3 de la gent no contesta. Però atenció, quan es pregunta si la situació actual és millor o pitjor que la de fa un any, respon: Pitjor (44,5%), Igual (40%), Millor (11,2%), No ho sap (4,1%) i un 0,2% no contesta. I quan es pregunta com estarà l’economia d’aquí un any: Empitjorarà (34,5%), Es quedarà igual (31,3%), Millorarà (19,9%), No ho sap (14,1%) i el 0,2% tampoc contesta. Si resumim, surt que un 65,8% de la gent pensa que d’aquí un any estarem igual o pitjor, només un 19,9% diu que millorarà i un 14,1% no ho sap!

Quan es pregunta quant d’interès té per la política, la gent respon: Bastant (37,2%), Poc (32,1%), Gens (17%), Molt (12,3%), No ho sap (1,2%) i un 0,1% no contesta. Quan es pregunta si es considera informat del que passa en política, la gent respon: Bastant (57%), Poc (28,1%), Molt (8,9%), Gens (4,9%), el 0,9 no ho sap i un 0,1 no contesta. Ara bé, quan es pregunta si s’està d’acord amb l’afirmació “De vegades la política sembla tan complicada que se’m fa difícil entendre el que està passant”, la gent respon: Més aviat d’acord (67,5%), Més aviat en desacord (31,3%), el 0,9 no ho sap i el 0,3 no contesta!

Seguim amb algunes de les frases on la gent s’ha de mostrar d’acord o en desacord. No poso tots els percentatges perquè en aquest cas no cal per entendre el pensament general… Les respostes són “Més aviat d’acord” i “Més aviat en desacord”, però per no allargar-ho escriuré “D’acord” i “En desacord”:

“Crec que els polítics tenen en compte el que pensa la gent”: En desacord (67,9%), D’acord (28,2%). “Els polítics només busquen el benefici propi”: D’acord (68,9%), En desacord (27,4%). “La gent del carrer pot influir en el que fan els polítics”: D’acord (52%), En desacord (44,9%).

Quan es pregunta per quin partit es té més simpatia, les respostes són: PSC (28,1%), Cap (19,8%), CiU (19,2%), ERC (13,3%), ICV/EUiA (6,8%), No ho sap (4,5%), PPC (3,5%), No contesta (3%), Altres partits (1%), C’s (0,8%).

Quan es pregunta si se sent proper o no de cada partit, algunes de les dades més impactants són: El 85,9% de la gent es considera Distant o Molt distant del PPC. La majoria de gent també se sent Distant o Molt distant de C’s (70,8%), i el mateix passa amb ERC (55% Distant o Molt distant). Per a més detalls mireu-vos l’estudi, no té pèrdua.

Quan es pregunta pel sentiment nacional, els resultats són els següents: Tan espanyol com català (41,2%), Més català que espanyol (29,4%), Només català (17,1%), Més espanyol que català (5,1%), Només espanyol (3,9%), No contesta (2,6%) i el 0,8% no ho sap. Si el Només espanyol fos el número 1 i el Només català el número 5, la mitjana de sentiment nacional seria de 3,52. En general, doncs, la gent es sent una mica més catalana que espanyola.

A la pregunta “Catalunya ha assolit…” la gent respon: Un nivell insuficient d’autonomia (62,6%), Un nivell suficient d’autonomia (28,9%), No ho sap (5,2%), Massa autonomia (2,7%) i no contesta el 0,6%. A la pregunta “Creu que Catalunya hauria de ser…” la gent diu: Una comunitat autònoma d’Espanya (37,8%), Un estat dins d’una Espanya federal (33,8%), Un estat independent (17,3%), Una regió d’Espanya (5,1%), No ho sap (5%) i no contesta un 1%.

Tot i que a les passades eleccions autonòmiques del 2006 l’índex de participació va ser del 56,77%, a l’enquesta el 76,1% diu que va anar a votar. A la pregunta de si l’endemà es celebressin les eleccions autonòmiques, el 71,9% diu que aniria a votar, el 10,8 diu que probablement sí i la resta que probablement no (4,7%), o segur que no (9,5%).

L’efecte Polònia es fa notar en la popularitat de Daniel Sirera. El 53,1% diu conèixer-lo enfront del 44,7 que diu que no el coneix. Dolors Nadal no surt al Polònia, per tant no la coneixen el 62,9% de la gent. El 34,6% diu que sí, tot i que tinc els meus dubtes que no el confonguessin amb l’altre Nadal… Sorprèn que el 7% digui que no coneix Artur Mas. A Carod-Rovira no el coneix només el 3,9% de la gent i es converteix així en el polític més conegut de l’estudi. Paradoxalment, a Joan Ridao, considerat per molts un dels “papes” de l’Estatut, només el coneix el 48,5% de la gent.

En l’estudi també es parla sobre la procedència de l’enquestat, sobre la procedència dels pares (gairebé la meitat de la població diu que el seu pare i/o la seva mare van néixer a Espanya), sobre la religiositat, la situació laboral (el 42,1% diu que no treballa actualment), la llengua d’ús habitual a casa (Català 45,6%, Castellà 38,3%, Ambdues 13,6%, Altres 2%), a la feina, amb els amics, la classe social a la qual pertany, salaris, etc. A més, l’estudi fa una relació de les respostes amb l’edat, el sexe i més coses. Realment és molt interessant, el podeu consultar en aquest enllaç. Bona lectura!

Salut!

Aquests dies, les televisions espanyoles fan festa grossa arran de la sentència del Sumari 18/98 de l’Audiencia Nacional, que envia a la presó 46 persones acusades de “pertànyer a l’entorn d’ETA”. Al mateix temps, el Col·legi d’Advocats de Barcelona ens fa una advertència. Aquí sota hi teniu la notícia de VilaWeb. (aprofito per adjuntar una foto d’arxiu, curiosa)

VilaWeb> El Col·legi d’Advocats de Barcelona creu que la sentència del sumari 18/98 degrada l’estat de dret. Alerta que tothom qui treballi per la sobirania del País Basc pot ser considerat col·laborador d’ETA.

El Col·legi d’Advocats de Barcelona i l’Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans considera que la sentència de l’Audiència Nacional que ha condemnat a presó quaranta-sis processats pel sumari 18/98 posa en perill l’estat de dret. Les entitats diuen que s’ha fet un salt molt gran, i que ara per ser membre d’ETA no cal tenir relacions directes amb l’organització, sinó que n’hi ha prou a ajudar als seus fins, és a dir, la sobirania del País Basc.

Des d’aquest punt de vista jurídic, segons el Col·legi d’Advocats, ETA ja no és una organització armada, sinó que també és el conjunt de les organitzacions nacionalistes. L’entitat troba aquesta interpretació molt perillosa perquè, quan es penalitzen els objectius i no els mitjans, es persegueixen les ideologies.

Manca de divisió de poders

A més a més, el Col·legi d’Advocats creu que la sentència posa en relleu la manca de divisió de poders, perquè l’acció judicial utilitza més conceptes polítics que no pas jurisdiccionals. ‘A l’estat espanyol mai abans com ara la vida política havia quedat tan plenament supeditada a l’àmbit judicial, en un context en què l’Audiència Nacional, un tribunal excepcional (…), o el Tribunal Constitucional es transmuten en actors polítics més decisius que els propis parlaments’, rebla el Col·legi de Barcelona.

• VilaWeb: Enllaç a la notícia anterior
• Diari DEIA: Informació sobre el cas (en castellà)
• Sentència del Sumari 18/98 (en castellà)

——————————-
Salut!