Presentació
Aquesta és una imatge del cràter del volcà Montsacopa, a Olot (la Garrotxa), Països Catalans. És el volcà que veig a través de la finestra de la meva habitació. Pujant-hi a peu -no es triga més de deu minuts- es pot veure tota la ciutat, els volcans i les serralades veïnes. No només això, però. També s’hi veuen una trentena de grues de la construcció, algunes mansions instal·lades sospitosament en sòl protegit i l’estat lamentable del nucli antic, a part d’una de les places de braus més antigues del país on encara s’hi torturen i maten animals dues vegades l’any.
Em dic Jordi Gasulla. Suposo que no cal que em defineixi políticament i tot això perquè si esteu visitant aquest bloc és perquè em coneixeu d’alguna cosa. Tot i així, us explicaré unes quantes coses sobre mi que potser no sabíeu: Vaig néixer el dimarts 25 d’octubre de l’any 1988, a Olot. El meu pare és de Martorell i la meva mare d’Esplugues de Llobregat.
Em van batejar contra la meva voluntat. No he fet la comunió ni tampoc en tinc ganes. Un dia d’aquests presentaré una carta d’aquelles que et donen de baixa als arxius del Vaticà.
Cada dia desitjaria haver rebut una educació diferent a la que vaig rebre. Voldria no ser crític ni voler canviar el món. M’agradaria ser dels que senzillament es preocupen de viure bé i anar tirant, dels que gasten el temps en millorar el seu estatus personal. Voldria no tenir consciència de col·lectiu i aprofitar la meva condició de ciutadà del primer món de família de classe mitjana per ser feliç amb tot allò material que puc tenir gràcies a això.
Tot i així, no puc renunciar a veure el que m’ensenyen els meus ulls. No puc renunciar a sentir el que em diuen els sentits. No puc evitar pensar el que el meu cervell intenta desxifrar i tampoc puc evitar rumiar com es podria millorar cada cosa d’aquest món per què fos una mica més justa per tothom.
Odio la condició d’humà perquè m’obliga a perdre temps dormint, menjant, orinant i cagant. Cada minut que passo satisfent les meves necessitats físiques hi ha gent que viu en la misèria i el planeta es destrueix una mica més en mans dels poderosos sense escrúpols. També odio haver d’estudiar per demostrar que sé fer una cosa per poder tenir un títol i poder exercir de quelcom que hi ha milers de persones en aquest país que ja ho estan fent i pitjor del que jo ho faria. Però tot i així, reconec que em falta moltíssima formació, i que part d’aquesta potser la trobaré en els estudis marcats pel sistema que ho fa rodar tot cap a la desigualtat…
Aquest és l’odi que tinc. No odio a les persones per ser qui són, sinó per haver estat educades com ho han estat. Odio qui els va transmetre aquests mals valors i comprenc que al mateix temps també van estar mal educats per algú altre mal educat. Odio l’egoisme per sobre de la solidaritat, l’individualisme per sobre de la col·lectivitat, la competitivitat per sobre de la cooperació, la indiferència per sobre de la convicció… Odio la injustícia.
Però també estimo… M’estimo tot aquells valors que volen millorar la societat on vivim. Estimo les idees que busquen noves opcions. Estimo la solidaritat per sobre de l’egoisme, la col·lectivitat per sobre de l’individualisme, la cooperació per sobre la competitivitat, la convicció per sobre la indiferència. Estimo aquelles persones que escampen aquests valors. I per sobre de tot… Estimo la justícia.
No sé si és gaire bona presentació, però suposo que ara em coneixereu una mica més.
Salut!
Jordi.
Octubre de 2007
…hola jordi!!!
m’agrada això k has scrit… sobretot kuan parles de valors…
jo crec k qualsevol persona k llegexi axo pensará k els té pero … (ara et dire una frase k dik mol sovint):
les persones han sentit a parlar d’akets valors, po pokes els coneixen…
un petó Kapseru…
Solidaritat, col·lectivitat, cooperació, convicció i jústicia.
Si les paraules fossin persones… jo voldria ser qualsevol d’aquests valors…
Si fos la solidaritat… no tindria una vida bonica i eterna… sinó plena de dificultats però intentaria sobreviure, però sobreviuria gràcies als que lluiten pel que estimen, com ara tu.
Jo acostumo a lluitar pel que estimo… però a vegades la vida és injusta, com moltes altres coses.
Preciosa presentació. Que la justicia i l’univers et vetlli amic!
Àurea
El saber no ocupa lloc, Jordi, tu ho saps perfectament i ho apliques a la teva forma de vida. Aprendre és meravellós, i quina meravella de frase aquella que diu que mai no te’n aniràs a dormir sense haver après quelcom nou, ni que sigui una sola cosa, oi? Doncs estudiar, l’altre dia pensava, no és aprendre una cosa nova en un dia, és aprendre massivament en un dia! Una meravella massiva! És possible això?? Ho és??
M’avorreixen les assignatures on repetim una vegada i una altra el que hem fet durant tants anys. Quants cursos, a classe d’espanyol, no hem començat el temari aprenent què eren el “emisor”, el “receptor”, el “canal”; el “código”…
Però tot de cop… arribes a la part on aprendrem com s’analitza la simbologia de Machado (i qui diu Machado a espanyol, diu Espriu a català, que l’home no es quedava curt amb la simbologia, o Shakespeare en anglès, no hi fa res) que d’això no en sabies gens; acaba l’hora d’espanyol, català i altres llengües (de l’anglès no en parlo més o desanimaré el comentari xD) i ara toca aquella on el professor entra cada a classe amb la convicció que les persones que són davant seu són allà per aprendre coses noves, les coses que ell mateix ensenyarà. I va fent, ho va explicant, tot transmetent la idea que el que està fent és ensenyar i el que fan els nois i noies de davant seu és aprendre (la meravella que et deia). Cert, si el professor és com és i no pensa ni transmet res d’això l’alumne o alumna haurà de fer un esforç suplementari: tenir ell la convicció que és allà per aprendre coses noves, per sortir essent una persona més culta, amb més criteri i més coneixement; un esforç sí, però tampoc costarà tant fer-lo.
Estudia, perquè si ho fas podràs acabar el dia amb una llista immensa de les coses que has après, i aquesta època no dura tota la vida. Aprofita-la, xiquet.
No vagis a classe pensant que és una putada, que és una pèrdua de temps, que ja podries començar a exercir ara mateix. Que hi vagis amb il·lusió serà fantàstic per tu i necessari per al món.
Pel que fa a la resta de la presentació, no tinc res a dir-hi a part d’ànims a continuar amb empenta i dedicacció.
Apa siau!
Marina
kuan penses paxarte x capsa????????”
jejeje
GRÀCIES
Hola Jordi!
No vulguis ser conformista, no és bo per la salut!
Ara amb serio, tot i que lo de dalt és cert.
Si estàs convençut del que defenses, no ho abandonis per un simple obstacle que et pots trobar en el llarg camí que tots fem. T’alçaràs, amb ajuda de qui t’estime i del que tens al teu interior.
I encara continuaràs més convençut que abans. Diràs que el món ha de canviar per poc que sigui amb els teus actes i les teues conviccions. No aniràs errat. Si deixes una pedra avui, demà potser no, potser tampoc l’altre, potser si plou s’erosionarà una mica; però canviaràs per poc que sigui el món on hagis estat.
No et miris el voltant com si estigués fatal, pensa que dintre aquesta fatalitat la pots fer millorar.
Sé que ho fas. No ho dubto.
La millor classe que pots tenir és l’experiència pròpia.
-Marta
Mm… demà(dissabte 20 d’octubre) reunió a les 10 del matí a coordii!!
1 petoo
i ins demà
perquè l’educació és el que més ens marcarà a la vida, oi?
des de petits, criatures sense saber res de la vida entren a un lloc tan desconegut i estrany i amb una persona a qui han de confiar perquè faci de la seva vida una vida amb sentit, una vida que valgui la pena viure. Perquè la figura del professor continua estan desvalorada? quan pràcticament una criatura passa les mateixes hores amb ell que amb els seus pares..
la vida és tota ella tan complicada que no sabem mai per on l’hem d’agafar, i escollim el que escollim mai sabrem si vam fer bé…
un petò i que les ganes d’actualitzar siguin més fortes que la mandra!
( i per tot el que has dit a l’entrada puc estar bastant convençuda que tu series un dels bons mestres dels quals tots els nens i nenes recordarien)
Hola Jordi!
Sóc en Catbrú, que llegint els vuit comentaris que tens en aquesta entrada m’he adonat de que són tots de dones i, és clar, he pensat, calla, posa’t un nom de noia per no quedar malament. La veritat és que m’ha costat decidir-me entre Laura i Núria.
Pel que fa a l’entrada: Genial! És una molt bona carta de presentació. Tot i que fa temps que et llegeixo no l’havia vist encara.
Clara, original i no gens monòtona.
Respecte el comentari de la Marinetis, no hi estic d’acord.
Entenc i compartexo plenament l’adjectiu meravellós com a qualificació (su/o)bjectiva de l’acció d’aprendre, això sí. Però no hem de confondre aprendre amb ‘ensenyament obligatori’. De fet, el concepte d’obligatorietat buida de totes les maravelles que pot (o podria) tenir l’acció d’aprendre.
L’ensenyament que jo rebo a l’escola (que de fet, és el mateix que el vostre) no m’ensenya per convertir-me en una persona millor, de fet, ni tan sols m’assedega la curiositat o el desig d’aprendre, sinó que em prepara banàlment (i venalment, però això és un altre tema) i únicament amb l’objectiu de passar un exàmen (Selectivitat) i, a la llarga, com ja diu en Gasulla, per obtenir un títol. Això s’allunya molt, massa, de la meravella de l’aprenentatge que la Marinetis ens planteja.
Hola, Jordi
En primer lloc, felicitats per llençar-te al món dels blocs polítics i d’opinió. Tu ja t’hi has atrevit i jo, amb més de 40 tacos, encara no ho he fet. T’admiro.
En segon lloc, felicitar-te pel tipus de persona que ets: un incorformista que vol canviar les coses. Així som les persones d’esquerres. Però també crític amb tu mateix i amb el sistema que vols per al teu país. Això també és bo.
I finalment, i malgrat que no t’agrada, no deixis d’estudiar. Cal i és el que cal fer perquè el sistema està muntat així, però també perquè els estudis ens fan més savis i més lliures per decidir. Ja arribarà el moment que podràs orientar-te cap a on tu vulguis. Però fins aleshores, segueix i no ho deixis. T’ho diu algú que sovint ha pensat que del que va aprendre a la facultat, poca cosa n’ha pogut fer servir per ensenyar a adolescents malcriats i més preocupats pel seu físic i pels seus vicis que per la llengua que parlen més o menys quotidianament. Però, malgrat tot, cada dia m’aixeco per ser millor mestre que el dia anterior.
Salut.
Hola maco, primer de tot vull encoratjar-te a lluitar per les coses que tu creus injustes. Ser mare, Jordi, no és fàcil. Quant et vaig tenir no era gaire més gran que tu ara, però tenia clar quins “valors” volia inculcat-te. Quan dius que voldries haver rebut una educació diferent a la que has rebut no sé ben be a que et refereixes, ja m’ho explicaràs ben boig.
Continua endavant maco, i com et dic molts cops: sobretot estudia! Tot ho altre ho podràs continuar fent quant acabis l’universitat.
Una abraçada i ÀNIMS!!!