Les entranyes de Sakyr

Quants cops ho heu sentit? Segurament un grapat de vegades. Bé… I quants cops us ho heu cregut? Probablement tots. Per què hauríem de pensar que no és així? Tenim moltes televisions, molts diaris… És molt difícil avui en dia que tots estiguin tan contaminats com per amagar segons quin tema… No?

La veritat és que aquests dies he estat a punt de declarar un alto al bloc… Però gràcies al nostre estimat diari VilaWeb he agafat forces per escriure de nou. Avui és per parlar de la llibertat d’expressió. O, per emprar un terme més comú a Espanya, avui parlarem de censura. Censura ideològica (això ja ho sabem), però també informativa. Espero que després que veiéssiu els vídeos de l’altre dia hagi començat a canviar la imatge que pugueu tenir de l’estat que ens protegeix.

Aquest és el cas d’Egunkaria. Qui sàpiga què és Egunkaria ja pot deixar de llegir, perquè no us convenceré de res; vosaltres ja sabeu de què va això. Els que no, seguiu llegint si voleu. Egunkaria era un diari del País Basc. Un diari escrit totalment en euskera i potser per això molest per a segons qui, que evidentment no devia entendre euskera.

Però, perquè parlem en passat? Que no venia prou exemplars i va haver de tancar, el diari? No pas… Un bon dia una brigada policial va entrar a l’edifici on s’editava i va donar l’ordre d’aturar la impressió. Van detenir a un grapat de persones que hi treballaven -entre ells el director, que posteriorment va denunciar que havia sofert tortures, igual que 4 detinguts més- i amb això el diari es va tancar per sempre. No era l’any 1905, no us penseu… Era l’any 2003!

Segur que molts ja ho vau sentir en el seu moment. Segur que a molts us sona el nom. Però segur que molts encara dieu que a Espanya “Home.. sí que hi ha llibertat d’expressió…” oi? Potser si refresquem la memòria durant una estona canviem d’opinió. Us deixo amb un parell d’enllaços que us explicaran molt millor el cas del que ho faria jo. Després de llegir-vos-ho, busqueu més informació si voleu, i quan acabeu us torneu a preguntar: “A Espanya hi ha llibertat d’expressió”?

• Especial de VilaWeb, durant aquelles dates
• Article de l’ex-director del diari Egunkaria, explicant el cas (en castellà)
  
• Diari fundat després del tancament d’Egunkaria: Berria (en èuscar)
  
• Reportatge d’Euskal Telebista (en èuscar)
• Última notícia sobre el cas (d’avui mateix, a VilaWeb)

Per a més informació utilitzeu el cercador… I no el 3cat24…

Salut!

I avui surt això al diari… També en parla VilaWeb a la portada… No sé, no crec que l’home es dediqués a fotre’s cops contra una paret fins a acabar ple de blaus, dues costelles trencades i ingressat a la UCI… Casos com aquest em fan recordar una de les frases que vaig penjar fa uns dies:

“El que s’obté amb violència, només es pot mantenir amb violència”
Mohandas Karamchand Gandhi

Suposo que a la unitat d’Espanya li deu passar el mateix…

Avui no hi ha foto.

Salut!

Així de simple i de terrible. La tortura és un dels invents més macabres de l’ésser humà, una eina per a infligir un dolor a algú per a aconseguir un fi determinat. Abans era per revelar la posició de l’enemic. Ara, per reconèixer delictes que segurament no has comès, però que necessiten un cap de turc. D’això vull parlar avui. I no me n’aniré gaire lluny, no cal…

Segur que si us dic que a dia d’avui a l’Estat Espanyol encara s’hi tortura, no us ho creureu. Sol passar. Encara es torna més increïble si us dic que les tortures les organitza, legitima i amaga el mateix Estat Espanyol. Doncs bé, pels que no us ho creieu, ¿sabíeu que l’any 2007 tan sols a la ciutat de Barcelona hi va haver 122 denúncies per tortures? Gent que denuncia haver estat torturada! I no ho hem vist a la televisió fins que no s’ha publicat un vídeo d’una romanesa a la comissaria de les Corts… De la resta, ningú en sap res. Però el més greu és que no ha passat ni un any de les imatges de la pobra dona, que ja ningú en parla! Ningú parla de la llei antiterrorista, ni dels excessos i la impunitat policial.

Avui us deixo tres vídeos diferents, no escriuré massa. A part, us emplaço a que feu la vostra pròpia recerca, als webs de les organitzacions humanitàries i de prevenció de la tortura, per què us adoneu de la quantitat de denúncies i casos que ens amaguen les forces d’ordre de l’estat. La quantitat de fets que acaben sent “la teva paraula contra la meva”. I la quantitat de fets que es demostren, però no s’investiguen (recordeu el cas de l’any 1992, un dels més polèmics, durant les Olimpíades).

Vídeo 1: Una entrevista sobre les tortures al Secretari d’Estat de Seguretat espanyol.

Vídeo 2: Testimoni d’una de les detingudes en el macroprocés 18/98 durant el judici.

Salut!

Finalment hem tornat de Tunísia! Hem fet una carretada de fotos. Només us en penjaré alguna -per no ratllar-vos massa- d’aquí uns dies (així que tingui temps). Canviant de tema: Quan llegiu això suposo que ja serem any nou, així que primer de tot us vull desitjar a tots un bon any nou, bones festes i tota la pesca, que no sigui dit.

Ja ho anunciava La Trinca -els Nostradamus catalans- en una de les seves cançons profètiques (Com el Far West no hi ha res). Ara ens pot fer gràcia veure aquesta cartellera de propaganda d’Espanya, però si ens hi parem a pensar és per posar-se de molt mala llet. I és que costa de creure que una gent que gestiona un estat com l’espanyol siguin tant inepta com per haver fet tot el que han fet… Això, amb perdó, però fa pudor de socarrim.

Cada any que passa, Espanya ens fa regals. És clar, ells tenen reis! Aquest any ens n’han fet uns quants… El millor, sense dubte, és el de mostrar-se cada dia més com són realment, per tal que cada dia siguin més els catalans i catalanes que ens adonem que no anem enlloc fent el longuis darrere d’Espanya. Ni ens estimen ni ens surt a compte. Què coi hi fem, doncs? Que el divorci es va inventar fa una colla d’anys, caram…

Veieu, ja torno a parlar de la parenta! (Corason loco) Ja és trist que per escriure el missatge de cap d’any hagi de començar a parlar d’això! Creieu-me que volia començar a parlar d’amor, felicitat, amistat i totes aquestes coses. Però després entro al web del 3cat24, veig la foto del plafó aquest i és que m’entra una ràbia i una impotència que… Va, prou. (prou, prou)

Com diuen els del PSOE: Optimisme! És clar, home, optimisme, com no, és fàcil. Mireu, l’any que ve els catalans que ens haurem adonat d’això serem molts més. De catalans que defensarem la llibertat pel nostre país n’hi hauran uns quants milers més que convenceran a milers de catalans més al seu temps, i així anirem fent fins que -d’aquí no molt- tindrem la majoria suficient per cardar el camp i poder-nos dedicar, amb les nostres eines, a millorar la vida de la gent d’aquest país.

Com diu sovint l’Oriol Junqueras, si cada català independentista convenç a només 3 catalans més, en tan sols un any ja tenim la majoria social suficient per convocar un referèndum (i guanyar-lo!). Tres persones en un any no és molt demanar, oi?

Així que apa, el meu desig per l’any que ve és que cadascun de vosaltres parleu amb 3 persones que ara per ara no volen la independència (amb calma, teniu un any sencer) i que d’aquesta manera l’any següent puguem viure molt més feliços, amb molts anissos i totes aquestes coses… Va, ja callo, passeu una bona nit i vigileu amb el cotxe, que hi ha com a mínim tres persones que us necessiten.

Salut!

El Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya ha fet públic el resultat del darrer Baròmetre d’Opinió Política, realitzat aquest desembre de 2007. Tot donant-li un cop d’ull m’he adonat de la quantitat de suc que se’n pot extreure, així que en diré quatre dades per a motivar-vos a llegir-lo (que consti que no pretén ser un resum, sinó un tastet).

Quan es pregunta quin és el problema més gran que té Catalunya ara per ara, les respostes més freqüents són: Accés a l’habitatge (15,3%), manca d’infraestructures i problemes amb el transport (13,6%), immigració (10,5%), atur i precarietat laboral (9,4%), funcionament de l’economia (6,7%), insatisfacció amb la política (6,3%), i un llarg etcètera.

Quan es pregunta quin partit pot donar millor resposta al problema, les respostes són: Cap (36,8%), PSC (18,3%), No ho sap (17,9%), CiU (10,3%), ERC (5,9%), ICV/EUiA (2,8%), PPC (2,3%), Tots (1,5%), No contesta (1%) i C’s i els altres partits reben menys d’1% cadascú.

Quan es pregunta per la situació econòmica de Catalunya, la gent respon: Bona (41,2%), Dolenta (24%), Ni bona ni dolenta (22,2%), Molt dolenta (7,5%), No ho sap (2,6%), Molt bona (2,2%) i el 0,3 de la gent no contesta. Però atenció, quan es pregunta si la situació actual és millor o pitjor que la de fa un any, respon: Pitjor (44,5%), Igual (40%), Millor (11,2%), No ho sap (4,1%) i un 0,2% no contesta. I quan es pregunta com estarà l’economia d’aquí un any: Empitjorarà (34,5%), Es quedarà igual (31,3%), Millorarà (19,9%), No ho sap (14,1%) i el 0,2% tampoc contesta. Si resumim, surt que un 65,8% de la gent pensa que d’aquí un any estarem igual o pitjor, només un 19,9% diu que millorarà i un 14,1% no ho sap!

Quan es pregunta quant d’interès té per la política, la gent respon: Bastant (37,2%), Poc (32,1%), Gens (17%), Molt (12,3%), No ho sap (1,2%) i un 0,1% no contesta. Quan es pregunta si es considera informat del que passa en política, la gent respon: Bastant (57%), Poc (28,1%), Molt (8,9%), Gens (4,9%), el 0,9 no ho sap i un 0,1 no contesta. Ara bé, quan es pregunta si s’està d’acord amb l’afirmació “De vegades la política sembla tan complicada que se’m fa difícil entendre el que està passant”, la gent respon: Més aviat d’acord (67,5%), Més aviat en desacord (31,3%), el 0,9 no ho sap i el 0,3 no contesta!

Seguim amb algunes de les frases on la gent s’ha de mostrar d’acord o en desacord. No poso tots els percentatges perquè en aquest cas no cal per entendre el pensament general… Les respostes són “Més aviat d’acord” i “Més aviat en desacord”, però per no allargar-ho escriuré “D’acord” i “En desacord”:

“Crec que els polítics tenen en compte el que pensa la gent”: En desacord (67,9%), D’acord (28,2%). “Els polítics només busquen el benefici propi”: D’acord (68,9%), En desacord (27,4%). “La gent del carrer pot influir en el que fan els polítics”: D’acord (52%), En desacord (44,9%).

Quan es pregunta per quin partit es té més simpatia, les respostes són: PSC (28,1%), Cap (19,8%), CiU (19,2%), ERC (13,3%), ICV/EUiA (6,8%), No ho sap (4,5%), PPC (3,5%), No contesta (3%), Altres partits (1%), C’s (0,8%).

Quan es pregunta si se sent proper o no de cada partit, algunes de les dades més impactants són: El 85,9% de la gent es considera Distant o Molt distant del PPC. La majoria de gent també se sent Distant o Molt distant de C’s (70,8%), i el mateix passa amb ERC (55% Distant o Molt distant). Per a més detalls mireu-vos l’estudi, no té pèrdua.

Quan es pregunta pel sentiment nacional, els resultats són els següents: Tan espanyol com català (41,2%), Més català que espanyol (29,4%), Només català (17,1%), Més espanyol que català (5,1%), Només espanyol (3,9%), No contesta (2,6%) i el 0,8% no ho sap. Si el Només espanyol fos el número 1 i el Només català el número 5, la mitjana de sentiment nacional seria de 3,52. En general, doncs, la gent es sent una mica més catalana que espanyola.

A la pregunta “Catalunya ha assolit…” la gent respon: Un nivell insuficient d’autonomia (62,6%), Un nivell suficient d’autonomia (28,9%), No ho sap (5,2%), Massa autonomia (2,7%) i no contesta el 0,6%. A la pregunta “Creu que Catalunya hauria de ser…” la gent diu: Una comunitat autònoma d’Espanya (37,8%), Un estat dins d’una Espanya federal (33,8%), Un estat independent (17,3%), Una regió d’Espanya (5,1%), No ho sap (5%) i no contesta un 1%.

Tot i que a les passades eleccions autonòmiques del 2006 l’índex de participació va ser del 56,77%, a l’enquesta el 76,1% diu que va anar a votar. A la pregunta de si l’endemà es celebressin les eleccions autonòmiques, el 71,9% diu que aniria a votar, el 10,8 diu que probablement sí i la resta que probablement no (4,7%), o segur que no (9,5%).

L’efecte Polònia es fa notar en la popularitat de Daniel Sirera. El 53,1% diu conèixer-lo enfront del 44,7 que diu que no el coneix. Dolors Nadal no surt al Polònia, per tant no la coneixen el 62,9% de la gent. El 34,6% diu que sí, tot i que tinc els meus dubtes que no el confonguessin amb l’altre Nadal… Sorprèn que el 7% digui que no coneix Artur Mas. A Carod-Rovira no el coneix només el 3,9% de la gent i es converteix així en el polític més conegut de l’estudi. Paradoxalment, a Joan Ridao, considerat per molts un dels “papes” de l’Estatut, només el coneix el 48,5% de la gent.

En l’estudi també es parla sobre la procedència de l’enquestat, sobre la procedència dels pares (gairebé la meitat de la població diu que el seu pare i/o la seva mare van néixer a Espanya), sobre la religiositat, la situació laboral (el 42,1% diu que no treballa actualment), la llengua d’ús habitual a casa (Català 45,6%, Castellà 38,3%, Ambdues 13,6%, Altres 2%), a la feina, amb els amics, la classe social a la qual pertany, salaris, etc. A més, l’estudi fa una relació de les respostes amb l’edat, el sexe i més coses. Realment és molt interessant, el podeu consultar en aquest enllaç. Bona lectura!

Salut!

Aquests dies, les televisions espanyoles fan festa grossa arran de la sentència del Sumari 18/98 de l’Audiencia Nacional, que envia a la presó 46 persones acusades de “pertànyer a l’entorn d’ETA”. Al mateix temps, el Col·legi d’Advocats de Barcelona ens fa una advertència. Aquí sota hi teniu la notícia de VilaWeb. (aprofito per adjuntar una foto d’arxiu, curiosa)

VilaWeb> El Col·legi d’Advocats de Barcelona creu que la sentència del sumari 18/98 degrada l’estat de dret. Alerta que tothom qui treballi per la sobirania del País Basc pot ser considerat col·laborador d’ETA.

El Col·legi d’Advocats de Barcelona i l’Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans considera que la sentència de l’Audiència Nacional que ha condemnat a presó quaranta-sis processats pel sumari 18/98 posa en perill l’estat de dret. Les entitats diuen que s’ha fet un salt molt gran, i que ara per ser membre d’ETA no cal tenir relacions directes amb l’organització, sinó que n’hi ha prou a ajudar als seus fins, és a dir, la sobirania del País Basc.

Des d’aquest punt de vista jurídic, segons el Col·legi d’Advocats, ETA ja no és una organització armada, sinó que també és el conjunt de les organitzacions nacionalistes. L’entitat troba aquesta interpretació molt perillosa perquè, quan es penalitzen els objectius i no els mitjans, es persegueixen les ideologies.

Manca de divisió de poders

A més a més, el Col·legi d’Advocats creu que la sentència posa en relleu la manca de divisió de poders, perquè l’acció judicial utilitza més conceptes polítics que no pas jurisdiccionals. ‘A l’estat espanyol mai abans com ara la vida política havia quedat tan plenament supeditada a l’àmbit judicial, en un context en què l’Audiència Nacional, un tribunal excepcional (…), o el Tribunal Constitucional es transmuten en actors polítics més decisius que els propis parlaments’, rebla el Col·legi de Barcelona.

• VilaWeb: Enllaç a la notícia anterior
• Diari DEIA: Informació sobre el cas (en castellà)
• Sentència del Sumari 18/98 (en castellà)

——————————-
Salut!

Com que a tot arreu fan el mateix, suposo que el previsible seria que fes un escrit sobre la manifestació de l’1 de desembre, parlant de la quantitat de gent que hi va anar, analitzant el suport d’alguns partits, l’ambient clarament independentista, etc. Però l’escrit no va d’això.

De fet, pensava que tothom en parlaria, i que degut a la gran quantitat d’informació que ja hauríeu absorbit sobre la manifestació potser trobaríeu carregós una altra crònica, unes altres fotos, uns altres comentaris… O sigui, el de sempre.

Però no. El que he descobert avui navegant per la xarxa és que no hi ha cap resum que valgui realment la pena. Ni dels mitjans, ni dels blocs, ni dels fòrums… Estic plantejant-me de fer jo mateix les fotos, la crònica i els comentaris, la propera manifestació. Perquè caram, mira que hi ha cròniques i cròniques, però avui n’he llegit cada una que fa mitja llàstima del poc rigor que té. I de fotos… En fi, n’he trobat un parell, de bones; la resta… I dels comentaris ni en parlem. Els que éreu a la manifestació segur que m’enteneu…

La pregunta que em ve al cap després de la caminada en massa d’ahir és si aquesta mena d’evolució que està experimentant molta gent es mantindrà d’ara endavant o serà només una rabieta pel tema de les rodalies. Perquè ahir se’n van sentir molts, de crits; i gairebé tots per la independència. Però realment la gent es va tornant independentista?

Voldria pensar que sí, perquè mira que carda anys, que estem ocupats! Però suposo que el meu caràcter de català resignat que en el fons tots tenim en certa mesura, de català pessimista, de català derrotat, no em permet creure que tenim la independència ben a prop si juguem bé les nostres cartes.

Per començar, tenim el marc jurídic i legal que, sense que hàgim de fer cap mena d’esforç, ens anuncia per escrit que estem militarment ocupats i que no tenim drets ni reconeixement nacionals (l’aparell militar és el garant de la unitat d’Espanya, la Constitució Espanyola ens prohibeix autodeterminar-nos, la única nació reconeguda és la castellana sota el nom uniformitzador d’”espanyola”, etc.).

El mateix marc jurídicolegal ens limita la llibertat d’expressió (que ja em direu quina llibertat d’expressió és la que està limitada). No pots criticar la monarquia, poden tancar publicacions -diaris, revistes…- mitjançant lleis dubtosament pròpies d’un estat democràtic. És el mateix marc que impedeix votar uns partits per no condemnar la violència independentista basca mentre permet votar partits que promouen el feixisme, el racisme, el masclisme, la homofòbia, etc.

De fet, fent la llista m’adono que tan sols amb el marc jurídicolegal en tindríem prou per catalogar l’Estat Espanyol de profundament antidemocràtic. Però n’hi ha més, perquè els dos partits que alternen el poder de l’estat de manera perpètua blinden aquest marc antidemocràtic, de tal manera que ni deroguen les lleis repressores, ni retoquen la Constitució Espanyola (mare de totes elles), ni fan res per reconèixer uns mínims drets nacionals i polítics pels catalans i les catalanes que volem decidir el nostre propi futur. Segons les lleis actuals, de fet, encara que el 100% dels diputats al Parlament de Catalunya votessin a favor de la independència, no la podríem tenir. Està prohibit. Quina democràcia!

Les lleis i els dos partits (gairebé únics) de l’estat componen una coalició perfecta que, quan comencen a anar mal dades, com ara amb les infraestructures, fan que tothom s’adoni mica en mica de les grans contradiccions en què està immers. No només això, sinó que aquestes mateixes persones, evidentment, s’adonen que Espanya no vol canviar (només ens cal escoltar la ministra o veure quin partit guanya les properes eleccions generals -és a dir, un d’aquells dos!-)

I quan s’aconsegueix que la gent s’adoni de tot això, s’adona al mateix temps que el més sensat -i al mateix temps just- és decidir per nosaltres mateixos. Autodeterminar-nos; que significa fer un referèndum democràtic per saber si volem quedar-nos amb Espanya o si preferim tenir un estat propi. I, de fet, després de veure el marc legal on ens trobem i que els partits espanyols el defensen, és de ben segur que el dia del referèndum la majoria de catalans votarem per la independència. O és que algun demòcrata prefereix un estat com aquest?

Salut!

Aquest era el títol que havia pensat fa temps per a fer un article sobre les eleccions al Congrés de Diputats espanyol. Dic “era” perquè el títol ja no és aquest. Bé, ho segueix sent, és obvi, però la meva opinió ja no és la mateixa. I us explicaré per què; la culpa la té un sopar de castellers…

De fet no va ser el sopar en sí, sinó el debat que va sorgir entre la gent del sopar el que m’ha fet canviar d’opinió. L’argument que tenia jo per demanar el vot del PP era força simple i amb una part d’egoisme: Espanya no ens estima, i com més aviat ens n’adonem més aviat marxarem. Un cop hàgim marxat, podrem donar exemple a tothom i fer que Espanya pugui canviar, perquè des de dins s’ha demostrat que no es pot.

Dintre de tot, segueix tenint lògica el que deia jo. Després de defensar el que he dit al paràgraf anterior, un dels companys em va dir aquesta frase: “Si votes al PP, fas el PSOE bo”. Pam! I és que és definitiu.

Hi ha un munt d’exemples que donen suport a aquesta afirmació, amb l’11M es va demostrar i amb tantes altres coses també. Quan els coses van mal dades amb el PP, el PSOE és qui ens ha de salvar de tot. “Els federalistes ho faran millor que aquests centralistes!” dèiem innocents alguns. Però res!

Portem anys amb el govern del PSOE i l’únic que hem pogut comprovar és que ni amb la pressió (xantatge?) de CiU, ERC i ICV-EUiA al Congrés espanyol i a la Generalitat principatina s’ha aconseguit un canvi cap al federalisme. Quin millor moment que ara hi havia? I no s’ha aconseguit res…

Ni PP ni PSOE volen una altra concepció d’Espanya que la que patim ara. Si votant al PP fem bons al PSOE, millor que segueixi el PSOE al poder i que siguin ells mateixos els qui caiguin pel seu propi pes. Com passa ara amb la nostra estimadíssima ministra d’infraestructures Magdalena Álvarez… Per exemple!

I tot i així, no penso legitimar al PSOE amb un vot llançat a cap urna catalana. És per això que ja dic d’un principi, que no votaré ni PP ni PSOE. Que siguin els espanyols que triïn el seu cabdill, igualment ja sabem que no farà res de bo pels catalans. Si ara tinc algun dilema és si cal votar a algun partit català o si el millor és votar en blanc.

A priori, prefereixo votar en blanc abans de donar el meu vot a cap dels tres partits “alternatius” al PP i al PSOE. ICV-EUiA, s’ha guanyat el meu despreci després d’actuar com a còmplices de l’estat reprimint els moviments socials. CiU, fa temps que em mereix bastant poc respecte (segurament el mateix temps que fa que van pactar amb el PP? potser fa més temps i tot…). I ERC… Ai, ERC! Encara no els entenc. Bé, de fet entenc perfectament el que ja han dit públicament dirigents com ara Joan Ridao. Volen ocupar el lloc del PSC… Doncs perfecte, però el lloc que ocupa el PSC no és el meu.

Així, doncs, si no hi ha res de nou, aquest jove votant anirà a dipositar una papereta buida el dia de les eleccions espanyoles. Ara que hi penso, però, no em quedarà tema per parlar en un altre article pel qual ja tenia el títol premeditat (com aquest). Havia de ser la segona part… L’havia titulat: “I si no, també”.

Salut!

Anem a parlar una mica dels fets ocorreguts durant la passada cimera hispanoamericana. Suposo que després que totes les televisions estrangeres i del país n’hagin parlat no cal que en faci un resum, però em dóna la gana de fer-lo i de pas, per previsible que sigui, donar la meva opinió.

Durant la seva intervenció, José Luís Rodríguez Zapatero -president del govern espanyol- va demanar a Hugo Rafael Chávez, -president del govern veneçolà- respecte pels presidents electes d’Espanya. També pels anteriors. Chávez havia qualificat l’anterior president del govern d’Espanya, José Maria Aznar, de feixista i va acusar a la patronal espanyola d’haver donat suport financer al cop d’estat que l’havia intentat treure del poder l’any 2002. Això ja havia enutjat a Juan Carlos I, el rei d’Espanya, qui el dia anterior ja havia tingut una picabaralla verbal amb Chávez pel mateix motiu.

El que va fer esclatar finalment el meu reietó, però, no va ser el que va dir el dia anterior, sinó el fet que durant la intervenció de Zapatero, Chávez el tallés mentre el primer demanava respecte per tots els representants electes d’Espanya, dient-li que qui havia de tenir respecte era el senyor Aznar, etc. etc.

Evidentment, pel que fa al president de Veneçuela, penso que no són formes de comportar-se, en una cimera. Trobo d’allò més molest que algú t’interrompi quan estàs utilitzant el teu torn de paraula. Però el que va fer el monarca espanyol veient això, en comptes de mirar la presidenta de la cimera i exigir-li un xic d’ordre, va ser en un primer moment incorporar-se a la cadira per assenyalar-lo i dir-li emprenyat alguna cosa per què callés. I després, quan el segon no callava, tornar a incorporar-se, aquest cop cridant “per què no calles?!”.

Quan un home, que fa de cap d’estat en una cimera, és superat per instints tan bàsics com aquest i no és capaç de controlar-se, es posa en dubte el designi diví que va dir que ell seria l’home més indicat en la capa de la terra per a realitzar la tasca vitalícia de cap d’estat espanyol. (I no només això, sinó que al cap d’una estona el monarca va aixecar-se i va abandonar la cimera…)

Ingredients tan suculents com aquest són perfectes per preparar un còctel republicà, sí. Aquest home perd la credibilitat pel seu propi pes. Llàstima que tanta gent encara visqui en l’irracoinalisme permanent d’acceptar la monarquia com a model d’estat. Canviaran mai d’opinió? Vés a saber, potser si al senyor Juan li vénen ganes de cridar gaires més cops…

Per cert, perquè no sigui dit. Un parell de coses: Primera, que José María Aznar és un feixista encara que l’hagin escollit els espanyols. Que et donin el vot la majoria d’habitants d’un estat no et treu automàticament la teva condició ideològica de feixista espanyol.

Segona, que els debats que he vist darrerament a les televisions espanyoles em produeixen una barreja de fàstic i pena. Tallen torns de paraules, criden, fins i tot xiulen i treuen el torn de paraula a qui està manifestant una opinió legítima com una altra com és intentar explicar què és realment el que s’està visquent a Veneçuela. Quina pena de televisions i quina pena de país, el seu.

Salut!

Com tot el sistema públic d’ensenyament català, la Universitat de Girona és víctima de les incoherències de l’entrada al Procés de Bolonya que, entre altres coses, promou l’ensenyament en llengua anglesa com a eina de convergència europea. Dic incoherència, evidentment, perquè se suposa que la llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya és el català.

De fet, hi hauria dues proves de pes que defensen aquesta suposició: 1. La legislació lingüística de la Generalitat de Catalunya referent a l’ensenyament (publicat a Gencat). 2. Els estatuts de la UdG (Pàgina 5, Títol 1, Article 4).

Per què començo amb això? Doncs perquè llegint aquest primer paràgraf tothom podria pensar que al Principat de Catalunya -i en concret a la UdG- les classes es fan en català. I no seria cap tonteria pensar-ho, vistos els documents oficials on hi consta.

Però, ah noi! És mentida. Moltíssims estudiants reben gairebé tota la seva carrera (o tota, directament) en espanyol. O sigui, que es fan les classes en espanyol, els exàmens els tenen en espanyol, les tutories són en espanyol i el material didàctic està en espanyol. A la UdG, al Principat de Catalunya. Però per si no en teníem prou amb això, ara se’ls ha acudit que podem fer les classes en anglès. És a dir, les matemàtiques, la física, etc. qualsevol assignatura: en anglès!

Pensareu “un error”. O bé “deu ser que vénen professors de fora a fer classes puntuals”. Doncs no. No, no, no (ho dic 3 cops, per si de cas). Són professors que viuen aquí, professors que han nascut aquí, els que hauran de fer les classes en anglès. I el més fort: La UdG els donarà beneficis econòmics i privilegis en el recompte de crèdits si fan classes en anglès…

Sí senyor, la UdG està destinant una sèrie de diners a formar els professors de la universitat perquè facin classes la gent de la universitat en una llengua que no és la de la universitat amb el pretext que la llengua d’Europa (és a dir del Pla de Bolonya) és l’anglès. “Hem de fer les classes en anglès a la UdG perquè així hi haurà més mobilitat d’estudiants”, etc. etc. etc. Són els arguments que donen.

La gent ho sap això? La gent està disposada a que li comencin a imposar assignatures en llengua anglesa (tant estudiants com professors)?… I mirant al Govern de Catalunya, com és que la gent que s’anomena independentista i/o nacionalista que està en el govern està donant suport a un procés com el de Bolonya, que pretén uniformitzar -també lingüísticament- l’ensenyament europeu, en comptes de lluitar per un ensenyament plenament en català i -després sí-, impulsar una convergència europea com cal?

No us ho creieu, ja ho sé. Feu una cosa: Pregunteu-li a la rectora de la UdG. Consulteu les actes dels Consells de Govern. Aquí us deixo un enllaç de les mesures que han de promoure que professors d’aquí facin les seves classes en anglès, aprovades l’últim Consell de Govern de la UdG. No és gaire incoherent que els estats europeus -mitjançant Bolonya- ens vulguin absorbir com a poble -sempre ho han intentat-, el que és incoherent és que n’hi hagi alguns que oficialment diguin que protegeixen i protegiran la llengua catalana a l’ensenyament, però que al mateix temps donin diners per promocionar que no sigui així.

I no oblidem que no estem parlant de conèixer llengües. De llengües ja en sabríem si l’ensenyament a primària i a secundària fos com hauria de ser! Del que estem parlant és d’imposar l’anglès com a llengua vehicular en l’ensenyament. Això no és tenir competències lingüístiques, sinó que és perdre la identitat com a poble.

Us ho imagineu a casa vostra? Parleu 1/3 part del temps en català, 1/3 part en espanyol i 1/3 part en anglès de forma habitual, va. Això no pot ser. En un país normal, no pot ser. Potser caldrà, per solucionar tot això, que esdevinguem d’una vegada per totes un país normal.

Salut!