Les entranyes de Sakyr

No m’agrada aquella gent que quan veu un convergent -o qualsevol altra cosa que no sigui una reproducció fidel del seu referencial polític- només és capaç de veure-hi una mala persona, de la qual no se’n pot aprendre absolutament res i raó per la qual pot ser automàticament classificada com a exemple que cal evitar i emular inversament.

Els sectaris, aquesta gent que més que en el país pensen en la seva organització, estan farts de dir que si els convergents fan una cosa, nosaltres hem de fer tot el contrari. La raó que t’etziben és que sinó “t’estàs tornant com ells”. És a dir, una organització revolucionària no pot tenir cap mena de semblança amb aquelles organitzacions que consideri que no ho són.

Em buscaré -una vegada més- una d’aquelles discussions polítiques que a mi m’agraden, amb aquests puristes de la revolució, tot etiquetant a Convergència de revolucionària. Sí, sí: Dic que Convergència és revolucionària. I ho posaré en negreta, per si sou dels que només es llegeixen els meus textos en diagonal: Convergència és revolucionària.

Que per què ho dic?? No heu vist les eines que està utilitzant Convergència en els últims temps? Que si ara un reportatge a l’estil Hollywood carregant-se el tripartit [ConfidencialCAT], que si ara un vídeobloc on Artur Mas explica al votant potencial les meravelles que fa i deixa de fer, que si ara retransmet el 15è congrés del partit en directe per internet, que si t’ofereixen reportatges fets a mida sobre lo guais que són… Això és la revolució i la resta són hòsties!

Tal com diu el nostre estimat DIEC2, una revolució no deixa de ser un “canvi total, radical”. Convergència s’ha dedicat últimament a revolucionar la manera d’explicar al ciutadà com fa la política, i potser els que ens autoanomenem revolucionaris i revolucionàries hauríem de fer un pensament en com difonem la nostra tasca social.

Comparem aquestes dues maneres d’explicar les coses: Aquí teniu un comunicat del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans [clic] i aquí teniu un vídeo d’Artur Mas [clic] explicant qualsevol cosa. Ara dieu-me, què es mirarà més gent? I el més important, què convencerà a més gent? Bé doncs, què és revolucionari i què no ho és? Evidentment, a nivell polític, social o dieu-n’hi com vulgueu, el Sindicat d’Estudiants és bastant més ambiciós que Convergència, per no dir que molt més. Ara bé, un discurs que no arriba a ningú, de què serveix?

Quan parlem de canviar no sé quantes coses, hem de tenir clar que és tan antirevolucionari tenir una mala idea i saber-la transmetre a tothom, com tenir una bona idea i no saber-la transmetre a ningú. Per canviar les coses ens caldran teòrics, escriptors, polítics i xarlatans de tota mena, però també directors de cinema, periodistes, tècnics audiovisuals, webmestres, etc. No tenir alguna de les dues coses és condemnar-nos a que les coses segueixin com estan ara a tot arreu: Així de malament.

Salut! (i revolució, és clar)

Aquests darrers mesos els mitjans de comunicació ens han fet arribat unes imatges esfereïdores sobre la situació al Tibet; els carrers s’han tornat mortals per aquells qui defensen els drets del poble tibetà. Aquest dissabte vindrà a Olot el director de la Casa del Tibet de Barcelona a explicar-nos-ho de primera mà.

Què està passant al Tibet en motiu dels Jocs Olímpics? Quines reivindicacions està intentant reprimir la Xina? Què va passar l’any 1992 a Barcelona? És cert que l’estat espanyol va utilitzar la tortura contra activistes catalans? Quina relació hi ha entre els dos casos?

• L’altra cara de les Olimpíades
  Xerrada a càrrec de Thubten Wangchen i Marcel Dalmau

Thubten Wangchen , director de la Casa del Tibet a Barcelona

Nascut l’any 1954 a Kirong (Tibet) Thubten Wangchen va veure’s obligat a marxar exiliat del seu país a causa de la invasió Xinesa. Als 16 anys va entrar al monestir budista de Namgyal, monestir privat de Dalai Lama a Dharamsala (Índia). Va arribar a Catalunya com a traductor i posteriorment va organitzar conferències, exposicions i seminaris sobre la cultura tibetana. Ja instal·lat a Barcelona va dirigir el Lama Project, un projecte destinat a recopilar les tradicions budistes més antigues per tal d’assegurar-ne la continuïtat. Després d’un intens intercanvi cultural amb occident i sota el consell del mateix Dalai Lama, l’any 1994 Thubten Wangchen va crear la Casa del Tibet de Barcelona. L’any 2000 la Casa del Tibet es va convertir en Fundació amb l’objectiu de potenciar la difusió i defensa de la cultura tibetana, els Drets Humans i la cooperació i solidaritat amb el poble tibetà a l’exili, focalitzat sobretot en programes d’educació i salut.

Marcel Dalmau, artista visual

Nascut a les Planes d’Hostoles, és artista i fotògraf. El 4 de juliol de 1992 Marcel Dalmau va ser detingut a Girona i traslladat a Madrid, on va ser torturat repetidament. Allibetat sense càrrecs, posteriorment va refer la seva vida treballant, exposant a vàries ciutats europees. És l’autor del cartell de les Festes del Tura de l’any 1996. Actualment és membre de l’Associació Memòria contra la Tortura.

Dia: Dissabte, 5 de juliol de 2008
Lloc: Els Catòlics (Olot)
Hora: 17:00 hores

• Més informació:
  www.maulets.org/garrotxa
  

Salut!

Fa una setmana, la premsa feia ressò de la victòria evident del continuisme dintre d’Esquerra Republicana de Catalunya. De les quatre candidatures que es van presentar a president i secretari general del partit, les continuistes amb l’acció de govern que està duent a terme Esquerra van obtenir un 63,9% dels vots.

Abans de començar a renegar, però, sento no haver actualitzat abans aquest últim mes, però estic d’exàmens i treballs i no dono l’abast… De fet encara me’n queden uns quants, però tot i així he decidit agafar-me una estona per tornar a escriure, què coi…

Com deia al principi, el 63,9% dels militants d’Esquerra que van anar a votar tenen molt clar que la feina que està fent Esquerra està d’allò més bé. Tot el que alguns pensaven de les bases d’ERC, que si no els agradava estar amb el PSOE, que si preferien un front nacionalista amb CiU, res de res. La primera conclusió que treiem de les primàries de fa una setmana, és que a les bases d’Esquerra els va molt bé el tripartit.

En canvi, no estic tan segur que els votants d’Esquerra estiguin gaire d’acord amb aquesta línia… Molt em temo que els passarà factura a les properes eleccions autonòmiques. Segur que la disminució de vots no serà tan gran com la de les passades eleccions espanyoles, però es notarà, segur. A part, també queda el dubte de qui encapçalarà les llistes d’Esquerra a les properes eleccions. Serà l’última oportunitat de Carod-Rovira? L’enterraran directament i hi posaran en Puigcercós? No ho tinc gens clar… Però encara que siguin de la mateixa corda, de cara a les eleccions, el candidat hi fa més del que sembla. Ara per ara, Carod-Rovira té més capacitat d’arreplegar vots que Puigcercós.

Si us en recordeu, en un post de fa temps vaig fer dos pronòstics… Un dels dos ja s’ha complert, que era que Joan Puigcercós seria el proper president d’ERC. Ara falta per veure si es complirà també el segon, que era que tindrem tripartit durant quatre anys més després d’aquesta legislatura. Torno a dir que temps al temps, però em preocuparia veure com els independentistes que s’havien engrescat amb Esquerra perden l’esperança per culpa d’una mala estratègia del partit independentista.

Esquerra ha de tenir molt clar que si deixa de ser un referent parlamentari dels independentistes, aquests buscaran un altre partit que els torni a donar esperances. Esperances a nivell nacional -que és de l’únic que he parlat avui- i esperances a nivell social, que ja veurem quines són si els seus líders ens van repetint que l’espai polític al qual aspira Esquerra és el del PSC…

El “canvi tranquil, sense cops de timó i virant de forma suau, tranquil·la i responsable” potser no acabarà de convèncer a tothom. N’hi ha que són gent de partit i que mai deixaran el vaixell, sí. Però n’hi ha d’altres que per aquest camí és molt difícil que ens plantegem mai arribar-hi a entrar. I com que pel que diuen no en puc esperar cap “cop de timó”, i les ponències que s’han aprovat al Congrés Nacional també han estat les continuistes, no sé què espero que canviï dintre d’Esquerra. Potser… Potser no espero que en canviï res.

Salut!

Us ho explico. És tan senzill com això: Francesc Argemí (Franki pels amics) està acusat d’arrencar la bandera espanyola de l’ajuntament de Terrassa l’any 2002. I què passa? Doncs que avui l’han anat a buscar al seu lloc de treball i se l’han endut a la presó Model de Barcelona. Així de fàcil.

No diré gaire res més del que hi ha a la premsa, perquè això em supera…

• 3cat24.cat
  Presó per al jove que va despenjar una bandera
  espanyola del balcó de l’ajuntament

• Avui
  El jove terrassenc condemnat per haver intentat
  arrencar una bandera ingressa a la Model

• VilaWeb
  Un centenar de manifestants reclama la llibertat
  d’en Franki davant de la Model de Barcelona
  
  

Per cert, els que van arrencar i cremar vuit banderes catalanes a Reus en van tenir prou amb ser identificats per la policia, tot i el rebombori mediàtic que hi va haver…

En fi… Sense més comentaris. Si algú encara creu en la justícia espanyola, que m’enviï un correu, si us plau. El vull conèixer.

Salut!

No tinc ganes d’escriure. Potser és la febre. Potser és la ràbia que em provoca recordar el cas de Guillem Agulló, el jove de 18 anys, militant de Maulets, que va morir assassinat per uns neonazis ara fa 15 anys. Els assassins no només estan tots al carrer, sinó que fins i tot n’hi ha que es presenten a les eleccions. Ah, aquests sí que són legals…

Ens poden anar repetint que vivim en un estat democràtic, que tothom pot pensar i dir el que vulgui, però la veritat és que sabem que no és així. Ho vivim dia rere dia. Fa pocs dies s’anunciava que embargarien els sous i els cotxes a alguns dels que van cremar fotos del rei d’Espanya en solidaritat a l’Enric i en Jaume. El seu delicte era haver-se manifestat en contra de la monarquia espanyola cremant-ne un retrat.

L’any passat es van produir centenars d’agressions feixistes al nostre país. Sabeu a quants agressors d’aquests els han embargat el sou o el cotxe? La policia ni tan sols es digna a investigar aquestes agressions! Ni investigar ni perseguir-les, perquè poden dir missa però fa anys que vam descobrir que la policia espanyola tolera -i a vegades promou- la violència contra el nacionalisme català.

Podeu buscar a les hemeroteques dels diaris (els que no censuren aquesta informació, és clar) els següents atacs:

- Incendi de la seu del Bloc de Gandia (04/02/2007).
- Assalt i agressions al casal Jaume I d’Elx (19/02/2007)
- Agressions després del concert del 25 d’Abril (25/04/2007)
- Atac a la seu de Ca Revolta (01/09/2007)
- Agressió a Santiago Rosado, regidor del Bloc de Mislata (27/09/2007)
- Bomba en la seu nacional del Bloc a València (09/10/2007)
- Bomba davant de la seu d’Esquerra Republicana a València (28/11/2007)
- Atac a la Seu d’Intersindical Valenciana (04/12/2007)
- Agressió a una jove de Mislata (06/12/2007)
- Assalt al Casal Jaume I de Sueca pel GAV (17/12/2007)
- Destrossa de Salvem Catarroja (03/01/2008)
- Atac amb bomba de salfumant al casal Jaume I de Catarroja (03/01/2008)
- Incendi de la seu del Bloc de Benicàssim (20/01/2008)
- Agressions a valencianistes a Meliana (21/01/2008)
- Assalt al Centre Social Terra de Benimaclet pel GAV (21/01/2008)
- Atac a Ca Revolta (21/01/2008)
- Atac al casal Jaume I de Monòver (21/01/2008)
- Apunyalament d’un jove a la plaça del Cedre del cap i casal per un grup de neonazis vinculats a la penya Yomus del València C.F. (27/01/2008)
- Nou ultres ataquen un local d’oci de Castelló (08/02/2008)
- A Castelló 4 neonazis graven una esvàstica en la cara d’un jove (09/02/2008)

I un llarg etcètera. Sense comptar les pallisses, amenaces, humiliacions, insults… que reben cada dia milers de catalans i catalanes i que ningú denuncia. Podeu comprovar-ho vosaltres mateixos utilitzant el cercador, però suposo que en el vostre entorn més proper ja s’han donat casos d’aquests, així que què us he d’explicar…

Per acabar, ara sí, us deixo amb un tros del concert que Obrint Pas va fer fa uns anys a València, on la germana de Guillem Agulló llegeix unes paraules d’agraïment pel suport rebut i on Obrint Pas interpreta la cançó que van dedicar-li al jove assassinat: “No tingues por”. La pell de gallina…

Enllaços d’interès:

• Guillem Agulló a la Viquipèdia
• Actes d’homenatge pels 15 anys del seu assassinat
• Web de Maulets (amb el manifest, agenda d’actes, recull de premsa…)
  
• Web d’Antifeixistes.org
• Roda de premsa de Maulets i Xavi Sarrià
• Notícia d’avui mateix a VilaWeb
• Notícia de l’Avanç pels 10 anys

Afegit després (vídeo de VilaWeb):

• Manifestació i declaracions del portaveu de Maulets i el pare d’en Guillem

Salut!

Si al títol hi hagués pogut posar una dona amb cara d’histèrica corrents pel mig d’un carrer i estripant-se les vestidures, també l’hi hagués posat. I és que hi ha crisis a Esquerra!! (imagineu-vos la dona cridant cada cop que llegiu “crisis”). Es veu que de cop i volta, el senyor Joan Puigcercós li vol prendre el lloc al senyor Josep-Lluís Carod-Rovira.

Gran novetat… Fa anys i panys que sabem que el senyor Puigcercós serà l’hereu del senyor Carod-Rovira, no calia cap “crisis” per anunciar-ho. Però a diferència del que volen fer notar els dirigents d’Esquerra, molt em temo que no serà més que això, un successor, un hereu. És a dir, el continuador de la tàctica i l’estratègia de Carod-Rovira (a dalt hi teniu un acudit gràfic d’en Faro, al qual li he canviat radicalment la lletra).

Com han fet saber ells mateixos als mitjans de comunicació aquests dies, entre els dos no hi ha ni una sola diferència ideològica. La diferència, diuen, és personal. I tant que és personal. La tàctica es basa en personalitzar en el senyor Carod-Rovira tota l’emprenyamenta que duu posada la militància d’Esquerra pels pactes amb el PSOE, de tal manera que canviant a aquest de lloc ja ens pensem tots i totes que la tàctica i l’estratègia d’Esquerra també han canviat.

Però res més lluny de la realitat. Tan un com l’altre pensen i actuen de la mateixa forma, i és per això que un es manté al govern (per no desestabilitzar-lo) mentre que l’altre es dedicarà al partit (per què no se’ls en vagi de les mans). El problema real el tenen en els corrents interns que fa temps que remenen la cua a les bases d’ERC: Esquerra Independentista i Reagrupament.cat.

Els d’Esquerra Independentista són la colla del senyor Uriel Bertran i companyia. Gent vinguda de les JERC que s’adonen que el jovent veu amb més atracció les organitzacions de l’esquerra independentista revolucionària (SEPC, Maulets, CUP…) que no pas les de l’esquerra independentista socialdemòcrata (Estudiants en Acció, JERC, ERC…). I amb el títol d’Esquerra Independentista el que volen és apoderar-se del nom amb què popularment es coneix als primers i intentar donar una imatge un xic més “radical” del partit, que actualment ha perdut bona part de la seva coherència i credibilitat, almenys per part de molts dels seus votants.

Els de Reagrupament.cat són la colla del senyor Carretero, que aposten clarament per la unitat dels nacionalistes abans que la unitat de les esquerres. Dit d’una altra manera, prioritzen l’eix nacional a l’eix social. Aquesta, em sembla, és la gran por dels dirigents actuals d’Esquerra. La por que les bases, fartes de PSOE, apostin per donar un cop de timó al partit i anar-se’n a pactar amb CiU, que per ells seria la unitat dels sobiranistes al Parlament (suposo que pensen que pactant amb CiU tindrem la independència…).

Per què fem memòria, recordaré una entrevista que el senyor Cuní li va fer al senyor Joan Ridao al seu programa. En aquesta, feta al principi del nou govern d’Entesa, el segon deia que el projecte es signava a 8 anys vista. És a dir, la legislatura que ve Esquerra tindria pensat tornar a pactar amb el PSC i Iniciativa. Ridao, que en un últim article al seu bloc sembla posicionar-se al costat de Puigcercós, ja sabem de quin pal va, doncs…

Tots sabem que el senyor Carod-Rovira mai pactarà amb CiU, així que per acabar, concloc que l’estratègia d’Esquerra és fer veure que el senyor Puigcercós aniria a negociar un pacte de govern en igualtat de condicions pel PSC o per CiU per recuperar part del vot independentista emprenyat que ha perdut per culpa dels pactes amb el PSOE, però en realitat el que es manté és el que deia Ridao a aquella entrevista: Quatre anys més, com a mínim, de govern amb el PSC i Iniciativa.

Temps al temps…

Salut!

Finalment, Kosovë, sense el permís de Sèrbia, ha constituït la República Democràtica de Kosovë. Buscant fotos per internet, he trobat la del mural pro-americà (a l’esquerra) i la del revolucionari que duu la samarreta del Che. M’he preguntat què deu estar pensant aquest segon… Posant-me a la seva pell, imagino que deu pensar que seguirà lluitant per un altre món, però a partir d’ara des de la força que dóna tenir un estat propi.

«17 de febrer del 2008, Pristina

La capital de Kosova, responent a la crida del poble a construir una societat que honori la dignitat humana i afirmi l’orgull i el propòsit dels seus ciutadans; cridats a enfrontar-nos al dolorós llegat del passat recent amb un esperit de reconciliació i perdó; lliurats a la protecció, la promoció i l’honra de la diversitat del nostre poble; reafirmant el nostre desig d’arribar a la plena integració dins la família democràtica euroatlàntica; recordant que Kosova és un cas especial originat a partir de la desmembració no consensuada de l’antiga Iugoslàvia i que no és precedent per a cap més situació; evocant els anys de conflicte i violència a Kosova, que van sacsejar la consciencia de tot el món civilitzat; agraïts perquè l’any 1999 el món va intervenir, de manera que es va substituir el domini governamental de Belgrad sobre Kosova per una administració provisional de les Nacions Unides; satisfets que Kosova hagi desenvolupat des de llavors institucions multiètniques funcionals i democràtiques que expressen lliurement el desig dels nostres ciutadans; recordant els anys de negociacions, patrocinades internacionalment, entre Belgrad i Pristina sobre la qüestió del nostre futur estatus polític; tristos per no haver-se fet possible cap estatus mútuament acceptable, malgrat la voluntat de compromís dels nostres líders; segurs que les recomanacions de l’enviat especial de l’ONU Martti Ahtisaari proveeixen Kosova d’un marc de comprensió per al seu desenvolupament futur i estan en línia amb els estàndards europeus més elevats de drets humans i de bon govern; determinats a veure el nostre estatus resolt per donar al nostre poble clarícia sobre el seu futur, superar els conflictes del passat i assolir tot el potencial democràtic de la nostra societat; honorant tots els homes i les dones que han fet grans sacrificis per construir un futur millor per a Kosova,

Nosaltres, líders democràticament elegits del nostre poble

1. Declarem en aquest acte que Kosova esdevé estat independent i sobirà. Aquesta declaració reflecteix el desig del nostre poble i està plenament d’acord amb les recomanacions de l’enviat especial de l’ONU Martti Ahtisaari i la seva Proposta íntegra per a un acord d’estatus per a Kosova.

2. Declarem que Kosova esdevé una república democràtica, secular i multiètnica, guiada pels principis de no-discriminació i d’igualtat de tracte legal. Protegirem i promourem els drets de tots els col·lectius de Kosova i crearem les condicions necessàries per assolir la seva participació efectiva en els processos polítics i decisoris.

3. Acceptem íntegrament les obligacions per a Kosova contingudes al Pla Ahtisaari, i donem la benvinguda al programa que el Pla proposa per guiar Kosova els anys que vénen. Incorporarem plenament aquestes obligacions, incloent-hi l’adopció prioritària de la legislació que figura en l’annex XII, particularment la que protegeix i promou els drets de les col·lectivitats i dels seus membres.

4. Adoptarem tan aviat com sigui possible una Constitució que consagri el nostre manament de respectar els drets humans i les llibertats fonamentals de tots els nostres ciutadans, de manera particular els definits per la Convenció europea de drets humans. La Constitució incorporarà tots els principis rellevants del Pla Ahtisaari i s’adoptarà a través d’un procés democràtic i deliberatiu.

5. Agraïm a la comunitat internacional el suport continuat al nostre desenvolupament democràtic a través de la presència internacional establerta a Kosova amb el fonament de la Resolució 1244 del Consell de Seguretat de l’ONU (1999). Celebrem i agraïm la presència civil international per supervisar la nostra assumpció del Pla Ahtisaari, i la missió jurídica enviada per la Unió Europea. També saludem i agraïm l’Organització per al Tractat de l’Atlàntic Nord pel manteniment del seu paper de lideratge de la presència militar internacional a Kosova i per assumir les responsabilitats que li va assignar la Resolució 1244 del Consell de Seguretat de l’ONU (1999) i el Pla Ahtisaari, fins al moment que les institucions de Kosovo siguin capaces d’assumir aquestes responsabilitats. Cooperarem plenament amb aquestes institucions presents per garantir la pau, la prosperitat i l’estabilitat futures de Kosova.

6. Per cultura, geografia i història, creiem que el nostre futur es troba dins la família Europea. Per tant, declarem la nostra intenció de fer les passes necessàries per assolir la plena integració en la Unió Europea tan aviat com sigui factible, i incorporar les reformes requerides per a la integració europea i atlàntica.

7. Expressem la nostra fonda gratitud a les Nacions Unides per la feina que ha fet per ajudar-nos a recuperar-nos i reconstruir les destrosses de la guerra i per bastir institucions democràtiques. Estem compromesos a treballar de manera constructiva amb les Nacions Unides perquè continuï fent la seva feina d’ara endavant.

8. La independència comporta la pertinença responsable a la comunitat internacional. Acceptem plenament aquesta comesa i complirem els principis de la Carta de les Nacions Unides, l’Acta final de Hèlsinki, altres tractats de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa i les obligacions legals internacionals i els principis de compromís internacional que regulen les relacions entre els estats. Kosova tindrà les seves fronteres tal com es disposa a l’annex VIII del Pla Ahtisaari, i respectarà plenament la sobirania i la integritat territorial de tots els seus veïns. Kosova s’abstindrà d’amenaçar o d’usar la força de cap manera que no sigui coherent amb els propòsits de les Nacions Unides.

9. Assumim ara mateix les obligacions internacionals de Kosova, incloent-hi les concloses en nom nostre per la Missió d’Administració Provisional de les Nacions Unides a Kosova (UNMIK) i els tractats i altres obligacions de l’antiga República Socialista Federal de Iugoslàvia amb els quals estem obligats per haver-ne estat part constitutiva, incloent-hi també les Convencions de Viena sobre relacions diplomàtiques i consulars. Cooperarem plenament amb el Tribunal Criminal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia. Tenim la intenció de demanar l’admissió en organitzacions internacionals, en les quals Kosova cercarà de contribuir al projecte international de pau i estabilitat.

10. Kosova declara el seu compromís amb la pau i l’estabilitat dins la nostra regió del sud-est d’Europa. La nostra independència posarà fi al procés de dissolució violenta de Iugoslàvia. Mentre aquest procés sigui dolorós, treballarem incansablement per contribuir a la reconciliació que permetrà al sud-est europeu superar els conflictes del nostre passat i forjar noves enteses de cooperació regional. Per tant, treballarem junts amb els nostres veïns per fer avançar el futur europeu comú.

11. Expressem en particular el nostre desig d’establir bones relacions amb tots els nostres veïns, incloent-hi la República de Sèrbia, amb la qual tenim profunds vincles històrics, comercials i socials que mirarem de desenvolupar més en un futur pròxim. Continuarem esforçant-nos per assolir relacions d’amistat i cooperació amb la República de Sèrbia, mentre promovem la reconciliació dins el nostre poble.

12. Afirmem igualment ara d’una manera clara, explícita i irrevocable que Kosova s’obliga jurídicament a complir les disposicions compreses en aquesta Declaració, incloent-hi especialment les obligacions que hi estableix el Pla Ahtisaari. En tots aquests assumptes, actuarem de manera conseqüent amb els principis del dret internacional i les resolucions del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, incloent-hi la resolució 1244 (1999). Declarem públicament que tots els estats queden emplaçats a tenir en compte aquesta declaració, i fem extensiu a tots ells el nostre suport i la nostra amistat.»

(Signen: el president del Parlament, Jakup Krasniqi, el primer ministre, Hashim Thaci, i el president de la República de Kosova, Fatmir Sejdiu. Parlament de Pristina, 17 de febrer de 2008.)

Traducció d’infoReflex

——————————————————————

Més…

• Mapa dels estats que ja han reconegut la República Democràtica de Kosovë
• Espanya és dels pocs que es nega a reconèixer-lo
  (traducció políticament incorrecta: Espanya té els collons al coll)
• L’ex-president italià exigeix a Espanya que reconegui el dret a l’autodeterminació
• “Spain says won’t recognize Kosovo independence”
  (un article de la premsa internacional com tants altres)
• Declaracions d’Ibarretxe, president del País Basc (en anglès)
• Un brindis a la garrotxina!
  

Salut!

Els que em coneixeu sabeu que rebutjo frontalment la lluita armada com a eina per a assolir cap horitzó polític. A més, en el cas d’Euskal Herria, m’he posicionat sempre en contra d’ETA per les seves tàctiques injustes i insolidàries amb la resta de pobles del món, començant pel català, actuant una i altra vegada violentament en els Països Catalans (alguns cops contra la mateixa població civil).

Encara avui, com no pot ser d’una altra manera, estic en contra d’ETA. Em fastigueja i em sembla que més que un favor, li fa una mala jugada al moviment independentista basc. Ara bé, m’agradaria parlar una estona de la “temptació”, per dir-ho finament, que han de tenir moltes persones en aquell país d’utilitzar la violència, o dit d’una altra manera, de respondre violentament als atacs de l’estat espanyol a cap alternativa democràtica.

Han il·legalitzat els partits polítics que accepten l’ideari de l’esquerra independentista basca -aquesta última vegada, fins i tot un que en els estatuts condemna la violència, la raó en la qual s’empara sempre l’estat de dret-. Han il·legalitzat les organitzacions juvenils de l’esquerra independentista basca, al·legant que estaven al darrere de la kale borroka, han empresonat persones pel fet de pertànyer a aquests partits i organitzacions, encara que no haguessin fet res, simplement participar políticament en aquestes organitzacions (alguns eren regidors i alcaldes electes!).

Aquest estat, que és tan escrupolós que arriba a ser capaç d’il·legalitzar tots els partits polítics de l’esquerra independentista basca, permet que es presentin a les eleccions partits com els següents: Frente Democrático Español, Democracia Nacional, España2000, Partido Nacional Republicano, Identidad Reino de Valencia, Plataforma per Catalunya, Falange Auténtica, Movimiento Social Republicano, La Falange, Falange Española de las J.O.N.S.… I els que segur que em deixo!

Per tal que veieu què defensen aquests partits (que sí que són legals) us els he enllaçat a tots. No us quedeu en els noms, llegiu-vos l’ideari… Analitzeu els comunicats que treuen contínuament. N’hi ha un que es defineix oficialment com a partit nazi! Però amb aquests no hi ha cap problema, pel que sembla, per què es presenti a les eleccions. A Espanya hi pot governar un nazi però no un abertzale…

Tal com he estat contundent amb ETA també ho he de ser amb l’estat espanyol: Espanya reprimeix violentament, amenaça amb un exèrcit, utilitza la tortura en uns determinats supòsits legals… Per tant, és inútil un debat moral entre ETA i Espanya, almenys a nivell de la no-violència, perquè tots utilitzen les mateixes armes amb finalitats polítiques. Uns, amb caputxa i de forma clandestina. Els altres, amb americana i corbata i fent les lleis a la seva mida.

Tant que xerra ell: Si demanéssim a Zapatero que subscrigués sincerament totes les paraules d’aquest vídeo (en castellà) amb la mà al cor, no podria fer-ho perquè sap de sobres que l’estat espanyol se’n salta més d’una, dues, tres i quatre… De forma quotidiana i permanent. Quina mena de sortida deixen a la gent que es vol manifestar pacíficament des de la política o des de la mateixa societat civil?

Mireu, aquí sota us adjunto un enllaç on surten fotos i vídeos de fa pocs dies, a una universitat del País Basc, on els companys del sindicat d’estudiants Ikasle Abertzaleak intentaven protestar de forma pacífica i legítima contra el procés de Bolonya. És un exemple més de la situació política al País Basc. Amb reaccions així en una protesta pacífica, com no volen reaccions violentes per part de la societat basca? Ja em direu quin de vosaltres, després de veure els vídeos, no s’hi hauria tornat…

• Comunicat del SEPC en solidaritat amb Ikasle Abertzaleak
• Fotos i vídeos sobre la repressió a una protesta pacífica a la Universitat del País Basc (en castellà)

Segur que us podeu posar a la pell d’aquesta gent… Anem un pas més enllà, mireu la pel·lícula Bloody Sunday (feu-ho)… Digueu-me, qui és prou valent per dir que mai reaccionaria violentament? No sempre es pot assenyalar amb un dit qui és el terrorista. Potser tots ho som. Potser només ho som quan ens hi empenyen. Qui empeny a qui?

Salut!

Que la majoria de catalans ens sentim discriminats davant l’Estat Espanyol em sembla més que evident. Impostos que se’n van i no tornen mai més, agressions anti-catalanes, caos en les infraestructures ferroviàries, adjudicació de les obres més destructives amb el medi ambient (MAT), discriminació lingüística a tots els nivells, retallada de drets civils…

Al llarg de les últimes dècades el que hem fet els catalans davant de tot això és el que alguns han anomenat “pedagogia” a l’estat… “Pedagogia”, diuen. És a dir, anar a donar volts per les espanyes per intentar convèncer-los que no som pas mala gent, que no tenim ni banyes ni cua, que no parlem en català per fer-los emprenyar sinó perquè és la llengua amb la qual ens comuniquem. Tot això que sembla tan evident, allà no ho tenen tant clar, encara, avui.

I no serà per què no hàgim tingut la oportunitat de parlar amb ells i tractar de convèncer-los, no. Al llarg de tots aquests anys hem enviat a Madrid centenars de polítics catalans per intentar acostar-los la realitat que es viu aquí, però encara n’hi ha molts que ens odien, i la majoria ni ens entenen. Voltant per la Viquipèdia he trobat que almenys 25 catalans han estat alguna vegada ministres del Govern d’Espanya. 25 ministres catalans! I tot i així encara no han aconseguit entendre’ns el més mínim.

Fa dies apareixia a VilaWeb un article que va captar la meva atenció. La BBC, la televisió britànica, engegarà un canal digital en gaèlic, la llengua que parlen prop de 250.000 escocesos. La BBC! És com si aquí la TVE, la televisió espanyola, engegués un canal digital totalment en català. Increïble, oi? Doncs hi ha 11 milions de catalanoparlants, quaranta-quatre vegades més que parlants de gaèlic. Si la BBC ho fa, per què no TVE?

Si ara demanéssim a Espanya que engegués un canal totalment en català, ens dirien que no és viable econòmicament. Bé doncs, la BBC assegura que el seu canal digital en gaèlic serà rendible… Hem dit que hi ha 44 vegades més de catalanoparlants, no? Encara que ho reduíssim a una quarta part dels beneficis possibles, seria deu vegades més rendible el canal de TVE que el de la BBC!

Però desgraciadament, en el millor dels casos, el que faria Espanya és el que ha fet sempre: El cafè per a tothom (o la xocolata del lloro). És a dir, canals per totes les comunitats autònomes. No us penseu que farien un canal pel català, no. És impossible que TVE impulsi un canal que aglutini tots els catalanoparlants de l’estat. Abans, promocionem el secessionisme lingüístic (encara que ens costi el triple). La qüestió és que no sembli que beneficiem els catalans. Per què? Doncs per què no ens estimen gaire, ves per on.

Però anant on volia arribar jo. Per què els britànics s’han plantejat de fer un canal totalment en gaèlic, ara? No han tingut temps abans, no? És clar que sí que n’han tingut, però no ha estat fins fa menys d’un any que no han sortit les darreres enquestes sobre la independència d’Escòcia. Més de la meitat dels escocesos és independentista, així que cal fer-los la pilota. Fem-los un canal de televisió en la seva llengua, diem-los que estar amb nosaltres va bé a l’economia escocesa, etc. etc.

Quan ens respectarà Espanya? Doncs quan la majoria de catalans vulguem la independència. Ja veureu com de cop i volta, llavors, seran tot somriures i beneficis. Inversions, suport a la llengua… Resumint: Un piloteig descarat. De fet, ja han començat aquestes eleccions amb la crescuda d’independentisme per les infraestructures, i la cosa augmentarà mentre seguim avançant.

La resposta dels conservadors, està clar, serà sempre la de “si marxeu us enviem els tancs”, però hem d’estar preparats per un piloteig des de files “progressistes”. Aquest és el que pot fer mal de debò, per fals i per traïdor.

Salut!

Tots els analistes polítics esperaven bavejant el posicionament definitiu de Pasqual Maragall. Vot en blanc, això és el que ha dit. Pasqual Maragall no votarà ni PP, ni PSOE, ni ERC, ni CiU, ni ICV-IU. Res de tot això! Un sobre buit és el que dipositarà l’ex-president de Catalunya el proper 9 de març. I ha demanat que tothom faci el mateix… Bé, i ara què, maragallistes?

Primer de tot cal dir que si un home com aquest va arribar a President de la Generalitat de Catalunya deu ser perquè molta gent pensava com ell, no? Vejam, dins del seu partit, la majoria de gent devia pensar com ell, no? Bé, i si va ser President vol dir que la majoria del Parlament devia pensar com ell, no? Bé, i on collons són tots aquests, ara? Tots asseguts a la poltrona!

Pasqual Maragall va dir fa pocs dies que tenia gent suficient -regidors i alcaldes- per presentar una llista com a Partit Català d’Europa. Aquests regidors i batlles encara estan a la trona? Encara mamen del PSC (o del partit que sigui que siguin)? Què faran a les eleccions estatals espanyoles aquest proper mes de març? Votaran el seu partit o votaran com Pasqual Maragall?

Per sorpresa del que escriu, cada dia són més les persones amb notorietat política en aquest país que aposten pel vot en blanc. Pasqual Maragall (ex-president de la Generalitat de Catalunya i històric del PSC), Heribert Barrera (ex-president del Parlament de Catalunya i històric d’ERC)… Això sí! Hi ha polítics que sempre es mantindran fidels al partit. És el cas de Jordi Pujol (ex-president de la Generalitat de Catalunya, de CiU), que ha parlat de Maragall com d’un “apòstol” que argumenta “falsament” que cal votar en blanc.

Els arguments de Jordi Pujol són que el vot en blanc afavoreix el PP i el PSOE. I bé, què esperen que fem?

a) Si ens abstenim perquè els polítics actuals carden pena, se’ns confon amb aquella part de la població que passa de la política per simple egoisme individualista. No ens podem abstenir, doncs, per disciplina democràtica i per què no es pensin que passem del que fan i desfan.

b) Si votem Convergència, sabem que el nostre vot anirà, al cap i a la fi, cap a un dels dos que tant critica Jordi Pujol a canvi de mig plat de llenties seques. Ens ho han demostrat amb els més de vint-i-cinc anys que portem; l’únic que s’aconsegueix pactant a Madrid és la xocolata del lloro i més desencís polític i nacional.

c) Si votem Esquerra, tres quartes parts del mateix. Els dirigents d’ERC han manifestat una i altra vegada que volen ocupar l’espai polític del PSC. És a dir, l’únic que aconseguim votant-los és tenir un partit independentista, d’un esquerranisme més que light, pactant amb el PSOE a Madrid. Aquest cop és la xocolata del lloro amb l’agravant de creure’ns que demà passat tindrem la independència.

d) Si votem ICV-IU, és com llançar a l’urna un paper que digui “voto per un PSOE més d’esquerres”. Ni ho aconseguiran (desgraciadament, perquè la gent d’Espanya no ho vol així) ni en tindríem prou amb això per estar satisfets, perquè ens seguirien tractant com sempre ho han fet a nivell nacional. Jo ja els vaig votar un cop -a les municipals- i creieu-me que em costarà molt tornar-ho a fer…

e) Si votem Ciudadanos… És broma, és broma.

f) Si votem un partit xorra (com el del Cannabis o el de l’Elvis Presley) la gent es pensarà que hem anat a votar de la mateixa manera que podríem haver anat a fer una cervesa al bar del costat. És a dir, que ens prenem la política en broma. I no és així.

g) Si votem nul, podem ser un toc d’atenció als polítics. Desgraciadament, però, si no hi ha una bona coordinació a gran escala per fer una campanya pel vot nul, aquest passarà desapercebut i no servirà de res.

Així que dites totes aquestes coses, la meva conclusió és evident. Cal anar a votar en blanc perquè és el que més mal els fa a tots els polítics que es presenten, que veuen com has preferit anar a votar en blanc abans que votar al polític que menys ràbia et fa. És a dir, no acceptes ni el mal menor! Prefereixes dir-los a tots que no te n’agrada cap, que facin un replantejament de les seves polítiques, que ja n’estàs fart.

Ara caldrà veure si la gent realment n’està farta i si al final no s’imposa el conformisme habitual de la persona que acaba dient “va, anem a votar el PSOE que és millor això que no guanyi el PP”. Desgraciadament, s’ha demostrat que tots acaben fent el mateix… I si no els toquem el crostó sempre ho faran igual de malament.

Salut!