Les entranyes de Sakyr

No m’agrada aquella gent que quan veu un convergent -o qualsevol altra cosa que no sigui una reproducció fidel del seu referencial polític- només és capaç de veure-hi una mala persona, de la qual no se’n pot aprendre absolutament res i raó per la qual pot ser automàticament classificada com a exemple que cal evitar i emular inversament.

Els sectaris, aquesta gent que més que en el país pensen en la seva organització, estan farts de dir que si els convergents fan una cosa, nosaltres hem de fer tot el contrari. La raó que t’etziben és que sinó “t’estàs tornant com ells”. És a dir, una organització revolucionària no pot tenir cap mena de semblança amb aquelles organitzacions que consideri que no ho són.

Em buscaré -una vegada més- una d’aquelles discussions polítiques que a mi m’agraden, amb aquests puristes de la revolució, tot etiquetant a Convergència de revolucionària. Sí, sí: Dic que Convergència és revolucionària. I ho posaré en negreta, per si sou dels que només es llegeixen els meus textos en diagonal: Convergència és revolucionària.

Que per què ho dic?? No heu vist les eines que està utilitzant Convergència en els últims temps? Que si ara un reportatge a l’estil Hollywood carregant-se el tripartit [ConfidencialCAT], que si ara un vídeobloc on Artur Mas explica al votant potencial les meravelles que fa i deixa de fer, que si ara retransmet el 15è congrés del partit en directe per internet, que si t’ofereixen reportatges fets a mida sobre lo guais que són… Això és la revolució i la resta són hòsties!

Tal com diu el nostre estimat DIEC2, una revolució no deixa de ser un “canvi total, radical”. Convergència s’ha dedicat últimament a revolucionar la manera d’explicar al ciutadà com fa la política, i potser els que ens autoanomenem revolucionaris i revolucionàries hauríem de fer un pensament en com difonem la nostra tasca social.

Comparem aquestes dues maneres d’explicar les coses: Aquí teniu un comunicat del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans [clic] i aquí teniu un vídeo d’Artur Mas [clic] explicant qualsevol cosa. Ara dieu-me, què es mirarà més gent? I el més important, què convencerà a més gent? Bé doncs, què és revolucionari i què no ho és? Evidentment, a nivell polític, social o dieu-n’hi com vulgueu, el Sindicat d’Estudiants és bastant més ambiciós que Convergència, per no dir que molt més. Ara bé, un discurs que no arriba a ningú, de què serveix?

Quan parlem de canviar no sé quantes coses, hem de tenir clar que és tan antirevolucionari tenir una mala idea i saber-la transmetre a tothom, com tenir una bona idea i no saber-la transmetre a ningú. Per canviar les coses ens caldran teòrics, escriptors, polítics i xarlatans de tota mena, però també directors de cinema, periodistes, tècnics audiovisuals, webmestres, etc. No tenir alguna de les dues coses és condemnar-nos a que les coses segueixin com estan ara a tot arreu: Així de malament.

Salut! (i revolució, és clar)

Aquests darrers mesos els mitjans de comunicació ens han fet arribat unes imatges esfereïdores sobre la situació al Tibet; els carrers s’han tornat mortals per aquells qui defensen els drets del poble tibetà. Aquest dissabte vindrà a Olot el director de la Casa del Tibet de Barcelona a explicar-nos-ho de primera mà.

Què està passant al Tibet en motiu dels Jocs Olímpics? Quines reivindicacions està intentant reprimir la Xina? Què va passar l’any 1992 a Barcelona? És cert que l’estat espanyol va utilitzar la tortura contra activistes catalans? Quina relació hi ha entre els dos casos?

• L’altra cara de les Olimpíades
  Xerrada a càrrec de Thubten Wangchen i Marcel Dalmau

Thubten Wangchen , director de la Casa del Tibet a Barcelona

Nascut l’any 1954 a Kirong (Tibet) Thubten Wangchen va veure’s obligat a marxar exiliat del seu país a causa de la invasió Xinesa. Als 16 anys va entrar al monestir budista de Namgyal, monestir privat de Dalai Lama a Dharamsala (Índia). Va arribar a Catalunya com a traductor i posteriorment va organitzar conferències, exposicions i seminaris sobre la cultura tibetana. Ja instal·lat a Barcelona va dirigir el Lama Project, un projecte destinat a recopilar les tradicions budistes més antigues per tal d’assegurar-ne la continuïtat. Després d’un intens intercanvi cultural amb occident i sota el consell del mateix Dalai Lama, l’any 1994 Thubten Wangchen va crear la Casa del Tibet de Barcelona. L’any 2000 la Casa del Tibet es va convertir en Fundació amb l’objectiu de potenciar la difusió i defensa de la cultura tibetana, els Drets Humans i la cooperació i solidaritat amb el poble tibetà a l’exili, focalitzat sobretot en programes d’educació i salut.

Marcel Dalmau, artista visual

Nascut a les Planes d’Hostoles, és artista i fotògraf. El 4 de juliol de 1992 Marcel Dalmau va ser detingut a Girona i traslladat a Madrid, on va ser torturat repetidament. Allibetat sense càrrecs, posteriorment va refer la seva vida treballant, exposant a vàries ciutats europees. És l’autor del cartell de les Festes del Tura de l’any 1996. Actualment és membre de l’Associació Memòria contra la Tortura.

Dia: Dissabte, 5 de juliol de 2008
Lloc: Els Catòlics (Olot)
Hora: 17:00 hores

• Més informació:
  www.maulets.org/garrotxa
  

Salut!

Si al títol hi hagués pogut posar una dona amb cara d’histèrica corrents pel mig d’un carrer i estripant-se les vestidures, també l’hi hagués posat. I és que hi ha crisis a Esquerra!! (imagineu-vos la dona cridant cada cop que llegiu “crisis”). Es veu que de cop i volta, el senyor Joan Puigcercós li vol prendre el lloc al senyor Josep-Lluís Carod-Rovira.

Gran novetat… Fa anys i panys que sabem que el senyor Puigcercós serà l’hereu del senyor Carod-Rovira, no calia cap “crisis” per anunciar-ho. Però a diferència del que volen fer notar els dirigents d’Esquerra, molt em temo que no serà més que això, un successor, un hereu. És a dir, el continuador de la tàctica i l’estratègia de Carod-Rovira (a dalt hi teniu un acudit gràfic d’en Faro, al qual li he canviat radicalment la lletra).

Com han fet saber ells mateixos als mitjans de comunicació aquests dies, entre els dos no hi ha ni una sola diferència ideològica. La diferència, diuen, és personal. I tant que és personal. La tàctica es basa en personalitzar en el senyor Carod-Rovira tota l’emprenyamenta que duu posada la militància d’Esquerra pels pactes amb el PSOE, de tal manera que canviant a aquest de lloc ja ens pensem tots i totes que la tàctica i l’estratègia d’Esquerra també han canviat.

Però res més lluny de la realitat. Tan un com l’altre pensen i actuen de la mateixa forma, i és per això que un es manté al govern (per no desestabilitzar-lo) mentre que l’altre es dedicarà al partit (per què no se’ls en vagi de les mans). El problema real el tenen en els corrents interns que fa temps que remenen la cua a les bases d’ERC: Esquerra Independentista i Reagrupament.cat.

Els d’Esquerra Independentista són la colla del senyor Uriel Bertran i companyia. Gent vinguda de les JERC que s’adonen que el jovent veu amb més atracció les organitzacions de l’esquerra independentista revolucionària (SEPC, Maulets, CUP…) que no pas les de l’esquerra independentista socialdemòcrata (Estudiants en Acció, JERC, ERC…). I amb el títol d’Esquerra Independentista el que volen és apoderar-se del nom amb què popularment es coneix als primers i intentar donar una imatge un xic més “radical” del partit, que actualment ha perdut bona part de la seva coherència i credibilitat, almenys per part de molts dels seus votants.

Els de Reagrupament.cat són la colla del senyor Carretero, que aposten clarament per la unitat dels nacionalistes abans que la unitat de les esquerres. Dit d’una altra manera, prioritzen l’eix nacional a l’eix social. Aquesta, em sembla, és la gran por dels dirigents actuals d’Esquerra. La por que les bases, fartes de PSOE, apostin per donar un cop de timó al partit i anar-se’n a pactar amb CiU, que per ells seria la unitat dels sobiranistes al Parlament (suposo que pensen que pactant amb CiU tindrem la independència…).

Per què fem memòria, recordaré una entrevista que el senyor Cuní li va fer al senyor Joan Ridao al seu programa. En aquesta, feta al principi del nou govern d’Entesa, el segon deia que el projecte es signava a 8 anys vista. És a dir, la legislatura que ve Esquerra tindria pensat tornar a pactar amb el PSC i Iniciativa. Ridao, que en un últim article al seu bloc sembla posicionar-se al costat de Puigcercós, ja sabem de quin pal va, doncs…

Tots sabem que el senyor Carod-Rovira mai pactarà amb CiU, així que per acabar, concloc que l’estratègia d’Esquerra és fer veure que el senyor Puigcercós aniria a negociar un pacte de govern en igualtat de condicions pel PSC o per CiU per recuperar part del vot independentista emprenyat que ha perdut per culpa dels pactes amb el PSOE, però en realitat el que es manté és el que deia Ridao a aquella entrevista: Quatre anys més, com a mínim, de govern amb el PSC i Iniciativa.

Temps al temps…

Salut!

Que la majoria de catalans ens sentim discriminats davant l’Estat Espanyol em sembla més que evident. Impostos que se’n van i no tornen mai més, agressions anti-catalanes, caos en les infraestructures ferroviàries, adjudicació de les obres més destructives amb el medi ambient (MAT), discriminació lingüística a tots els nivells, retallada de drets civils…

Al llarg de les últimes dècades el que hem fet els catalans davant de tot això és el que alguns han anomenat “pedagogia” a l’estat… “Pedagogia”, diuen. És a dir, anar a donar volts per les espanyes per intentar convèncer-los que no som pas mala gent, que no tenim ni banyes ni cua, que no parlem en català per fer-los emprenyar sinó perquè és la llengua amb la qual ens comuniquem. Tot això que sembla tan evident, allà no ho tenen tant clar, encara, avui.

I no serà per què no hàgim tingut la oportunitat de parlar amb ells i tractar de convèncer-los, no. Al llarg de tots aquests anys hem enviat a Madrid centenars de polítics catalans per intentar acostar-los la realitat que es viu aquí, però encara n’hi ha molts que ens odien, i la majoria ni ens entenen. Voltant per la Viquipèdia he trobat que almenys 25 catalans han estat alguna vegada ministres del Govern d’Espanya. 25 ministres catalans! I tot i així encara no han aconseguit entendre’ns el més mínim.

Fa dies apareixia a VilaWeb un article que va captar la meva atenció. La BBC, la televisió britànica, engegarà un canal digital en gaèlic, la llengua que parlen prop de 250.000 escocesos. La BBC! És com si aquí la TVE, la televisió espanyola, engegués un canal digital totalment en català. Increïble, oi? Doncs hi ha 11 milions de catalanoparlants, quaranta-quatre vegades més que parlants de gaèlic. Si la BBC ho fa, per què no TVE?

Si ara demanéssim a Espanya que engegués un canal totalment en català, ens dirien que no és viable econòmicament. Bé doncs, la BBC assegura que el seu canal digital en gaèlic serà rendible… Hem dit que hi ha 44 vegades més de catalanoparlants, no? Encara que ho reduíssim a una quarta part dels beneficis possibles, seria deu vegades més rendible el canal de TVE que el de la BBC!

Però desgraciadament, en el millor dels casos, el que faria Espanya és el que ha fet sempre: El cafè per a tothom (o la xocolata del lloro). És a dir, canals per totes les comunitats autònomes. No us penseu que farien un canal pel català, no. És impossible que TVE impulsi un canal que aglutini tots els catalanoparlants de l’estat. Abans, promocionem el secessionisme lingüístic (encara que ens costi el triple). La qüestió és que no sembli que beneficiem els catalans. Per què? Doncs per què no ens estimen gaire, ves per on.

Però anant on volia arribar jo. Per què els britànics s’han plantejat de fer un canal totalment en gaèlic, ara? No han tingut temps abans, no? És clar que sí que n’han tingut, però no ha estat fins fa menys d’un any que no han sortit les darreres enquestes sobre la independència d’Escòcia. Més de la meitat dels escocesos és independentista, així que cal fer-los la pilota. Fem-los un canal de televisió en la seva llengua, diem-los que estar amb nosaltres va bé a l’economia escocesa, etc. etc.

Quan ens respectarà Espanya? Doncs quan la majoria de catalans vulguem la independència. Ja veureu com de cop i volta, llavors, seran tot somriures i beneficis. Inversions, suport a la llengua… Resumint: Un piloteig descarat. De fet, ja han començat aquestes eleccions amb la crescuda d’independentisme per les infraestructures, i la cosa augmentarà mentre seguim avançant.

La resposta dels conservadors, està clar, serà sempre la de “si marxeu us enviem els tancs”, però hem d’estar preparats per un piloteig des de files “progressistes”. Aquest és el que pot fer mal de debò, per fals i per traïdor.

Salut!

Aquests dies han estat intensos en gairebé tots els sentits. A la universitat, època d’entregar els darrers treballs i de fer els exàmens semestrals. A casa, època de recordar què és estar més temps amb la família. Al carrer, època de fer memòria perquè la gent no oblidi. I a la televisió, època de campanya electoral amb els conseqüents moviments dels lobbies de torn.

Abans d’entrar al tema, deixeu-me explicar-vos una experiència personal que em va fer molta gràcia en el seu moment. Resulta que estava fregant plats mentre pensava en les dissolucions de l’examen de naturals i al mateix temps anava cantant en veu alta una cançó d’Skalariak. Total, que de cop em vaig sentir dient “…cuando el vodka despertó en una disolución.”. Al final del text podeu escoltar què diu realment la cançó. Potser és una d’aquelles coses que només fan gràcia a un mateix, però bé… Jo em vaig passar una estona rient sol.

Va, anant per feina. Suposo que amb el títol ja m’he delatat prou com per què em pugui estalviar preliminars, però tot i així en faré algun… Per començar, com no pot ser d’una altra manera, reconèixer el dret de qualsevol persona a pensar com vulgui i a tenir les creences que vulgui. Per mi, cap d’aquestes no té validesa si no es pot raonar científicament, però cadascú sabrà què vol creure’s i què no.

Com deia, és època de campanya electoral i els lobbies fan força a favor dels seus candidats. Els catòlics, com qualsevol altre lobbie o grup amb capacitat d’influència política i social, aposten pels seus; els candidats catòlics que són els que promulguen els seus postulats. En conseqüència, l’església i les associacions que l’envolten aposten per CiU o pel PP. Molt bé, no és una novetat.

Parlem de la família. Ja sé que mitjançant “la família” i la resta d’eufemismes per encobrir la intolerància feia temps que sortien per la televisió, però l’altre dia vaig fer un bot en sentir el lema de la manifestació de torn. “A favor de la família tradicional”. Com dirien alguns: Déu n’hi do!!

Han banalitzat tant el concepte de família tradicional que potser no recorden que la família tradicional la coneixem de sobres i no la volem. És precisament aquella on només podia existir l’amor entre un home i una dona, aquella on l’home era el cap de família i pobre de qui gosés desobeir-lo, aquella on la violència s’utilitzava tot sovint per a impartir disciplina, aquella on la dona s’encarregava de les tasques de la casa i l’home s’ho mirava, aquella on la dona només servia per a parir i criar nens i un llarg etcètera. Com se’ls hi ha de dir perquè ho entenguin?

Estem farts d’aquesta família tradicional que ens han imposat i que la societat occidental ha estat condemnada a patir durant segles gràcies -sobretot- a una església conservadora i masclista (entre tants altres qualificatius). Anant d’aquest pal, com volen que no hi hagi més casaments “pel civil” que per l’església? Qui hi vol entrar a una església així? Es pensen que ens empassarem que són els interlocutors del tot poderós?

Pot haver-hi algú que estigui d’acord amb una família així? Si no és que ets un home sense escrúpols, jo crec que no. Temps al temps i ja ho veurem, però el que està clar és que per més que ho intentin no podran lluitar contra l’amor de dues persones que s’estimen, ni contra les ànsies de llibertat i igualtat de la dona, ni contra totes les consciències que dia rere dia es desvetllen.

Salut!

Quants cops ho heu sentit? Segurament un grapat de vegades. Bé… I quants cops us ho heu cregut? Probablement tots. Per què hauríem de pensar que no és així? Tenim moltes televisions, molts diaris… És molt difícil avui en dia que tots estiguin tan contaminats com per amagar segons quin tema… No?

La veritat és que aquests dies he estat a punt de declarar un alto al bloc… Però gràcies al nostre estimat diari VilaWeb he agafat forces per escriure de nou. Avui és per parlar de la llibertat d’expressió. O, per emprar un terme més comú a Espanya, avui parlarem de censura. Censura ideològica (això ja ho sabem), però també informativa. Espero que després que veiéssiu els vídeos de l’altre dia hagi començat a canviar la imatge que pugueu tenir de l’estat que ens protegeix.

Aquest és el cas d’Egunkaria. Qui sàpiga què és Egunkaria ja pot deixar de llegir, perquè no us convenceré de res; vosaltres ja sabeu de què va això. Els que no, seguiu llegint si voleu. Egunkaria era un diari del País Basc. Un diari escrit totalment en euskera i potser per això molest per a segons qui, que evidentment no devia entendre euskera.

Però, perquè parlem en passat? Que no venia prou exemplars i va haver de tancar, el diari? No pas… Un bon dia una brigada policial va entrar a l’edifici on s’editava i va donar l’ordre d’aturar la impressió. Van detenir a un grapat de persones que hi treballaven -entre ells el director, que posteriorment va denunciar que havia sofert tortures, igual que 4 detinguts més- i amb això el diari es va tancar per sempre. No era l’any 1905, no us penseu… Era l’any 2003!

Segur que molts ja ho vau sentir en el seu moment. Segur que a molts us sona el nom. Però segur que molts encara dieu que a Espanya “Home.. sí que hi ha llibertat d’expressió…” oi? Potser si refresquem la memòria durant una estona canviem d’opinió. Us deixo amb un parell d’enllaços que us explicaran molt millor el cas del que ho faria jo. Després de llegir-vos-ho, busqueu més informació si voleu, i quan acabeu us torneu a preguntar: “A Espanya hi ha llibertat d’expressió”?

• Especial de VilaWeb, durant aquelles dates
• Article de l’ex-director del diari Egunkaria, explicant el cas (en castellà)
  
• Diari fundat després del tancament d’Egunkaria: Berria (en èuscar)
  
• Reportatge d’Euskal Telebista (en èuscar)
• Última notícia sobre el cas (d’avui mateix, a VilaWeb)

Per a més informació utilitzeu el cercador… I no el 3cat24…

Salut!

Així de simple i de terrible. La tortura és un dels invents més macabres de l’ésser humà, una eina per a infligir un dolor a algú per a aconseguir un fi determinat. Abans era per revelar la posició de l’enemic. Ara, per reconèixer delictes que segurament no has comès, però que necessiten un cap de turc. D’això vull parlar avui. I no me n’aniré gaire lluny, no cal…

Segur que si us dic que a dia d’avui a l’Estat Espanyol encara s’hi tortura, no us ho creureu. Sol passar. Encara es torna més increïble si us dic que les tortures les organitza, legitima i amaga el mateix Estat Espanyol. Doncs bé, pels que no us ho creieu, ¿sabíeu que l’any 2007 tan sols a la ciutat de Barcelona hi va haver 122 denúncies per tortures? Gent que denuncia haver estat torturada! I no ho hem vist a la televisió fins que no s’ha publicat un vídeo d’una romanesa a la comissaria de les Corts… De la resta, ningú en sap res. Però el més greu és que no ha passat ni un any de les imatges de la pobra dona, que ja ningú en parla! Ningú parla de la llei antiterrorista, ni dels excessos i la impunitat policial.

Avui us deixo tres vídeos diferents, no escriuré massa. A part, us emplaço a que feu la vostra pròpia recerca, als webs de les organitzacions humanitàries i de prevenció de la tortura, per què us adoneu de la quantitat de denúncies i casos que ens amaguen les forces d’ordre de l’estat. La quantitat de fets que acaben sent “la teva paraula contra la meva”. I la quantitat de fets que es demostren, però no s’investiguen (recordeu el cas de l’any 1992, un dels més polèmics, durant les Olimpíades).

Vídeo 1: Una entrevista sobre les tortures al Secretari d’Estat de Seguretat espanyol.

Vídeo 2: Testimoni d’una de les detingudes en el macroprocés 18/98 durant el judici.

Salut!

Sé que molts espereu un altre tipus d’entrada per a començar l’any, però per un moment prefereixo trencar la falsedat de les festes nadalenques i parlar d’un tema que -encara que sigui Nadal- existeix i tortura cada dia de l’any milers de catalanes i catalans. Se’n pot dir anorèxia, bulímia, “règim”… De mil maneres. Però sovint són la mateixa cosa: Una tortura molt lucrativa.

Sé que la imatge de dalt no deixa indiferent. Com podeu imaginar no és cap campanya de l’empresa de productes làctics, sinó una manipulació gràfica que he fet per mirar de sacsejar alguna consciència. N’estic fart de veure anuncis de la Danone que s’emeten sense cap mena de filtre ni mesura. De veure publicitat que fomenta tòpics i cànons de bellesa. D’observar com es cuiden prou de censurar certes coses i d’altres deixar-les impunement mentre provoquen infelicitat i patiment arreu on s’emeten.

L’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB) diu al seu web: «Hi ha una important pressió de la societat que indueix els joves a estar prims i esvelts. Són molts els factors que hi influeixen: mitjans de comunicació, moda, pressió de les indústries dedicades a la fabricació de productes light, associació d’estar en forma a estar prim… Els mitjans de comunicació, especialment la televisió, venen la idea que estar prim va associat a felicitat, èxit laboral, èxit en les relacions socials, bellesa, joventut i una millor qualitat de vida.»

Suposo que no us ve de nou, però també suposo que -igual que jo- us deveu preguntar per què coi encara no hi ha un control estricte sobre els continguts televisius, quan està més que comprovat que aquests són determinants en molts problemes d’alimentació que pateix la nostra societat (principalment noies joves)… Com és que no s’hi fa res?

Com sempre, la resposta la tenim al davant dels nassos. Mireu els anuncis de televisió durant una estona. Bé, quantes noies amb un pes que podríem considerar “normal” surten? Si un anunci a la televisió costa un ull de la cara i part de l’altre i hi ha tantes empreses que poden fer cinquanta mil anuncis d’aquests, podem deduir que són empreses que mouen una quantitat impressionant de diners, no?

I bé, en un estat on manen més les empreses que els governs (se’n diu estat capitalista o neoliberal), qui penseu que controla aquestes empreses? Uns governants que per ser incapaços de canviar mentalitats han de fer lleis que obliguen a haver-hi paritat a les llistes electorals? Els mateixos governants que estan més preocupats que no surti un anunci de les seleccions catalanes que no un que promociona iogurts desnatats amb dones esquelètiques, operacions estètiques que donen la felicitat, etc. etc. etc.?

I l’escola, què hi diu? Què pot fer l’escola davant d’una societat que passa més hores a la televisió que no al centre educatiu? I no parlem de les hores amb els pares, que encara ploraríem… Quines lliçons ha de donar una escola que manté desigualtats per raons de gènere en tots els seus àmbits? Mireu quants directors i directores hi ha, quants mestres homes i quantes mestres dones hi ha, què fa jugar el mestre d’educació fícica als nens i què a les nenes, quants nois fan el batxillerat social i quantes noies fan el tecnològic…

Què cal fer per què la gent reaccioni? És necessari penjar imatges com la de dalt? Cal escriure parrafades com aquesta? Cal boicotejar les empreses que utilitzen aquest tipus de publicitat? De ben segur que cadascú de nosaltres pot influir en el seu entorn i canviar alguna mentalitat i, com passa sempre, és una cadena; jo t’ho explico a tu, tu a algú altre, aquest a un altre i així anar fent. Potser demà no es notarà el canvi, però d’aquí un any segur que sí.

Us deixo amb uns enllaços: Informació sobre l’anorèxia, informació sobre la bulímia, test d’autoavaluació, programa de prevenció de l’ACAB 2007-2008. Podeu trobar més informació utilitzant el vostre cercador habitual.

I per acabar, una cançó: Iogurts desnatats, de Brams.

Salut!

Aquests dies, les televisions espanyoles fan festa grossa arran de la sentència del Sumari 18/98 de l’Audiencia Nacional, que envia a la presó 46 persones acusades de “pertànyer a l’entorn d’ETA”. Al mateix temps, el Col·legi d’Advocats de Barcelona ens fa una advertència. Aquí sota hi teniu la notícia de VilaWeb. (aprofito per adjuntar una foto d’arxiu, curiosa)

VilaWeb> El Col·legi d’Advocats de Barcelona creu que la sentència del sumari 18/98 degrada l’estat de dret. Alerta que tothom qui treballi per la sobirania del País Basc pot ser considerat col·laborador d’ETA.

El Col·legi d’Advocats de Barcelona i l’Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans considera que la sentència de l’Audiència Nacional que ha condemnat a presó quaranta-sis processats pel sumari 18/98 posa en perill l’estat de dret. Les entitats diuen que s’ha fet un salt molt gran, i que ara per ser membre d’ETA no cal tenir relacions directes amb l’organització, sinó que n’hi ha prou a ajudar als seus fins, és a dir, la sobirania del País Basc.

Des d’aquest punt de vista jurídic, segons el Col·legi d’Advocats, ETA ja no és una organització armada, sinó que també és el conjunt de les organitzacions nacionalistes. L’entitat troba aquesta interpretació molt perillosa perquè, quan es penalitzen els objectius i no els mitjans, es persegueixen les ideologies.

Manca de divisió de poders

A més a més, el Col·legi d’Advocats creu que la sentència posa en relleu la manca de divisió de poders, perquè l’acció judicial utilitza més conceptes polítics que no pas jurisdiccionals. ‘A l’estat espanyol mai abans com ara la vida política havia quedat tan plenament supeditada a l’àmbit judicial, en un context en què l’Audiència Nacional, un tribunal excepcional (…), o el Tribunal Constitucional es transmuten en actors polítics més decisius que els propis parlaments’, rebla el Col·legi de Barcelona.

• VilaWeb: Enllaç a la notícia anterior
• Diari DEIA: Informació sobre el cas (en castellà)
• Sentència del Sumari 18/98 (en castellà)

——————————-
Salut!

Com que a tot arreu fan el mateix, suposo que el previsible seria que fes un escrit sobre la manifestació de l’1 de desembre, parlant de la quantitat de gent que hi va anar, analitzant el suport d’alguns partits, l’ambient clarament independentista, etc. Però l’escrit no va d’això.

De fet, pensava que tothom en parlaria, i que degut a la gran quantitat d’informació que ja hauríeu absorbit sobre la manifestació potser trobaríeu carregós una altra crònica, unes altres fotos, uns altres comentaris… O sigui, el de sempre.

Però no. El que he descobert avui navegant per la xarxa és que no hi ha cap resum que valgui realment la pena. Ni dels mitjans, ni dels blocs, ni dels fòrums… Estic plantejant-me de fer jo mateix les fotos, la crònica i els comentaris, la propera manifestació. Perquè caram, mira que hi ha cròniques i cròniques, però avui n’he llegit cada una que fa mitja llàstima del poc rigor que té. I de fotos… En fi, n’he trobat un parell, de bones; la resta… I dels comentaris ni en parlem. Els que éreu a la manifestació segur que m’enteneu…

La pregunta que em ve al cap després de la caminada en massa d’ahir és si aquesta mena d’evolució que està experimentant molta gent es mantindrà d’ara endavant o serà només una rabieta pel tema de les rodalies. Perquè ahir se’n van sentir molts, de crits; i gairebé tots per la independència. Però realment la gent es va tornant independentista?

Voldria pensar que sí, perquè mira que carda anys, que estem ocupats! Però suposo que el meu caràcter de català resignat que en el fons tots tenim en certa mesura, de català pessimista, de català derrotat, no em permet creure que tenim la independència ben a prop si juguem bé les nostres cartes.

Per començar, tenim el marc jurídic i legal que, sense que hàgim de fer cap mena d’esforç, ens anuncia per escrit que estem militarment ocupats i que no tenim drets ni reconeixement nacionals (l’aparell militar és el garant de la unitat d’Espanya, la Constitució Espanyola ens prohibeix autodeterminar-nos, la única nació reconeguda és la castellana sota el nom uniformitzador d’”espanyola”, etc.).

El mateix marc jurídicolegal ens limita la llibertat d’expressió (que ja em direu quina llibertat d’expressió és la que està limitada). No pots criticar la monarquia, poden tancar publicacions -diaris, revistes…- mitjançant lleis dubtosament pròpies d’un estat democràtic. És el mateix marc que impedeix votar uns partits per no condemnar la violència independentista basca mentre permet votar partits que promouen el feixisme, el racisme, el masclisme, la homofòbia, etc.

De fet, fent la llista m’adono que tan sols amb el marc jurídicolegal en tindríem prou per catalogar l’Estat Espanyol de profundament antidemocràtic. Però n’hi ha més, perquè els dos partits que alternen el poder de l’estat de manera perpètua blinden aquest marc antidemocràtic, de tal manera que ni deroguen les lleis repressores, ni retoquen la Constitució Espanyola (mare de totes elles), ni fan res per reconèixer uns mínims drets nacionals i polítics pels catalans i les catalanes que volem decidir el nostre propi futur. Segons les lleis actuals, de fet, encara que el 100% dels diputats al Parlament de Catalunya votessin a favor de la independència, no la podríem tenir. Està prohibit. Quina democràcia!

Les lleis i els dos partits (gairebé únics) de l’estat componen una coalició perfecta que, quan comencen a anar mal dades, com ara amb les infraestructures, fan que tothom s’adoni mica en mica de les grans contradiccions en què està immers. No només això, sinó que aquestes mateixes persones, evidentment, s’adonen que Espanya no vol canviar (només ens cal escoltar la ministra o veure quin partit guanya les properes eleccions generals -és a dir, un d’aquells dos!-)

I quan s’aconsegueix que la gent s’adoni de tot això, s’adona al mateix temps que el més sensat -i al mateix temps just- és decidir per nosaltres mateixos. Autodeterminar-nos; que significa fer un referèndum democràtic per saber si volem quedar-nos amb Espanya o si preferim tenir un estat propi. I, de fet, després de veure el marc legal on ens trobem i que els partits espanyols el defensen, és de ben segur que el dia del referèndum la majoria de catalans votarem per la independència. O és que algun demòcrata prefereix un estat com aquest?

Salut!