Les entranyes de Sakyr

Finalment, Kosovë, sense el permís de Sèrbia, ha constituït la República Democràtica de Kosovë. Buscant fotos per internet, he trobat la del mural pro-americà (a l’esquerra) i la del revolucionari que duu la samarreta del Che. M’he preguntat què deu estar pensant aquest segon… Posant-me a la seva pell, imagino que deu pensar que seguirà lluitant per un altre món, però a partir d’ara des de la força que dóna tenir un estat propi.

«17 de febrer del 2008, Pristina

La capital de Kosova, responent a la crida del poble a construir una societat que honori la dignitat humana i afirmi l’orgull i el propòsit dels seus ciutadans; cridats a enfrontar-nos al dolorós llegat del passat recent amb un esperit de reconciliació i perdó; lliurats a la protecció, la promoció i l’honra de la diversitat del nostre poble; reafirmant el nostre desig d’arribar a la plena integració dins la família democràtica euroatlàntica; recordant que Kosova és un cas especial originat a partir de la desmembració no consensuada de l’antiga Iugoslàvia i que no és precedent per a cap més situació; evocant els anys de conflicte i violència a Kosova, que van sacsejar la consciencia de tot el món civilitzat; agraïts perquè l’any 1999 el món va intervenir, de manera que es va substituir el domini governamental de Belgrad sobre Kosova per una administració provisional de les Nacions Unides; satisfets que Kosova hagi desenvolupat des de llavors institucions multiètniques funcionals i democràtiques que expressen lliurement el desig dels nostres ciutadans; recordant els anys de negociacions, patrocinades internacionalment, entre Belgrad i Pristina sobre la qüestió del nostre futur estatus polític; tristos per no haver-se fet possible cap estatus mútuament acceptable, malgrat la voluntat de compromís dels nostres líders; segurs que les recomanacions de l’enviat especial de l’ONU Martti Ahtisaari proveeixen Kosova d’un marc de comprensió per al seu desenvolupament futur i estan en línia amb els estàndards europeus més elevats de drets humans i de bon govern; determinats a veure el nostre estatus resolt per donar al nostre poble clarícia sobre el seu futur, superar els conflictes del passat i assolir tot el potencial democràtic de la nostra societat; honorant tots els homes i les dones que han fet grans sacrificis per construir un futur millor per a Kosova,

Nosaltres, líders democràticament elegits del nostre poble

1. Declarem en aquest acte que Kosova esdevé estat independent i sobirà. Aquesta declaració reflecteix el desig del nostre poble i està plenament d’acord amb les recomanacions de l’enviat especial de l’ONU Martti Ahtisaari i la seva Proposta íntegra per a un acord d’estatus per a Kosova.

2. Declarem que Kosova esdevé una república democràtica, secular i multiètnica, guiada pels principis de no-discriminació i d’igualtat de tracte legal. Protegirem i promourem els drets de tots els col·lectius de Kosova i crearem les condicions necessàries per assolir la seva participació efectiva en els processos polítics i decisoris.

3. Acceptem íntegrament les obligacions per a Kosova contingudes al Pla Ahtisaari, i donem la benvinguda al programa que el Pla proposa per guiar Kosova els anys que vénen. Incorporarem plenament aquestes obligacions, incloent-hi l’adopció prioritària de la legislació que figura en l’annex XII, particularment la que protegeix i promou els drets de les col·lectivitats i dels seus membres.

4. Adoptarem tan aviat com sigui possible una Constitució que consagri el nostre manament de respectar els drets humans i les llibertats fonamentals de tots els nostres ciutadans, de manera particular els definits per la Convenció europea de drets humans. La Constitució incorporarà tots els principis rellevants del Pla Ahtisaari i s’adoptarà a través d’un procés democràtic i deliberatiu.

5. Agraïm a la comunitat internacional el suport continuat al nostre desenvolupament democràtic a través de la presència internacional establerta a Kosova amb el fonament de la Resolució 1244 del Consell de Seguretat de l’ONU (1999). Celebrem i agraïm la presència civil international per supervisar la nostra assumpció del Pla Ahtisaari, i la missió jurídica enviada per la Unió Europea. També saludem i agraïm l’Organització per al Tractat de l’Atlàntic Nord pel manteniment del seu paper de lideratge de la presència militar internacional a Kosova i per assumir les responsabilitats que li va assignar la Resolució 1244 del Consell de Seguretat de l’ONU (1999) i el Pla Ahtisaari, fins al moment que les institucions de Kosovo siguin capaces d’assumir aquestes responsabilitats. Cooperarem plenament amb aquestes institucions presents per garantir la pau, la prosperitat i l’estabilitat futures de Kosova.

6. Per cultura, geografia i història, creiem que el nostre futur es troba dins la família Europea. Per tant, declarem la nostra intenció de fer les passes necessàries per assolir la plena integració en la Unió Europea tan aviat com sigui factible, i incorporar les reformes requerides per a la integració europea i atlàntica.

7. Expressem la nostra fonda gratitud a les Nacions Unides per la feina que ha fet per ajudar-nos a recuperar-nos i reconstruir les destrosses de la guerra i per bastir institucions democràtiques. Estem compromesos a treballar de manera constructiva amb les Nacions Unides perquè continuï fent la seva feina d’ara endavant.

8. La independència comporta la pertinença responsable a la comunitat internacional. Acceptem plenament aquesta comesa i complirem els principis de la Carta de les Nacions Unides, l’Acta final de Hèlsinki, altres tractats de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa i les obligacions legals internacionals i els principis de compromís internacional que regulen les relacions entre els estats. Kosova tindrà les seves fronteres tal com es disposa a l’annex VIII del Pla Ahtisaari, i respectarà plenament la sobirania i la integritat territorial de tots els seus veïns. Kosova s’abstindrà d’amenaçar o d’usar la força de cap manera que no sigui coherent amb els propòsits de les Nacions Unides.

9. Assumim ara mateix les obligacions internacionals de Kosova, incloent-hi les concloses en nom nostre per la Missió d’Administració Provisional de les Nacions Unides a Kosova (UNMIK) i els tractats i altres obligacions de l’antiga República Socialista Federal de Iugoslàvia amb els quals estem obligats per haver-ne estat part constitutiva, incloent-hi també les Convencions de Viena sobre relacions diplomàtiques i consulars. Cooperarem plenament amb el Tribunal Criminal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia. Tenim la intenció de demanar l’admissió en organitzacions internacionals, en les quals Kosova cercarà de contribuir al projecte international de pau i estabilitat.

10. Kosova declara el seu compromís amb la pau i l’estabilitat dins la nostra regió del sud-est d’Europa. La nostra independència posarà fi al procés de dissolució violenta de Iugoslàvia. Mentre aquest procés sigui dolorós, treballarem incansablement per contribuir a la reconciliació que permetrà al sud-est europeu superar els conflictes del nostre passat i forjar noves enteses de cooperació regional. Per tant, treballarem junts amb els nostres veïns per fer avançar el futur europeu comú.

11. Expressem en particular el nostre desig d’establir bones relacions amb tots els nostres veïns, incloent-hi la República de Sèrbia, amb la qual tenim profunds vincles històrics, comercials i socials que mirarem de desenvolupar més en un futur pròxim. Continuarem esforçant-nos per assolir relacions d’amistat i cooperació amb la República de Sèrbia, mentre promovem la reconciliació dins el nostre poble.

12. Afirmem igualment ara d’una manera clara, explícita i irrevocable que Kosova s’obliga jurídicament a complir les disposicions compreses en aquesta Declaració, incloent-hi especialment les obligacions que hi estableix el Pla Ahtisaari. En tots aquests assumptes, actuarem de manera conseqüent amb els principis del dret internacional i les resolucions del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, incloent-hi la resolució 1244 (1999). Declarem públicament que tots els estats queden emplaçats a tenir en compte aquesta declaració, i fem extensiu a tots ells el nostre suport i la nostra amistat.»

(Signen: el president del Parlament, Jakup Krasniqi, el primer ministre, Hashim Thaci, i el president de la República de Kosova, Fatmir Sejdiu. Parlament de Pristina, 17 de febrer de 2008.)

Traducció d’infoReflex

——————————————————————

Més…

• Mapa dels estats que ja han reconegut la República Democràtica de Kosovë
• Espanya és dels pocs que es nega a reconèixer-lo
  (traducció políticament incorrecta: Espanya té els collons al coll)
• L’ex-president italià exigeix a Espanya que reconegui el dret a l’autodeterminació
• “Spain says won’t recognize Kosovo independence”
  (un article de la premsa internacional com tants altres)
• Declaracions d’Ibarretxe, president del País Basc (en anglès)
• Un brindis a la garrotxina!
  

Salut!

Els que em coneixeu sabeu que rebutjo frontalment la lluita armada com a eina per a assolir cap horitzó polític. A més, en el cas d’Euskal Herria, m’he posicionat sempre en contra d’ETA per les seves tàctiques injustes i insolidàries amb la resta de pobles del món, començant pel català, actuant una i altra vegada violentament en els Països Catalans (alguns cops contra la mateixa població civil).

Encara avui, com no pot ser d’una altra manera, estic en contra d’ETA. Em fastigueja i em sembla que més que un favor, li fa una mala jugada al moviment independentista basc. Ara bé, m’agradaria parlar una estona de la “temptació”, per dir-ho finament, que han de tenir moltes persones en aquell país d’utilitzar la violència, o dit d’una altra manera, de respondre violentament als atacs de l’estat espanyol a cap alternativa democràtica.

Han il·legalitzat els partits polítics que accepten l’ideari de l’esquerra independentista basca -aquesta última vegada, fins i tot un que en els estatuts condemna la violència, la raó en la qual s’empara sempre l’estat de dret-. Han il·legalitzat les organitzacions juvenils de l’esquerra independentista basca, al·legant que estaven al darrere de la kale borroka, han empresonat persones pel fet de pertànyer a aquests partits i organitzacions, encara que no haguessin fet res, simplement participar políticament en aquestes organitzacions (alguns eren regidors i alcaldes electes!).

Aquest estat, que és tan escrupolós que arriba a ser capaç d’il·legalitzar tots els partits polítics de l’esquerra independentista basca, permet que es presentin a les eleccions partits com els següents: Frente Democrático Español, Democracia Nacional, España2000, Partido Nacional Republicano, Identidad Reino de Valencia, Plataforma per Catalunya, Falange Auténtica, Movimiento Social Republicano, La Falange, Falange Española de las J.O.N.S.… I els que segur que em deixo!

Per tal que veieu què defensen aquests partits (que sí que són legals) us els he enllaçat a tots. No us quedeu en els noms, llegiu-vos l’ideari… Analitzeu els comunicats que treuen contínuament. N’hi ha un que es defineix oficialment com a partit nazi! Però amb aquests no hi ha cap problema, pel que sembla, per què es presenti a les eleccions. A Espanya hi pot governar un nazi però no un abertzale…

Tal com he estat contundent amb ETA també ho he de ser amb l’estat espanyol: Espanya reprimeix violentament, amenaça amb un exèrcit, utilitza la tortura en uns determinats supòsits legals… Per tant, és inútil un debat moral entre ETA i Espanya, almenys a nivell de la no-violència, perquè tots utilitzen les mateixes armes amb finalitats polítiques. Uns, amb caputxa i de forma clandestina. Els altres, amb americana i corbata i fent les lleis a la seva mida.

Tant que xerra ell: Si demanéssim a Zapatero que subscrigués sincerament totes les paraules d’aquest vídeo (en castellà) amb la mà al cor, no podria fer-ho perquè sap de sobres que l’estat espanyol se’n salta més d’una, dues, tres i quatre… De forma quotidiana i permanent. Quina mena de sortida deixen a la gent que es vol manifestar pacíficament des de la política o des de la mateixa societat civil?

Mireu, aquí sota us adjunto un enllaç on surten fotos i vídeos de fa pocs dies, a una universitat del País Basc, on els companys del sindicat d’estudiants Ikasle Abertzaleak intentaven protestar de forma pacífica i legítima contra el procés de Bolonya. És un exemple més de la situació política al País Basc. Amb reaccions així en una protesta pacífica, com no volen reaccions violentes per part de la societat basca? Ja em direu quin de vosaltres, després de veure els vídeos, no s’hi hauria tornat…

• Comunicat del SEPC en solidaritat amb Ikasle Abertzaleak
• Fotos i vídeos sobre la repressió a una protesta pacífica a la Universitat del País Basc (en castellà)

Segur que us podeu posar a la pell d’aquesta gent… Anem un pas més enllà, mireu la pel·lícula Bloody Sunday (feu-ho)… Digueu-me, qui és prou valent per dir que mai reaccionaria violentament? No sempre es pot assenyalar amb un dit qui és el terrorista. Potser tots ho som. Potser només ho som quan ens hi empenyen. Qui empeny a qui?

Salut!

Que la majoria de catalans ens sentim discriminats davant l’Estat Espanyol em sembla més que evident. Impostos que se’n van i no tornen mai més, agressions anti-catalanes, caos en les infraestructures ferroviàries, adjudicació de les obres més destructives amb el medi ambient (MAT), discriminació lingüística a tots els nivells, retallada de drets civils…

Al llarg de les últimes dècades el que hem fet els catalans davant de tot això és el que alguns han anomenat “pedagogia” a l’estat… “Pedagogia”, diuen. És a dir, anar a donar volts per les espanyes per intentar convèncer-los que no som pas mala gent, que no tenim ni banyes ni cua, que no parlem en català per fer-los emprenyar sinó perquè és la llengua amb la qual ens comuniquem. Tot això que sembla tan evident, allà no ho tenen tant clar, encara, avui.

I no serà per què no hàgim tingut la oportunitat de parlar amb ells i tractar de convèncer-los, no. Al llarg de tots aquests anys hem enviat a Madrid centenars de polítics catalans per intentar acostar-los la realitat que es viu aquí, però encara n’hi ha molts que ens odien, i la majoria ni ens entenen. Voltant per la Viquipèdia he trobat que almenys 25 catalans han estat alguna vegada ministres del Govern d’Espanya. 25 ministres catalans! I tot i així encara no han aconseguit entendre’ns el més mínim.

Fa dies apareixia a VilaWeb un article que va captar la meva atenció. La BBC, la televisió britànica, engegarà un canal digital en gaèlic, la llengua que parlen prop de 250.000 escocesos. La BBC! És com si aquí la TVE, la televisió espanyola, engegués un canal digital totalment en català. Increïble, oi? Doncs hi ha 11 milions de catalanoparlants, quaranta-quatre vegades més que parlants de gaèlic. Si la BBC ho fa, per què no TVE?

Si ara demanéssim a Espanya que engegués un canal totalment en català, ens dirien que no és viable econòmicament. Bé doncs, la BBC assegura que el seu canal digital en gaèlic serà rendible… Hem dit que hi ha 44 vegades més de catalanoparlants, no? Encara que ho reduíssim a una quarta part dels beneficis possibles, seria deu vegades més rendible el canal de TVE que el de la BBC!

Però desgraciadament, en el millor dels casos, el que faria Espanya és el que ha fet sempre: El cafè per a tothom (o la xocolata del lloro). És a dir, canals per totes les comunitats autònomes. No us penseu que farien un canal pel català, no. És impossible que TVE impulsi un canal que aglutini tots els catalanoparlants de l’estat. Abans, promocionem el secessionisme lingüístic (encara que ens costi el triple). La qüestió és que no sembli que beneficiem els catalans. Per què? Doncs per què no ens estimen gaire, ves per on.

Però anant on volia arribar jo. Per què els britànics s’han plantejat de fer un canal totalment en gaèlic, ara? No han tingut temps abans, no? És clar que sí que n’han tingut, però no ha estat fins fa menys d’un any que no han sortit les darreres enquestes sobre la independència d’Escòcia. Més de la meitat dels escocesos és independentista, així que cal fer-los la pilota. Fem-los un canal de televisió en la seva llengua, diem-los que estar amb nosaltres va bé a l’economia escocesa, etc. etc.

Quan ens respectarà Espanya? Doncs quan la majoria de catalans vulguem la independència. Ja veureu com de cop i volta, llavors, seran tot somriures i beneficis. Inversions, suport a la llengua… Resumint: Un piloteig descarat. De fet, ja han començat aquestes eleccions amb la crescuda d’independentisme per les infraestructures, i la cosa augmentarà mentre seguim avançant.

La resposta dels conservadors, està clar, serà sempre la de “si marxeu us enviem els tancs”, però hem d’estar preparats per un piloteig des de files “progressistes”. Aquest és el que pot fer mal de debò, per fals i per traïdor.

Salut!

Tots els analistes polítics esperaven bavejant el posicionament definitiu de Pasqual Maragall. Vot en blanc, això és el que ha dit. Pasqual Maragall no votarà ni PP, ni PSOE, ni ERC, ni CiU, ni ICV-IU. Res de tot això! Un sobre buit és el que dipositarà l’ex-president de Catalunya el proper 9 de març. I ha demanat que tothom faci el mateix… Bé, i ara què, maragallistes?

Primer de tot cal dir que si un home com aquest va arribar a President de la Generalitat de Catalunya deu ser perquè molta gent pensava com ell, no? Vejam, dins del seu partit, la majoria de gent devia pensar com ell, no? Bé, i si va ser President vol dir que la majoria del Parlament devia pensar com ell, no? Bé, i on collons són tots aquests, ara? Tots asseguts a la poltrona!

Pasqual Maragall va dir fa pocs dies que tenia gent suficient -regidors i alcaldes- per presentar una llista com a Partit Català d’Europa. Aquests regidors i batlles encara estan a la trona? Encara mamen del PSC (o del partit que sigui que siguin)? Què faran a les eleccions estatals espanyoles aquest proper mes de març? Votaran el seu partit o votaran com Pasqual Maragall?

Per sorpresa del que escriu, cada dia són més les persones amb notorietat política en aquest país que aposten pel vot en blanc. Pasqual Maragall (ex-president de la Generalitat de Catalunya i històric del PSC), Heribert Barrera (ex-president del Parlament de Catalunya i històric d’ERC)… Això sí! Hi ha polítics que sempre es mantindran fidels al partit. És el cas de Jordi Pujol (ex-president de la Generalitat de Catalunya, de CiU), que ha parlat de Maragall com d’un “apòstol” que argumenta “falsament” que cal votar en blanc.

Els arguments de Jordi Pujol són que el vot en blanc afavoreix el PP i el PSOE. I bé, què esperen que fem?

a) Si ens abstenim perquè els polítics actuals carden pena, se’ns confon amb aquella part de la població que passa de la política per simple egoisme individualista. No ens podem abstenir, doncs, per disciplina democràtica i per què no es pensin que passem del que fan i desfan.

b) Si votem Convergència, sabem que el nostre vot anirà, al cap i a la fi, cap a un dels dos que tant critica Jordi Pujol a canvi de mig plat de llenties seques. Ens ho han demostrat amb els més de vint-i-cinc anys que portem; l’únic que s’aconsegueix pactant a Madrid és la xocolata del lloro i més desencís polític i nacional.

c) Si votem Esquerra, tres quartes parts del mateix. Els dirigents d’ERC han manifestat una i altra vegada que volen ocupar l’espai polític del PSC. És a dir, l’únic que aconseguim votant-los és tenir un partit independentista, d’un esquerranisme més que light, pactant amb el PSOE a Madrid. Aquest cop és la xocolata del lloro amb l’agravant de creure’ns que demà passat tindrem la independència.

d) Si votem ICV-IU, és com llançar a l’urna un paper que digui “voto per un PSOE més d’esquerres”. Ni ho aconseguiran (desgraciadament, perquè la gent d’Espanya no ho vol així) ni en tindríem prou amb això per estar satisfets, perquè ens seguirien tractant com sempre ho han fet a nivell nacional. Jo ja els vaig votar un cop -a les municipals- i creieu-me que em costarà molt tornar-ho a fer…

e) Si votem Ciudadanos… És broma, és broma.

f) Si votem un partit xorra (com el del Cannabis o el de l’Elvis Presley) la gent es pensarà que hem anat a votar de la mateixa manera que podríem haver anat a fer una cervesa al bar del costat. És a dir, que ens prenem la política en broma. I no és així.

g) Si votem nul, podem ser un toc d’atenció als polítics. Desgraciadament, però, si no hi ha una bona coordinació a gran escala per fer una campanya pel vot nul, aquest passarà desapercebut i no servirà de res.

Així que dites totes aquestes coses, la meva conclusió és evident. Cal anar a votar en blanc perquè és el que més mal els fa a tots els polítics que es presenten, que veuen com has preferit anar a votar en blanc abans que votar al polític que menys ràbia et fa. És a dir, no acceptes ni el mal menor! Prefereixes dir-los a tots que no te n’agrada cap, que facin un replantejament de les seves polítiques, que ja n’estàs fart.

Ara caldrà veure si la gent realment n’està farta i si al final no s’imposa el conformisme habitual de la persona que acaba dient “va, anem a votar el PSOE que és millor això que no guanyi el PP”. Desgraciadament, s’ha demostrat que tots acaben fent el mateix… I si no els toquem el crostó sempre ho faran igual de malament.

Salut!

Aquests dies han estat intensos en gairebé tots els sentits. A la universitat, època d’entregar els darrers treballs i de fer els exàmens semestrals. A casa, època de recordar què és estar més temps amb la família. Al carrer, època de fer memòria perquè la gent no oblidi. I a la televisió, època de campanya electoral amb els conseqüents moviments dels lobbies de torn.

Abans d’entrar al tema, deixeu-me explicar-vos una experiència personal que em va fer molta gràcia en el seu moment. Resulta que estava fregant plats mentre pensava en les dissolucions de l’examen de naturals i al mateix temps anava cantant en veu alta una cançó d’Skalariak. Total, que de cop em vaig sentir dient “…cuando el vodka despertó en una disolución.”. Al final del text podeu escoltar què diu realment la cançó. Potser és una d’aquelles coses que només fan gràcia a un mateix, però bé… Jo em vaig passar una estona rient sol.

Va, anant per feina. Suposo que amb el títol ja m’he delatat prou com per què em pugui estalviar preliminars, però tot i així en faré algun… Per començar, com no pot ser d’una altra manera, reconèixer el dret de qualsevol persona a pensar com vulgui i a tenir les creences que vulgui. Per mi, cap d’aquestes no té validesa si no es pot raonar científicament, però cadascú sabrà què vol creure’s i què no.

Com deia, és època de campanya electoral i els lobbies fan força a favor dels seus candidats. Els catòlics, com qualsevol altre lobbie o grup amb capacitat d’influència política i social, aposten pels seus; els candidats catòlics que són els que promulguen els seus postulats. En conseqüència, l’església i les associacions que l’envolten aposten per CiU o pel PP. Molt bé, no és una novetat.

Parlem de la família. Ja sé que mitjançant “la família” i la resta d’eufemismes per encobrir la intolerància feia temps que sortien per la televisió, però l’altre dia vaig fer un bot en sentir el lema de la manifestació de torn. “A favor de la família tradicional”. Com dirien alguns: Déu n’hi do!!

Han banalitzat tant el concepte de família tradicional que potser no recorden que la família tradicional la coneixem de sobres i no la volem. És precisament aquella on només podia existir l’amor entre un home i una dona, aquella on l’home era el cap de família i pobre de qui gosés desobeir-lo, aquella on la violència s’utilitzava tot sovint per a impartir disciplina, aquella on la dona s’encarregava de les tasques de la casa i l’home s’ho mirava, aquella on la dona només servia per a parir i criar nens i un llarg etcètera. Com se’ls hi ha de dir perquè ho entenguin?

Estem farts d’aquesta família tradicional que ens han imposat i que la societat occidental ha estat condemnada a patir durant segles gràcies -sobretot- a una església conservadora i masclista (entre tants altres qualificatius). Anant d’aquest pal, com volen que no hi hagi més casaments “pel civil” que per l’església? Qui hi vol entrar a una església així? Es pensen que ens empassarem que són els interlocutors del tot poderós?

Pot haver-hi algú que estigui d’acord amb una família així? Si no és que ets un home sense escrúpols, jo crec que no. Temps al temps i ja ho veurem, però el que està clar és que per més que ho intentin no podran lluitar contra l’amor de dues persones que s’estimen, ni contra les ànsies de llibertat i igualtat de la dona, ni contra totes les consciències que dia rere dia es desvetllen.

Salut!

Quants cops ho heu sentit? Segurament un grapat de vegades. Bé… I quants cops us ho heu cregut? Probablement tots. Per què hauríem de pensar que no és així? Tenim moltes televisions, molts diaris… És molt difícil avui en dia que tots estiguin tan contaminats com per amagar segons quin tema… No?

La veritat és que aquests dies he estat a punt de declarar un alto al bloc… Però gràcies al nostre estimat diari VilaWeb he agafat forces per escriure de nou. Avui és per parlar de la llibertat d’expressió. O, per emprar un terme més comú a Espanya, avui parlarem de censura. Censura ideològica (això ja ho sabem), però també informativa. Espero que després que veiéssiu els vídeos de l’altre dia hagi començat a canviar la imatge que pugueu tenir de l’estat que ens protegeix.

Aquest és el cas d’Egunkaria. Qui sàpiga què és Egunkaria ja pot deixar de llegir, perquè no us convenceré de res; vosaltres ja sabeu de què va això. Els que no, seguiu llegint si voleu. Egunkaria era un diari del País Basc. Un diari escrit totalment en euskera i potser per això molest per a segons qui, que evidentment no devia entendre euskera.

Però, perquè parlem en passat? Que no venia prou exemplars i va haver de tancar, el diari? No pas… Un bon dia una brigada policial va entrar a l’edifici on s’editava i va donar l’ordre d’aturar la impressió. Van detenir a un grapat de persones que hi treballaven -entre ells el director, que posteriorment va denunciar que havia sofert tortures, igual que 4 detinguts més- i amb això el diari es va tancar per sempre. No era l’any 1905, no us penseu… Era l’any 2003!

Segur que molts ja ho vau sentir en el seu moment. Segur que a molts us sona el nom. Però segur que molts encara dieu que a Espanya “Home.. sí que hi ha llibertat d’expressió…” oi? Potser si refresquem la memòria durant una estona canviem d’opinió. Us deixo amb un parell d’enllaços que us explicaran molt millor el cas del que ho faria jo. Després de llegir-vos-ho, busqueu més informació si voleu, i quan acabeu us torneu a preguntar: “A Espanya hi ha llibertat d’expressió”?

• Especial de VilaWeb, durant aquelles dates
• Article de l’ex-director del diari Egunkaria, explicant el cas (en castellà)
  
• Diari fundat després del tancament d’Egunkaria: Berria (en èuscar)
  
• Reportatge d’Euskal Telebista (en èuscar)
• Última notícia sobre el cas (d’avui mateix, a VilaWeb)

Per a més informació utilitzeu el cercador… I no el 3cat24…

Salut!

I avui surt això al diari… També en parla VilaWeb a la portada… No sé, no crec que l’home es dediqués a fotre’s cops contra una paret fins a acabar ple de blaus, dues costelles trencades i ingressat a la UCI… Casos com aquest em fan recordar una de les frases que vaig penjar fa uns dies:

“El que s’obté amb violència, només es pot mantenir amb violència”
Mohandas Karamchand Gandhi

Suposo que a la unitat d’Espanya li deu passar el mateix…

Avui no hi ha foto.

Salut!

Així de simple i de terrible. La tortura és un dels invents més macabres de l’ésser humà, una eina per a infligir un dolor a algú per a aconseguir un fi determinat. Abans era per revelar la posició de l’enemic. Ara, per reconèixer delictes que segurament no has comès, però que necessiten un cap de turc. D’això vull parlar avui. I no me n’aniré gaire lluny, no cal…

Segur que si us dic que a dia d’avui a l’Estat Espanyol encara s’hi tortura, no us ho creureu. Sol passar. Encara es torna més increïble si us dic que les tortures les organitza, legitima i amaga el mateix Estat Espanyol. Doncs bé, pels que no us ho creieu, ¿sabíeu que l’any 2007 tan sols a la ciutat de Barcelona hi va haver 122 denúncies per tortures? Gent que denuncia haver estat torturada! I no ho hem vist a la televisió fins que no s’ha publicat un vídeo d’una romanesa a la comissaria de les Corts… De la resta, ningú en sap res. Però el més greu és que no ha passat ni un any de les imatges de la pobra dona, que ja ningú en parla! Ningú parla de la llei antiterrorista, ni dels excessos i la impunitat policial.

Avui us deixo tres vídeos diferents, no escriuré massa. A part, us emplaço a que feu la vostra pròpia recerca, als webs de les organitzacions humanitàries i de prevenció de la tortura, per què us adoneu de la quantitat de denúncies i casos que ens amaguen les forces d’ordre de l’estat. La quantitat de fets que acaben sent “la teva paraula contra la meva”. I la quantitat de fets que es demostren, però no s’investiguen (recordeu el cas de l’any 1992, un dels més polèmics, durant les Olimpíades).

Vídeo 1: Una entrevista sobre les tortures al Secretari d’Estat de Seguretat espanyol.

Vídeo 2: Testimoni d’una de les detingudes en el macroprocés 18/98 durant el judici.

Salut!

Sé que molts espereu un altre tipus d’entrada per a començar l’any, però per un moment prefereixo trencar la falsedat de les festes nadalenques i parlar d’un tema que -encara que sigui Nadal- existeix i tortura cada dia de l’any milers de catalanes i catalans. Se’n pot dir anorèxia, bulímia, “règim”… De mil maneres. Però sovint són la mateixa cosa: Una tortura molt lucrativa.

Sé que la imatge de dalt no deixa indiferent. Com podeu imaginar no és cap campanya de l’empresa de productes làctics, sinó una manipulació gràfica que he fet per mirar de sacsejar alguna consciència. N’estic fart de veure anuncis de la Danone que s’emeten sense cap mena de filtre ni mesura. De veure publicitat que fomenta tòpics i cànons de bellesa. D’observar com es cuiden prou de censurar certes coses i d’altres deixar-les impunement mentre provoquen infelicitat i patiment arreu on s’emeten.

L’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB) diu al seu web: «Hi ha una important pressió de la societat que indueix els joves a estar prims i esvelts. Són molts els factors que hi influeixen: mitjans de comunicació, moda, pressió de les indústries dedicades a la fabricació de productes light, associació d’estar en forma a estar prim… Els mitjans de comunicació, especialment la televisió, venen la idea que estar prim va associat a felicitat, èxit laboral, èxit en les relacions socials, bellesa, joventut i una millor qualitat de vida.»

Suposo que no us ve de nou, però també suposo que -igual que jo- us deveu preguntar per què coi encara no hi ha un control estricte sobre els continguts televisius, quan està més que comprovat que aquests són determinants en molts problemes d’alimentació que pateix la nostra societat (principalment noies joves)… Com és que no s’hi fa res?

Com sempre, la resposta la tenim al davant dels nassos. Mireu els anuncis de televisió durant una estona. Bé, quantes noies amb un pes que podríem considerar “normal” surten? Si un anunci a la televisió costa un ull de la cara i part de l’altre i hi ha tantes empreses que poden fer cinquanta mil anuncis d’aquests, podem deduir que són empreses que mouen una quantitat impressionant de diners, no?

I bé, en un estat on manen més les empreses que els governs (se’n diu estat capitalista o neoliberal), qui penseu que controla aquestes empreses? Uns governants que per ser incapaços de canviar mentalitats han de fer lleis que obliguen a haver-hi paritat a les llistes electorals? Els mateixos governants que estan més preocupats que no surti un anunci de les seleccions catalanes que no un que promociona iogurts desnatats amb dones esquelètiques, operacions estètiques que donen la felicitat, etc. etc. etc.?

I l’escola, què hi diu? Què pot fer l’escola davant d’una societat que passa més hores a la televisió que no al centre educatiu? I no parlem de les hores amb els pares, que encara ploraríem… Quines lliçons ha de donar una escola que manté desigualtats per raons de gènere en tots els seus àmbits? Mireu quants directors i directores hi ha, quants mestres homes i quantes mestres dones hi ha, què fa jugar el mestre d’educació fícica als nens i què a les nenes, quants nois fan el batxillerat social i quantes noies fan el tecnològic…

Què cal fer per què la gent reaccioni? És necessari penjar imatges com la de dalt? Cal escriure parrafades com aquesta? Cal boicotejar les empreses que utilitzen aquest tipus de publicitat? De ben segur que cadascú de nosaltres pot influir en el seu entorn i canviar alguna mentalitat i, com passa sempre, és una cadena; jo t’ho explico a tu, tu a algú altre, aquest a un altre i així anar fent. Potser demà no es notarà el canvi, però d’aquí un any segur que sí.

Us deixo amb uns enllaços: Informació sobre l’anorèxia, informació sobre la bulímia, test d’autoavaluació, programa de prevenció de l’ACAB 2007-2008. Podeu trobar més informació utilitzant el vostre cercador habitual.

I per acabar, una cançó: Iogurts desnatats, de Brams.

Salut!

Finalment hem tornat de Tunísia! Hem fet una carretada de fotos. Només us en penjaré alguna -per no ratllar-vos massa- d’aquí uns dies (així que tingui temps). Canviant de tema: Quan llegiu això suposo que ja serem any nou, així que primer de tot us vull desitjar a tots un bon any nou, bones festes i tota la pesca, que no sigui dit.

Ja ho anunciava La Trinca -els Nostradamus catalans- en una de les seves cançons profètiques (Com el Far West no hi ha res). Ara ens pot fer gràcia veure aquesta cartellera de propaganda d’Espanya, però si ens hi parem a pensar és per posar-se de molt mala llet. I és que costa de creure que una gent que gestiona un estat com l’espanyol siguin tant inepta com per haver fet tot el que han fet… Això, amb perdó, però fa pudor de socarrim.

Cada any que passa, Espanya ens fa regals. És clar, ells tenen reis! Aquest any ens n’han fet uns quants… El millor, sense dubte, és el de mostrar-se cada dia més com són realment, per tal que cada dia siguin més els catalans i catalanes que ens adonem que no anem enlloc fent el longuis darrere d’Espanya. Ni ens estimen ni ens surt a compte. Què coi hi fem, doncs? Que el divorci es va inventar fa una colla d’anys, caram…

Veieu, ja torno a parlar de la parenta! (Corason loco) Ja és trist que per escriure el missatge de cap d’any hagi de començar a parlar d’això! Creieu-me que volia començar a parlar d’amor, felicitat, amistat i totes aquestes coses. Però després entro al web del 3cat24, veig la foto del plafó aquest i és que m’entra una ràbia i una impotència que… Va, prou. (prou, prou)

Com diuen els del PSOE: Optimisme! És clar, home, optimisme, com no, és fàcil. Mireu, l’any que ve els catalans que ens haurem adonat d’això serem molts més. De catalans que defensarem la llibertat pel nostre país n’hi hauran uns quants milers més que convenceran a milers de catalans més al seu temps, i així anirem fent fins que -d’aquí no molt- tindrem la majoria suficient per cardar el camp i poder-nos dedicar, amb les nostres eines, a millorar la vida de la gent d’aquest país.

Com diu sovint l’Oriol Junqueras, si cada català independentista convenç a només 3 catalans més, en tan sols un any ja tenim la majoria social suficient per convocar un referèndum (i guanyar-lo!). Tres persones en un any no és molt demanar, oi?

Així que apa, el meu desig per l’any que ve és que cadascun de vosaltres parleu amb 3 persones que ara per ara no volen la independència (amb calma, teniu un any sencer) i que d’aquesta manera l’any següent puguem viure molt més feliços, amb molts anissos i totes aquestes coses… Va, ja callo, passeu una bona nit i vigileu amb el cotxe, que hi ha com a mínim tres persones que us necessiten.

Salut!