Les entranyes de Sakyr

Mai la havia començat per por de fer-la massa curta. De deixar-me persones i històries. No és pas que hagi canviat d’opinió, però he pensat «algun dia la hauràs de començar, així que fes-ho avui i si de cas ja la continuaràs més endavant». Potser és una feina inútil, però almenys hi haurà gent que sabrà que hi penso i que li estic agraït.

Gràcies a la mare natura, per existir i per deixar-me existir a mi. Li dec la vida i estaré eternament en deute amb ella. Gràcies a la sort, per haver-me acompanyat fins ara.

Gràcies als nens cruels de la meva infantesa, per ensenyar-me el que era patir. Gràcies al meu jo de petit, per esdevenir igual que ells en molts casos i demostrar-me que com deia el filòsof, cometre la injustícia és sens dubte molt pitjor que sofrir-la. Gràcies als nens sincers que m’ho van advertir i gràcies als que després d’haver-los agreujat em van perdonar i em van deixar ser un altre.

Gràcies als mestres i les mestres que vaig tenir. Als que van ser bons exemples, per fer-me de guies i per demostrar-me que es podia ser bo. Als que van ser mals exemples, per mostrar-me mil exemples de com no havia d’actuar. Gràcies, de debò, a tots; però més als primers, que són els únics que em van donar esperança.

Gràcies a la gent despolititzada, als desencantats amb la política, per dir-me fa temps que tots els polítics són iguals. I gràcies novament al meu jo anterior, per no creure-se’ls i poder descobrir en primera persona que tenien raó. Gràcies als que desobeeixen al partit i a les persones lliures. Gràcies als que ho intenten malgrat tot.

Gràcies a la gent que opina sense conèixer el tema, per ensenyar-me com em deuen veure quan faig el mateix. Gràcies als que reconeixen que no en saben, per ensenyar-me a fer el mateix. Gràcies a aquells que quan veuen que no en tinc ni idea d’alguna cosa simplement me la expliquen. I gràcies a aquells que escolten quan no en tenen ni idea d’alguna cosa, per ensenyar-me’n.

Gràcies a aquells qui van morir per aconseguir quelcom que mai podrien gaudir, per fer-me sentir vergonya cada cop que no m’atreveixo a arriscar el poc que actualment he d’arriscar. Gràcies a aquells que fan el que prediquen, per demostrar-me que és possible fer-ho. I gràcies als que no fan el que prediquen, per demostrar-me que són pitjors que els que no prediquen.

Gràcies a moltíssima gent… No podria dir-los a tots en un sol article d’aquests (ni dos, ni tres, que ja intentaré fer un altre dia). Però no puc deixar de donar gràcies a aquells qui m’ho han donat tot, i se me’n pixa que sigui un tòpic.

Gràcies al pare i a la mare que em van fer néixer. Gràcies per educar-me en valors, per ajudar-me sempre, per posar-me límits quan calia. Gràcies també per equivocar-vos; poques vegades, però que em serviran en un futur, espero. Gràcies… Podria fer aquest paràgraf tan llarg com tots els anteriors junts, però tampoc en faria prou, així que ho escurçaré i ho deixaré amb un «Gràcies per tot el que ja sabeu, i pel que no sabeu també».

Salut!

Diem hola a la rutina. Ja el tenim aquí, el nou curs acadèmic, amb tot el que això comporta. S’ha acabat utilitzar l’agenda del mòbil només un parell de dies a la setmana, tenir caps de setmana sense res a fer, poder quedar amb la parella tranquil·lament sense patir per arribar tard a no sé quina reunió, mirar qualsevol canal de televisió…

En un principi és depriment pensar que a partir de dilluns que ve tot tornarà a ser el de sempre: Aixecar-se molt d’hora, agafar el cotxe que compartim amb unes companyes d’estudis, anar a classes, prendre apunts, discutir amb el professor masclista, dinar, respondre els correus electrònics de torn, fer quatre trucades, respondre’n alguna més i amb una mica de sort tornar a Olot, i amb no tanta sort quedar-me una mica més a Girona embolicat amb altres coses.

I és veritat que t’ensorres per uns instants pensant “collons…” (allargant molt la o), però ep, això dura poc, que hi ha molta feina a fer. Per començar és el darrer any que la Universitat em deixa matricular d’un parell d’assignatures que arrossego des de primer. Així que al lloro. Després, el Consell d’Estudiants, que de feina no ens en falta…

En primer lloc, començar a dissenyar una mena de campanya perquè els estudiants de la UdG sàpiguen que això existeix. Com que a la Universitat no li interessa que els estudiants estiguin informats i organitzats, perquè això molesta, mai s’ha encarregat de dir-los que tenen un òrgan que els defensa, que es diu Consell d’Estudiants, etc. Molt bé, doncs ho farem nosaltres.

En segon lloc, i ja que en sóc el coordinador per segon any, estaria bé aconseguir un equip cohesionat i poder deixar una estructura sòlida de cara als que vindran després. Un funcionament i unes dinàmiques creades i tot això. A part, les tasques que no podem deixar per més endavant: Bolonya, participació, cooperació internacional, etc.

Casum dena, que n’és de llarga, la llista! No detallaré gaire més la feina al Consell perquè em poso malalt. També tenim feina al Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, que és el sindicat d’estudiants on estic posat i l’únic actiu (i ben actiu!) a les nostres comarques. He deixat el secretariat nacional, cosa que em treu feina, però sé que me’n menjaré igualment d’una manera o una altra.

Ostres, miro enlaire i veig un rotllo de text que no es llegirà ningú, però va, que no ho faig mai això d’explicar coses meves i ja tocava. Ara que hi penso, però, m’he deixat la resta de coses que no són de Girona. Que si Maulets, que si la Greda, que si mil històries… Si m’aficiono a explicar la meva vida al bloc potser un dia faig la segona part.

Va, prou. Que espero que vosaltres també us agafeu amb optimisme l’entrada al nou curs acadèmic. Recordeu que al cap i a la fi, guanyarem, així que l’esforç val la pena. Cal seguir treballant per un país més lliure, més just, més bonic, bla, bla, bla. Res, que de reflexió política i social avui poca. Insert coin. Otra vez será.

Salut!