Com en saben, els convergents…
16 07 2008No m’agrada aquella gent que quan veu un convergent -o qualsevol altra cosa que no sigui una reproducció fidel del seu referencial polític- només és capaç de veure-hi una mala persona, de la qual no se’n pot aprendre absolutament res i raó per la qual pot ser automàticament classificada com a exemple que cal evitar i emular inversament.
Els sectaris, aquesta gent que més que en el país pensen en la seva organització, estan farts de dir que si els convergents fan una cosa, nosaltres hem de fer tot el contrari. La raó que t’etziben és que sinó “t’estàs tornant com ells”. És a dir, una organització revolucionària no pot tenir cap mena de semblança amb aquelles organitzacions que consideri que no ho són.
Em buscaré -una vegada més- una d’aquelles discussions polítiques que a mi m’agraden, amb aquests puristes de la revolució, tot etiquetant a Convergència de revolucionària. Sí, sí: Dic que Convergència és revolucionària. I ho posaré en negreta, per si sou dels que només es llegeixen els meus textos en diagonal: Convergència és revolucionària.
Que per què ho dic?? No heu vist les eines que està utilitzant Convergència en els últims temps? Que si ara un reportatge a l’estil Hollywood carregant-se el tripartit [ConfidencialCAT], que si ara un vídeobloc on Artur Mas explica al votant potencial les meravelles que fa i deixa de fer, que si ara retransmet el 15è congrés del partit en directe per internet, que si t’ofereixen reportatges fets a mida sobre lo guais que són… Això és la revolució i la resta són hòsties!
Tal com diu el nostre estimat DIEC2, una revolució no deixa de ser un “canvi total, radical”. Convergència s’ha dedicat últimament a revolucionar la manera d’explicar al ciutadà com fa la política, i potser els que ens autoanomenem revolucionaris i revolucionàries hauríem de fer un pensament en com difonem la nostra tasca social.
Comparem aquestes dues maneres d’explicar les coses: Aquí teniu un comunicat del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans [clic] i aquí teniu un vídeo d’Artur Mas [clic] explicant qualsevol cosa. Ara dieu-me, què es mirarà més gent? I el més important, què convencerà a més gent? Bé doncs, què és revolucionari i què no ho és? Evidentment, a nivell polític, social o dieu-n’hi com vulgueu, el Sindicat d’Estudiants és bastant més ambiciós que Convergència, per no dir que molt més. Ara bé, un discurs que no arriba a ningú, de què serveix?
Quan parlem de canviar no sé quantes coses, hem de tenir clar que és tan antirevolucionari tenir una mala idea i saber-la transmetre a tothom, com tenir una bona idea i no saber-la transmetre a ningú. Per canviar les coses ens caldran teòrics, escriptors, polítics i xarlatans de tota mena, però també directors de cinema, periodistes, tècnics audiovisuals, webmestres, etc. No tenir alguna de les dues coses és condemnar-nos a que les coses segueixin com estan ara a tot arreu: Així de malament.
Salut! (i revolució, és clar)
Magistral, mestre.
Aviam si ens deixem estar de tanta ponència ideològica i tantes hòsties… cremem tots els documents de formació!! Una mica més d’innovació mental i reciclatge revolucionari és el que ens fa falta..
Hola Jordi.
Home, la millor manera de donar-se a conèixer (ja sigui una persona, un ideari, un article, etc.) és fer servir diversos mitjans treballant el contingut i les formes per fer-lo de la manera més atractiva possible.
Has de fer servir els mitjans que saps que conectaràn amb la gent, i no són pas altres que els de major grau de popularitat.
Tancant-se un a un lloc entre uns quants per parlar de coses i després penjar videos i articles a un lloc Web per eixemple no serveix de res. Si reialment vols que el contingut del que has tractat pugui estar visible per la màxima audiència possible és ubicar-lo als mitjans més populars i saber fer-hi l’adequada publicitat d’allò. Per eixemple, necessites donar una estètica adequada amb un títol que cridi l’atenció, que faci la gent sentir la curiositat de mirar-se’l. Després, si vols que el missatge que vols transmetre tingui calat, ja depèn de com enfoquis el contingut.
Però en definitiva, les coses funcionen així.
Un salut i una abraçada company!
Robert
Dir que Convergència representa un “canvi radical” en les formes de difusió de la política denota dues coses. O falta de coneixement de les noves formes de difusió, o poca anàlisis en el fons de les estratègies.
Convergència fa el mateix que fa 30 anys. Crear una figura i explotar-la al màxim de totes les formes, en això no ha canviat. Les “noves formes” de difusió, o noves tecnologies, es caracteritzen per la interacció. Bloc en català, de l’anglès Blog de Weblog, en totes les seves variants, es refereix als LOGs dels ordinadors que deixen missatges sobre el seu funcionament, i tant Convergència com la resta de partits no han entès aquesta filosofia i l’han utilitzat un cop més com a eina de propaganda massiva.
Per sort, l’Esquerra Independentista no tria (de moment) la estratègia de funcionar a base de líders sinó a base de bastir un projecte (tot arribarà).
Primer cal bastir un projecte, amb una gran massa crítica i un grup dinamitzador, i això no es crearà al voltant d’un líder. Volguer comparar dos ritmes és molt pretensiós (no m’atreveixo a anar dient que la resta són hòsties com tu), ja que implica tenir en compte molts factors que ara i aquí se m’escapen, per falta de rigor històric.
Així doncs, i sense deixar de tenir en compte a tot i a tothom, prefereixo seguir construint el meu projecte de la millor forma que ser; treballant per anar absorbint les capes de la ceba, de dins cap a fora, i mai ofuscar-me per menjar-me la ceba sencera.
Roger, el debat sobre la ponència ideològica és interessant, tot i que no sé fins a quin punt hem de prescindir-ne, ja que sense aquesta és realment difícil que una organització de qualsevol tipus tingui unes línies clares de quina és la seva tasca. Vull dir que si no hi són, potser ens passem més estona discutint que fent feina, i aquesta no és la feina que ha de fer una organització.
Robert, estic d’acord en què el millor seria tenir els mitjans de comunicació del teu costat, però com et pots imaginar normalment això no és possible, per la simple raó que qui ostenta el poder impedeix que s’escampi la informació “dissident”. En part, Convergència ha evolucionat degut a això. Ara veu que el PSC s’apodera de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (que abans era seva) i cal que trobi els seus propis mitjans per comunicar-se.
Oriol, que Convergència ha utilitzat les noves formes comunicatives per a fer la seva propaganda massiva? I és clar, de què parlàvem sinó? Jo no parlava de democràcia directa, ni de participació popular. En aquest post he elogiat únicament la gran capacitat publicitària que té Convergència. És de justícia reconèixer-ho!
Amb el tema audiovisual em sembla que és indiscutible que Convergència ha donat un tomb a la manera de transmetre les coses: Han passat del text al vídeo, i nosaltres n’hem d’aprendre, si no volem quedar-nos sols llegint els nostres propis comunicats. No ho dic perquè tingui el carnet de convergent (prou que ho saps), sinó perquè cal que agafem tot lo bo dels altres per a perfeccionar-nos a nosaltres mateixos.
Sobre el paper del líder, si n’hi ha d’haver o si no… Una cosa és un sistema presidencialista, on el líder diu què s’ha de fer i què no (cosa que estic en contra) i l’altra és tenir icones, referents, digue’n líders, si vols, però són necessaris. En el camp de la música reivindicativa, per exemple, nosaltres tenim Obrint Pas, Titot, Lluís Llach, etc. Però encara ens falten els referents polítics. Durant un temps, ens agradi o no, el referent per molta gent va ser en Carod-Rovira. Em temo, però, que amb el pas del temps molts ens hem adonat que no era el que buscàvem. A part de tot el que has dit, ens calen referents polítics: el que va ser Jordi Pujol amb Convergència. I escolta, tan de bo no fos així i la gent en tingués prou amb un bon equip de persones i un programa electoral perfecte.
(sé que en seguirem parlant…
així que ho deixo aquí per avui)
Salut!
En Sakyr parla de revolucionària en quant a éines mediàtiques. No sé si CiU ho és. Al menys ho intenta. I això és el que hem de fer la resta de catalanistes.
El que sí m’agrada és veure-la haven d’evolucionar, havent-se d’espavilar, de revolucionar el seu missatge en fons i formes, perquè han perdut protagonisme, perquè el catalanisme d’ERC està amagat rera el PSC i ja no el defensa ningú que mani. Hi ha un buit perillós i d’això se n’aprofita el nacionalisme espanyol (de dretes i d’esquerres).
Lo de la “Casa Gran”, tot i ser una solució, no deixa de ser una pífia partidista si no hi entra ningú. Han obert un debat sobre idees, han acostat les seves posicions al Sobiranisme (sense parlar clar, tot s’ha de dir) i en Mas sembla tenir data de caducitat. Veuen que seguir inmòbils no porta enlloc.
S’han vist obligats a moure’s i més que hauran de fer. Això és una bona notícia pels que estimem el nostre país i pensem que si els catalans no ens movem els nostres enemics triomfaran.
Pels que observem ERC i CiU i veiem coses bones en ambdòs i perfectes en cap, seria una gran notícia que fos certa aquesta revolució de que parla en Sakyr. Voldria dir que el nacionalisme tracta de sortir de la paràlisi. Si CiU comencés a captar el vot catalanista descontent, ERC també s’hauria d’espavilar.
Personalment crec que CiU, ERC i demés catalanistes podrien ajudar-se mutuament i en sortiria beneficiada la causa. S’haurien de posar d’acord i això és bo, ja que s’haurien d’escoltar les diferents formes d’entendre la societat catalana i s’haurien d’esmenar els errors comessos per uns i altres, a més de tenir un major resó. Ens hem de defensar d’alguna manera.
Tal com diu en Sakyr, les bones idees necessiten d’una bona transmissió mediàtica o moren en espais reduïts mentre els “chikilicuatres” de torn arriben a totes les llars.
Pel que fa a tenir o no un líder, jo crec que sí l’ha de tenir (no un líder totalitari, es clar). Un referent que la base vistualitzi i amb qui es pugui identificar. La religió, els equips esportius, els grans moviments socials han utilitzat amb éxit aquesta figura. El que preten l’Oriol en el seu escrit, de anar generant les capes de la ceva sense un referent, és molt difícil, tant que ratlla la utopia. A més, les capes també es poden anar fent amb referents, no creus?.
Convergència és revolucionària.
M’encanta.
Un 10 an Boig, era el darrer que m’esperava i m’ha alegrat el dia.
PD: Tens raó amb el que dius i és curiós el nivell provocador que gastes per a “fer atractiu” el que dius.
De tota manera no veig adekuat el significat que dones a revolucionari, però tot sia per agitar estratègies dins el club.
Com molt be has dit: “Els sectaris, aquesta gent que més que en el país pensen en la seva organització, estan farts de dir que si els convergents fan una cosa, nosaltres hem de fer tot el contrari. La raó que t’etziben és que sinó “t’estàs tornant com ells”. És a dir, una organització revolucionària no pot tenir cap mena de semblança amb aquelles organitzacions que consideri que no ho són.”
Llavors, un acte lògic i reflexiu del que has escrit, es fer-t militant de les JNC, unes Juventuts sense partit (en tant que es JNC, no les JCDC). O es que tens por de semblar-te a nosaltres?
Nosaltres tenim uns objectius clars i abiciosos, els del SEPC, son per una banda inassolibles (El pancatalanisme) i per altra banda, caducats (el marxisme, el comunisme…)
Nosaltres volem una Catalunya lliure i plena, i, amés amés, volem Catalunya Nord també.
Puges amb nosaltres?
Pol
Amic Pol,
Amb la frase que has citat tan sols se’n pot desprendre que m’agrada agafar el millor de cada persona, en aquest cas d’un partit polític. No sé quina relació hi veus amb entrar a militar a les joventuts de Convergència. I ja t’ho dic ara: No tinc pensat d’entrar-hi i dubto molt que hi arribi a entrar en un futur proper.
En primer lloc, perquè les joventuts de Convergència aposten per un model de societat capitalista i neoliberal, i jo crec que l’ésser humà pot arribar a ser millor si en comptes de competir, coopera. Cosa que ni el capitalisme ni el neoliberalisme promouen, al contrari. Per no deixar cap rotllo t’emplaço a que llegeixis la “Presentació” al menú de dalt del bloc, cap al final hi ha un paràgraf on en parlo.
En segon lloc, perquè si com dius tu, la JNC ha renunciat a la seva nació -que et recordo que és arreu on es parla català-, no entenc quina mena de lluita nacional estaré realitzant en aquest col·lectiu. Jo em pensava que lluitàvem per la llibertat de les terres de parla catalana, de la nostra nació, no d’una regió retallada al gust dels governants espanyols i els francesos (i encara entenc menys que Catalunya Nord sí i la resta no).
En tercer lloc, perquè no crec que en temes de justícia social hi hagi fites “inassolibles”. L’anàlisi marxista de la societat que tu has criticat ens ajuda a entendre la història en clau de lluita entre opressors i oprimits, i això ens ajuda a localitzar les injustícies d’arreu i intentar-les eliminar. Si dius que això és inassolible en el món que vivim ara, imagina’t què devien pensar els esclaus de l’època romana, o les dones de fa 200 anys. Gràcies a que van creure que res no era inassolible, ara som on som.
En definitiva, amic Pol, encara estem molt lluny crec, la JNC i jo, de posar-nos d’acord en un model de societat i en el model de món que volem.
Jo també vull una Catalunya lliure i plena. I justa. I solidària. I respectuosa amb el medi ambient. I un llarg etcètera de coses. Però jo vull pujar a canviar les coses, no a renunciar a canviar-les.
Una abraçada, m’ha agradat llegir-te.
Salut!
Bé, el senyor sakyr ja s’ha buidat els collons.
Puc, Pol, demanar-te que em responguis unes preguntes concretes?
1. Perquè la Catalunya Nord sí i la resta del país no? Quin criteri ha portat a les JNC a aquest tall de mapa? Dificultat? La Franja d’Aragó tampoc la voleu?
2. Saps alguna cosa del marxisme? Suposo que per qualificar-lo de caducat n’has de poder fer un bon anàlisi crític. Explaia’t, si us plau.
XD! Pol ets un cas!
Anem per parts:
Resposta conjunta:
No entenc la diferència entre competir i cooperar, es que no es poden fer les dues coses alhora?
El Pancatalanisme inassolible perquè ELLS mateixos, els altres països de parla catalana, NO volen bastir aquests països; mentre vosaltres lluiteu per la utopia… Es dilueixen les forces i el més gracios es que ells voten el PP! Ja ho diuen, enlloc de països Catalans, son Països Peperos!
Creieu que el President Pujol no es va interessar en bastir el moviment? La resposta va ser clara: NO, nosaltres negociem amb Espanya i no amb Catalunya, i si fóssim res, som Valencians/Balears i no Catalans.
La proba? València es on hi ha menys sentiment identitàri en tot l’estat.
El que intento dir-vos es que si algun dia Catalunya es independent i prospera, serà potser quan es comencin a interessar per els països.
Per arribar a aquesta meta hem de concentrar el nostre esforç en el país. I sobretot, tenir orgull, si ells no volen, ja s’ho faran.
Sense València també hi ha independència.
Intenteu sumar, enlloc de restar. A priori, es possible lluitar per la independència Catalana, i sortir-ne victoriós, els països Catalans queden encara lluny (cosa que m’entristeix profundament, jo tinc família i provinc de Valencians).
Després clar, per més INRI, va i sou Marxistes, la ideologia més tronada i demostradament fallida que hi ha en el món.
Us deixo una frase de Jean Françoise Revel: El comunisme es nazisme, però amb hipocresia.
I no hem digueu que el comunisme (marxisme o algun derivat) no es va implantar be, i que ara si que es faria be i que es van equivocar. NO no i no, la URSS va fer el que deia MArx i va robar totes les propietats, a partir d’aquí la gent es desmotiva, ja que no guanya res, perquè no hi ha COMPETÈNCIA. Deixeu ja de nombrar eufemismes de que si enlloc de competir cooperar… Si realment estimeu el vostre país, feu una multinacional, feu-vos milionaris i veneu al món, no a Espanya; això donaria molta força a Catalunya. No eu notat que els moviments independentistes sempre son exercits per capcalents crema-fotos? No us adoneu que en tant que ha estat així, no hem set independents? Ja ho deia Einstein, si busques diferents resultats, prova diferents maneres d’arribari. Us imagineu una burgesia Catalana Independentista, com la que representa en Laporta?
Seriem més útils a la causa fent empreses que presionin al govern de ñla Generalitat par més sobirania que no pas, cremar fotos del rei, o fer de profetes del pancatalanisme, o dient que un altre sistema es millor. Que dit sia de passada, HI HA UN SISTEMA MILLOR QUE EL CAPITALISME, EL PROBLEMA ES QUE ENCARA NO S’HA TROBAT.
El que passa amb les vostres idees, molt actives a Esquerra (sí, ja se que els d’esquerra son uns capitalistes, però també n’hi ha de comunistes!) esque s’acaben transformant en zero país 100% ideologia, i acabeu votant en ZP a les generals, sinó, pregunteu-li a en Ridao.
Ara bé, després de tot, m’agradaria que els dos us llegíssiu el llibre d’en Graupera: Converses amb Xavier Sala-i-Martín. I no em contesteu que “Oh igualment jo et podria dir que et llegissis a Marx”; no uis servirà com a subterfugi per no llegir Sala-i-MArtín, ja que jo ja ho he fet, ja he llegit a MArx.
No espero haver-vos convençut, normalment els que pensen com vosaltres, sou força impermeables, i no ho dic amb ànims d’ofendre, però sou bastant “o fatxa o espanyol o dels nostres”.
Espero no haver-vos ofès en cap moment i haver-vos fet pensar!
Pol
1er, a mi no m’ofens gens. És un plaer xerrar.
Competència / cooperació:
La diferència entre competir i cooperar és clara i segur que tu la coneixes. Competir implica malgastar esforç en superar els altres, repetir treballs de forma innecessària i patir pel perill dels competidors. Si, per exemple, el sector de la producció d’aliments està regida per la competició, els productors tendiran a reduir costos per superar els altres competidors o per poder-se mantenir en la competició. Això farà que el sector tendeixi a emprar mètodes de producció poc saludables, reduir salaris, etc. El que passa ara, vaja. També cal tenir en compte que en una competició empresarial els menys competitius van desapareixent i cada cop el sector està més monopolitzat, fet realment negatiu per a tots. Hi ha moltes raons per cooperar en comptes de competir. Competir implica malgastar esforç i provocar conflicte. És cert que cooperar és difícil i demana maduresa però competir és descontrolar l’economia i deshumanitzar-la.
Deixar el sistema actual de competència és el més fàcil que podem fer: permetre el govern de la llei del més fort i la lluita intraeconòmica (i intrasocial).
Això que dius de barrejar competència i cooperació, me n’hauries de posar un exemple. De tota manera si intentes que uns competidors cooperin estaràs en una situació de tensió constant. Jo no és que tingui una ideologia clara, no et pensis, però tinc clar que la competència i el liberalisme són perniciosos i s’han de buscar alternatives.
Pancatalanisme:
Sobre el fet que consideris mig estranger gran part del país demostra el teu nivell: si algun rei hagués fet una línia administrativa que partís el Principat, per tu el país seria un territori diferent? És absurd prendre com a fronteres nacionals les fronteres administratives actuals. En què et bases per agafar només un tall de principat com a país?
És evident que l’anticatalunyisme sociològic que s’ha desenvolupat a part dels Països Catalans és greu, sobretot al País Valencià. El postfranquisme va dissenyar aquests falsos regionalismes anticatalanistes. Creure que representen el poble és caure en el seu joc. Hi ha molts valencians que saben què són i que lluiten cada dia contra l’intrús que tenen a casa. Prou maldecaps tenen autodefinint-se com a catalans com perquè nosaltres els donem l’esquena i els diguem que no ho sçon. Deixaries estar tota la conca del Llobregat pel simple fet de que està molt castellanitzada? Et convido a conéixer més els valencians per adonar-te de l’error.
A més, a veure si la dreta us fiqueu les piles. Cada cop està més clar que el projecte de construir una Euroregió “pancatalana” interessa econòmicament i molt. L’Acadèmia d’Empresaris Valencians ha començat a pressionar el PP d’allà perquè es tregui l’anticatalanisme de sobre. S’estant establint llaços i això promet. Ja no és un “somni de l’esquerra”. Els Països Catalans estant esdevenint un projecte “pragmàtic”, que en dieu vosaltres.
Sobre el fet d’independitzar primer Catalunya, estic amb tu. És el territori més proper a aquest destí, i seria un gran pas endavant i permetria tenir una base estatal forta des d’on impulsar la independència de tot el país. A més, serviria de propaganda el fet d’eixir fora d’Espanya i demostrar que s’hi viu millor sense ella. Es trencarien tòpics i tal. Ara, no crec que sigui bo perdre la concepció de país: les coses clares. En el fons, però, si reconeixes els Països no pensem tant diferent..
Marxisme:
Estic segur que tens llacunes importants pel que fa al marxisme, comunisme, … Què has llegit de Marx? El manifest Comunista, potser? A veure si ho aclares.
Fes un primer pas: deixa de mirar el comunisme i mira el capitalisme. Sí, això que està tant aplicat a tot arreu que ja ni ho veiem. És fàcil trobar defectes en el neoliberalisme actual. I aquests defectes són estructurals, per això el que es busca és canviar el sistema i no arreglar el que hi ha ara.
Sobre la crema de fotografies, no’m diràs que has caigut en la demagògia que els mitjans estatals van disparar? Creus que manifestar-se cremant una fotografia no és vàlid? Has escoltat la defensa abans de jutjar?
La teva mentalitat històrica és: el capitalisme s’ha imposat, per tant és dels presentats el millor sistema. És acceptant-lo i treballant a través seu que es poden moure coses realment. No dic que no sigui positiva una burgesia independentista, però no podem deixar el futur dels catalans en mans d’interessos privats. Vaja, crec jo, potser sóc un somniatruites.
I si reconeixes que el capitalisme és superable, podries prendre’t més seriosament les alternatives i mirar més críticament el liberalisme.
No som d’ERC. ERC és neoliberal i política, entenent política com a que participa en els jocs de competició pel poder entre partits. Jo a les darreres eleccions em vaig abstenir.
Jo el que penso és que tu ets impermeable i que tens massa prejudicis envers en Sakyr i jo.
Miraré de llegir aquest llibre d’en Xavier Sala-i-Martín, de què va?
Salu Jordi! T’he agregat a la llista de contactes del meu blog. Tens raó, fa dies que no l’actualitzo…
Soc un manta! Miraré de repescar-lo i tornar-hi a escriure-hi amb regularitat. Per cert, et felicito pel teu blog, està molt ben dissenyat i és molt interessant. L’aniré seguint. A veure si ens veiem algún dia per Olot, que últimament estàs desaparegut!
Salut!
JM
No pensava escriure res més doncs em vaig “enrotllar” una mica però la discusió ha derivat cap uns àmbits de fonaments, de les idees de cóm ha de ser el nostre país (i el món en general). Quína societat volem? quíns camins hi han per a assolir-la?.
Competència/Cooperació Capitalisme / Marxisme
Un ganivet és bo o dolent?. Diràs que depen de l’ús que se’n faci, no?. Doncs amb la competència o cooperació passa el mateix. Capitalisme o Marxisme?. Si analitzem les nostres decisions a la vida diària, som una mica de cada segons les circumstancies.
La colaboració sembla sempre bona, però pots colaborar amb algú sense adonar-te que aquest algú pot acabar acostumant-se a ser colaborat i acabi no tenint cap incentiu per a lluitar per sí mateix. La colaboració mal entesa pot no ser positiva per ningú.
Competència sembla d’entrada dolenta, és la llei del més fort, sembla destinada als abussos. O potser no sempre. Competència significa lluitar per a ser millor que …… que tú mateix, que un altre o, en grup, que un altre grup de persones. Està a la base de la superació de límits.
La primera competència és la que te cadas-cú amb ell mateix. Mirar de ser millor, si és posible, perfeccionar.
En quant a competència envers els altres grups de persones, s’ha de cooperar entre nosaltres si volem ser millors. En el pitjor dels casos, també de les derrotes se n’extreuen motivacions per a continuar. (O qué és l’11 de setembre si no?, una derrota motivadora).
El que no és mai bona és la competència maliciosa, la que ensorra el rival, l’humilia i no el deixa desenvolupar-se. Aquesta és la que s’ha d’erradicar. Els sistemes econòmics que fan els rics més rics i els pobres més pobres engrandint les injusticies socials.
Traspassant-ho al món de les ideologies, crec que s’ha d’aconseguir el millor de cadas-cuna. Competència+Cooperació. Cóm es fa això?. És difícil, sen dubte.
S’hauria d’incentivar l’esperit de superació per a aconseguir el millor de cada persona, grup, país, …. I també l’esperit de Solidaritat.
Un exemple podria ser una societat de lliure iniciativa privada, regulada per un estat que només s’hi inmiscuiria en casos d’abús i d’assegurament de una mínima dignitat vital pels més desfavorits.
Cóm quedaria la cosa?. Doncs que qui tingui idees i empenta, se la pugui jugar i, si li surt bé, que en gaudeixi. Seran els triomfadors, els líders, …. de cada moment. NO a les fortunes exagerades i hereditàries. D’aquestes idees se n’han d’aprofitar primer qui les té, però també la societat en general, que serà qui a la llarga n’acabi propietària i gaudidora. La cultura són un grapat de idees de persones acumulades en el sarró social. Qui va inventar la roda, el foc, la escriptura, …. l’ordinador, internet,…. en varen gaudir en primera persona i se n’ha beneficiat la societat futura.
Que qui s’ho guanyi amb l’esforç, tot i que sense la excel·lència ni la idea màgica dels anteriors, que pugui viure amb solvència. Aquesta és la majoria de la societat.
Que qui no pugui (per edat, invalidesa, salut, etc…..) que revin per part de la societat el que necessitin per a una vida en dignitat.
Que qui pugui però no vulgui (mandròs, arrepenjat, panxacontenta, delicuents,…) que tingui algun tipus de mínimes mancances que l’obliguin a reaccionar.
I això serviria per a Catalunya i pel mon sencer.
Sembla un conte, una utopia …. i potser ho és doncs el món actual té masses propietaris que no deixaran tan fàcilment les seves possessions, el seu poder.
Però penseu una cosa: fins i tot ells ens necessiten. Per això crec que tard o d’hora les desiguladats deixaran de creixer o tot petarà socialment. A ells també els interessarà, aleshores, un sistema social més estable i per tant més just.
Com deia Sakyr, coses impensables s’han fet realitat.
No m’acabo de creure que ho hagis ben intentat, Jordi, si no et surt. Un consell per començar: no miris de provocar-ho mai, ha de sortir de la teva necessitat d’expulsar alguna cosa. I quan la tinguis, agafa el boli o el teclat i comença a deixar anar tot el que et fa ballar el cap, sigui amb ordre o sense. Després, si vols, podràs ordenar-ho i remodelar-ho donant-li un sentit al text (i fins i tot als teus pensaments). O, si no ho vols, podràs deixar-ho així tot indicant que és on realment hi ha el valor artístic, com si fossis un modernista d’època
I aquí acaba el meu parèntesi dins el debat, que continuaré espiant des de la distància.
Nens, llegiu Salvador Sostres (salvadorsostres.com) o llegiu-vos les memòries de Josep Benet, o com s’ha esmentat, economia liberal per a no economistes no liberals, o Converses amb Xavier Sala-i-Martin; n’aprendreu força…
Ei!
Joan, gràcies per l’elogi.
M’alegro que t’hagis decidit a tornar a activar el bloc, hehe! A veure si coincidim un dia per Olot, que fa la tira que no et veig!
Reibob, només et faig una pregunta: Si la Generalitat contracta una empresa d’ambulàncies per oferir un servei, i aquesta treu beneficis del que li dóna la Generalitat, perquè no ho fa la Generalitat directament i el benefici se’l queda el poble català, no una sola empresa o un sol empresari? Això ves-ho aplicant a altres exemples. La sanitat i l’educació sí, públiques, això ho diu tothom. Però i els transports? I el pa? I les comunicacions? No són drets bàsics dels ciutadans, això, també? Com ho poden monopolitzar privats, tot això? D’altra banda, m’ha agradat el concepte de competir amb un mateix, però no el fet de competir un poble amb un altre, per exemple. La solidaritat no ha de ser només amb la família o el teu poble, sinó entre tots els individus i pobles del món.
Marina, suposo que ningú ha entès el teu comentari en aquest context. Per qui no l’hagi entès, que visiti el seu bloc, hehe! http://www.marinetis.blogspot.com Tranquil·la, tard o d’hora me’n sortiré!
Josep, vàries coses: 1. De nen fa uns quants anys que ja no ho sóc, i em consta que els de més amunt tampoc. 2. Salvador Sostres l’he llegit -molt- i m’ha demostrat tot lo masclista, racista, capitalista (i una sèrie més d’-istes) que és. És a dir, amb ell aprenc el que no he de ser: Gràcies, Salvador Sostres, per aquest gran exemple. 3. Intentaré llegir les memòries que tu dius i tot el Sala-i-Martin que tu vulguis, però de lliçons, les justes, company. Es pot debatre de tot el que vulguem sense anar amb aires com aquest, no et sembla?
Una abraçada a tots,
Salut!
A veure, ls formes d’en Josep pèssimes.
Amés, resta a la causa.
Tanmateix el fons es bo, ja no per Sala-i-Martin, sinó per Josep Benet (el pitjor de tot, fer la gracieta de posar-se el pseudo d’un mort) ens ajuda a tots gent de dretes o esquerres a entendre la Catalunya actual.
Us el recomano, jo ja l’he començat.
Per altra banda, reitero en recomanar-vos Sala-i-Martin i llur pàgina web: http://www.columbia.edu/~xs23/catala/articles/articles.htm
He llegit a Marx, si Das Kapital 1; i ja en vaig tenir prou; i francament, no diu res qu e Adam Smith no hagués escrit a la Riquesa de les Nacions: Un tractat d’economia REAL.
Amés a el capital, es basa en una premisa falça (de les moltes falces!) i es dir que el preu del producte es va en funció del treball. Un error avui en dia i antany.
Però be, almenys coinciudim en temes de país: Catalunya.
Paseu-ho be!
Pol
Per a Sakyr.
La Generalitat compra moltes coses. Les empreses que li venen segur que en treuen beneficis. Segons tu, que ho faci tot la Generalitat i que es quedi ella els beneficis, no?.
Hi han coses que les fan millor les empreses especialitzades en un tema. La qüestió no és que la Generalitat pugui o no contractar empreses per a donar serveis públics. La qüestió és que aquestes empreses ho facin bé i dins d’uns marges de beneficis raonables. Així com la Generalitat es preocupa de que a les empreses privades no hi treballin nens, o que els treballadors tinguin seguretat social, etc…. també hauran de controlar que les subcontractades en serveis acompleixin les normatives. Si els beneficis són molt alts, és evident que la Generalitat pot pagar menys i ajustar-los.
I per què la iniciativa privada i no el funcionariat?. De moment, la iniciativa privada està demostrant molta més empenta i mobilitat (cosa que també ha succeït amb el capitalisme i el comunisme). Uns han sabut trobar solucions mentre als altres, els costa molt més. Com deia algú, “mentre a una societat hi han més injustícies però menys pobres, a l’altre hi ha més igualtat i més pobres”. Se li hauria de donar el Premi Nobel de la Pau a qui trobés el sistema híbrid on hi haguessin menys pobres i menys injustícia.
No voldria que pensessis que estic en contra de la feina dels funcionaris, el que passa és que ho tenen molt difícil per a canviar les coses i acaben per a deixar de lluitar i es limiten a “anar fent”. Si volen moure quelcom ho han de moure tot (i TOT és molt gran) amb un poder de decisió minso. A la empresa privada només hi han quatre qüestions a resoldre i són molt més petites: Cóm acomplir les normes, donar un bon servei al usuari (clients), treure’n el major benefici possible i aconseguir que la Administració continuïn contractant els seus serveis (qui el paga). I tot dins l’àmbit reduït en el que desenvoluparà la seva tasca.
Com pots veure sembla una lluita perduda per part dels funcionaris. És per això que cada cop més els estats d’arreu del món estan adoptant aquest sistema. El problema no és el ganivet sinó l’ús que se’n faci.
Si tu en saps algun de millor comenta’l.
Referent a la competició entre un grup humà i un altre. Per què no?. Si vàries empreses volen una contractació, s’hauran d’espavilar i cercar solucions per a aconseguir-la. Hi ha un component d’adaptació constant a les circumstàncies per part dels grups. Què passa amb una empresa que fa un producte que ja no es consumeix?, d’una regió on hi ha sequera i no poden conrear?, …… S’han d’adaptar als nous temps i cercar un nou producte, una nova activitat econòmica. Les reconversions, ens agradin o no, són traumàtiques però inevitables. Dius que la competitivitat és negativa entre grups. Són les derrotes les que ens fan canviar, provoquen el moviment, la reacció. I no hi han derrotes si no hi ha competència. No hi ha un producte o servei millor sense que ni hagin que es quedin enrere i s’hagin d’adaptar i/o reaccionar.
Jo et faria un símil que potser m’ajudaria a fer-me entendre millor cóm hauria de ser al model social més just i dinàmic: un carro tirat per cavalls, cadascun amb empenta independent, dirigits i coordinats per un bon auriga (que seria l’estat), que faria que el conjunt (inclòs el pesat carro), caminés el més ràpid possible en una mateixa direcció.
La solidaritat és l’auriga l’encarregat d’administrar-la. Els cavalls només han de pensar en córrer i el més ràpid possible.
Per a Josep Benet,
Tots els que expressem idees podem semblar pedants, tu has ultrapassat fronteres en aquesta qüestió. No es pot tractar els demés d’ignorants o immadurs (encara que ho puguem ser). Prefereixo una societat plena de gent donant idees (encara que siguin ximpleries), que una que ningú digui res per a por de que se’n riguin de la seva ignorància. Destriant entre la sorra del riu és quan es poden trobar bocinets d’or.
Per a tots els que participeu,
Gràcies per discrepar, per a fer de Catalunya un país humà, dinàmic i divers.
Reibob, trencar una llança a favor dels beneficis d’un privat (pensa Telefònica) en comptes d’apostar per què ho faci el mateix estat per culpa de la incompetència dels polítics i funcionaris de torn no val.
Si els polítics no fan bé la seva feina, canviem-los. Si no n’hi ha que ho facin bé, fem-ho nosaltres mateixos. Si hi ha funcionaris que no fan la seva feina (vaig per mestre i sé més o menys què dic) mà dura, i si cal al carrer. Però mai de la vida deixar un sistema just que no funciona per culpa d’incompetents per passar a un d’injust que segur que funciona perquè d’allò depèn el benefici del gran empresari que té el control.
Ja t’he dit que la competitivitat amb un mateix estava bé. I si vols encara donem-li més la volta, la competitivitat de a veure qui és més solidari també està bé. Però mai la competitivitat a seques, perquè com a molt, com bé has dit, ens ajudarà a comprendre què no hem de fer. Que també està bé, però si ens podem estalviar aquesta via, millor.
Pol, seguirem llegint. De moment, només s’ha demostrat que per més que llegeixi una persona no significa que vagi a parar allà mateix que una altra. Hi deu haver altres coses pel mig, en les ideologies de les persones…
Una abraçada,
Salut!
Els convergents en saben, però tu fill no fots ni un article eh…
Perdoneu per no estar al cas del bloc:
Reibob:
“Un ganivet és bo o dolent?. Diràs que depen de l’ús que se’n faci, no?. Doncs amb la competència o cooperació passa el mateix. Capitalisme o Marxisme?. Si analitzem les nostres decisions a la vida diària, som una mica de cada segons les circumstancies.”
El capitalisme pot regular-se, democratitzar-se i moderar-se. Pot fer-se més humà, però la seva tendència és a fer dominar el diner per sobre de tot lo altre. A part, té dèficids estructurals, fet que significa que cap reforma pot acabar amb les injustícies i problemes que provoca.
Això no vol dir que el socialisme sigui bo. Si considerem socialista el règim que s’imposà a Rússia al 1917, tots tenim clar que preferim els sistemes actuals nostres.
“La colaboració sembla sempre bona, però pots colaborar amb algú sense adonar-te que aquest algú pot acabar acostumant-se a ser colaborat i acabi no tenint cap incentiu per a lluitar per sí mateix. La colaboració mal entesa pot no ser positiva per ningú.”
És veritat: no és fàcil funcionar amb sistemes més humanistes. Precisament el capitalisme s’imposa perquè té un rendiment bàsic major*, ja que provoca aquest incentiu productiu. Que, més que incentiu, jo parlaria de pressió. En capitalisme la gent està pressionada per treballar i buscar-se la vida: té la pobresa amenaçant amb ocupar-la si es descuida: cal sacrificar-se i currar molt per sobreviure bé. És com una cursa on els de darrera estan fututs i on els de davant viuen bé (i de fet poden permetres el luxe de correr molt menys).
* Quan dic rendiment bàsic major em refereixo a que per si sol el capitalisme ja és eficient. Un sistema productiu més col·lectivista implica un esforç organitzatiu complex i madur per a funcionar. És possible, com diu en gasulla, que el socialisme (ben dissenyat i eficient) sigui més productiu perquè elimina costos i maldecaps de la competició, però això sí, cal un disseny complex i una maduresa per fer-lo productiu, ja que per defecte no funciona sol.
“Competència sembla d’entrada dolenta, és la llei del més fort, sembla destinada als abussos. O potser no sempre. Competència significa lluitar per a ser millor que …… que tú mateix, que un altre o, en grup, que un altre grup de persones. Està a la base de la superació de límits.”
T’entenc i de fet jo sóc competitiu en temes com l’estudi. De tota manera, l’incentiu només ha de venir de les ganes de superar els altres? Potser ho tenim tant mal muntat que l’únic que ens pot motivar en certs aspectes és això. Però hi ha altres fonts de motivació explotables, a part que hi ha moltes competicions sanes que no tenen per què ser eliminades en el “socialisme”.
“El que no és mai bona és la competència maliciosa, la que ensorra el rival, l’humilia i no el deixa desenvolupar-se. Aquesta és la que s’ha d’erradicar. Els sistemes econòmics que fan els rics més rics i els pobres més pobres engrandint les injusticies socials.”
Estic amb tu.
“Un exemple podria ser una societat de lliure iniciativa privada, regulada per un estat que només s’hi inmiscuiria en casos d’abús i d’assegurament de una mínima dignitat vital pels més desfavorits.”
És complicat i hi ha moltes formes de plantejar un sistema sociopolíticoeconòmic millor. Fins a quin punt la iniciativa privada és causant de maltractes i alienacions no ho sé, ni tinc clar com seria aquest control estatal que proposes. Una cosa és clara: no hem de tenir por de fer qualsevol canvi i d’oposar-nos a qualsevol poder. Partint d’aquesta base i de la búsqueda de felicitat (justícia i llibertat), ja nirem bé.
“Cóm quedaria la cosa?. Doncs que qui tingui idees i empenta, se la pugui jugar i, si li surt bé, que en gaudeixi. Seran els triomfadors, els líders, …. de cada moment. NO a les fortunes exagerades i hereditàries. D’aquestes idees se n’han d’aprofitar primer qui les té, però també la societat en general, que serà qui a la llarga n’acabi propietària i gaudidora. La cultura són un grapat de idees de persones acumulades en el sarró social. Qui va inventar la roda, el foc, la escriptura, …. l’ordinador, internet,…. en varen gaudir en primera persona i se n’ha beneficiat la societat futura.”
Que cadascú tingui el que es mereix (col·lectivisme). Estic d’acord amb tu, i no és gens el que tenim ara.
Teòricament el comunisme aniria més enllà: que cadascú tingui el que necessita, i d’entrada sembla molt més difícil de funcionar en la realitat.
“Però penseu una cosa: fins i tot ells ens necessiten. Per això crec que tard o d’hora les desiguladats deixaran de creixer o tot petarà socialment. A ells també els interessarà, aleshores, un sistema social més estable i per tant més just.”
No estic d’acord amb la teva anàlisi. Els poderosos i rics ens ensenyen diversitat de mètodes de control social, d’alienació i d’imposició dels seus interessos com a interessos col·lectius. D’ells crec que mai vindrà res bo, i es resistiran a qualsevol progrés utilitzant si cal la violència. No són diables, però si són rics és per un tipus de comportament, i com a rics tenen uns interessos i un poder que es convinen per frenar el món per força. Les injustícies avancen però els mètodes de control social també. No tinc gens clar que la història vagi a acabar forçosament en quelcom millor, i per tant cal que no ens adormim.
La revolució l’ha de fer el subjecte pacient en la seva totalitat i sense dependències externes, o no serà feta. Si els rics cedeixen la seva riquesa, ho faran per pressió exterior i intentant “canviar el màxim per tal de canviar el mínim”.
Josep Benet:
“Nens, llegiu Salvador Sostres (salvadorsostres.com) o llegiu-vos les memòries de Josep Benet, o com s’ha esmentat, economia liberal per a no economistes no liberals, o Converses amb Xavier Sala-i-Martin; n’aprendreu força…”
Pel to amb el qual ho dius sembla que ens estiguis iluminant. Espero llegir aviat aquest llibre i sortir de la caverna encegadora. Oh gran predicador hiperargumentador, sort que has vingut a rescatar-nos.
Pol:
“Amés a el capital, es basa en una premisa falça (de les moltes falces!) i es dir que el preu del producte es va en funció del treball. Un error avui en dia i antany.”
Vaja, per mi és una cosa claríssima que el valor de quelcom li dóna el treball que conté. M’importa poc si ho diu Marx o no, però el valor és aquest. Altra cosa és que en la societat actual el preu no tingui molt a veure amb el treball, però aquest preu és artificial, i permet que gent que treballa poc obtingui més que altre que treballa més.
Reibob:
“Uns han sabut trobar solucions mentre als altres, els costa molt més. Com deia algú, “mentre a una societat hi han més injustícies però menys pobres, a l’altre hi ha més igualtat i més pobres”. Se li hauria de donar el Premi Nobel de la Pau a qui trobés el sistema híbrid on hi haguessin menys pobres i menys injustícia.”
Potser si els estats procapitalistes no agredissin els estats socialistes es podria anar desenvolupant socialismes millors. I si la gent deixés de creure fanàticament en el capitalisme, també es podrien tenir més experiències socialistes. Avui en dia quants sistemes capitalistes s’han desenvolupat i quants de socialistes? Per mi és comprensible que la revolució russa no funcionés: era el primer cop que s’intentava quelcom així, era impossible que sortís gaire bé.
I respecte la creació de pobresa per part dels socialismes, tens en compte que Cuba no té neocolònies explotades i empobrides com els nostres etsats capitalistes? Perquè clar, si fem l’anàlisi dels efectes socials del sistema, hem de tenir en compte el món en general, ja que el “benestar” nostre és en part sostingut pel malestar d’estrangers.
“A la empresa privada només hi han quatre qüestions a resoldre i són molt més petites: Cóm acomplir les normes, donar un bon servei al usuari (clients), treure’n el major benefici possible i aconseguir que la Administració continuïn contractant els seus serveis (qui el paga). I tot dins l’àmbit reduït en el que desenvoluparà la seva tasca.”
Aquí deixam dir una altra cosa: l’eficiència del capitalisme és teòrica també. Ja que alhora de la veritat el mercat no és lliure, sinó que pot ser controlat per les grans empreses (monopolis, publicitat, poder de l’actor sobre el pacient, …). I també hi ha fets com que les empreses subcontractades poden no ser les que ofereixen millor els seus serveis a l’administració, sinó que hi ha empreses subcontractades que estan enxufades per polítics corruptes. Sabia d’un exemple concret que nava així més o menys:
A no sé on el PP havia de fer una gran obra pública. D’entre les empreses que oferien els seus serveis constructius, va agafar la més cara i menys rentable, que estava dirigida per un pepero/financiador del pp. I no només això: aquest pepero ni tant sols va tirar endavant la construcció, sinó que revengué la propietat de la construcció a una de els altres empreses constructores i en resultà un benefici net sense haver fet res. Espero haver-me fet entendre, i quedi clar que la informació hauria de ser contrastada, però el cas és que la relació entre grans empreses i polítics no és d’aïllament i tracte net, sinó que sovint el món privat és una eina dels mals administradors.
I, com ha dit en sakyr, els serveis públics són (més) demòcrates, cosa que no tenen els serveis privats. Al meu poble a l’estiu només hi ha un pub i una discoteca. Si no ens agraden les condicions d’aquests locals no tenim res a fer, ens hem de fotre.
“Com pots veure sembla una lluita perduda per part dels funcionaris. És per això que cada cop més els estats d’arreu del món estan adoptant aquest sistema. El problema no és el ganivet sinó l’ús que se’n faci.”
Tu creus que la privatització té aquesta motivació, però hi ha altres explicacions. Des de l’imperi de la única ideologia (ja no hi ha el pes socialista al món), a la pressió del sector empresarial-financer (que busca nous mercats), a les pugnes entre partits (que necessiten diners i que no volen cedir tota ladministració a l’adversari) , …
A més, si els sectors públics sovint tenen problemes és perquè l’administració no vol que funcionin. Per justificar una reforma privatitzadora primer cal evitar que lo públic funcioni…
“Jo et faria un símil que potser m’ajudaria a fer-me entendre millor cóm hauria de ser al model social més just i dinàmic: un carro tirat per cavalls, cadascun amb empenta independent, dirigits i coordinats per un bon auriga (que seria l’estat), que faria que el conjunt (inclòs el pesat carro), caminés el més ràpid possible en una mateixa direcció.
La solidaritat és l’auriga l’encarregat d’administrar-la. Els cavalls només han de pensar en córrer i el més ràpid possible.”
Això eren els principis de la ilustració. El que va passar fou que els caballs, en la seva competició per la rikesa/poder, van fer entrar el lloc de l’auriga en el tauler del joc competitiu. És a dir: permetre la competició empresarial i l’acumulació de poder per part d’aquestes posa en perill l’estat: crea uns interessos contraris a la col·lectivitat, que es poden reprimir però no suprimir.
“Per a tots els que participeu,
Gràcies per discrepar, per a fer de Catalunya un país humà, dinàmic i divers.”
A tu!
Empalabotiflers no puc estar més d’acord amb tu, Cooperació amb competivitat? òndia quina és la formula per dur-ho a terme que m’ho apunto.