Les entranyes de Sakyr

Fa una setmana, la premsa feia ressò de la victòria evident del continuisme dintre d’Esquerra Republicana de Catalunya. De les quatre candidatures que es van presentar a president i secretari general del partit, les continuistes amb l’acció de govern que està duent a terme Esquerra van obtenir un 63,9% dels vots.

Abans de començar a renegar, però, sento no haver actualitzat abans aquest últim mes, però estic d’exàmens i treballs i no dono l’abast… De fet encara me’n queden uns quants, però tot i així he decidit agafar-me una estona per tornar a escriure, què coi…

Com deia al principi, el 63,9% dels militants d’Esquerra que van anar a votar tenen molt clar que la feina que està fent Esquerra està d’allò més bé. Tot el que alguns pensaven de les bases d’ERC, que si no els agradava estar amb el PSOE, que si preferien un front nacionalista amb CiU, res de res. La primera conclusió que treiem de les primàries de fa una setmana, és que a les bases d’Esquerra els va molt bé el tripartit.

En canvi, no estic tan segur que els votants d’Esquerra estiguin gaire d’acord amb aquesta línia… Molt em temo que els passarà factura a les properes eleccions autonòmiques. Segur que la disminució de vots no serà tan gran com la de les passades eleccions espanyoles, però es notarà, segur. A part, també queda el dubte de qui encapçalarà les llistes d’Esquerra a les properes eleccions. Serà l’última oportunitat de Carod-Rovira? L’enterraran directament i hi posaran en Puigcercós? No ho tinc gens clar… Però encara que siguin de la mateixa corda, de cara a les eleccions, el candidat hi fa més del que sembla. Ara per ara, Carod-Rovira té més capacitat d’arreplegar vots que Puigcercós.

Si us en recordeu, en un post de fa temps vaig fer dos pronòstics… Un dels dos ja s’ha complert, que era que Joan Puigcercós seria el proper president d’ERC. Ara falta per veure si es complirà també el segon, que era que tindrem tripartit durant quatre anys més després d’aquesta legislatura. Torno a dir que temps al temps, però em preocuparia veure com els independentistes que s’havien engrescat amb Esquerra perden l’esperança per culpa d’una mala estratègia del partit independentista.

Esquerra ha de tenir molt clar que si deixa de ser un referent parlamentari dels independentistes, aquests buscaran un altre partit que els torni a donar esperances. Esperances a nivell nacional -que és de l’únic que he parlat avui- i esperances a nivell social, que ja veurem quines són si els seus líders ens van repetint que l’espai polític al qual aspira Esquerra és el del PSC…

El “canvi tranquil, sense cops de timó i virant de forma suau, tranquil·la i responsable” potser no acabarà de convèncer a tothom. N’hi ha que són gent de partit i que mai deixaran el vaixell, sí. Però n’hi ha d’altres que per aquest camí és molt difícil que ens plantegem mai arribar-hi a entrar. I com que pel que diuen no en puc esperar cap “cop de timó”, i les ponències que s’han aprovat al Congrés Nacional també han estat les continuistes, no sé què espero que canviï dintre d’Esquerra. Potser… Potser no espero que en canviï res.

Salut!