Les entranyes de Sakyr

Anem a parlar una mica dels fets ocorreguts durant la passada cimera hispanoamericana. Suposo que després que totes les televisions estrangeres i del país n’hagin parlat no cal que en faci un resum, però em dóna la gana de fer-lo i de pas, per previsible que sigui, donar la meva opinió.

Durant la seva intervenció, José Luís Rodríguez Zapatero -president del govern espanyol- va demanar a Hugo Rafael Chávez, -president del govern veneçolà- respecte pels presidents electes d’Espanya. També pels anteriors. Chávez havia qualificat l’anterior president del govern d’Espanya, José Maria Aznar, de feixista i va acusar a la patronal espanyola d’haver donat suport financer al cop d’estat que l’havia intentat treure del poder l’any 2002. Això ja havia enutjat a Juan Carlos I, el rei d’Espanya, qui el dia anterior ja havia tingut una picabaralla verbal amb Chávez pel mateix motiu.

El que va fer esclatar finalment el meu reietó, però, no va ser el que va dir el dia anterior, sinó el fet que durant la intervenció de Zapatero, Chávez el tallés mentre el primer demanava respecte per tots els representants electes d’Espanya, dient-li que qui havia de tenir respecte era el senyor Aznar, etc. etc.

Evidentment, pel que fa al president de Veneçuela, penso que no són formes de comportar-se, en una cimera. Trobo d’allò més molest que algú t’interrompi quan estàs utilitzant el teu torn de paraula. Però el que va fer el monarca espanyol veient això, en comptes de mirar la presidenta de la cimera i exigir-li un xic d’ordre, va ser en un primer moment incorporar-se a la cadira per assenyalar-lo i dir-li emprenyat alguna cosa per què callés. I després, quan el segon no callava, tornar a incorporar-se, aquest cop cridant “per què no calles?!”.

Quan un home, que fa de cap d’estat en una cimera, és superat per instints tan bàsics com aquest i no és capaç de controlar-se, es posa en dubte el designi diví que va dir que ell seria l’home més indicat en la capa de la terra per a realitzar la tasca vitalícia de cap d’estat espanyol. (I no només això, sinó que al cap d’una estona el monarca va aixecar-se i va abandonar la cimera…)

Ingredients tan suculents com aquest són perfectes per preparar un còctel republicà, sí. Aquest home perd la credibilitat pel seu propi pes. Llàstima que tanta gent encara visqui en l’irracoinalisme permanent d’acceptar la monarquia com a model d’estat. Canviaran mai d’opinió? Vés a saber, potser si al senyor Juan li vénen ganes de cridar gaires més cops…

Per cert, perquè no sigui dit. Un parell de coses: Primera, que José María Aznar és un feixista encara que l’hagin escollit els espanyols. Que et donin el vot la majoria d’habitants d’un estat no et treu automàticament la teva condició ideològica de feixista espanyol.

Segona, que els debats que he vist darrerament a les televisions espanyoles em produeixen una barreja de fàstic i pena. Tallen torns de paraules, criden, fins i tot xiulen i treuen el torn de paraula a qui està manifestant una opinió legítima com una altra com és intentar explicar què és realment el que s’està visquent a Veneçuela. Quina pena de televisions i quina pena de país, el seu.

Salut!