Les entranyes de Sakyr

Aquest era el títol que havia pensat fa temps per a fer un article sobre les eleccions al Congrés de Diputats espanyol. Dic “era” perquè el títol ja no és aquest. Bé, ho segueix sent, és obvi, però la meva opinió ja no és la mateixa. I us explicaré per què; la culpa la té un sopar de castellers…

De fet no va ser el sopar en sí, sinó el debat que va sorgir entre la gent del sopar el que m’ha fet canviar d’opinió. L’argument que tenia jo per demanar el vot del PP era força simple i amb una part d’egoisme: Espanya no ens estima, i com més aviat ens n’adonem més aviat marxarem. Un cop hàgim marxat, podrem donar exemple a tothom i fer que Espanya pugui canviar, perquè des de dins s’ha demostrat que no es pot.

Dintre de tot, segueix tenint lògica el que deia jo. Després de defensar el que he dit al paràgraf anterior, un dels companys em va dir aquesta frase: “Si votes al PP, fas el PSOE bo”. Pam! I és que és definitiu.

Hi ha un munt d’exemples que donen suport a aquesta afirmació, amb l’11M es va demostrar i amb tantes altres coses també. Quan els coses van mal dades amb el PP, el PSOE és qui ens ha de salvar de tot. “Els federalistes ho faran millor que aquests centralistes!” dèiem innocents alguns. Però res!

Portem anys amb el govern del PSOE i l’únic que hem pogut comprovar és que ni amb la pressió (xantatge?) de CiU, ERC i ICV-EUiA al Congrés espanyol i a la Generalitat principatina s’ha aconseguit un canvi cap al federalisme. Quin millor moment que ara hi havia? I no s’ha aconseguit res…

Ni PP ni PSOE volen una altra concepció d’Espanya que la que patim ara. Si votant al PP fem bons al PSOE, millor que segueixi el PSOE al poder i que siguin ells mateixos els qui caiguin pel seu propi pes. Com passa ara amb la nostra estimadíssima ministra d’infraestructures Magdalena Álvarez… Per exemple!

I tot i així, no penso legitimar al PSOE amb un vot llançat a cap urna catalana. És per això que ja dic d’un principi, que no votaré ni PP ni PSOE. Que siguin els espanyols que triïn el seu cabdill, igualment ja sabem que no farà res de bo pels catalans. Si ara tinc algun dilema és si cal votar a algun partit català o si el millor és votar en blanc.

A priori, prefereixo votar en blanc abans de donar el meu vot a cap dels tres partits “alternatius” al PP i al PSOE. ICV-EUiA, s’ha guanyat el meu despreci després d’actuar com a còmplices de l’estat reprimint els moviments socials. CiU, fa temps que em mereix bastant poc respecte (segurament el mateix temps que fa que van pactar amb el PP? potser fa més temps i tot…). I ERC… Ai, ERC! Encara no els entenc. Bé, de fet entenc perfectament el que ja han dit públicament dirigents com ara Joan Ridao. Volen ocupar el lloc del PSC… Doncs perfecte, però el lloc que ocupa el PSC no és el meu.

Així, doncs, si no hi ha res de nou, aquest jove votant anirà a dipositar una papereta buida el dia de les eleccions espanyoles. Ara que hi penso, però, no em quedarà tema per parlar en un altre article pel qual ja tenia el títol premeditat (com aquest). Havia de ser la segona part… L’havia titulat: “I si no, també”.

Salut!

Anem a parlar una mica dels fets ocorreguts durant la passada cimera hispanoamericana. Suposo que després que totes les televisions estrangeres i del país n’hagin parlat no cal que en faci un resum, però em dóna la gana de fer-lo i de pas, per previsible que sigui, donar la meva opinió.

Durant la seva intervenció, José Luís Rodríguez Zapatero -president del govern espanyol- va demanar a Hugo Rafael Chávez, -president del govern veneçolà- respecte pels presidents electes d’Espanya. També pels anteriors. Chávez havia qualificat l’anterior president del govern d’Espanya, José Maria Aznar, de feixista i va acusar a la patronal espanyola d’haver donat suport financer al cop d’estat que l’havia intentat treure del poder l’any 2002. Això ja havia enutjat a Juan Carlos I, el rei d’Espanya, qui el dia anterior ja havia tingut una picabaralla verbal amb Chávez pel mateix motiu.

El que va fer esclatar finalment el meu reietó, però, no va ser el que va dir el dia anterior, sinó el fet que durant la intervenció de Zapatero, Chávez el tallés mentre el primer demanava respecte per tots els representants electes d’Espanya, dient-li que qui havia de tenir respecte era el senyor Aznar, etc. etc.

Evidentment, pel que fa al president de Veneçuela, penso que no són formes de comportar-se, en una cimera. Trobo d’allò més molest que algú t’interrompi quan estàs utilitzant el teu torn de paraula. Però el que va fer el monarca espanyol veient això, en comptes de mirar la presidenta de la cimera i exigir-li un xic d’ordre, va ser en un primer moment incorporar-se a la cadira per assenyalar-lo i dir-li emprenyat alguna cosa per què callés. I després, quan el segon no callava, tornar a incorporar-se, aquest cop cridant “per què no calles?!”.

Quan un home, que fa de cap d’estat en una cimera, és superat per instints tan bàsics com aquest i no és capaç de controlar-se, es posa en dubte el designi diví que va dir que ell seria l’home més indicat en la capa de la terra per a realitzar la tasca vitalícia de cap d’estat espanyol. (I no només això, sinó que al cap d’una estona el monarca va aixecar-se i va abandonar la cimera…)

Ingredients tan suculents com aquest són perfectes per preparar un còctel republicà, sí. Aquest home perd la credibilitat pel seu propi pes. Llàstima que tanta gent encara visqui en l’irracoinalisme permanent d’acceptar la monarquia com a model d’estat. Canviaran mai d’opinió? Vés a saber, potser si al senyor Juan li vénen ganes de cridar gaires més cops…

Per cert, perquè no sigui dit. Un parell de coses: Primera, que José María Aznar és un feixista encara que l’hagin escollit els espanyols. Que et donin el vot la majoria d’habitants d’un estat no et treu automàticament la teva condició ideològica de feixista espanyol.

Segona, que els debats que he vist darrerament a les televisions espanyoles em produeixen una barreja de fàstic i pena. Tallen torns de paraules, criden, fins i tot xiulen i treuen el torn de paraula a qui està manifestant una opinió legítima com una altra com és intentar explicar què és realment el que s’està visquent a Veneçuela. Quina pena de televisions i quina pena de país, el seu.

Salut!

Com tot el sistema públic d’ensenyament català, la Universitat de Girona és víctima de les incoherències de l’entrada al Procés de Bolonya que, entre altres coses, promou l’ensenyament en llengua anglesa com a eina de convergència europea. Dic incoherència, evidentment, perquè se suposa que la llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya és el català.

De fet, hi hauria dues proves de pes que defensen aquesta suposició: 1. La legislació lingüística de la Generalitat de Catalunya referent a l’ensenyament (publicat a Gencat). 2. Els estatuts de la UdG (Pàgina 5, Títol 1, Article 4).

Per què començo amb això? Doncs perquè llegint aquest primer paràgraf tothom podria pensar que al Principat de Catalunya -i en concret a la UdG- les classes es fan en català. I no seria cap tonteria pensar-ho, vistos els documents oficials on hi consta.

Però, ah noi! És mentida. Moltíssims estudiants reben gairebé tota la seva carrera (o tota, directament) en espanyol. O sigui, que es fan les classes en espanyol, els exàmens els tenen en espanyol, les tutories són en espanyol i el material didàctic està en espanyol. A la UdG, al Principat de Catalunya. Però per si no en teníem prou amb això, ara se’ls ha acudit que podem fer les classes en anglès. És a dir, les matemàtiques, la física, etc. qualsevol assignatura: en anglès!

Pensareu “un error”. O bé “deu ser que vénen professors de fora a fer classes puntuals”. Doncs no. No, no, no (ho dic 3 cops, per si de cas). Són professors que viuen aquí, professors que han nascut aquí, els que hauran de fer les classes en anglès. I el més fort: La UdG els donarà beneficis econòmics i privilegis en el recompte de crèdits si fan classes en anglès…

Sí senyor, la UdG està destinant una sèrie de diners a formar els professors de la universitat perquè facin classes la gent de la universitat en una llengua que no és la de la universitat amb el pretext que la llengua d’Europa (és a dir del Pla de Bolonya) és l’anglès. “Hem de fer les classes en anglès a la UdG perquè així hi haurà més mobilitat d’estudiants”, etc. etc. etc. Són els arguments que donen.

La gent ho sap això? La gent està disposada a que li comencin a imposar assignatures en llengua anglesa (tant estudiants com professors)?… I mirant al Govern de Catalunya, com és que la gent que s’anomena independentista i/o nacionalista que està en el govern està donant suport a un procés com el de Bolonya, que pretén uniformitzar -també lingüísticament- l’ensenyament europeu, en comptes de lluitar per un ensenyament plenament en català i -després sí-, impulsar una convergència europea com cal?

No us ho creieu, ja ho sé. Feu una cosa: Pregunteu-li a la rectora de la UdG. Consulteu les actes dels Consells de Govern. Aquí us deixo un enllaç de les mesures que han de promoure que professors d’aquí facin les seves classes en anglès, aprovades l’últim Consell de Govern de la UdG. No és gaire incoherent que els estats europeus -mitjançant Bolonya- ens vulguin absorbir com a poble -sempre ho han intentat-, el que és incoherent és que n’hi hagi alguns que oficialment diguin que protegeixen i protegiran la llengua catalana a l’ensenyament, però que al mateix temps donin diners per promocionar que no sigui així.

I no oblidem que no estem parlant de conèixer llengües. De llengües ja en sabríem si l’ensenyament a primària i a secundària fos com hauria de ser! Del que estem parlant és d’imposar l’anglès com a llengua vehicular en l’ensenyament. Això no és tenir competències lingüístiques, sinó que és perdre la identitat com a poble.

Us ho imagineu a casa vostra? Parleu 1/3 part del temps en català, 1/3 part en espanyol i 1/3 part en anglès de forma habitual, va. Això no pot ser. En un país normal, no pot ser. Potser caldrà, per solucionar tot això, que esdevinguem d’una vegada per totes un país normal.

Salut!