Roig, groc i altre cop roig
7 10 2007En efecte… Sabem que hi són… Sabem que ens vigilen i que els preocupa el que pensem… Sabem que cap de les nostres converses queda només entre nosaltres, sabem que ens estan llegint ara mateix… Sabem que temen el missatge que estem escampant… Sabem que no els agrada gens ni mica que anem predicant lemes de llibertat i solidaritat… Sabem que ens odien per fer-ho…
Tenen por dels nostres somnis perquè saben que tal com els gaudim, tendim a voler-los fer realitat. S’adonen que alguns els hem desemmascarat i hem vist com no ens estimen. Els repugna la idea que vulguem decidir per nosaltres mateixos… Els espanta que marxem i els deixem a la seva sort perquè en el fons saben que qui ha estirat sempre del carro hem estat nosaltres, els oprimits. Quins collons…
L’única resposta que saben donar a la seva por és la repressió a allò que temen. Ens volen espantar de forma que callem i aguantem durant tres segles més! Però no… Per més cossos policials, per més exèrcits, per més amenaces de militars, per més impunes que campin les seves forces de xoc particulars pels carrers de les nostres ciutats… No… Els ho volem dir ben alt i clar: Alguns hem perdut la por…
L’esperit de justícia que ens omple les venes i la responsabilitat moral d’actuar en conseqüència ens vesteix d’una força que cap de les seves armes podrà vèncer mai. Cada nova onada repressiva anirà acompanyada d’una resposta molt més potent per part de milers i milers de veus que clamaran totes juntes contra la barbàrie i la injustícia. I si hi tornen, tornarem a sortir al carrer novament. I si hi tornen una altra vegada… I una altra… Quantes pallisses toleraran els nostres compatriotes abans no s’adonin del tipus de règim que ens han imposat? (…) Quantes pallisses aguantarà la comunitat internacional abans d’intervenir? (…) Es divisen diferents camins a l’horitzó. (…) Un d’aquests és esperar que les pallisses les aguantin els nostres fills o els nostres néts. Un altre camí és que els nostres fills i néts no hagin d’aguantar cap d’aquestes pallisses… I perquè això passi és evident que nosaltres hi tindrem molt a veure…
(…)
Que la consciència ens guiï i que l’esperit de la justícia ens empenyi endavant.
Salut!
(Aquest és un article del 4 d’abril de 2007, veient les darreres notícies he pensat que valia la pena recuperar-lo…)
Si tots els textos fossin com aquests jo i tants altres ens tornaríem adictes a la lectura.
Tens tota la raó del món. Paraules com aquestes ajuden a despertar i encoratjar la gent.
El món no és com ens el pinten unes eines de manipulació com són la majoria de mitjans. Encara que a primer cop d’ull no ho sembli, quan hom aplica l’actitut crítica veu la dura realitat: que l’espanyolisme radical segueix actuant com quan Franco era viu. El què ha canviat és la màscara. I què hàbils que són amb el maquillatge!
Però la veritat, encara que s’intenti amagar, és immutable i invulnerable. I aquesta la posseeixen les nostres paraules i tard o d’hora, per força, s’hauran d’acabar imposant a la mentida. La gent concienciada va en augment, ja que la cap persona lliure d’enganys torna a caure al pou de la manipulació, i els que som a fora n’anem traguent de dins. I com que no poden anar fent cops d’estat cada cop que la majoria està desencegada, doncs guanyarem, és escrit a les parets!
Felicitats per l’escrit.
Molt bé Jordi! Per un fills lliures i tropicals
enhorabona pel bloc i per decidir-te d’una vegada hehehe
Com molt bé va dir-li un amic meu a un d’aquest indesitxables (cal remarcar que ara duu el braç engixat)
Ja se que quan vas fer-te mosso no era això el que imaginaves, però si despres d’això seigueixes, és que ralment ets un fatxa…
Per lo vist és va donar per aludit…
SAlut d’una CATXEista
Ja era hora de que tots poguem gaudir dels teus escrits sempre que ens vingui de gust ^^
És tot un plaer per a mi llegir-te de nou, tens un estil que es troba a faltar
Amb amor,
MU!