Comando Mitenes

Certament és un debat interessant i que dóna peu a reflexió abans de posar el paperet al sobre…

Aquesta és una entrada-resposta a un comentari de la Núria. Per a aquells qui no l’heu llegit, ens suggeria que en lloc de Comando,  diguessim escamot.

Després de buscar-ho al diccionari de l’IEC, puc dir que la paraula comando,

1) És perfectament correcta en català.

2) S’adiu més al nostre objectiu ja que es defineix com a petita unitat de LLUITA, mentre que escamot només es refereix a un petit grup del que sigui (de fet posa com exemple els bens…)

Però de totes maneres moltes gràcies pel teu comentari i esperem que molta gent segueixi el teu exemple perquè segur que això ens farà créixer!

No entenc  res. Em cataloguen de MOLT catalana. Sorprenc perquè parlo en català, perquè sempre parlo en català. I… diria jo… què té d’estrany, no?

El problema és quan aquesta frase te la diuen amb un to més aviat foteta: -És que tu ets molt catalana, eeeeh? Sempre parles en català….- Però quin misteri té? Jo, com bé diuen, sóc catalana, ni molt ni poc, i per tant, parlo en català. O és que parlar en català sempre s’ha convertit en un fet aïllat, sorprenent, o sospitós? Que jo sàpiga, a la persona que m’ho va dir ahir, no li he faltat en cap cas el respecte, l’únic que he fet ha estat parlar-li la meva llengua en el meu país, a una persona que hi viu, que l’entén, i que també el parla i l’escriu: i doncs, quin problema hi ha? Deixo de ser NORMAL per fer això? Em converteixo en  integrista per no parlar a estones en espanyol quan l’interlocutor hi emet una frase? Ni tan sols els demano que canviïn l’idioma als altres, només que em deixin expressar-me en la meva parla! No sóc radical, ni rara, ni sorprenent per tenir una llengua i emplear-la al meu país! Aviam! No se m’acudiria demanar un forfait a Sierra Nevada en català, ni esperar que em serveixin pop a feira demanant-ho en la meva llengua, òbviament! Però a caaaaasa! A casa meu, s’hi parla el que tenim: EL CATALÀ, per l’amor de Déu!

La nostra amiga X té un cotxe que es va comprar ella amb els seus diners després d’haver-se tret el carnet de conduir també amb els seus diners (que eren molts) i el condueix encara amb la seva ela que està a punt de deixar aquest món… 

La nostra amiga X també té un nòvio: Y, que no li ha costat  diners i no es pot dir que com a persona sigui d’ella però ja sabeu…allò que es diu. 

Per això m’he quedat d’una peça quan algú ha dit “pots anar-hi amb el cotxe d’Y”.  

Y no té cotxe (ni tan sols carnet).  

És una pena que a partir del moment en què s’esdevé una parella, la tradicional i catalana separació de béns deixi de tenir efecte. Els béns adquirits unilateralment per X (recordem: la dona) passen a ser d’Y (“ el cotxe d’Y”) i no pas dels dos o d’X, com són en realitat.

 – Perdó per parlar català! – Ho he sentit moltes vegades, ara que he viscut aquella situació temuda en què un grup de trenta persones nascudes a Catalunya, moltes de les quals som catalanoparlants, canviem d’idioma en una classe, assignatura, curs, etc. perquè una persona o dues resulta que vénen de fora i no entenen el català. 

 – Parleu en castellà, si no us importa –, donant per suposat que no ens importarà. I si t’importa resulta que ets una mal educada, una borde i una radical. Doncs jo per ells dec ser això, i ho van repetint –En castellano, por favor–, només falta que diguin: –En cristià! –… 

Hostes vingueren que de casa ens tragueren! Per què algú ha de venir a casa meva a dir-me com he de parlar? És que no ho entenc. Que els dic jo com ho han de fer? Em sembla que no, eh?Perquè  la majoria de vegades quan venen hostes no tenen ni l’obligació ni la intenció d’aprendre o prendre interès per la nostra llengua; i amb prou feines tenen coneixement de la seva existència. De fet, històricament ha passat així, no sé de què ens sorprenem encara! 

M’he imaginat una situació hipotètica en què ve a estudiar aquí algú de Perpinyà o l’Alguer que només sap francès o italià, i català. Em vénen ganes de riure si m’imagino la frase – Si us plau, us faria res parlar tots en català? És que no entenc el castellà…–. Creieu que tothom ho faria? Jo, tristament, crec que no. Que igual que jo en imaginar-m’ho, es farien un fart de riure.He pensat que podriem fer un simulacre algun dia aviam com reaccionaria la gent i si també serien tan “ben educats” com tots els que diuen –Jo penso que…ai perdón… yo pienso que…–. 

Perdó per parlar en català…I així ens va!

Reivindiquem el dret que ens agradi la  Barbie, els vestits, el maquillatge i les ungles dels peus pintades. De la mateixa manera que a molta gent li interessa l’entrenament d’avui del Barça. Totes aquestes coses són igual de trivials, però unes s’associen a les dones i l’altra als homes. I una surt al telenotícies diàriament i les altres no (quina éééés?…).

Tanmateix, no ens oblidem de les mancances històriques d’aquesta joguina o mite: les talles irreals, la importància pel físic i prou… Però de totes maneres, pensem que la Barbie no es muda pel Ken, sinó perquè és una presumida. El Ken ni tan sols surt a la seva pàgina bep…

Reivindiquem les tonteries de dones (o tradicionalment vinculades a nosaltres), com les NOSTRES TONTERIES, igual que n’existeixen d’altres, validades i licitades pel món sencer: tonteries estàndard i permeses.

Ets una mestressa que li agrada la cuina? Ets una gran empresària de primera fila? Ets una gran esportista que amb els genolls pelats acabes les curses? Ets la princesa  vestida de rosa amb les arrecades de la kitty? Segueixes amb una bandera les carreres de formula 1 asseguda a la punta del sofà, patint fins al final? O t’encanta trobar l’ombra i perfilador que més li escau als teus ulls? O ho ets tot? I perquè no pots ser-ho tot????

Maquillatge, vestits, cuina, pel·licules romàntiques, rimmel … per què desprestigien? I en canvi no ho fan el futbol o la mecànica i Torrente3 o la Jungla de Cristal?

No cal convertirse en un home per ser feminista, continuarem linkant la Barbie al nostre bloc.

Una mitena és un guant de punt sense dits que cobreix la mà fins a la meitat del polze i el començament dels altres dits.

Ens hi identifiquem perquè representa Catalunya (és part del vestit tradicional de pubilla) i especialment les catalanes. Així doncs la mitena uneix els dos pilars de la nostra identitat: ens definim com a DONES CATALANES: feministes i catalanistes.

Són dos aspectes de la nostra vida i de la nostra manera de ser que sentim agredits molt sovint i creem un espai per reivindicar aquestes agressions. Un comando no és més que una petita unitat de lluita així que… Cap agressió sense resposta!

 Reixeta i Pirenne