La història de Xina mostra més signes d’independència que qualsevol cultura asiàtica, el seu sistema d’escriptura i el seu art, no han variat en més de 3000 anys. Els primers caràcters xinesos poden haver estat utilitzats fa uns 5000 anys, eren pictogrames que representaven els objectes i activitats més comunes de la vida en aquells temps (per com els homes dels cavernes). El xinès és un antiguíssim sistema d’escriptura i no ha variat en les seves milers d’anys d’existència.

Les festes tradicionals com l’any nou xinès i altres festes són moments d’alegria i celebracions. A pesar de la forta influència de la cultura occidental sobre la República de Xina a Taiwan, les diverses tradicions associades a aquestes festes es segueixen practicant amb entusiasme. Molts d’aquests costums i espectacles tradicionals formen part de les competicions i actes realitzats amb motiu de l’any nou xinès i d’altres festes populars, i s’han transmès de generació en generació. Els festes mes populars són : la festa de Primavera, la festa dels Fanals, la festa de la Mitja Tardor i la festa del Pot del Drac.

Podem observar que cada cultura té una vestimenta diferent i la vestimenta més tradicional de la Xina és el quimono, la yukata i els zoori.

L’Alimentació és un art culinari a la Xina. Té una llarga història i fama mundial. Els seus estils varien per les diferents zona, climes, productes i costums. Provar delícies xineses a Xina és una experiència inoblidable. Com bé sabeu a la cultura xinesa és menja amb palets xinesos en comptes de forquilla i ganivet.

M’encanta la cultura xinesa i m’encantaria viatjar a la Xina.

Una introducció és una secció inicial que estableix el propòsit i els objectius de tot el contingut posterior de l’escrit. En general va seguit del cos o desenvolupament del tema, i de les conclusions. En la introducció normalment es descriu l’abast del document, i es dóna una breu explicació o resum d’aquest. També pot explicar alguns antecedents que són importants per al posterior desenvolupament del tema central. Un lector al llegir una introducció hauria de poder fer-se una idea sobre el contingut del text, abans de començar la seva lectura.

La presentació és un procés en el qual un contingut d’un tema es presenta davant un auditori o altre lloc, la presentació generalment intenta informar i donar idea a una persona d’algun tema. També es pot realitzar presentacions en programes de presentacions.

En resum, el pròleg, la introducció i la presentació tenen la tasca de començar una composició complexa, i de facilitar-ne la comprensió.

El teatre o dramàtica es presenta davant els possibles receptors de dues maneres: mitjançant l’actuació dels actors sobre un escenari davant del públic o a través de la lectura de l’obra com si es tractés, per exemple, d’una novel·la.

De totes maneres, les obres teatrals estan concebudes per a ser representades, i qualsevol lectura personal no és més que un exercici incomplet, ja que hem de prescindir d’elements tals com la música, la il·luminació, el moviment dels actors.

Encara que puguem llegir una obra de teatre, els personatges que intervenen en ella han estat concebuts per l’autor per a ser encarnats per actors sobre un escenari. L’acció es veu determinada pel diàleg i, a través d’ells, s’estableix el conflicte central de l’obra

L’autor queda ocult darrere de l’argument i els personatges. Si llegim una obra teatral, observarem que de tant en tant apareixen indicacions sobre com ha de ser l’escenari o com han d’actuar els personatges.

Aquestes instruccions es denominen acotaments. D’altra banda, els sentiments de l’autor, les seves idees i opinions es troben diluïts en l’amalgama de personatges i ambients que formen una obra de teatre.

L’escena comença quan en Manelic, un xicot que vivia a les muntanyes - la terra alta-, baixa al poble per casar-se amb la Marta. L’organitzador del casori és en Sebastià, l’amo de tot en aquell lloc; i l’amant de la Marta. En Sebastià vol casar la Marta amb en Manelic perquè ell està arruïnat i per salvar la seva hisenda s’ha de casar amb una pubilla rica.

En Manelic està molt content amb el casament, però la Marta no es vol casar, perquè ella estima en Sebastià; això en Manelic no ho sap. Finalment es casen. La nit de noces, per la porta de l’habitació de la Marta, en Manelic veu passar un llum; això fa que es pensi que la Marta l’enganya amb una altre home i la rebutja. Més endavant, la Marta s’adona que a qui realment estima és a en Manelic perquè és l’única cosa en aquest món que és seva de debò. Confessa el seu amor a en Manelic i li demana perdó per haver-se portat tant malament amb ell. En Manelic accepta les seves disculpes i li diu que ell també l’estima; aleshores decideixen marxar junts cap a la terra alta. Però quan estan a punt de sortir del molí, es creuen amb en Sebastià que fa que s’emportin a en Manelic i reté la Marta amb ell per intentar recuperar-la; però la Marta li diu que ja no l’estima i se’n vol anar amb en Manelic. En Manelic entra al molí malferit i vol emportar-se la Marta; ella vol anar amb ell, però en Sebastià no ho permet. Llavors, en Manelic repta a en Sebastià i es comencen a barallar. En Manelic mata en Sebastià. La Marta i en Manelic ara són lliures i se’n van cap a la terra alta.

L’amor es convertirà en el centre temàtic de tota la seva producció. Fou l’últim escriptor important de renom fins la Renaixença.

La balada era un gènere conreat pels trobadors per tal de cantar històries d’amor. Tenia sempre acompanyament musical i fins i tot es podia dansar. En aquesta balada de Joan Roís de Corella tenim com a protagonistes una garsa i una merla, que seran els encarregats d’establir un diàleg amorós que, de ben segur, corresponia als sentiments entre el poeta i la dama. Es tracta d’una història de desamor, un mal del qual no es pot curar si la dama no gira els ulls envers l’amat i li diu que ja no li plau que mori pel desamor d’ella.

Aquest poema es una historia d’amor entre aquest trobador i la dama.
Aquesta balada esta dividida en dues parts.
La primera part del poema esta composta de deu versos, versos decasíl·labs amb cesura a la quarta típic de la poesia medieval catalana amb una rima consonant creuada.
En la primera part el trobador ens presenta la merla i la garsa. Primer ens presenta la garsa com una cosa alegre i desprès la merla com una perla molt il·lustre.

La segona part esta composta de quinze versos, nou versos octosíl·labs i sis versos quatresíl·labs amb rima:
A/b/A/b/A/C/d/C/d/C/A/e/C/e/C.
La segona part és introduïda pel trobador de tal manera que els dos canten la balada.
En la segon part, la balada d’aquest poema, ens parla del seu amor cap a la dama, que ell de l’única manera que pot curar el seu mal, el mal de que no es correspost per la dama, la única cosa que el pot curar es que la dama el miri amb aquells ullets, i que signifiqui que ja no fa falta que mori per ella i que per la mort d’ell la dama no plori. Però que tot es curarà si la dama el mira amb els seus ullets.

Segons el meu punt de vista, Joan Rois de Corella ha patit tal desamor que tan sols fa que pensi en la seva estimada. Cada situació de la vida li recorda al que ha passat, fins i tot quan veu una garsa i una merla. S’identifica amb la garsa, i la dama amb la merla

“Del mal que pas no puc guarir,
si no em mirau
ab los ulls tals, que puga dir
que ja no us plau
que io per vós haja a morir.

Si muir per vós, llavors creureu
l’amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d’aquell que ara no voleu;
que el mal que pas no em pot jaquir,
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que io per vós haja a morir”.

(Joan Roís de Corella )

El periodisme és un mètode d’interpretació de la realitat; per a fer aquesta interpretació i transmetre-la al públic es necessiten una sèrie de filtres, unes fórmules de redacció, que és el que cridem gèneres periodístics.

Alguns teòrics de la comunicació defineixen els gèneres periodístics com formes de comunicació culturalment establertes i reconegudes en una societat, un sistema de regles a les quals es fa referència per a realitzar els processos comunicatius. Altres autors veuen els gèneres periodístics com categories bàsiques que construeixen la realitat. Els gèneres periodístics es diferencien entre si amb la finalitat de recollir la complexitat del que passa i exposar-lo als lectors.

La conclusió és que els gèneres del periodisme ens ajuden a criticar i trobar la forma periodística que més ens agradi per informar-nos o informar a altres persones, que es divideixen en informatius o d’opinió, i que un seria un gènere més objectiu per no donar l’opinió personal i l’altre seria més obert a la subjectivitat, al que pensa cada persona.

1.1.
La primera crisi és la de la manca d’objectes que patia l’home primitiu, a la qual va respondre creant-ne de nous que han anat evolucionant, civilitzant-lo. La segona crisi és la fi d’aquest procés mil·lenari, l’esgotament de sentit o de justificació en l’home actual i en les formes dels objectes tradicionals.

1.2.
Joan Miró volia trencar amb l’art tradicional, i és normal que l’interpretés com un procés de decadència des de les cavernes.

1.3.
El títol es relaciona directament amb els dos darrers paràgrafs del text, en què es diu que l’art dela ceràmica, en voler retornar a la perduda puresa original per crear un món d’objectes i de formesd’acord amb la sensibilitat estètica actual, hauria de retrobar el joc dels quatre elements essencials–aigua, terra, foc i aire- que havien pensat, d’una manera que ara ens pot semblar lírica, plena depoesia, els filòsofs presocràtics grecs. «Lírica dels quatre elements» es refereix, en definitiva, alcaràcter poètic que l’art renovat de la ceràmica compartiria amb el pensament presocràtic en lamesura que, com aquest, ‘jugaria’ amb els quatre elements essencials, partint d’ells com amaterials bàsics i combinant-los lliurement per fabricar els seus objectes.

1.4.
a)
en absoluta necessitat d’utilització: l’home va crear els objectes perquè els necessitava per viure.

b)
la nostra vella cultura mobiliar: la cultura artesana tradicional.

c)
les arts plàstiques: arts que reprodueixen volums i formes.

d)
presocràtica harmònica conjuminació: combinació dels quatre elements que van pensar els presocràtics, de caràcter harmoniós.

3. REFLEXIÓ LINGÜÍSTICA SOBRE EL TEXT

3.1.
a)
Hi ha tres oracions:

I. “justificaren en alguna manera aquella frase de Joan Miró afirmant que l’art està en decadència des de les cavernes”: oració principal.

II. “afirmant que l’art està en decadència des de les cavernes”: oració subordinada adjectiva gerundiva.

III. “que l’art està en decadència des de les cavernes”: oració subordinada substantiva.

b)
-en alguna mesura: CCM.
-de Joan Miró: CN
-en decadència: atribut
-des de les cavernes: CCT

c)
-alguna: indefinit femení singular.
-aquella: demostratiu femení singular.
-l’art: article determinatiu masculí.
-les: article determinatiu femení plural.

d)
No, perquè només hi ha verbs transitius i copulatius.

3.2.
Però avui, voltats d’objectes que no han estat creats per a nosaltres i les formes dels quals no tenen significat ni justificació possibles

d. ni és una conjunció coordinant, i possibles fa de complement de nom.

3.3.
-voltar
-crear
-tenir
-descobrir

Són transitius perquè tots es poden passar a passiva.

3.4.
fixada: oclusiu velar sord + fricatiu alveolar sord

crisi: fricatiu alveolar sonor

successius: oclusiu velar sord + fricatiu alveolar sord

les exigències: fricatiu alveolar sonor; fricatiu palatal sonor

1.1.
Espanya és trista i decadent, que viu de glòries passades. Envia a morir inútilment els seus fills enlloc de mirar de fer que visquin bé. Només celebra funerals en comptes de plorar. Ho ha perdut tot, està tancada en si mateixa i no és capaç d’escoltar la veu del poeta.

1.2.
A la penúltima estrofa l’actitud del poeta és més positiva, i sembla que tingui esperances que Espanya li faci cas. A l’última estrofa, però, la seva actitud és molt negativa, ja que Espanya li sembla incapaç d’escoltar. El canvi d’actitud es deu, potser, a que el poeta no vol fer-se il·lusions.

1.3.
- “T’han parlat massa dels saguntins”
-“Massa pensaves en ton honor”
- “i massa poc en el teu viure”
- “tot ho perderes”

1.4.
En les estrofes que van de la segona a la cinquena, hi apareix repetidament una arrel o lexema que es presenta, amb dos al·lomorfs o variants, formant part de diversos mots sustantius, adjectivals i verbals.

a)
L’arrel és mor.

b)
“Moren”, “morts”, “morta”, “mort”, “mortals”, “morissin”.

c)
Perquè el poeta associa la mort amb Espanya.

3. EXPRESSIÓ I COMENTARI CRÍTIC

3.1.

a)
Hi ha sis oracions:

I. “Escolta la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana”: oració principal.

II. “que et parla en llengua no castellana”: oració subordinada adjectiva de relatiu especificativa.

III. “parlo en la llengua que m’ha donat la terra aspra”: oració juxtaposada

IV. “que m’ha donat la terra aspra”: oració subordinada adjectiva de relatiu especificativa.

V. “en ‘questa llengua pocs t’han parlat”: oració juxtaposada.

VI. “en l’altra, massa”: oració juxtaposada

b)
I. “tu”, implícit. Es reconeix per la terminació de “escolta”.

II. “que”

III. “jo”, implícit. Es reconeix per la terminació de “parlo”.

IV. “la terra aspra”.

V. “pocs”

VI. “massa”

c)
* et parla: CI
* m‘ha donat: CI
* t‘han parlat: CI

d)
* “escoltar”: es construeix amb CD.
* “donar”: es construeix amb CD.

3.2.
c. poc és un adverbi, i tràgica fa de predicatiu.

3.3.
aspra: àrida

tràgica: dramàtica

folla: boja

feconda: fèrtil

atronadora: estrepitosa

3.4.
Espanya:nasal palatal sonor

records: vibrant múltiple

tràgica: fricatiu palatal sonor

marxar: fricatiu palatal sord

tens entorn: fricatiu alveolar sonor

3. REFLEXIÓ LINGÜÍSTICA SOBRE EL TEXT
3.1.
a)
I- «intentar saber què hi havia abans del big bang»
oració subordinada substantiva infinitiva, subjecte de l’oració principal
II- «saber què hi havia abans del big bang»
oració subordinada substantiva infinitiva, CD del verb intentar
III- «què hi havia abans del big bang»
oració subordinada (substantiva) interrogativa indirecta parcial, CD. del verb saber
b)
Subjecte de l’oració principal: l’oració I
Subjecte de l’oració I: «nosaltres» (implícit). És un subjecte morfològicament buit que s’identifica pel fet d’estar controlat pel pronom feble que fa de complement indirecte (se’ns) del verb escapa, el qual pronom és de primera persona plural. Subjecte de l’oració II: «nosaltres» (implícit). S’interpreta així perquè és controlat pel subjecte del verb saber, el qual s’interpreta, com s’acaba de dir, com un «nosaltres».
[L’oració III no té subjecte, perquè el verb haver-hi és impersonal.]
c)
Amb els nostres mitjans actuals: complement circumstancial d’instrument
completament: complement circumstancial de quantitat
abans del big bang: complement circumstancial de temps
d)
se’ns escapa: no té funció sintàctica
se’ns escapa: complement indirecte
hi havia: no té funció sintàctica
3.2.
d) és és un verb copulatiu, i boja fa de predicatiu
3.3.
“si la hipòtesi és certa o(, si més no,) podria ser-ho”: subordinada substantiva interrogativa total, complement directe de veure.
“Si no podem fer proves per comprovar la hipòtesi”: subordinada adverbial condicional negativa.
“Si és que aquest big bang es va produir”: subordinada adverbial condicional.
3.4.
Plantejar: fricatiu palatal sonor
mitjans: africat palatal sonor
expandeix; : oclusiu velar sord + fricatiu alveolar sord
estigués: oclusiu velar sonor