El text proposat, que se’ns proposa és un text argumentatiu, formal i científic. És reconeixible degut a les característiques que presenta.

Els textos argumentatius són aquells que donen arguments a favor i en contra sobre un tema concret. Apreciem aquesta característica al text, en el qual es donen arguments amb el propòsit de discutir “si l’art està en decadència o no”. Per això es pot dir que aquest text té, una part de text argumentatiu.

Però també es podem veure que és un text científic, perquè que els textos científics parlen de temes molt concrets i van dirigits a un públic especialitzat. Aquest text no va dirigit a qualsevol públic, sinó a un públic que entengui de que es parla, és un article que utilitza un llenguatge molt concret , per això es veu que va adreçat a persones especialitzades. Per això mateix també es podria dir que és un text científic, i a la vegada argumentatiu.

En conclusió, aquest text presenta tant característiques pròpies dels textos argumentatius, com dels textos científics. Llavors podem afirmar amb tota seguretat que es tracta d’un text científic i argumentatiu

Els Ensenyaments de les Arts Plàstiques i de Disseny comprenen estudis relacionats amb les Arts Aplicades, els Oficis Artístics, el Disseny , en la Conservació i Restauració de Béns Culturals.

Aquests ensenyaments aborden l’aprenentatge dels Oficis Artístics tradicionals, en connexió amb el nostre patrimoni artístic i cultural i incorporen les últimes tècniques i procediments del disseny que estan dirigides a qualificar els futurs professionals dels diversos camps de les Arts.

Alguns conceptes de les arts plàstiques com:

La figura, el fons que és la Llei de la psicologia de la Forma, la imatge que usualment diem que és la imatge de les representacions que tenim de les coses, la percepció, la proporció que és una relació de mesures harmòniques entre les parts, Etc..

Històricament es consideren com expressions de les arts plàstiques a les accions realitzades per 3 tipus d’artistes determinats, els pintors, escultors i arquitectes.

Tot i que ara a la categoria d’Arts Plàstiques podem incloure més tipus d’especialitats més modernes com: Pintura, Escultura, Gravat, Tallat, Ceràmica, Vidre, Fotografia, Vitralls, Porcellana, Disseny, Restauracions, Pintors Retratistes, entre unes altres.

Pel meu gust si hagués de practicar alguna Art plàstica sens dubte agafaria la pintura que ja estic familiaritzada amb ella, però també m’agradaria poder aprendre‘n moltes més.

9

El gènere poètic o líric es distingeix d’altres gèneres per transmetre sentiments, emocions i pensaments a través de diferents recursos expressius.

Antigament la poesia va ser escrita especialment per a ser cantada. És una característica de la poesia el seu ritme i musicalitat. Per a assolir aquest ritme les hi escriu respectant la mètrica, la rima i el ritme. Per a això es té especial cura en la selecció de les paraules, el seu so i la seva mesura.

La poesia és un text escrit en una forma particular on les oracions es divideixen en diverses ratlles cridades versos. Els versos s’agrupen en conjunts espaiats entre si cridats estrofes.

Hi ha tot un seguit de recursos literaris que s’utilitzen molt sovint en aquest gènere. N’hi ha que estan basats en els sons, en el significat i de tipus gramatical. Els principals subgèneres lírics són: L’oda, la elegia, la ègloga, la sàtira, l’epitalami, la letrilla, la epístola i la cançó, aquesta última anomenada així perquè s’utilitzava música per a transmetre la poesia.

En resum el gènere poètic és un gènere gramatical que expressa els nostres sentiments en forma de versos que rimen.

2-0,1  1,9     9,5

Des de la perspectiva de la història de la poesia catalana, la de Joan Maragall fa de pont entre les diverses fórmules del segle XIX i les del segle XX.

Maragall recull i revisa la tradició dels jocs florals de la Renaixença, el romanticisme de Verdaguer, el naturalisme d’Apel·les Mestres i el classicisme d’ Alcover, Costa i Llobera, que, fa una reflexió innovadora sobre la seva pròpia poètica que, sense ell saber-ho, coincidirà en alguns dels seus trets definitoris amb els del simbolisme, i experimenta uns models poètics que desembocaran, d’una banda, en la creació d’una escola maragalliana de qualitat i ressonància desiguals. Maragall es convertirà, així, en un clàssic. El primer poeta clàssic del segle XX.

La poesia de Joan Maragall va passar per diverses etapes, seguint el vitalisme i el decadentisme. A la primera etapa vitalista (1888-1893) escrivia poemes enèrgics i vitals. Després, per seguir la moda, va iniciar la primera etapa decadentista (1894-1895). A la segona etapa vitalista (1896-1905) va descobrir un catalanisme diferent de la Renaixença.

Maragall experimentarà amb intencions i resultats diferents les variades propostes modernistes (decadentisme, vitalisme d’arrel nietzschiana, prerafaelitisme, etc.), alhora que reforçarà aquell lirisme directe i primari, expressiu i sincer, amb què descriu els paisatges, els costums i les festes, els mites i herois de Catalunya, i l’amor a la dona i als amics.

La principal característica distintiva dels textos científics és el tema, seguit de la seva terminologia i de certes peculiaritats gramaticals i estilístiques que a la vegada poden diferenciar tant dels textos generals com d’altres especialitzats.

No obstant això, en termes generals, podríem dir que una característica és la claredat en la exposició dels fets, estructura del text, sense oblidar que un text científic té com a objectiu prioritari la informació.

Els textos científics estan destinats a un camp de professionals i s’ha de realitzar en el llenguatge propi de la seva especialitat.  Tenen l’objectiu d’informar amb precisió, claredat i economia a un receptor que està suposadament al mateix nivell de comunicació que l’emissor, i que per tant no tindrà problemes  a l’hora d’entendre el missatge.

Aquests textos poden ser classificats per l’especialització per la temàtica: tema que tracten (Química, Física, Bioquímica, Matemàtiques). Especialització per les circumstàncies de comunicació en el que es produeixen. (articles especialitzats en revistes d’índex d’impacte, comunicacions a congressos, capítols d’un manual, etc.) I, finalment, especialització per l’objectiu que persegueixen (descriptius, divulgatius, informatius, etc.)

*                         *                     *
La principal característica distintiva dels textos científics és el tema, seguit de la seva terminologia i de certes peculiaritats gramaticals i estilístiques que a la vegada poden diferenciar tant dels textos generals com d’altres especialitzats.

No obstant, en termes generals, podríem dir que una característica és la claredat en la exposició dels fets, estructura del text, sense oblidar que un text científic té com a objectiu prioritari la informació.

Els textos científics estan destinats a un camp de professionals i s’ha de realitzar en el llenguatge propi de la seva especialitat. Tenen l’objectiu de:

Informar amb precisió, claredat i economia a un receptor que està suposadament al mateix nivell de comunicació que l’emissor, i que per tant no tindrà problemes a l’hora d’entendre el missatge.

Aquests textos poden ser classificats per:

Especialització per la temàtica: Tema que tracten (Química, Física, Bioquímica, Matemàtiques).

Especialització per les circumstàncies de comunicació en el que es produeixen. (articles especialitzats en revistes d’índex d’impacte, comunicacions a congressos, capítols d’un manual, etc.)

Especialització per l’objectiu que persegueixen (descriptius, divulgatius, informatius, etc.)

En tota la història de l’humanitat, l’home ha procurat garantir i millorar el seu nivell de vida mitjançant un millor coneixement del món que l’envolta i un domini més eficaç d’aquest, és a dir, mitjançant un desenvolupament constant de la ciència.

Per entendre una mica el paper que fa, només hem de veure els avanços científics que es fan dia a dia en medicina, des de la penicil·lina i els tractaments més simples amb antibiòtics fins als tractaments quirúrgics més delicats per poder curar el càncer, trasplantar òrgans importants, etc.

Podem viatjar distàncies molt grans en curts períodes de temps (podem fer-ho en avió, en cotxe, en vaixell), tenim cases acondicionades, amb cuina, lavabo, aigua calenta i podem parlar amb les nostres persones properes gràcies als telèfons mòbils, fins i tot si ens avorrim massa podem encendre i veure una mica el televisor.

Gràcies a la ciència podem salvar moltes vides prevenint els desastres naturals com: terratrèmols, moviments de plaques, erupcions volcàniques, fortes tempestes, tornados, tsunamis, etc.

No cal dir que la ciència i la tecnologia, com ja hem vist, van de la mà, es més, la tecnologia sorgeix d’aplicar els coneixements científics adquirits. Us imagineu un món sense ciència? Viuríem com animals, no podríem curar les enfermetats, molts de nosaltres moriríem de fred etc..

La ciència és donar un pas cap endavant, cap al progrés. Per tant, és més que evident, avui, demà, i sempre, la ciència jugarà un paper imprescindible en la nostra societat.

El conte és una petita narració, que pot ser oral o escrita, en la qual es relata una història tant real com fictícia i que les seves característiques estructurals són diferents a la de la novel·la.

Cal distingir entre conte tradicional o rondalla i el conte culte i literari:

Els contes tradicionals o rondalles, venen de la tradició oral de cada cultura i acostumen a tenir elements meravellosos o ensenyar una lliçó moral.

Els contes cultes i literaris, en canvi, es distingeixen d’altres formes narratives com la novel·la bàsicament per l’extensió (s’acostuma a prendre com a mesura el fet que es pugui llegir d’un sol cop, tot i que els límits no són exactes) és una narració de caràcter culte escrita per una autor o autora reconeguda.

El procés d’elaboració d’un conte és personal i cada autor o autora té les seves pròpies formes de crear i escriure’l.

Els contes tracten de tot tipus de temes i continguts. Pel que fa al contingut, podem observar els tipus de narratives bàsiques com:

Narrativa màgica i fantàstica, narrativa realista i psicològica, narrativa realista-màgica i narrativa de gènere.

L’estructura que segueixen els contes és la més bàsica: Introducció, Nus i desenllaç.

Així que els contes són històries curtes i poden ser de diferents temes.

Diuen que totes les persones tenen un preu pel qual es vendrien. És això veritat? Tothom el té?

Depèn molt de la persona i de la situació.

És cert que molta gent seria capaç de fer qualsevol cosa per tal de conseguir un grapat de diners, no importa el que facin ni la forma de fer-ho, sinó que només els importa el seu benefici, el seu objectiu.

Hi ha gent que es ven perquè realment necessita els diners, poden ser persones necesitades, que viuen en males condicions i farien qualsevol cosa per aconseguir una millor vida per ell i la seva família.

D’una altra banda la gent que els és igual no tenir diners, no tenir possesions o béns materials. Simplement són persones honrades i feliçes amb el que tenen que ho han guanyat amb sacrifici i esforç, i que mai farien res en contra dels seus principis.

Hi ha persones de tot tipus, no crec que tothom tingui el seu preu, però en aquesta vida hi podem trobar de tot.

Els textos científics i els textos de divulgació científica tenen en comú el tema del qual tracten, però tenen una diferència molt clara: estan enfocats a un tipus de lectors diferents.

Els textos científics tenen com a principal objectiu ser precisos. Per aquest motiu utilitzen una terminologia científica, ja que van dirigits a un públic molt específic que és un entès en la matèria i té uns certs coneixements sobre el tema.

Els textos de divulgació científica estan dirigits a un sector molt més ampli de la societat. Utilitzen un llenguatge molt menys científic i més senzill que tothom pugui entendre. Són una manera d’explicar un tema científic a gent que no tingui necessàriament gaire coneixements científics.

Aquests dos tipus de textos tenen més de diferències que semblances, encara que parlen del mateix tema però d’una manera adaptada a un tipus de receptor, i això es reflecteix en el seu vocabulari, la manera d’exposar-ho, també la seva finalitat, per tant són fàcils de diferenciar-los quan es llegeixen.