Joan Roís de Corella (Gandia o València, 1435 - València, 1497) fou un religiós conegut per la seva obra literària. Tant la seva vida, com la seva obra, estan condicionades per les transformacions soci culturals que es van produir al segle XV amb el pas de l’època medieval al Renaixement. Fill major d’un noble cavaller, Corella es decantà per la carrera eclesiàstica com a l’única solució possible.

L’amor es convertirà en el centre temàtic de tota la seva producció. Fou l’últim escriptor important de renom fins la Renaixença.

La balada era un gènere conreat pels trobadors per tal de cantar històries d’amor. Tenia sempre acompanyament musical i fins i tot es podia dansar. En aquesta balada de Joan Roís de Corella tenim com a protagonistes una garsa i una merla, que seran els encarregats d’establir un diàleg amorós que, de ben segur, corresponia als sentiments entre el poeta i la dama. Es tracta d’una història de desamor, un mal del qual no es pot curar si la dama no gira els ulls envers l’amat i li diu que ja no li plau que mori pel desamor d’ella.

Aquest poema es una historia d’amor entre aquest trobador i la dama.
Aquesta balada esta dividida en dues parts.
La primera part del poema esta composta de deu versos, versos decasíl·labs amb cesura a la quarta típic de la poesia medieval catalana amb una rima consonant creuada.
En la primera part el trobador ens presenta la merla i la garsa. Primer ens presenta la garsa com una cosa alegre i desprès la merla com una perla molt il·lustre.

La segona part esta composta de quinze versos, nou versos octosíl·labs i sis versos quatresíl·labs amb rima:
A/b/A/b/A/C/d/C/d/C/A/e/C/e/C.
La segona part és introduïda pel trobador de tal manera que els dos canten la balada.
En la segon part, la balada d’aquest poema, ens parla del seu amor cap a la dama, que ell de l’única manera que pot curar el seu mal, el mal de que no es correspost per la dama, la única cosa que el pot curar es que la dama el miri amb aquells ullets, i que signifiqui que ja no fa falta que mori per ella i que per la mort d’ell la dama no plori. Però que tot es curarà si la dama el mira amb els seus ullets.

Segons el meu punt de vista, Joan Rois de Corella ha patit tal desamor que tan sols fa que pensi en la seva estimada. Cada situació de la vida li recorda al que ha passat, fins i tot quan veu una garsa i una merla. S’identifica amb la garsa, i la dama amb la merla

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
penatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il·lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:

“Del mal que pas no puc guarir,
si no em mirau
ab los ulls tals, que puga dir
que ja no us plau
que io per vós haja a morir.

Si muir per vós, llavors creureu
l’amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d’aquell que ara no voleu;
que el mal que pas no em pot jaquir,
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que io per vós haja a morir”.

(Joan Roís de Corella )