El gènere periodístic es defineix en funció del paper que juga el narrador o emissor del missatge en relació a la realitat observada. La notícia seria el gènere més objectiu, i l’article d’opinió el més obert a la subjectivitat. Per a alguns autors, són estratègies comunicatives que s’organitzen i es fan recognoscibles tant per a l’emissor com per al destinatari.

El periodisme és un mètode d’interpretació de la realitat; per a fer aquesta interpretació i transmetre-la al públic es necessiten una sèrie de filtres, unes fórmules de redacció, que és el que cridem gèneres periodístics.

Alguns teòrics de la comunicació defineixen els gèneres periodístics com formes de comunicació culturalment establertes i reconegudes en una societat, un sistema de regles a les quals es fa referència per a realitzar els processos comunicatius. Altres autors veuen els gèneres periodístics com categories bàsiques que construeixen la realitat. Els gèneres periodístics es diferencien entre si amb la finalitat de recollir la complexitat del que passa i exposar-lo als lectors.

La conclusió és que els gèneres del periodisme ens ajuden a criticar i trobar la forma periodística que més ens agradi per informar-nos o informar a altres persones, que es divideixen en informatius o d’opinió, i que un seria un gènere més objectiu per no donar l’opinió personal i l’altre seria més obert a la subjectivitat, al que pensa cada persona.

1. COMPRENSIÓ

1.1.
La primera crisi és la de la manca d’objectes que patia l’home primitiu, a la qual va respondre creant-ne de nous que han anat evolucionant, civilitzant-lo. La segona crisi és la fi d’aquest procés mil·lenari, l’esgotament de sentit o de justificació en l’home actual i en les formes dels objectes tradicionals.

1.2.
Joan Miró volia trencar amb l’art tradicional, i és normal que l’interpretés com un procés de decadència des de les cavernes.

1.3.
El títol es relaciona directament amb els dos darrers paràgrafs del text, en què es diu que l’art dela ceràmica, en voler retornar a la perduda puresa original per crear un món d’objectes i de formesd’acord amb la sensibilitat estètica actual, hauria de retrobar el joc dels quatre elements essencials–aigua, terra, foc i aire- que havien pensat, d’una manera que ara ens pot semblar lírica, plena depoesia, els filòsofs presocràtics grecs. «Lírica dels quatre elements» es refereix, en definitiva, alcaràcter poètic que l’art renovat de la ceràmica compartiria amb el pensament presocràtic en lamesura que, com aquest, ‘jugaria’ amb els quatre elements essencials, partint d’ells com amaterials bàsics i combinant-los lliurement per fabricar els seus objectes.

1.4.
a)
en absoluta necessitat d’utilització: l’home va crear els objectes perquè els necessitava per viure.

b)
la nostra vella cultura mobiliar: la cultura artesana tradicional.

c)
les arts plàstiques: arts que reprodueixen volums i formes.

d)
presocràtica harmònica conjuminació: combinació dels quatre elements que van pensar els presocràtics, de caràcter harmoniós.

3. REFLEXIÓ LINGÜÍSTICA SOBRE EL TEXT

3.1.
a)
Hi ha tres oracions:

I. “justificaren en alguna manera aquella frase de Joan Miró afirmant que l’art està en decadència des de les cavernes”: oració principal.

II. “afirmant que l’art està en decadència des de les cavernes”: oració subordinada adjectiva gerundiva.

III. “que l’art està en decadència des de les cavernes”: oració subordinada substantiva.

b)
-en alguna mesura: CCM.
-de Joan Miró: CN
-en decadència: atribut
-des de les cavernes: CCT

c)
-alguna: indefinit femení singular.
-aquella: demostratiu femení singular.
-l’art: article determinatiu masculí.
-les: article determinatiu femení plural.

d)
No, perquè només hi ha verbs transitius i copulatius.

3.2.
Però avui, voltats d’objectes que no han estat creats per a nosaltres i les formes dels quals no tenen significat ni justificació possibles

d. ni és una conjunció coordinant, i possibles fa de complement de nom.

3.3.
-voltar
-crear
-tenir
-descobrir

Són transitius perquè tots es poden passar a passiva.

3.4.
fixada: oclusiu velar sord + fricatiu alveolar sord

crisi: fricatiu alveolar sonor

successius: oclusiu velar sord + fricatiu alveolar sord

les exigències: fricatiu alveolar sonor; fricatiu palatal sonor

1. COMPRENSIÓ

1.1.
Espanya és trista i decadent, que viu de glòries passades. Envia a morir inútilment els seus fills enlloc de mirar de fer que visquin bé. Només celebra funerals en comptes de plorar. Ho ha perdut tot, està tancada en si mateixa i no és capaç d’escoltar la veu del poeta.

1.2.
A la penúltima estrofa l’actitud del poeta és més positiva, i sembla que tingui esperances que Espanya li faci cas. A l’última estrofa, però, la seva actitud és molt negativa, ja que Espanya li sembla incapaç d’escoltar. El canvi d’actitud es deu, potser, a que el poeta no vol fer-se il·lusions.

1.3.
- “T’han parlat massa dels saguntins”
-“Massa pensaves en ton honor”
- “i massa poc en el teu viure”
- “tot ho perderes”

1.4.
En les estrofes que van de la segona a la cinquena, hi apareix repetidament una arrel o lexema que es presenta, amb dos al·lomorfs o variants, formant part de diversos mots sustantius, adjectivals i verbals.

a)
L’arrel és mor.

b)
“Moren”, “morts”, “morta”, “mort”, “mortals”, “morissin”.

c)
Perquè el poeta associa la mort amb Espanya.

3. EXPRESSIÓ I COMENTARI CRÍTIC

3.1.

a)
Hi ha sis oracions:

I. “Escolta la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana”: oració principal.

II. “que et parla en llengua no castellana”: oració subordinada adjectiva de relatiu especificativa.

III. “parlo en la llengua que m’ha donat la terra aspra”: oració juxtaposada

IV. “que m’ha donat la terra aspra”: oració subordinada adjectiva de relatiu especificativa.

V. “en ‘questa llengua pocs t’han parlat”: oració juxtaposada.

VI. “en l’altra, massa”: oració juxtaposada

b)
I. “tu”, implícit. Es reconeix per la terminació de “escolta”.

II. “que”

III. “jo”, implícit. Es reconeix per la terminació de “parlo”.

IV. “la terra aspra”.

V. “pocs”

VI. “massa”

c)
* et parla: CI
* m‘ha donat: CI
* t‘han parlat: CI

d)
* “escoltar”: es construeix amb CD.
* “donar”: es construeix amb CD.

3.2.
c. poc és un adverbi, i tràgica fa de predicatiu.

3.3.
aspra: àrida

tràgica: dramàtica

folla: boja

feconda: fèrtil

atronadora: estrepitosa

3.4.
Espanya:nasal palatal sonor

records: vibrant múltiple

tràgica: fricatiu palatal sonor

marxar: fricatiu palatal sord

tens entorn: fricatiu alveolar sonor

1. COMPRENSIÓ
1.1.
L’origen de l’univers va ser causa del Big Bang, però es pot pensar que abans hi podia haver un univers amb una estructura diferent, densa i petita esfera que s’hagués expandit. Es pot pensar que l’univers es va originar a partir d’un buit que consistia en energia no convertida en matèria. Hi ha gent que creu que el big bang no és un moment inicial, sinó tan sols un punt peculiar en la història de l’univers.
1.2
No, ja que les hipòtesis científiques s’han de poder comprovar científicament.
1.3
comprovar −> verificar
plantejar −> suscitar
intentar −> tractar de
esbrinar −> indagar
imaginar −> concebre
caminar −> anar
1.4
a)
“Pot ser” és una perífrasi verbal, i “potser” és un adverbi que no té relació sintàctica amb l’anterior forma.
b).
Les dues indiquen una possibilitat.

3. REFLEXIÓ LINGÜÍSTICA SOBRE EL TEXT
3.1.
a)
I- «intentar saber què hi havia abans del big bang»
oració subordinada substantiva infinitiva, subjecte de l’oració principal
II- «saber què hi havia abans del big bang»
oració subordinada substantiva infinitiva, CD del verb intentar
III- «què hi havia abans del big bang»
oració subordinada (substantiva) interrogativa indirecta parcial, CD. del verb saber
b)
Subjecte de l’oració principal: l’oració I
Subjecte de l’oració I: «nosaltres» (implícit). És un subjecte morfològicament buit que s’identifica pel fet d’estar controlat pel pronom feble que fa de complement indirecte (se’ns) del verb escapa, el qual pronom és de primera persona plural. Subjecte de l’oració II: «nosaltres» (implícit). S’interpreta així perquè és controlat pel subjecte del verb saber, el qual s’interpreta, com s’acaba de dir, com un «nosaltres».
[L’oració III no té subjecte, perquè el verb haver-hi és impersonal.]
c)
Amb els nostres mitjans actuals: complement circumstancial d’instrument
completament: complement circumstancial de quantitat
abans del big bang: complement circumstancial de temps
d)
se’ns escapa: no té funció sintàctica
se’ns escapa: complement indirecte
hi havia: no té funció sintàctica
3.2.
d) és és un verb copulatiu, i boja fa de predicatiu
3.3.
“si la hipòtesi és certa o(, si més no,) podria ser-ho”: subordinada substantiva interrogativa total, complement directe de veure.
“Si no podem fer proves per comprovar la hipòtesi”: subordinada adverbial condicional negativa.
“Si és que aquest big bang es va produir”: subordinada adverbial condicional.
3.4.
Plantejar: fricatiu palatal sonor
mitjans: africat palatal sonor
expandeix; : oclusiu velar sord + fricatiu alveolar sord
estigués: oclusiu velar sonor

El text proposat, que se’ns proposa és un text argumentatiu, formal i científic. És reconeixible degut a les característiques que presenta.

Els textos argumentatius són aquells que donen arguments a favor i en contra sobre un tema concret. Apreciem aquesta característica al text, en el qual es donen arguments amb el propòsit de discutir “si l’art està en decadència o no”. Per això es pot dir que aquest text té, una part de text argumentatiu.

Però també es podem veure que és un text científic, perquè que els textos científics parlen de temes molt concrets i van dirigits a un públic especialitzat. Aquest text no va dirigit a qualsevol públic, sinó a un públic que entengui de que es parla, és un article que utilitza un llenguatge molt concret , per això es veu que va adreçat a persones especialitzades. Per això mateix també es podria dir que és un text científic, i a la vegada argumentatiu.

En conclusió, aquest text presenta tant característiques pròpies dels textos argumentatius, com dels textos científics. Llavors podem afirmar amb tota seguretat que es tracta d’un text científic i argumentatiu