Rebeka

Des de la perspectiva de la història de la poesia catalana, la de Joan Maragall fa de pont entre les diverses fórmules del segle XIX i les del segle XX.

Maragall recull i revisa la tradició dels jocs florals de la Renaixença, el romanticisme de Verdaguer, el naturalisme d’Apel·les Mestres i el classicisme d’ Alcover, Costa i Llobera, que, fa una reflexió innovadora sobre la seva pròpia poètica que, sense ell saber-ho, coincidirà en alguns dels seus trets definitoris amb els del simbolisme, i experimenta uns models poètics que desembocaran, d’una banda, en la creació d’una escola maragalliana de qualitat i ressonància desiguals. Maragall es convertirà, així, en un clàssic. El primer poeta clàssic del segle XX.

La poesia de Joan Maragall va passar per diverses etapes, seguint el vitalisme i el decadentisme. A la primera etapa vitalista (1888-1893) escrivia poemes enèrgics i vitals. Després, per seguir la moda, va iniciar la primera etapa decadentista (1894-1895). A la segona etapa vitalista (1896-1905) va descobrir un catalanisme diferent de la Renaixença.

Maragall experimentarà amb intencions i resultats diferents les variades propostes modernistes (decadentisme, vitalisme d’arrel nietzschiana, prerafaelitisme, etc.), alhora que reforçarà aquell lirisme directe i primari, expressiu i sincer, amb què descriu els paisatges, els costums i les festes, els mites i herois de Catalunya, i l’amor a la dona i als amics.