Els Ensenyaments de les Arts Plàstiques i de Disseny comprenen estudis relacionats amb les Arts Aplicades, els Oficis Artístics, el Disseny , en la Conservació i Restauració de Béns Culturals.

Aquests ensenyaments aborden l’aprenentatge dels Oficis Artístics tradicionals, en connexió amb el nostre patrimoni artístic i cultural i incorporen les últimes tècniques i procediments del disseny que estan dirigides a qualificar els futurs professionals dels diversos camps de les Arts.

Alguns conceptes de les arts plàstiques com:

La figura, el fons que és la Llei de la psicologia de la Forma, la imatge que usualment diem que és la imatge de les representacions que tenim de les coses, la percepció, la proporció que és una relació de mesures harmòniques entre les parts, Etc..

Històricament es consideren com expressions de les arts plàstiques a les accions realitzades per 3 tipus d’artistes determinats, els pintors, escultors i arquitectes.

Tot i que ara a la categoria d’Arts Plàstiques podem incloure més tipus d’especialitats més modernes com: Pintura, Escultura, Gravat, Tallat, Ceràmica, Vidre, Fotografia, Vitralls, Porcellana, Disseny, Restauracions, Pintors Retratistes, entre unes altres.

Pel meu gust si hagués de practicar alguna Art plàstica sens dubte agafaria la pintura que ja estic familiaritzada amb ella, però també m’agradaria poder aprendre‘n moltes més.

9

El gènere poètic o líric es distingeix d’altres gèneres per transmetre sentiments, emocions i pensaments a través de diferents recursos expressius.

Antigament la poesia va ser escrita especialment per a ser cantada. És una característica de la poesia el seu ritme i musicalitat. Per a assolir aquest ritme les hi escriu respectant la mètrica, la rima i el ritme. Per a això es té especial cura en la selecció de les paraules, el seu so i la seva mesura.

La poesia és un text escrit en una forma particular on les oracions es divideixen en diverses ratlles cridades versos. Els versos s’agrupen en conjunts espaiats entre si cridats estrofes.

Hi ha tot un seguit de recursos literaris que s’utilitzen molt sovint en aquest gènere. N’hi ha que estan basats en els sons, en el significat i de tipus gramatical. Els principals subgèneres lírics són: L’oda, la elegia, la ègloga, la sàtira, l’epitalami, la letrilla, la epístola i la cançó, aquesta última anomenada així perquè s’utilitzava música per a transmetre la poesia.

En resum el gènere poètic és un gènere gramatical que expressa els nostres sentiments en forma de versos que rimen.

2-0,1  1,9     9,5

Des de la perspectiva de la història de la poesia catalana, la de Joan Maragall fa de pont entre les diverses fórmules del segle XIX i les del segle XX.

Maragall recull i revisa la tradició dels jocs florals de la Renaixença, el romanticisme de Verdaguer, el naturalisme d’Apel·les Mestres i el classicisme d’ Alcover, Costa i Llobera, que, fa una reflexió innovadora sobre la seva pròpia poètica que, sense ell saber-ho, coincidirà en alguns dels seus trets definitoris amb els del simbolisme, i experimenta uns models poètics que desembocaran, d’una banda, en la creació d’una escola maragalliana de qualitat i ressonància desiguals. Maragall es convertirà, així, en un clàssic. El primer poeta clàssic del segle XX.

La poesia de Joan Maragall va passar per diverses etapes, seguint el vitalisme i el decadentisme. A la primera etapa vitalista (1888-1893) escrivia poemes enèrgics i vitals. Després, per seguir la moda, va iniciar la primera etapa decadentista (1894-1895). A la segona etapa vitalista (1896-1905) va descobrir un catalanisme diferent de la Renaixença.

Maragall experimentarà amb intencions i resultats diferents les variades propostes modernistes (decadentisme, vitalisme d’arrel nietzschiana, prerafaelitisme, etc.), alhora que reforçarà aquell lirisme directe i primari, expressiu i sincer, amb què descriu els paisatges, els costums i les festes, els mites i herois de Catalunya, i l’amor a la dona i als amics.

1. COMPRENSIÓ

1.1.

El protagonista fa una visita al seu pare que viu en una residència. El pare del protagonista té una costum, que és pronunciar una frase després de dinar, que ja abans el seu fill li havia discutit, però aquesta vegada no ho va fer per no trasbalsar-lo. La frase que va pronunciar aquell home era que tots teníem un preu. Quan el protagonista tornava a casa, va començar a pensar, quin seria el seu preu.

1.2.

a) El peix gros es menja el peix petit: Els que tenen més poder sempre superen als més dèbils.

b) Qui té el cul llogat no sempre seu on vol: Tot aquell qui depèn d’algú no sempre farà el que vol.

1.3.

• traspuen: manifesten
• rutlla: funciona
• em ballava pel cap: hi donava voltes
• em sàpiga greu: no m’agradi

1.4.

• en canvi: indica oposició; equival a “a diferència d’abans”.
• doncs: indica conseqüència; equival a “llavors”.

La principal característica distintiva dels textos científics és el tema, seguit de la seva terminologia i de certes peculiaritats gramaticals i estilístiques que a la vegada poden diferenciar tant dels textos generals com d’altres especialitzats.

No obstant això, en termes generals, podríem dir que una característica és la claredat en la exposició dels fets, estructura del text, sense oblidar que un text científic té com a objectiu prioritari la informació.

Els textos científics estan destinats a un camp de professionals i s’ha de realitzar en el llenguatge propi de la seva especialitat.  Tenen l’objectiu d’informar amb precisió, claredat i economia a un receptor que està suposadament al mateix nivell de comunicació que l’emissor, i que per tant no tindrà problemes  a l’hora d’entendre el missatge.

Aquests textos poden ser classificats per l’especialització per la temàtica: tema que tracten (Química, Física, Bioquímica, Matemàtiques). Especialització per les circumstàncies de comunicació en el que es produeixen. (articles especialitzats en revistes d’índex d’impacte, comunicacions a congressos, capítols d’un manual, etc.) I, finalment, especialització per l’objectiu que persegueixen (descriptius, divulgatius, informatius, etc.)

*                         *                     *
La principal característica distintiva dels textos científics és el tema, seguit de la seva terminologia i de certes peculiaritats gramaticals i estilístiques que a la vegada poden diferenciar tant dels textos generals com d’altres especialitzats.

No obstant, en termes generals, podríem dir que una característica és la claredat en la exposició dels fets, estructura del text, sense oblidar que un text científic té com a objectiu prioritari la informació.

Els textos científics estan destinats a un camp de professionals i s’ha de realitzar en el llenguatge propi de la seva especialitat. Tenen l’objectiu de:

Informar amb precisió, claredat i economia a un receptor que està suposadament al mateix nivell de comunicació que l’emissor, i que per tant no tindrà problemes a l’hora d’entendre el missatge.

Aquests textos poden ser classificats per:

Especialització per la temàtica: Tema que tracten (Química, Física, Bioquímica, Matemàtiques).

Especialització per les circumstàncies de comunicació en el que es produeixen. (articles especialitzats en revistes d’índex d’impacte, comunicacions a congressos, capítols d’un manual, etc.)

Especialització per l’objectiu que persegueixen (descriptius, divulgatius, informatius, etc.)