Rebeka

Les llengües romàniques o neollatines són llengües que procedeixen del llatí vulgar.

Durant l’imperi romà, el llatí va contribuir a la cohesió entre les diferents terres que es trabaven sota el domini romà.

En el segle V, s’inicià la caiguda de l’imperi romà. D’aquesta manera, les relacions entre terres llunyanes es van trencar. Aleshores van augmentar les tendències diversificadores dins del mateix Imperi i el llatí vulgar (llatí parlat) va perdre la importància que havia tingut. Aquesta sería la base de les futures llengües romàniques.

Les llengües romàniques s’han anat influenciant mútuament al llarg del temps.

L’evolució fonètica natural de les llengües, a la qual el llatí naturalment no va escapar, explica en gran part les importants diferències entre algunes llengües romàniques. A aquest procés també s’afegeix la diversitat lèxica del que es denomina llatí vulgar: la grandària del Imperi Romà i l’absència d’una norma literària i gramatical van resultar en una llengua vernacla no fixada.

Les llengües romàniques es classifiquen en nou grups, i cada un pot al seu torn comprendre diversos dialectes.

Llengües ibero-romàniques; Llengua dàlmata; Llengües gal·loromàniques; Llengua francoprovençal o arpitana; Llengües occitanoromàniques; Llengües reto-romàniques.

Els dos últims dialectes mencionats són menys parlats que els primers. A causa de l’experiència colonialista de finals del segle XV, les llengües romàniques s’entenien arreu del planeta. I van donar lloc a una sèrie de barreges que es coneixen coma criolls.