A una hermosa dama…
Francesc Vicenç Garcia (Rector de Vallfogona) A una hermosa dama de cabell negre que se pentinava en un terrat amb una pinta de marfil
Amb una pinta de marfil polia
sos cabells de finíssima adzabeja
a qui els d’or més fi tenen enveja
en un terrat la bella Flora un dia.
Entre ells la pura neu se descobria
del coll, que amb son contrari més campeja,
i a la mà que com el marfil blanqueja:
pinta i mà d’una peça pareixia.
Jo de lluny tan atònit contemplava
el dolç combat que amb extremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,
que el cor enamorat se m’alterava
i temorós d’alguna gran desgràcia
de prende’ls treves ganes me venien.
Biografia de l’autor:
Francesc Vicent Garcia i Torres, conegut amb el sobrenom de Rector de Vallfogona (Tortosa, Baix Ebre, ca. 1582 – Vallfogona de Riucorb, Conca de Barberà, 1623) fou un poeta i eclesiàstic català.
El 1605 fou ordenat sacerdot a Vic. Va escriure en prosa, teatre i poesia. Conreà una poesia artificiosa i elegant com el sonet A una hermosa dama de cabell negre que se pentinava en un terrat ab una pinta de marfil o les Dècimes d’un galan a les llàgrimes d’una dama. També escriví sàtires violentes i composicions obscenes i grolleres.
El seu estil fou imitat per molts autors catalans del segle XVIII, fenomen que es coneix amb el nom de vallfogonisme. Va ser criticat per alguns autors de l’època i va ser acusat de castellanitzar la literatura catalana i de propiciar el període de la Decadència. Per aquest motiu es presentava als certàmens literaris amb pseudònims per ocultar la seva identitat. Va fundar una escola literària que va viure fins el segle XIX.
La seva visió del món era teatral, és a dir, el món es considera un teatre on cadascú te un paper assignat per Déu; tenia escassa confiança en la capacitat humana. El 1703 es publicà una part de la seva obra. L’edició de 1770 fou prohibida per la Inquisició.
L’any 1988 Albert Rossich inclogué poemes seus en l’antologia Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle XVII. La seva obra més important va ser El Sermó (1622) on lloava al rei. Fins als anys cinquanta del segle XX, la figura del Rector de Vallfogona va ser protagonista de molts acudits.
En aquest poema, Francesc Vicenç Garcia ens parla sobre una dona que està pentinant-se els cabells en un terrat amb una pinta de marfil. Mentre està veient com es pentina, el poeta s’enamora de la dona i no pot parar de mirar-la. En aquest sonet, Francesc utilitza els procediments propis del barroc, com són la utilització de figures retòriques complexes com les metàfores, ja que compara a la mà i els cabells mentre la dona es pentina, com si estigueren lluitant entre ells mateixos, diu que els cabells de la dona són de finíssima atzabeja (negres) i que els rossos li tenen enveja… Es basa en un dels trets més caracteriscs de l’estètica barroca, el contrast: el color blanc expressat pel marfil, la pinta, la pura neu, el coll i la mà oposats al negre de l’atzebeja dels cabells. L’acció se situa en un terrat i el poeta, que contempla com la dama es pentina, expressa en l’últim tercet, aquell que sempre conclou l’exposició del poema, el paral·lelisme entre el cor alterat per tanta bellesa, si serà capaç d’arribar al de l’estimada, a l’harmonia a què arriben els contraris posats en joc per l’acció de pentinar els cabells que fa de la cama.
Es un sonet clarament amb una estructura 4-4-3-3, dos quartets y dos tercets. Amb rima assonant: ABBA – ABBA – CDE – CDE.