Raül Durán

1. COMPRENSIÓ

1.1 La primera crisi és la de la manca d’objectes que patia l’home primitiu, a la qual va respondre creant-ne de nous que han anat evolucionant, civilitzant-lo. La segona crisi és la fi d’aquest procés mil·lenari, l’esgotament de sentit o de justificació en l’home actual i en les formes dels objectes tradicionals.

1.2 Joan Miró volia trencar amb l’art tradicional, i és normal que l’interpretés com un procés de decadència des de les cavernes.

1.3  El títol es relaciona directament amb els dos darrers paràgrafs del text, en què es diu que l’art dela ceràmica, en voler retornar a la perduda puresa original per crear un món d’objectes i de formesd’acord amb la sensibilitat estètica actual, hauria de retrobar el joc dels quatre elements essencials–aigua, terra, foc i aire- que havien pensat, d’una manera que ara ens pot semblar lírica, plena depoesia, els filòsofs presocràtics grecs. «Lírica dels quatre elements» es refereix, en definitiva, alcaràcter poètic que l’art renovat de la ceràmica compartiria amb el pensament presocràtic en lamesura que, com aquest, ‘jugaria’ amb els quatre elements essencials, partint d’ells com amaterials bàsics i combinant-los lliurement per fabricar els seus objectes.

1.4

a) en absoluta necessitat d’utilització: l’home va crear els objectes perquè els necessitava per viure.

b) la nostra vella cultura mobiliar: la cultura artesana tradicional.

c) les arts plàstiques: arts que reprodueixen volums i formes.

d) presocràtica harmònica conjuminació: combinació dels quatre elements que van pensar els presocràtics, de caràcter harmoniós.

3. REFLEXIÓ LINGÜÍSTICA SOBRE EL TEXT

3.1 a)

Hi ha tres oracions:

I. “justificaren en alguna manera aquella frase de Joan Miró afirmant que l’art està en decadència des de les cavernes”: oració principal.

II. “afirmant que l’art està en decadència des de les cavernes”: oració subordinada adjectiva gerundiva.

III. “que l’art està en decadència des de les cavernes”: oració subordinada substantiva.

b)

• en alguna mesura: CCM.
• de Joan Miró: CN
• en decadència: atribut
• des de les cavernes: CCT

c)

• alguna: indefinit femení singular.
• aquella: demostratiu femení singular.
• l’art: article determinatiu masculí.
• les: article determinatiu femení plural.

d) No, perquè només hi ha verbs transitius i copulatius.

3.2 d. ni és una conjunció coordinant, i possibles fa de complement de nom.

3.3

• voltar
• crear
• tenir
• descobrir

Són transitius perquè tots es poden passar a passiva.

3.4

fixada: oclusiu velar sord + fricatiu alveolar sord

crisi: fricatiu alveolar sonor

successius: oclusiu velar sord + fricatiu alveolar sord

les exigències: fricatiu alveolar sonor; fricatiu palatal sonor

1. COMPRENSIÓ

1.1 Espanya és trista i decadent, que viu de glòries passades. Envia a morir inútilment els seus fills enlloc de mirar de fer que visquin bé. Només celebra funerals en comptes de plorar. Ho ha perdut tot, està tancada en si mateixa i no és capaç d’escoltar la veu del poeta.

1.2 A la penúltima estrofa l’actitud del poeta és més positiva, i sembla que tingui esperances que Espanya li faci cas. A l’última estrofa, però, la seva actitud és molt negativa, ja que Espanya li sembla incapaç d’escoltar. El canvi d’actitud es deu, potser, a que el poeta no vol fer-se il·lusions.

1.3

• T’han parlat massa dels saguntins”
• “Massa pensaves en ton honor”
• “i massa poc en el teu viure”
• “tot ho perderes”

1.4 a) L’arrel és mor.

b) “Moren”, “morts”, “morta”, “mort”, “mortals”, “morissin”.

c) Perquè el poeta associa la mort amb Espanya.

3. EXPRESSIÓ I COMENTARI CRÍTIC

3.1 a)

Hi ha sis oracions:

I. “Escolta la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana”: oració principal.

II. “que et parla en llengua no castellana”: oració subordinada adjectiva de relatiu especificativa.

III. “parlo en la llengua que m’ha donat la terra aspra”: oració juxtaposada

IV. “que m’ha donat la terra aspra”: oració subordinada adjectiva de relatiu especificativa.

V. “en ‘questa llengua pocs t’han parlat”: oració juxtaposada.

VI. “en l’altra, massa”: oració juxtaposada

b)

I. “tu”, implícit. Es reconeix per la terminació de “escolta”.

II. “que”

III. “jo”, implícit. Es reconeix per la terminació de “parlo”.

IV. “la terra aspra”.

V. “pocs”

VI. “massa”

c)

• et parla: CI
• m‘ha donat: CI
• t‘han parlat: CI

d)

• “escoltar”: es construeix amb CD.
• “donar”: es construeix amb CD.

3.2 c. poc és un adverbi, i tràgica fa de predicatiu.

3.3

aspra: àrida

tràgica: dramàtica

folla: boja

feconda: fèrtil

atronadora: estrepitosa

3.4

Espanya:nasal palatal sonor

records: vibrant múltiple

tràgica: fricatiu palatal sonor

marxar: fricatiu palatal sord

tens entorn: fricatiu alveolar sonor

1. COMPRENSIÓ

1.1 Potser el big bang es troba a l’origen de l’univers actual, però abans hi podia haver un univers amb una estructura diferent, o  una esfera densa i petita que s’hagués expandit. També es pot pensar que l’univers es va originar a partir d’un buit que consistiria en energia no convertida en matèria. Hi ha qui creu que el big bang no és un moment inicial, sinó tan sols un punt peculiar en la història de l’univers.

1.2 No, perquè les hipòtesis científiques s’han de poder provar científicament.

1.3

comprovar −> verificar

plantejar −> suscitar

intentar −> tractar de

esbrinar −> indagar

imaginar −> concebre

caminar −> anar

1.4 a) “Pot ser” és una perífrasi verbal, mentre “potser” és un adverbi que no té gaire relació sintàctica amb l’anterior forma.

b) Totes dues indiquen possibilitat.

3. REFLEXIÓ LINGÜÍSTICA SOBRE EL TEXT

3.2  d) és és un verb copulatiu, i boja fa de predicatiu

3.3 si la hipòtesi és certa o (,si més no,) podria ser-ho”: subordinada substantiva interrogativa total, complement directe de veure.

“Si no podem fer proves per comprovar la hipòtesi”: subordinada adverbial condicional negativa.

“Si és que aquest big bang es va produir”: subordinada adverbial condicional.

3.4

Plantejar:  fricatiu palatal sonor

mitjans: africat palatal sonor

expandeix; : oclusiu velar sord + fricatiu alveolar sord

estigués: oclusiu velar sonor