Raül Durán

1. COMPRENSIÓ

1.1 La primera crisi és la de la manca d’objectes que patia l’home primitiu, a la qual va respondre creant-ne de nous que han anat evolucionant, civilitzant-lo. La segona crisi és la fi d’aquest procés mil·lenari, l’esgotament de sentit o de justificació en l’home actual i en les formes dels objectes tradicionals.

1.2 Joan Miró volia trencar amb l’art tradicional, i és normal que l’interpretés com un procés de decadència des de les cavernes.

1.3  El títol es relaciona directament amb els dos darrers paràgrafs del text, en què es diu que l’art dela ceràmica, en voler retornar a la perduda puresa original per crear un món d’objectes i de formesd’acord amb la sensibilitat estètica actual, hauria de retrobar el joc dels quatre elements essencials–aigua, terra, foc i aire- que havien pensat, d’una manera que ara ens pot semblar lírica, plena depoesia, els filòsofs presocràtics grecs. «Lírica dels quatre elements» es refereix, en definitiva, alcaràcter poètic que l’art renovat de la ceràmica compartiria amb el pensament presocràtic en lamesura que, com aquest, ‘jugaria’ amb els quatre elements essencials, partint d’ells com amaterials bàsics i combinant-los lliurement per fabricar els seus objectes.

1.4

a) en absoluta necessitat d’utilització: l’home va crear els objectes perquè els necessitava per viure.

b) la nostra vella cultura mobiliar: la cultura artesana tradicional.

c) les arts plàstiques: arts que reprodueixen volums i formes.

d) presocràtica harmònica conjuminació: combinació dels quatre elements que van pensar els presocràtics, de caràcter harmoniós.

3. REFLEXIÓ LINGÜÍSTICA SOBRE EL TEXT

3.1 a)

Hi ha tres oracions:

I. “justificaren en alguna manera aquella frase de Joan Miró afirmant que l’art està en decadència des de les cavernes”: oració principal.

II. “afirmant que l’art està en decadència des de les cavernes”: oració subordinada adjectiva gerundiva.

III. “que l’art està en decadència des de les cavernes”: oració subordinada substantiva.

b)

• en alguna mesura: CCM.
• de Joan Miró: CN
• en decadència: atribut
• des de les cavernes: CCT

c)

• alguna: indefinit femení singular.
• aquella: demostratiu femení singular.
• l’art: article determinatiu masculí.
• les: article determinatiu femení plural.

d) No, perquè només hi ha verbs transitius i copulatius.

3.2 d. ni és una conjunció coordinant, i possibles fa de complement de nom.

3.3

• voltar
• crear
• tenir
• descobrir

Són transitius perquè tots es poden passar a passiva.

3.4

fixada: oclusiu velar sord + fricatiu alveolar sord

crisi: fricatiu alveolar sonor

successius: oclusiu velar sord + fricatiu alveolar sord

les exigències: fricatiu alveolar sonor; fricatiu palatal sonor

1. COMPRENSIÓ

1.1 Espanya és trista i decadent, que viu de glòries passades. Envia a morir inútilment els seus fills enlloc de mirar de fer que visquin bé. Només celebra funerals en comptes de plorar. Ho ha perdut tot, està tancada en si mateixa i no és capaç d’escoltar la veu del poeta.

1.2 A la penúltima estrofa l’actitud del poeta és més positiva, i sembla que tingui esperances que Espanya li faci cas. A l’última estrofa, però, la seva actitud és molt negativa, ja que Espanya li sembla incapaç d’escoltar. El canvi d’actitud es deu, potser, a que el poeta no vol fer-se il·lusions.

1.3

• T’han parlat massa dels saguntins”
• “Massa pensaves en ton honor”
• “i massa poc en el teu viure”
• “tot ho perderes”

1.4 a) L’arrel és mor.

b) “Moren”, “morts”, “morta”, “mort”, “mortals”, “morissin”.

c) Perquè el poeta associa la mort amb Espanya.

3. EXPRESSIÓ I COMENTARI CRÍTIC

3.1 a)

Hi ha sis oracions:

I. “Escolta la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana”: oració principal.

II. “que et parla en llengua no castellana”: oració subordinada adjectiva de relatiu especificativa.

III. “parlo en la llengua que m’ha donat la terra aspra”: oració juxtaposada

IV. “que m’ha donat la terra aspra”: oració subordinada adjectiva de relatiu especificativa.

V. “en ‘questa llengua pocs t’han parlat”: oració juxtaposada.

VI. “en l’altra, massa”: oració juxtaposada

b)

I. “tu”, implícit. Es reconeix per la terminació de “escolta”.

II. “que”

III. “jo”, implícit. Es reconeix per la terminació de “parlo”.

IV. “la terra aspra”.

V. “pocs”

VI. “massa”

c)

• et parla: CI
• m‘ha donat: CI
• t‘han parlat: CI

d)

• “escoltar”: es construeix amb CD.
• “donar”: es construeix amb CD.

3.2 c. poc és un adverbi, i tràgica fa de predicatiu.

3.3

aspra: àrida

tràgica: dramàtica

folla: boja

feconda: fèrtil

atronadora: estrepitosa

3.4

Espanya:nasal palatal sonor

records: vibrant múltiple

tràgica: fricatiu palatal sonor

marxar: fricatiu palatal sord

tens entorn: fricatiu alveolar sonor

1. COMPRENSIÓ

1.1 Potser el big bang es troba a l’origen de l’univers actual, però abans hi podia haver un univers amb una estructura diferent, o  una esfera densa i petita que s’hagués expandit. També es pot pensar que l’univers es va originar a partir d’un buit que consistiria en energia no convertida en matèria. Hi ha qui creu que el big bang no és un moment inicial, sinó tan sols un punt peculiar en la història de l’univers.

1.2 No, perquè les hipòtesis científiques s’han de poder provar científicament.

1.3

comprovar −> verificar

plantejar −> suscitar

intentar −> tractar de

esbrinar −> indagar

imaginar −> concebre

caminar −> anar

1.4 a) “Pot ser” és una perífrasi verbal, mentre “potser” és un adverbi que no té gaire relació sintàctica amb l’anterior forma.

b) Totes dues indiquen possibilitat.

3. REFLEXIÓ LINGÜÍSTICA SOBRE EL TEXT

3.2  d) és és un verb copulatiu, i boja fa de predicatiu

3.3 si la hipòtesi és certa o (,si més no,) podria ser-ho”: subordinada substantiva interrogativa total, complement directe de veure.

“Si no podem fer proves per comprovar la hipòtesi”: subordinada adverbial condicional negativa.

“Si és que aquest big bang es va produir”: subordinada adverbial condicional.

3.4

Plantejar:  fricatiu palatal sonor

mitjans: africat palatal sonor

expandeix; : oclusiu velar sord + fricatiu alveolar sord

estigués: oclusiu velar sonor

El text proposat és un text argumentatiu. L’he pogut reconèixer graciés a les característiques presentades en el text.

El textos augmentatius com aquest, presenten una sèrie de característiques comuns. L’objectiu principal d’aquests, és convèncer l’emissor de que la postura subjectiva respecte el tema que pren l’autor és la correcta. Per aconseguir-ho l’autor proporciona informació sobre el tema atracar, per després declinar-se en una postura a favor o en contra. En aquest cas les diverses postures són: si l’art està en decadència o no i si des de l’època de l’home primitiu hi ha una crisi d’objectes.

No és un text que vagi dirigit a qualsevol tipus de públic, perquè utilitza un llenguatge molt tècnic que no pot entendre qualsevol persona. És per això que aquest text es podria classificar dins la categoria dels textos científics, tot i no parlar de ciència. Aquests textos també presenten una dificultat de comprensió major als altres, ja que en aquests no només es dóna la versió objectiva dels fets sinó que donen una interpretació subjectiva.

D’aquesta manera podem dir que aquest text defensa una hipòtesi proposada per l’autor, escrit en forma de text argumentatiu.

201 paraules.

Francesc Vicenç Garcia (Rector de Vallfogona) A una hermosa dama de cabell negre que se pentinava en un terrat amb una pinta de marfil

Amb una pinta de marfil polia
sos cabells de finíssima adzabeja
a qui els d’or més fi tenen enveja
en un terrat la bella Flora un dia.

Entre ells la pura neu se descobria
del coll, que amb son contrari més campeja,
i a la mà que com el marfil blanqueja:
pinta i mà d’una peça pareixia.

Jo de lluny tan atònit contemplava
el dolç combat que amb extremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,

que el cor enamorat se m’alterava
i temorós d’alguna gran desgràcia
de prende’ls treves ganes me venien.

Biografia de l’autor:

Francesc Vicent Garcia i Torres, conegut amb el sobrenom de Rector de Vallfogona (Tortosa, Baix Ebre, ca. 1582 – Vallfogona de Riucorb, Conca de Barberà, 1623) fou un poeta i eclesiàstic català.

El 1605 fou ordenat sacerdot a Vic. Va escriure en prosa, teatre i poesia. Conreà una poesia artificiosa i elegant com el sonet A una hermosa dama de cabell negre que se pentinava en un terrat ab una pinta de marfil o les Dècimes d’un galan a les llàgrimes d’una dama. També escriví sàtires violentes i composicions obscenes i grolleres.

El seu estil fou imitat per molts autors catalans del segle XVIII, fenomen que es coneix amb el nom de vallfogonisme. Va ser criticat per alguns autors de l’època i va ser acusat de castellanitzar la literatura catalana i de propiciar el període de la Decadència. Per aquest motiu es presentava als certàmens literaris amb pseudònims per ocultar la seva identitat. Va fundar una escola literària que va viure fins el segle XIX.

La seva visió del món era teatral, és a dir, el món es considera un teatre on cadascú te un paper assignat per Déu; tenia escassa confiança en la capacitat humana. El 1703 es publicà una part de la seva obra. L’edició de 1770 fou prohibida per la Inquisició.

L’any 1988 Albert Rossich inclogué poemes seus en l’antologia Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle XVII. La seva obra més important va ser El Sermó (1622) on lloava al rei. Fins als anys cinquanta del segle XX, la figura del Rector de Vallfogona va ser protagonista de molts acudits.

En aquest poema, Francesc Vicenç Garcia ens parla sobre una dona que està pentinant-se els cabells en un terrat amb una pinta de marfil. Mentre està veient com es pentina, el poeta s’enamora de la dona i no pot parar de mirar-la. En aquest sonet, Francesc utilitza els procediments propis del barroc, com són la utilització de figures retòriques complexes com les metàfores, ja que compara a la mà i els cabells mentre la dona es pentina, com si estigueren lluitant entre ells mateixos, diu que els cabells de la dona són de finíssima atzabeja (negres) i que els rossos li tenen enveja… Es basa en un dels trets més caracteriscs de l’estètica barroca, el contrast: el color blanc expressat pel marfil, la pinta, la pura neu, el coll i la mà oposats al negre de l’atzebeja dels cabells. L’acció se situa en un terrat i el poeta, que contempla com la dama es pentina, expressa en l’últim tercet, aquell que sempre conclou l’exposició del poema, el paral·lelisme entre el cor alterat per tanta bellesa, si serà capaç d’arribar al de l’estimada, a l’harmonia a què arriben els contraris posats en joc per l’acció de pentinar els cabells que fa de la cama.

Es un sonet clarament amb una estructura 4-4-3-3, dos quartets y dos tercets. Amb rima assonant: ABBA – ABBA – CDE – CDE.