La pubilla del Ter

Avui estic tota tendra.
Després d’un simulacre d’incendis prou digne, m’he trobat a l’entrada dos alumnes de tretze anys desolats: no paraven de sanglotar, i la noia finalment s’ha marejat i tot. Avui han sabut que, per circumstàncies familiars (d’aquelles que fan esfereir però que ara tampoc vénen al cas), el seu millor amic i nòvio deixava de viure on fins ara, i per tant també canviava d’institut. Els queien unes llàgrimes com cigrons.
Llegir tot el post »

És de justícia ser agraït, i no puc deixar d’agrair l’esperit solidari que m’ha acompanyat aquest cap de setmana. Hi ha persones que no només són solidàries quan està de moda, quan no els molesta la rutina, quan els és fàcil… N’hi ha que ho són fins i tot en les petites coses i en les relacions més curtes. Aquest cap de setmana n’he trobat unes quantes.
Divendres, tocava fons… Tants dies menjant com podia, descansant sempre a mitges i sense temps per a les rutines quotidianes m’havien destrossat.
Però qui té un amic té un tresor, i jo en tinc un de ben gros. El meu millor amic em va fer reaccionar, agafar el cotxe i fer quilòmetres per descansar a casa seva, i l’endemà, ben descansats i havent menjat com uns bacons, anar amb la colla a la millor teràpia de grup: un concert dels Pirat’s Sound Sistema i Obrint Pas! Llegir tot el post »

Avui és un dia estrany, un dia de cor colpit…
És d’aquells dies que hom pren consciència que la vida ho és tot, i no és res. Que realment som molt poca cosa, i a més a més inestable. Amb un moment tot pot canviar.
A vegades tenim sort.
L’altre dia, un dels meus alumnes ja granadets, estava fent l’indi amb la finestra de classe en un moment entre classes. Finalment, després de molts dies d’anar-ho fent, la finestra va caure daltabaix. L’alumne encara riu, com no, i li costarà alguns anys encara descobrir la sort que va tenir que no passés ningú per sota, ni que ningú estigués assegut en el banc que hi ha just a sota.
A vegades no.
Avui el bar del costat de l’institut estava “Tancat per defunció”. Aquest pont, el fill dels amos, de 26 anys, tornava de deixar la xicota quan un cotxe se li va tirar a sobre i el va matar: el conductor, un noi en ple estat de xoc i malferit, s’havia adormit.
Ben poca cosa, i ben inestable. No podríem viure pensant-hi cada dia, però cal recordar de tant en tant que hem d’aprofitar els dies que tenim, que potser són els últims…

Entre el fred i la pubilla de la plana, aprofito una estoneta de descans per compartir amb vosaltres proves visuals de l’últim èxit del nostre poble.
Després del cabreig, la catarsi! Quin gust veure tanta gent dient prou, gent que comparteix els mateixos anhels perseguits, i els mateixos sentiments de canvi.
El moviment no s’atura, i la remor cada cop és més bram!

Gràcies oh babbo, gran Senyor del Ter i fill del Mestre, per passar-me tan preuat testimoni: el relleu està garantit.

PD: Amb aquests nicks m’espantaràs l’auditori!! Ja els costa piuar com per intimidar-los d’aquesta manera… Ara, la mirada és (com sempre) encisadora!

Una vegada més, aprofito el meu raconet per fer-me ressò d’una nova campanya per defensar els nostres drets. En aquest cas, es tracta de donar suport al manifest del català emprenyat, manifest adreçat a polítics i representats socials i sindicals. Diria que amb tot allò que passa últimament al nostre voltant, a ningú se li han d’explicar els motius del cabreig, pessimisme i fàstic que estem assumint tots plegats respecte a Ejpanya.
I ja se sap: no hi ha res més explosiu i incendiari que un poble ultratjat i emprenyat.
Per cert, qui havia de dir que el presi de les cabòries seria artífex d’un dels mocs més densos que hem enviat als veïns en els últims anys… No podem perdre l’esperança d’independència… Viure per veure!

Ja l’he sentit dues vegades, i la veritat és que no cansa… sedueix!
És un plaer veure algú amb el cap ben moblat, gaudir de com desenvolupa les seves idees amb la passió i la tendresa pròpies de qui viu allò que sent. I és fantàstic trobar qui diu les coses clares en matèria d’educació de menors… Emilio Calatayud, jutge de menors d’un jutjat de Granada, ens deixa una perla: la seva intervenció de deu minutets en unes jornades educatives celebrades recentment.
Xerrada 1
Xerrada 2
Llegir tot el post »

Des de divendres tinc internet a casa!!! I telèfon fix amb trucades gratis!!!
Quin gaudi! I quina alegria recuperar el contacte amb tots vosaltres!
D’entrada informar-vos que, tot i el fred que fot, estic molt bé. Ja sóc quasi montblanquina, m’encanten els botiguers d’aquí i l’aire que s’hi respira.
Pel que fa a la feina, definitivament, ara deu fer uns quinze dies, em van donar la jornada completa com a tutora de l’aula d’acollida fins l’agost, cosa que vol dir que penco molt (és el primer any d’aula d’acollida en el centre i hi ha molta paperassa i feina a fer) però també que vaig més tranquil·la pel que fa als diners i el disfruto més de la meva tasca en la formació dels alumnes.
La cosa és que, com sempre, ara tinc potser més feina que la puc assumir.
Llegir tot el post »

Ja fa dies que tinc algunes cabòries pendents de compartir amb vosaltres, i ara he trobat un momentet. La primera és comentar la intervenció del nostre expresident, Jordi Pujol, al programa de TV3 La nit al dia, de 5 de setembre. No em posaré a fer una disquisició exhaustiva de tot el que va dir i a mi no em sembla correcte: seria dens i inútil, ja que molts sabeu ja la meva opinió.
Ara bé: sí que hi va haver una cosa que em va indignar profundament.
D’entre els temes que la presentadora, la Mónica Terribas, li va plantejar hi havia la discussió que s’ha encès últimament sobre la ubicació de certs dipòsits nous de gas líquid, previstos d’entrada en les zones d’Alcanar i de Reus.
Arran d’aquest tema, se li plantejava al president si creia que la política del no, tan de moda i tan estesa al nostre país, era un fre per al desenvolupament del país.
I va dir que sí, que creia que la manca de certes infraestructures “és culpa nostra”.
Quins collons!
Resulta que si no opines, no existeixes, ja que ningú et pregunta; si no crides, ningú t’escolta, ja que no se’t sent; i quan has cridat i lluitat, i has aconseguit millorar un projecte d’entrada nefast (com la majoria que només contemplen els interessos d’una part) llavors s’obliden de la teva aportació, i a més a més t’assenyalen com a culpable. Quina vergonya!
Jo personalment crec que sempre val la pena tenir més d’una opinió, i més quan has de satisfer la ciutadania, conjunt heterogeni per excel·lència. I estic orgullosa de ser d’un país on els ciutadans milloren els projectes plantejats des de la macropolítica. Ja és trist que d’entrada no es faci des de dalt, però que a sobre ens diguin que som uns ploramiques, és per abaixar-se els pantalons.

Companys, amics, coneguts i admirats: sóc viva!!! I ja tinc pis!!
Just arribar a l’Institut, la conserge em va donar un anunci d’un pis de lloguer que acabaven de portar; al cap de quatre horetes ja hi entràvem jo i les maletes! I té habitació de convidats!!! Qui ho havia de dir…
El primer dia no tenia res, només acolloniment. Ara, cada dia em sento més a casa meva!
Com ja podeu imaginar, encara no tinc internet a casa. De moment, seguiré fent articles quan em sembli (i quan pugui) i els publicaré quan tingui els mitjans…
Pel que fa al lloc, Montblanc és molt bonic, petit i tranquil. Té un conjunt medieval que meravella, i conserva les muralles d’un dels ducats més importants que hi hagué en el nostre país. I estan de festa major!!!
L’Institut és bonic i està situat en un bon lloc: vistes de tot el poble i muntanya per l’altre cantó. I la gent d’aquí és encantadora, tant els de l’institut com la gent que vaig trobant.
Quant a la feina, de moment segueixo buscant una feineta per completar el sou de mitja jornada (només em queden 20 euros al compte…), i ja estic en totes les borses de Montblanc i la Conca, no fos cas. Ara només és qüestió de paciència i fe.
És curiós com es van superant les etapes de la vida, fins i tot aquelles tan boiroses que semblava impossible d’atravessar.
Gràcies a tots per aguantar-me, i recordeu que el dia que tingui plaça definitiva ens fotrem una mariscada del mil a la salut del Departament!!

(article escrit el 4 de setembre de 2007, a les 17.10h, i publicat avui des de l’Institut)

Quina tristesa, i (una vegada més) que poc nostra que és la nostra.
Estic flipant: el programa el Club d’estiu de TV3 ha mostrat un seguit de fotos del dia als membres de la taula de tertulians (formades pel Jordi Gràcia, en Màrius Carol i la Magda Oranich). Les fotos seleccionades eren: una de la primera Beffeter; una segona de Bush a Irak (amb una cara de tonto que espanta…); una tercera de Thierry Henry amb la seva dona; una de l’alcalde Hereu; una foto de la selecció catalana i una última de King Àfrica. La presentadora del programa, Cristina Puig, seguidament, els ha demanat quina foto els havia impactat més i quina volien comentar. Silenci (??!!). La presentadora mira els de la taula. Finalment, la Magda diu: “A mi no me n’ha impactat cap. I a tu, Màrius?”
En Carol l’únic que se li ha acudit ha estat dir que la més impactant era òbviament la del Bush, i ha fet un discurset (d’aquells que sempre queden molt bé) sobre la foto de Bush de l’Irak. Ha exposat que el més trist de la foto era veure com el líder d’USA pretén enganyar la població i “l’opinió pública” americana mostrant una imatge agradable d’un país que no existeix; ha parlat del munt de morts que hi ha diàriament en aquell país i de la repressió per part de les forces americanes.
I Catalunya, què, senyor Carol? I els casa?

Llegir tot el post »

Últimament, ja no sentim “la nostra” com a nostra, i no és pas un fet gratuït (vegeu els articles publicats al Punt de mira dels tiradors puntuals de Directe Cat! sobre els últims poltergheists succeïts a TV3 –o serien encontres amb la tercera fase?–).
En aquest ambient enrarit, sobresurt amb més força que mai una nova campanya per reivindicar la presència dels nostres signes identitaris a la “nostra”.
En aquest cas, es tracta d’una campanya impulsada per la gent d’Òmnium Cultural del Baix Camp.
Davant la poca sensibilitat dels mitjans de CCRTV envers els fets identitaris (algú ha sentit parlar del campió d’Europa per Catalunya Víctor Montserrat?), els companys d’Òmnium proposen l’enviament massiu de correus electrònics a TV3 demanant l’emissió del Mundial de Futbol Sala de l’Argentina, en el qual Catalunya participa de forma oficial i amb possibilitats de fer-hi un molt bon paper.
De fet, és trist veure com es parla més d’aquest mundial des dels mitjans veïns que des dels nostres, i clar, com no podia ser d’altra manera, la seva versió és indignant.
Si aquestes són les úniques informacions que rep el ciutadà (qui, finalment, decideix en els referèndums que s’aconsegueixen proposar) no és d’estranyar que anem de mal en borràs. A veure si fem la “nostra” més nostra.
Tots volem veure’ns representats per Catalunya! Tots a enviar correus!

Avui és un dia incert, d’aquells en què no saps si riure o plorar, si sentir-te orgullosa de seguir en lluita o reaccionar i veure’t donant cops de cap a la mateixa paret…
Avui s’han celebrat els actes de nomenaments de professors substituts i interins per al curs vinent i, com cada any, ha estat surrealista.
D’entrada, és surrealista veure quanta gent hi ha disposada a treballar en l’ensenyament i que surten sense feina, perquè després es digui que falten professors: senyors, no serà per nosaltres, no, que no arribem puntualment a l’IES el dia que ens necessiten, ja us ho asseguro, perquè si ens criden, i diem que no, ens foten fora de la llista, així de clar. Ara, que quan els registres es porten en paper i anar ratllant-los amb un retolador, ja se sap, no resulta precisament àgil el sistema…
Llegir tot el post »

És un moment dolç.
El president de la Generalitat de Catalunya (ni que sigui en funcions) ha posat sobre la taula el 2014 com a data per a la realització d’un referèndum d’autodeterminació. En aquest marc, veig clarament dues coses.
La primera és que resta pendent un article per expressar el que es cou en mi des que en Carod va fer aquesta proposta.
La segona, i segurament més important, és que ara més que mai és important que tots hi puguem dir la nostra, que la veu de tots aquells qui creiem en un estat lliure i lluitem per ell des de l’anonimat tingui ressò i pugui quedar patent. En aquest sentit redacto aquest article, on intento aglutinar les diferents campanyes obertes per deixar constància de la nostra lluita i voluntat.
Llegir tot el post »

L’Obra Cultural Balear (OCB) ha fet públic un nou cas de discriminació lingüística a Palma.
Fa un parell de dies, comentant el fet que encara avui dia hi hagi els retrats dels presidents del congrés franquistes en l’edifici en qüestió, ja reflexionava sobre el fet que l’hàbit no fa el monjo, i quan es tracta de superar els efectes de quaranta anys de dictadura encara menys. Es van canviar els noms de les institucions, potser sí, i es canviaren els colors dels uniformes. Però les persones que encarnen l’estat, que han de funcionar amb els valors i els objectius que emanen del seu terreny de joc i de les regles de joc que s’hi juguen, aquells qui més han de creure en els valors de les lleis que apliquen i gestionen, es van quedar on eren, i així estem.
Llegir tot el post »

Diuen que de tot fet se n’aprèn alguna cosa. Els catalans, amb la persecució mediàtica i judicial envers l’Èric Bertran (bloc) vam recordar una vegada més l’opressió invisible que ens limita els nostres pensaments i actuacions i que és capaç d’aplicar la llei antiterrorista a un jove que parla en nom de l’Exèrcit del Fènix (temut arreu…). Ja és hora que això ho sàpiguen també els de fora, siguin els de l’altre cantó de l’Ebre com, sobretot, els de fora de la península. En aquest sentit, des de la xarxa s’ha engegat una campanya de difusió que preveu actuacions conjuntes per donar ressò al cas de l’Èric i, de passada, de l’estat de la situació al nostre país.
Xavier Mir proposa des del seu bloc el visionat massiu del vídeo documental sobre el cas de l’Exèrcit del Fènix, de tal manera que pugi en el rànquing dels més vistos i s’impulsi, així, la visió del mateix per part de tots els internautes.
Llegir tot el post »