La pubilla del Ter http://cat.bloctum.com/pubilla Des de les aules, lluitem pel demà! Wed, 20 Feb 2013 21:07:47 +0000 http://wordpress.org/?v=2.9.2 en hourly 1 Nadal arreu http://cat.bloctum.com/pubilla/2010/12/25/nadal-arreu/ http://cat.bloctum.com/pubilla/2010/12/25/nadal-arreu/#comments Sat, 25 Dec 2010 22:11:45 +0000 Pubilla http://cat.bloctum.com/pubilla/2010/12/25/nadal-arreu/ nadal-arreu.jpgAquestes dates són propícies per fer balanç, per deixar-se portar per la temptació i esguardar enrere, mirant de reüll tot allò que hem passat, tot allò que hem deixat.
I de cop he recordat el bloc… Quant ha plogut des de llavors! Gener de 2010! Ja ha passat la pota ranca, la baixa, la reentré a ritme accelerat i l’escapada estival per refrescar-me de Polònia a Dubrovnik. Sempre amb la sensació de recuperar, a poc a poc, l’harmonia física i mental, petades juntament amb la tíbia i el peroné un bon 29 de novembre d’ara fa un any.
I ja és Nadal.
Ara qui no està bé és la marona, i a mi només em queda treure-ho tot per gaudir-la més que mai, per percebre el Nadal de cada instant amb ella, el Nadal de cada instant de la meva vida. No vull perdre qui ni què em fa sentir bé, i intento mantenir vius els llaços que m’abracen al meu voltant, però hi ella té una posició central, de manera que segurament últimament no es notin gaire, ni em noteu gaire. Jo respiro i deixo fluir aquesta etapa, i ja em notareu, ja…
La cançoneta d’avui, la dècima dels cosins d’enguany, va per ella, tota per ella, la meva mare.
Sempre amb un record final per tu, preciós, amb l’escalf i la mel als llavis que deixa un any al teu costat, un any ple. Gaaan.

Quan somrius de Josep Thió, a Altres Cançons de Nadal, Col·lectiva

]]>
http://cat.bloctum.com/pubilla/2010/12/25/nadal-arreu/feed/ 0
Incertesa http://cat.bloctum.com/pubilla/2010/01/08/incertesa/ http://cat.bloctum.com/pubilla/2010/01/08/incertesa/#comments Fri, 08 Jan 2010 13:22:53 +0000 Pubilla http://cat.bloctum.com/pubilla/2010/01/08/incertesa/ intriga.jpgTots tenim la nostra òptica per mirar el món, per coneixe’l, per poder-nos-hi relacionar.
I maldestres com som els humans, sovint aquesta òptica ens distorsiona la realitat… O almenys hem de ser conscients que ens pot passar, que l’òtpica és només això, un garbell que ens filtra la realitat objectiva que ens envolta, i que potser mai podrem veure.
Això m’ha passat a mi també amb els diagnòstics clínics.
En primer lloc, cal recordar que el primer diagnòstic que em feren dels meus amics posteriors fou que eren de resultes d’una picada d’abella… Bé doncs, després de girar i regirar la realitat, resulta que no, que “simplement” el meu cos expulsa allò que li molesta. I com que no se’n surt massa bé, dijous entro a quiròfan.
D’altra banda, és ben curiós el procés diagnòstic de la cama: primer era el tercer lligament creuat; després va resultar que aquest no existeix, i que eren els lligaments laterals; a continuació s’ho van repensar i em van dir que res de lligaments, que havia de ser cartíleg o menisc, i que una ressonància ens trauria de dubtes. Finalment, la ressonància ens ha revel·lat que tinc dues fractures, una a l’extrem del peroné i l’altra a l’extrem de la tíbia… Vaja, que no en vam encertar ni una, i la meva cama anar aguantant, i jo anar-me adaptant constantment a una realitat que canvia sovint massa ràpid per mi, i prenent mesures que han resultat ser no massa encertades…
Jo que em veia coll avall les crosses i que ja volia provar de conduir, i ara em trobo que no em deixen ni posar el peu a terra altra vegada. Quin collons d’etapa tan llarga!
No em vull pas emprenyar amb ningú, ni tant sols amb mi mateixa. He fet el que creia convenient, i he seguit les indicacions que m’han dit els tècnics. Què més podia fer?
Com de bé ens aniria sovint tenir una bola de vidre que ens mostrés el futur, o el present que se’ns amaga! Ara que segurament llavors l’aventura de viure perdria tota la gràcia, almenys en la majoria d’aspectes! :)



Marc Parrot

]]>
http://cat.bloctum.com/pubilla/2010/01/08/incertesa/feed/ 3
La nit de reis II: il·lusió i realitat a cabassos http://cat.bloctum.com/pubilla/2010/01/06/la-nit-de-reis-ii-il%c2%b7lusio-i-realitat-a-cabassos/ http://cat.bloctum.com/pubilla/2010/01/06/la-nit-de-reis-ii-il%c2%b7lusio-i-realitat-a-cabassos/#comments Wed, 06 Jan 2010 02:25:55 +0000 Pubilla http://cat.bloctum.com/pubilla/2010/01/06/la-nit-de-reis-ii-il%c2%b7lusio-i-realitat-a-cabassos/ estr.jpgFa just dos anys era aquí, en aquesta mateixa cadira, tot pensant en com havia plogut des de l’última nit de Reis que havia dormit a casa…
I avui hi torno a ser, prou sencera i encara feliç de ser qui sóc, però amb algun canvi, d’entre els més destacables la pota enlaire, les mans amb les durícies de les crosses i un flotador enganxat al cul…
Sí amics, sí, fa ja més d’un mes que em vaig fotre la pota enlaire arrencant el vol amb la bicicleta, i just els primers dies em van aparèixer dos acompanyants posteriors que no m’han deixat seure ni estirar-me com cal quan es té la pota xunga.
I és que aquest 2009 ha estat un any estranyot, foscot, fredot, pebrot (no ho he pogut evitar…). Per fi he guanyat les tant suades oposicions, però he perdut l’àvia de la Gleva, he fet molts moviments en l’espai i, fins i tot, he perdut per un temps el meu espai propi; he aixafat tres cotxes, un ordinador i perdut algun llençol en cada bugada. De fet, tinc la sensació d’haver estat cansada i en estat d’alerta des de l’abril, i francament no veia l’hora de passar l’última pàgina del calendari.
De concerts n’hi hagut pocs, que entre opos i altres no hi hagut temps de gaire, tot i que per sobre de tots sempre en recordarem un de memorable: els magnífics Manel a la Sala Zero de Tarraco, la nit espectacular perfavor de les fèmines assedegades de diversió… What a night, profe!
Així doncs, no em puc queixar, no em vull queixar. Tot i els entrebancs (que sempre n’hi haurà, en més o menys mesura), tot i la mala sort (la llei de Murphy existeix, almenys alguna vegada), sempre he pogut gaudir amb altres coses que m’aporta la vida, sigui un concert, sigui un sopar, sigui conèixer algú. A més a més, a poc a poc he anat recuperant cert equilibri en el meu entorn, i el millor de tot és que ho he fet mantenint prou dignament l’equilibri en mi, el meu equilibri interior. En èpoques de vaques flaques és quan afloren els fruits i les experiències de totes les vivències que portem a la motxil·la, i la veritat és que la meva era prou plena i amb coses útils.
Ara, la pausa que m’ha obligat a prendre’m la salut m’ha fet assaborir el meu estat actual, el nou espai, un espai fet i refet amb l’amor i la solidaritat d’aquells qui munten una casa a un tros de carn estirat al sofà, i tot plegat amb un somriure als llavis i per la patilla. I tinc la meva vida que m’espera a tocar de casa: la velocitat, sigui amb la bici sigui amb el Toyota (quasibé per estrenar, llamp de rellamp!), les classes, la muntanyeta, el ioga, les visites a la penya d’arreu, i un llarg etcètera.
El 2010 pinta bé, i do: ha començat amb molta il·lusió i estrenant casa i molts projectes, formigues incloses, i bé, posats a confessar, amb una allau de tendresa i passió que encara ara em sembla un desig digne de la millor nit de Reis. Tot i que la bonhomia acabés demà, aquest any ja millora amb escreix l’anterior. I tot just han passat cinc dies… bé, sis!
Una vegada més, me’n vaig a dormir a l’espai tant conegut, aquell que vaig veure tantes vegades just abans d’entrar en el son amb tants somnis, el meu univers, i una vegada més, recordant els somnis d’infant, la meva realitat, penso com de gran n’és la vida en el fons.

]]>
http://cat.bloctum.com/pubilla/2010/01/06/la-nit-de-reis-ii-il%c2%b7lusio-i-realitat-a-cabassos/feed/ 0
Que bonica és l’amistat http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/11/13/que-bonica-es-lamistat/ http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/11/13/que-bonica-es-lamistat/#comments Fri, 13 Nov 2009 14:22:09 +0000 Pubilla http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/11/13/que-bonica-es-lamistat/ amistat1.jpgHi ha persones que ens marquen, que ens deixen una petja imborrable, amb qui podem conrear una relació que supera els límits de la quotidianitat, del temps, de l’espai geogràfic… Potser només els comptarem amb els dits d’una sola mà, però allò que ens fan sentir és un gaudi immens de la vida, del present, dels moments en què els trobes i els pots abraçar com tants dies has desitjat. I tot és pau i harmonia.
I això ens va passar el cap de setmana passat en què vaig poder retrobar-me amb una flor que em té el cor robat, i amb qui penso tot sovint, la tingui voltant per Àsia, Àfrica o on li sembli. En plenes Guilleries primer, i envoltades per la Fageda després, vam poder restablir i atiar aquell lligam que ens uneix i que ens fa més fortes i sensibles a la vegada.
És un plaer sentir-se tan ben acompanyada en el meu viatge tot i que, com passa també amb les vacances, sempre se’m fa curt. Espero poder aprofitar la situació astral favorable per retrobar-nos aviat al nostre apreciat Bolteibol. I espero que els astres em siguin favorables i pugui passejar pel món per gaudir de les perles que hi tinc escampades, que, per molt lluny que us tingui, us penso tot sovint.
La vida continua, i tots seguim el nostre camí, però de quan en quan ens hem de saber crear cruïlles pel plaer de viure-les, que per escasses que siguin no per això s’han de menystenir, ans el contrari. Love you jandermorenou!

Anima Fragile, Vasco Rossi

Sballi Ravvicinati del 3º Tipo, Vasco Rossi

]]>
http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/11/13/que-bonica-es-lamistat/feed/ 0
Set de comunicació http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/11/06/set-de-comunicacio/ http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/11/06/set-de-comunicacio/#comments Fri, 06 Nov 2009 12:41:52 +0000 Pubilla http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/11/06/set-de-comunicacio/ cap-on.jpgLes emocions, tan estranyes i caòtiques com semblen, són totes elles respostes del nostre organisme davant de certs estímuls externs, estratègies del cos per respondre millor en certes situacions concretes, són la manera com establim relació, comunicació, amb el nostre entorn. La por, per exemple, és la resposta del nostre organisme en cas de perill; alhora, la tristesa és la resposta dels mamífers en general (els que tenim gramàtica i els que no) quan estem en un estat que potser per nosaltres mateixos ni tan sols menjaríem, i convé que ho fem entendre als altres membres de la tribu perquè ens puguin donar el seu suport, el seu escalf.
I, així mateix, l’atracció (estrella d’aquest post), la fase més inicial i fugaç del possible enamorament, és la resposta del cos quan vol i desitja informació d’altri, la víctima, informació necessària perquè el procés flueixi, perquè s’esdevingui el que s’hagi d’esdevenir (bé sigui obrir els ulls un bon dia i espantar-se de qui es té al costat, bé sigui obrir els ulls un bon dia i alegrar-se de qui es té al costat, bé sigui obrir els ulls l’endemà i veure que, malgrat el que podia semblar, no hi ha ningú al costat).
Tot són senyals: una mirada o una no mirada, una paraula dita o una paraula no dita, un sí o un no, cinc minuts d’espera o una puntualitat anglesa, un pit despistat que frega una esquena o un moviment esquiu evitant tot contacte, i un llarg etcètera que fa que, a tots els que hem estat alguna vegada en aquest estat, se’ns escapi el somriure per sota el nas…
I és que no hi ha ningú tan cagadubtes i agilipollat com algú víctima de l’atracció.
Cada paraula dita és motiu d’una reflexió important, i escollir una bona estratègia per entrar en contacte amb l’altre es converteix en tot un màster, i si no que li preguntin a  l’Amelie. I què dir del vestuari? Algú ha vist mai un/a penjat/da com un fuet que triï la camisa a la babalà? (o al tuntún?, dit en català incorrecte!) I per què? Per veure la reacció de l’altre davant l’estímul premeditat, per (una vegada més) tenir més informació.
Tot destinat a poder saber quina és la posició de l’altre davant la nova situació.
Situació que, si no es vigila, pot venir marcada per un cúmul de malentesos insignificants que provoquen un efecte dominó de tres parells de collons. És molt difícil interpretar sempre bé una mirada, un gest, un silenci, un contacte. És molt difícil evitar els “jo em pensava que…”, “ostres! no m’hi vaig ni fixar…”, “ara que ho dius…”, etc., vagin en el sentit que vagin. I és prou fàcil patir innecessàriament.
Si un no diposa d’una bola de vidre, doncs, en algun moment haurà de saltar sense xarxa, perquè si espera saber si hi ha xarxa o no per saltar, es pot trobar que se li escapi el tren o que, arribat el moment, només pugui compartir el líquid per netejar la dentadura postissa…
Com bé deia la meva àvia, “és molt fàcil dir gall o gallina quan se li ha vist el cul”. I sembla que, als humans, sovint ens és impossible veure-li el cul a la realitat, per molt que ho desitgem i ens hi matem, sinó que l’hem de viure i experimentar, mullar-nos, prendre una decisió, i després intentar comprendre-la i, si cal, rectificar-la, que sempre s’hi és a temps.
Ningú ha dit mai que sigui fàcil, i la por al rebuig n’és un dels motius. Ara, la recompensa a què s’aspira és una pila de sensacions úniques, impagables, genials. És sentir-se més viu que mai. I no ho oblidem: també és poder vestir-se a la primera, parlar sense treure fum del cap o poder quedar sense haver de fer un màster. Que no estaria malament.
Només hi ha un camí que ens faci fer menys el mico i que ens faci ser més humans (comunicació, si us plau, comunicació) encara que molts no hagin entès, encara, per què es fa llengua a l’escola. :)

Un tros de fang, Set Tota la Vida, Mishima

El dinar dels muts, Les Claus de Sal, Gerard Quintana

]]>
http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/11/06/set-de-comunicacio/feed/ 3
El misteri de la muntanyeta http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/11/02/el-misteri-de-la-muntanyeta/ http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/11/02/el-misteri-de-la-muntanyeta/#comments Mon, 02 Nov 2009 22:32:03 +0000 Pubilla http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/11/02/el-misteri-de-la-muntanyeta/ pa302297_g1_r.JPGAquest post li vull dedicar a ella, a la meva companya incansable.
Ja fa un parell d’anys ens retrobàrem després d’anys d’absència de contacte. Per variar, els primers contactes foren accidentats, però tot i així de seguida esclatà una espurna que encengué un foc que encara avui no para de cremar, i sembla que té llenya per molt de temps…
Per tots els meus coneguts, la nostra relació ha estat una sorpresa, i es pregunten quin deu ser el misteri que amaga.
I és que més sedentària que jo no hi havia ningú. Odiava l’esport i tota activitat física que s’hi assemblés, acceptuant alguna activitat eroticofestiva, clar… A l’escola, a les classes de gimnàs, era la que aguantava la corda o posava bé els calaixos del “plinton”. Des que m’apuntaren a l’Esplai Estel, no trobava cap sentit en matar-se a pujar una muntanyota, total per després baixar-la cagant llets. Abans de cada excursió, m’amagava per qualsevol lloc del recinte, fins i tot sobre els vàters, perquè no es veiessin els peus per sota les portes. Però sempre em pillaven, i m’acabava trobant motxilla a l’esquena, en plena muntanya, amb els peus fets caldo, i unes ganes boges de fotre-li una cara nova al monitor escombra (Jaume, Gerard, Déu us ho pagui, que jo…).
I com m’agrada ara disfrutar de la muntanya, del silenci, del meu cos, del clima, dels paisatges… amb ella, l’Orbea. Ha estat tot un descobriment en una època de descobriments varis.
En aquesta vida tan caòtica que tinc (en què, de fet, encara no tinc el meu raconet), trobar una via per sentir-me amb mi mateixa durant una estona, sentint-me cada part del meu cos, el seu estat, i com va canviant a mesura que avança en el trajecte, ha estat i és tot un luxe.
No es queixa mai, aguanta els cops i les patacades que facin falta, i amb quatre moixetes es torna la més preciosa del poble.
Em dóna forces, salut i m’ajuda a no fumar. I em fa viure moments excepcionals i originals tots ells: des de petar la cadena a 500m de casa, aterrar entre esbarzers salvatges, i menjar-me en respirar les mosquetes que m’acompanyen en el camí, fins a perdre’m buscant un poble que va resultar ser una casa de pagès. Vaja, com la vida mateixa, tota una aventura!
També m’ajuda a conrear cada dia més les meves capacitats d’acceptació i de superació, acceptació i superació dels entrebancs del camí, acceptació i superació de mi mateixa.
Endavant, sempre endavant.
Algunes vegades tinc expectatives de suar la cansalada com mai, i resulta que el meu cos va sobrat; d’altres, les expectatives són fer una passejadeta suau i acabo arrossegant-me com un cuc fins arribar a alguna plataforma tova horitzontal. Però d’això es tracta: d’afinar cada dia més la punteria, conèixer més les meves preferències, els meus límits, i treballar el meu cos perquè es trobi millor, per sentir-me millor. A pas de formigueta, sí, però constant. No vull pas fer el Tourmalet, però no penso deixar de fer km i km…
Ara arribo dalt de les muntanyes i em sento de collons de bé. Em sento bé per ser on sóc, per haver arribat on sóc com hi he arribat (encara que sigui amb el fetge sortint per la boca!) i per poder disfrutar d’aquestes sensacions en contacte amb la mare natura.
Tot un misBTTeri. O no. Potser només cal estar bé per poder disfrutar d’allò que t’ofereix la vida, el planeta que t’envolta.
Endavant, sempre endavant.

Sense renunciar, Aspencat

Love is rare, Morcheeba, Fragments of Freedom

]]>
http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/11/02/el-misteri-de-la-muntanyeta/feed/ 2
Un collaret de perles http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/10/26/un-collaret-de-perles/ http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/10/26/un-collaret-de-perles/#comments Mon, 26 Oct 2009 18:50:49 +0000 Pubilla http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/10/26/un-collaret-de-perles/ satisfaccio.jpgÚltimament, la meva ratxa de mala fortuna ha absorbit els meus pensaments. I ja va sent hora que deixi de llepar-me les ferides i llepi altres coses, com ara a mi mateixa…
I és que tinc molta sort. Tanta que, com em va dir un bon amic, em podria fer un collaret amb les perles que vaig trobant fent el meu camí. Aquest cap de setmana he tornat per terres del sud, prop d’on he estat els dos últims anys, i el balanç (més o menys acurat) ha estat inevitable.
Qui m’havia de dir a mi que gaudiria del Carnestoltes de Pego amb el musculator d’Almoines, i que encara avui ens faríem visites de cortesia…
Qui m’havia de dir a mi que de carbasses grosses i brillants descobriria superherois amb capes brillants, capaços de sobrevolar un Dragon Khan digne dels millors equilibristes…
Qui m’havia de dir a mi que coneixeria la dolçor, un encant de persona al costat de qui tantes coses he après a gaudir (salut i muntanya! jeje)…
Qui m’havia de dir a mi que toparia amb la Kènia, la pubilla amb més energia que mai hagi conegut, i prou empenta per remoure cel i terra i aconseguir el que es proposi…
Qui m’havia de dir a mi, en definitiva, que aniria trobant tantes perles pel camí.
I, finalment, qui m’havia de dir a mi que encara ara les trobaria, que no és cosa puntual d’aquells temps, ni de les terres montblanquines, sinó que segurament aniré trobant gent bona, autèntica i amb qui compartir els dies allà on vagi, sigui a la Plana sigui a Tumbuctú. Perquè jo també sóc una troballa per a alguns. I això és una immensa sort.
Sembla impossible però ja he deixat enrere tota una manera de fer, tota una etapa, una espiral malèfica que em xuclava, que allò sí que era un problemón pelut i lleig… He superat entrebancs, he passat dols i he tancat ferides, i me n’he sortit. I ara miro endarrere i em sembla impossible que sigui cert. Encara em sorprenc quan penso en tot el que he viscut, i en com he canviat. Però sobretot em sorprenc d’on he arribat, tot i no tenir cap Nobel (encara, ehem!).
De fet, tret tres o quatre detallets (el pis, la family i quatre tonteries) no em puc queixar. Tinc tot el que vull i necessito: salut i energia per disfrutar del meu cos i els meus dies, sentit de l’humor per suportar els mals dies, recursos per superar qualsevol entrebanc i l’estima que tots vosaltres em doneu. Ah! I una feina que em fascina. En definitiva, sento la vida a les meves mans.
Només em falta complir el meu somni, però sapigueu que, entre tanta bonhomia, ja hi he posat fil a l’agulla! Ja passaré notícies quan n’hi hagi. Namasté, gent.

La casa por el tejado, Fito y Fitipaldis

Sólo vivir, Skalariak

]]>
http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/10/26/un-collaret-de-perles/feed/ 1
Paciència http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/10/20/paciencia/ http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/10/20/paciencia/#comments Tue, 20 Oct 2009 20:14:25 +0000 Pubilla http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/10/20/paciencia/ paciencia.jpgNo vull basar la vida en allò que podria perdre en un naufragi, ni enganyar-me pensant que la realitat és estable. Ni tant sols m’agradaria perdre la confiança entre somnis fins a ser dependent dels altres, perquè jo m’hauria perdut.
Però cordons, m’agradaria tenir un racó on sentir-me a casa, m’agradaria tenir una certa rutina sense sobresalts intensos, d’aquells que em fan botar i brotar el cor, m’agradaria sentir-me del clan, de la meva tribu, i que em diguessis com en sóc de bonica.
Això sí, la mobilitat ja està resolta: Today, Tomorrow, Toyota! :)
Tot i que ara vaig a 40 per hora i acollonida per no “tunejar-lo” abans d’hora… Coi d’humans!

Paciència, Gerard Quintana

No sabria dir-te què és pitjor, Glaucs

La nova joguina

pa212180_2.JPG

]]>
http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/10/20/paciencia/feed/ 2
Qüestió de confiança http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/10/15/questio-de-confianca/ http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/10/15/questio-de-confianca/#comments Thu, 15 Oct 2009 19:13:00 +0000 Pubilla http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/10/15/questio-de-confianca/ confianca.jpgCom costa a vegades!
Com deia el meu avi, “Quan un està de pega, amb els collons ensopega”, i ja s’hi pot posar com vulgui… Després de l’estiu intens, el trasllat final i el xafastre de cotxes, encara quedava espai per alguna coseta més. La més significativa, sens dubte, la mort prematura del meu portàtil en caure de les meves mans a terra (encara està en tractament!). Però no cal que m’atabali, ni que us atabaleu, que com bé diu la dolçor, la vida són etapes, ni més ni menys, i totes comencen i acaben.
La vida que flueix, que es va esdevenint dia a dia, aquella que ens omple la motxilla que ens acompanya en tots els trajectes, a vegades pot semblar insípida, o coixa, o buida.
Però res d’això: és la nostra existència, la nostra vida, el nostre camí, la nostra Itaca. No interessa on s’arriba, ni si s’arriba enlloc… La qüestió és com de bé t’ho passes mentre hi vas i en tornes. I mentre s’esdevengui, flueixi i ens ompli la motxilla, ens farà feliços, ens farà sentir bé amb allò que som, allò que tenim i allò que ens envolta.
Tot i que de vegades la voldríem diferent.
L’impresa eccezionale, Articolo 31

Cosí e cosà, Articolo 31

]]>
http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/10/15/questio-de-confianca/feed/ 2
Gol d’Iniesta al minut 93 http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/10/09/gol-diniesta-al-minut-93/ http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/10/09/gol-diniesta-al-minut-93/#comments Fri, 09 Oct 2009 12:16:42 +0000 Pubilla http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/10/09/gol-diniesta-al-minut-93/ love.jpgAra ja ho sé, ja no és una probabilitat: ja no puc dir It must be love com feia al gener, ara ja ho tinc clar.
Torno a tenir les aixetes obertes i rajant emocions. Torno a estar oberta a l’amor, a l’emoció i a l’excitació que comporta establir i mantenir una relació, tingui el nom que tingui. Ja no en tinc prou amb la (sempre benvolguda) manofactura. De fet, tinc ganes de tenir una relació, tingui el nom que tingui.
Sóc conscient que no es pot anar a plaça i comprar-la, així que no cal patir-hi massa.
Però venint d’on vinc, em fascina veure que sí, que certament arribar fins aquí era qüestió de temps. I em sorprèn i m’agrada sentir que satisfer els meus desitjos, al cap i a la fi, és ja només qüestió de temps. L’actitud i les ganes ja les he recuperat, ara només resta mantenir l’esperança i confiar en l’univers.
Love

Forever changes, Alone Again or

]]>
http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/10/09/gol-diniesta-al-minut-93/feed/ 2
Més que un club? http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/10/06/mes-que-un-club/ http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/10/06/mes-que-un-club/#comments Tue, 06 Oct 2009 18:50:19 +0000 Pubilla http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/10/06/mes-que-un-club/ guardiacivil_lescorts.jpgFa dies vaig poder viure un partit al Camp Nou, i com sempre va ser tota una experiència. Ara bé, feia dies que tenia ganes de parlar de certa faceta del club, i el fet de sentir ahir a Joan Puigcercós, parlant de Joan Laporta al programa Àgora de la Nostra, cada cop menys nostra, m’ha donat l’empenteta que faltava… Vaja, que vaig acabar indignada al sofà!
Políticament, no m’hi ficaré. Els que em coneixeu, sabeu de sobres la meva debilitat envers aquest històric partit i els personatges que ha deixat a la nostra història, a pesar de les persones o, millor dit, personatges que hi pul·lulen aquests últims anys.
La crítica ve pels elogis que va fer de Laporta com a president catalanista.
Catalanista? Què ha fet per ell per a la cultura catalana? S’omple la boca sobre la catalanitat i, a l’hora de la veritat, costa prou entrar estalades a l’estadi, parla en castellà a la mínima de canvi, no apareix a les votacions dels grans clubs relacionades amb el fet de tenir o no seleccions catalanes, ni en fa cap mena de ressò ni campanya, ell que en té els recursos, i les samarretes del Barça no estan ni etiquetades en català. En grec segur que sí.
Que no s’adona que l’himne del Barça és l’única cosa que saben en català molta gent de fora del país? Que no s’adona que si féssim com ell, que quan viatja  cap a les penyes de l’estat parla en castellà, i traduïssim l’himne, perdríem dels factors catalanitzadors més potents d’aquest segle? Que no s’adona que, si tot allò relacionat amb el club és en català haurà donat una raó de pes a moooolta gent per aprendre la nostra estimada llengua??
Almenys el Quicir i el Tema Sanjat ni parlaven del tema, no ens intentaven ensarronar, i que jo recordi mai tants jugadors del Barça han celebrat eufòrics una victòria espanyola… I cridant “Viva Espa…” (no puc ni escriure-ho!). Com és que a Itàlia tots acaben parlant l’italià, fins i tot l’Slatan, i aquí si diuen dues paraules a la celebració d’un títol ja és un mèrit?
Francament, si realment volem ser diferents que la Vecchia Signora o el Manchester, si realment som i volem ser més que un club, és perquè històricament el club ha desenvolupat un rol que va més enllà dels terrenys de joc. Representava tota una manera de pensar, uns ideals contraris als que en aquells moments eren representats per “el equipo del gobierno” (i no seguiré la caçoneta!). Si no, per molt que ens agradi el futbol de pitet que ens ofereix, el Barça acabarà sent un club de futbol pura i simplement, ni més ni menys.
Al final acabarem com els pericos, que defensen un equip que pren el nom de la cultura que més mal ha fet a la cultura catalana i a tots aquells qui la defensaven i la defensen, que encara dura la història (retallades als estatuts, balances fiscals d’escàndol, etc. etc. etc.).

Avui com ahir, Obrint Pas, Terra, 2002

]]>
http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/10/06/mes-que-un-club/feed/ 0
Qüestió de valors http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/10/05/questio-de-valors/ http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/10/05/questio-de-valors/#comments Mon, 05 Oct 2009 12:43:53 +0000 Pubilla http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/10/05/questio-de-valors/ llibertat.jpgEn aquesta vida, hi ha coses prescindibles: una casa amb jardí, amb gos, la tranquil·litat de la vida al camp, poder estalviar, el fet de poder prendre el sol així que es tenen cinc minutets lliures, el fet de viure a cinc minutets de la feina, saber-se continuador del llegat familiar, poder menjar d’allò que es conrea, i un llarg etcètera.
I també hi ha coses imprescindibles: la llibertat, de fer i de pensar, encara que sigui en un “cuchitril” fosc com la gola d’un llop, en un polígon industrial sorollós i a més de mitja hora de la feina.
Recordem-ho, amics, recordem-ho!

On vas, Obrint Pas, 2000

Continuant avançant, Obrint Pas, 2000

]]>
http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/10/05/questio-de-valors/feed/ 2
Escalada d’apilament de caixes de birra http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/09/23/escalada-dapilament-de-caixes-de-birra/ http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/09/23/escalada-dapilament-de-caixes-de-birra/#comments Wed, 23 Sep 2009 13:08:11 +0000 Pubilla http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/09/23/escalada-dapilament-de-caixes-de-birra/ p9110469_g_r.JPGCom us prometia ja fa dos posts, us deixo el testimoni visual del gran aconteixement de l’any, la primera escalada d’apilament de caixes de cervesa de La Gleva. La veritat és que va ser espectacular, i que era més complicat del que podia semblar. I pensar que em vaig arribar a plantejar de participar-hi…
En fi, una bona activitat per una millor Festa Major, molt recomanable per a tots els públics. Bon profit!

]]>
http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/09/23/escalada-dapilament-de-caixes-de-birra/feed/ 0
Anys i anys, per molts anys! http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/09/20/anys-i-anys-per-molts-anys/ http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/09/20/anys-i-anys-per-molts-anys/#comments Sun, 20 Sep 2009 18:23:45 +0000 Pubilla http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/09/20/anys-i-anys-per-molts-anys/ el-pastis.jpgAhir la Pubilla del Ter va fer dos anyets i un mes…
I com ha plogut d’aleshores ençà! Mon Dieu! Quan penso en la quantitat de coses que han esdevingut en aquests dos anys, tinc la certesa que no cal ni que intenti pensar en l’esdevenir, en què passarà i haurà passat d’aquí només un parell d’anys.
Per molts anys la pugui sentir.

]]>
http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/09/20/anys-i-anys-per-molts-anys/feed/ 2
Torna la calma (esperem…) http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/09/18/torna-la-calma-esperem/ http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/09/18/torna-la-calma-esperem/#comments Fri, 18 Sep 2009 17:53:58 +0000 Pubilla http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/09/18/torna-la-calma-esperem/ images.jpgSegueixo fent camí, un camí que m’ha portat fins a La Gleva, treballant a Manlleu i (aquest any sí!) amb les oposicions aprovades. I em sento bé. Sóc a casa, més pubilla que mai, mantenint viu el testimoni dels que hi han viscut abans que jo, cosa que m’omple de satisfacció. Ara, que no tot són flors i violes, no tot va “sobre rodes”, precisament…
Encara que sembli mentida, per mi acabar les vacances suposa un retorn a la (certa) calma de la menyspreada rutina.
I és que des del maig que tinc la sensació de viure en una muntanya russa, en un Dragon Khan digne dels millors herois amb capa super brillant i somriure trapella… Per culpa de l’allau d’esdeveniments va acabar sent impossible continuar amb els hàbits que calen per estar bé, i ni parlem de la bicicleta…
Les oposicions van enllaçar amb el trasllat cap a la Plana, cosa no gens fàcil (tot i l’ajuda de dos cavallers montblanquins com n’hi ha pocs, Comtes de Bargalló i Queralt, mil mercès!) si tenim en compte la quantitat d’andròmines que havia acumulat, la paperassa, l’aquari i un llarg etcètera. A més a més, cal recordar que en aquell moment encara no sabia on tindria plaça. Quan semblava que tornava la calma, i en el moment d’anar a tancar definitivament el pis i l’etapa per la Conca, vaig aixafar el meu estimat porsche en un accident d’allò més estúpid… Físicament no va tenir conseqüències, però durant molts dies vaig tenir malsons d’allò més angoixants.
Sort que he pogut fer servir el de la matter, que es va trencar la mà… Bé, l’he tingut fins que he pogut.
L’altre dia, tenint-lo aparcat, es va desfrenar el fre de mà, i el cotxe es va passejar uns 250m de nit, sense llums ni conductor, i marxa enrere… un espectacle, vaja, que per sort no vaig veure. El que sí que vaig veure va ser el resultat, que, tot i que podia ser pitjor, era prou lamentable.
I, finalment, quan ja havia portat el cotxe al taller i tornava cap a casa, aquest cop amb el cotxe del pare, en plena carretera vaig topar amb un senglar immens, i no em vaig estampar de miracle. El cotxe està prou bé, però el que és jo, tinc ganes de comprar-me un patinet.
La resta bé. Noves cares, nous instituts i noves emocions.
He disfrutat de totes les festes majors que he pogut, i he de dir que cap com la de La Gleva, la millor amb diferència: quin nivell, quina classe, i quines activitats! Resto pendent d’ensenyar-vos el testimoni visual del primer concurs d’escalada d’apilament de caixes de cervesa… Increïble! I quin servei que tenien a la barra! ;)
Tot plegat, amb un regust d’extrema dolçor als llavis, una dolçor Montblanquina, que em recorda i em reviu un munt de cares apreciades i llocs per sempre assenyalats. Fins i tot els alumnes, sobretot els de l’aula d’acollida i els de primer de batxillerat (quina promoció!), m’han deixat un record per sempre agradable. Us recordo tant!
Ha estat tot un plaer.

]]>
http://cat.bloctum.com/pubilla/2009/09/18/torna-la-calma-esperem/feed/ 2