La pubilla del Ter

Els humans, poc o molt, necessitem comprendre el món que ens envolta, comprendre l’esdevenir de les coses, així com necessitem, en més o menys mesura, de la comprensió dels altres.
Aquesta necessitat és tant forta que, en situacions de manca de comprensió per part d’altri, em pot fer desitjar lligar l’altre en una cadira, obligar-lo a escoltar-me serenament, i aconseguir així la seva comprensió. “Si pogués explicar-li amb serenitat i sense presses, segur que m’entendria…”.
Llegir tot el post »

Dilluns, el cap de setmana ja s’ha acabat… Però quin cap de setmana!!!
Una vegada més, quan tot és més fosc, apareix la llum, tant gran que encega. Una vegada més, quan creus que tot s’acaba, tot torna a començar…
A poc a poc, surto del pou, surto del magma, creixo, prenc el control de les coses controlables de la meva vida i assumeixo les incontrolables… Decidint el meu camí, vaig tancant etapes i n’obro de noves, i subtilment va apareixent l’Anna que jo vull, aquella que jo vull, aquella que em surt de l’ànima.
Llegir tot el post »

A vegades, el continu esdevenir de la vida, del present, pertorba la capacitat de prespectiva necessària per pair-lo, per comprendre’l, per assumir-lo. I bé, és moment de desconnectar de l’immediat, per poder contextualitzar el present en el nostre passat i incorporar-lo en la nostra història vital, en el nostre futur.
A vegades dura massa temps aquest procés, però no s’ha de perdre l’esperança…
Jo, de moment, marxo de vacances. Qui em busqui, ja sap on trobar-me o, si més no, on esperar-me.
Jo tanco la porta… PLAFF!

Avui he sortit a passejar.
Venia de veure “Fuenteovejuna”, al Teatre Bartrina de Reus (que, per cert, és encisador tot ell), i els alumnes no paraven de fer-se els impertinents amb els actors i entre ells, i al final m’he passat més de mitja obra dreta ja que l’única manera de fer-los callar ha estat amb la meva presència “cual sargento mayor” al seu costat.
Llavors, de sobte, he notat que no estava del tot fina. Però, pensant-hi, tampoc em passava res. Notava com si tingués son, però no en tenia. Notava com si tingués gana, però no en tenia. Notava calfreds, però tampoc tenia fred.
I de cop he pensat que em calia desconnectar.
No volia seguir veient el que veia, el paisatge tant conegut; no volia tornar a casa; no volia quedar-me al poble…
I finalment he trucat a la Fina, la marassa més dolça de l’institut, i ens hem escapat per un camí dels que marxen muntanya endins…
Amb poc més de dos-cents metres de caminada, de cop no vèiem cap casa: només vinyes, caminois i la muntanya imponent (avui, entre boirines, encara imposava més…). I l’efecte ha estat màgic i immediat. De cop, com si res, les cabòries han marxat, i la tensió per saber quines eren també. Amb poca estona, tot era silenci, pau, tranquil·litat, calma… El millor del cas és que hem descobert un racó que és a quinze minuts de casa i de l’institut! Tantes i tantes vegades parlàvem d’anar a passejar a l’hora de dinar per desconnectar de tot plegat, i al costat teníem un raconet encisador… i amb taules i cadires!
Quan tornava cap a casa pensava en el canvi d’actitud després de la caminada, i m’ha vingut al cap aquella gran cançó d’en Pau Riba.
Llegir tot el post »

Ja fa uns dies, en Babbo’s (que és molt babbo) em recordava les sàvies paraules d’en Raimon: quan creus que tot s’acaba, tot torna a començar. I que bonic és tornar a començar!! Sovint ho oblidem, però que bonic és poder tornar a començar.
Llegir tot el post »

A vegades, cuinar-nos la vida per fer-la digerible no és gens fàcil. Cal lluitar per tenir la dieta desitjada, cal assumir els recursos disponibles, cal percebre (olorar) el context, cal tenir el cor de suro (eh, Colometa?).
Cal empassar-se les emocions, cal domar els sentiments i coure-ho tot amb paciència, deixant que tot vagi lligant mica a mica…
Cal saber quin resultat es vol, i cal empassar-se l’orgull per actuar fins i tot quan no tocaria fer-ho. Cal saber acceptar mancances, i fins i tot cal saber substituir ingredients.
Un cop fet, i no es pot obviar, cal saber gaudir del resultat aconseguit, i amb ell assaonar cadascun dels futurs àpats…
Almenys, jo, només així puc sortir de l’abisme.

Katà
Lletra i música: Miquel Gil

De sobte, un abisme
plou i l’aigua no em mulla
de sobte, un abisme
paregut al no res
de sobte, un abisme
un soroll: Tot es trenca
de sobte, un abisme
kata, kata, katà.

Ai, ai, ai, plou i l’aigua no em mulla.
Ai, ai, ai, quina por que fa.
Ai, ai, ai, la collita es perderà.
Ai, ai, ai, si molesten les preguntes,
Ai, ai, ai, més mosquegen les respostes.

Tancar etapes…
De fet, la vida, es pot considerar com una succecció d’inicis i finals d’etapes diverses. Algunes vénen marcades des de fora (com la majoria d’edat), però la majoria són pròpies de cada individu. Jo ahir en vaig tancar una de ben grossa: ahir em van treure l’últim queixal del seny.
Llegir tot el post »

Aquí estic.
Després de tants anys, tantes sopes i tantes pluges, torno a viure una nit de reis a casa, i aquest any com a local. Aquesta nit tornaré a dormir a l’habitació que durant tants anys va ser el meu món, el meu univers…
Encara hi ha joguines que tenen tants anys com jo, i les marques dels pósters del Marley i d’altres encara es veuen en les parets. Fins i tot, remenant una mica, hi he trobat alguna foto i tot que m’ha portat de cap a la infantesa: les olors del menjar, que el preparàvem durant tot el dia, el soroll de la gent i els papers arrugats, l’emoció de tots plegats…
Per mi sempre ha estat el dia més màgic de l’any, i en tinc uns records impagables. Aquest any, a més a més, hi haurà l’experiència de tornar a veure aquelles perspectives tant conegudes, tant pròpies, just en el moment de tancar els ulls per anar a dormir…
Encara recordo quan, estirada al llit, veient aquelles mateixes vistes, sommiava que volia ser ja gran, en tenir un cotxe, una caseta, ser professora… Que gran és la vida, en el fons!
***************
Al final me n’he sortit i, ni que sigui en blanc i negre, he pogut escanejar una de les fotos, així que la penjo. Quants records, aixxxx…

Des de sempre ha preocupat a la humanitat saber què era “ser”, a seques. I a mi també.
Sempre hem volgut ser: ser bones persones, bons amics, bons amants, bons parents, etc. Fer allò que fan aquestes persones, ser allò que cal per ser com ells; en definitiva, pensar i actuar com ells. I busquem el camí. Què és millor? Què és ser bon amic? Pot, un humà, viure en solitud? Què és estimar? Quina és la veritat sobre l’amor? I què vol dir “ser veritat”?
En definitiva, molts acabem preguntant-nos: què és el bé? Seré bona persona si actuo així, en contra del que el protocol exigeix? Podré ser feliç i suportar que em passi allò que no està previst pel protocol?
I tots ens anem responent aquestes preguntes com podem, i així, tots fem plans i projectes per al futur.
Però no ens les responem des de zero: tots naixem en un context (societat, família, ambient social, etc.) que ens determina certes respostes protocolàries per a les situacions més analitzades col·lectivament (sigui des de la ciència, l’art o la reflexió de personatges il·lustres). De fet, aquestes respostes configuren en bona mesura allò que tots anomenem “tradició”.
El protocol ens diu moltes coses.
- Si l’estimes, la fidelitat no és un mèrit, és un fet.
- Els bons amics es fan favors i s’ajuden en tot.
- La sinceritat és la millor virtut.
- Una mare sap millor que ningú què convé a la seva prole.
Però la vida, almenys el segle XXI, no és així.
- Si l’estimes, també pots trobar-te sent-li infidel, i pots intentar esbrinar per què.
- Els bons amics es fan favors i s’ajuden en tot, quan poden. Algú que no et fa un favor també pot ser un bon amic, així com algú llunyà, i a vegades és millor que et diguin que no, que no que et carreguin la consciència dient que només ho feien per tu…
- La sinceritat és la millor virtut. Sí. Però vigila què dius i a qui li dius, o et pots costar car…
- Una mare no sap millor que ningú què convé a la seva prole només pel fet de ser mare.
I ja tenim la gran paradoxa humana servida.
Llegir tot el post »

Ja ha arribat. Ja és aquí. No cal frisar més. A continuació trobareu el hit, el megatema, la gran aportació: la dècima de les nenes (la Meritxell, la Núria i servidora). Espero que no n’hagi quedat cap record ni visual ni molt menys sonor, i que aquest escrit sigui l’únic testimoni de l’event. Així mateix, aprofito per disculpar-me davant dels Obrint Pas pel desperdici ocasionat al seu tema: ho heu d’entendre… l’eufòria familiar i les passions que aixequeu van resultar un còctel arrauxat…
En fi, sense més dilació, aquí us deixo, assaborint el tema. La lletra, tot i que no és nostra completament, expressa exactament allò que sentim quan pensem en la família i en els valors que ens heu trasmès. Només per les cançons i els poemes, el llegat és impagable, i això només n’és una petita part… Gràcies.
Llegir tot el post »

És de justícia ser agraït, i no puc deixar d’agrair l’esperit solidari que m’ha acompanyat aquest cap de setmana. Hi ha persones que no només són solidàries quan està de moda, quan no els molesta la rutina, quan els és fàcil… N’hi ha que ho són fins i tot en les petites coses i en les relacions més curtes. Aquest cap de setmana n’he trobat unes quantes.
Divendres, tocava fons… Tants dies menjant com podia, descansant sempre a mitges i sense temps per a les rutines quotidianes m’havien destrossat.
Però qui té un amic té un tresor, i jo en tinc un de ben gros. El meu millor amic em va fer reaccionar, agafar el cotxe i fer quilòmetres per descansar a casa seva, i l’endemà, ben descansats i havent menjat com uns bacons, anar amb la colla a la millor teràpia de grup: un concert dels Pirat’s Sound Sistema i Obrint Pas! Llegir tot el post »

Avui és un dia estrany, un dia de cor colpit…
És d’aquells dies que hom pren consciència que la vida ho és tot, i no és res. Que realment som molt poca cosa, i a més a més inestable. Amb un moment tot pot canviar.
A vegades tenim sort.
L’altre dia, un dels meus alumnes ja granadets, estava fent l’indi amb la finestra de classe en un moment entre classes. Finalment, després de molts dies d’anar-ho fent, la finestra va caure daltabaix. L’alumne encara riu, com no, i li costarà alguns anys encara descobrir la sort que va tenir que no passés ningú per sota, ni que ningú estigués assegut en el banc que hi ha just a sota.
A vegades no.
Avui el bar del costat de l’institut estava “Tancat per defunció”. Aquest pont, el fill dels amos, de 26 anys, tornava de deixar la xicota quan un cotxe se li va tirar a sobre i el va matar: el conductor, un noi en ple estat de xoc i malferit, s’havia adormit.
Ben poca cosa, i ben inestable. No podríem viure pensant-hi cada dia, però cal recordar de tant en tant que hem d’aprofitar els dies que tenim, que potser són els últims…

Des de divendres tinc internet a casa!!! I telèfon fix amb trucades gratis!!!
Quin gaudi! I quina alegria recuperar el contacte amb tots vosaltres!
D’entrada informar-vos que, tot i el fred que fot, estic molt bé. Ja sóc quasi montblanquina, m’encanten els botiguers d’aquí i l’aire que s’hi respira.
Pel que fa a la feina, definitivament, ara deu fer uns quinze dies, em van donar la jornada completa com a tutora de l’aula d’acollida fins l’agost, cosa que vol dir que penco molt (és el primer any d’aula d’acollida en el centre i hi ha molta paperassa i feina a fer) però també que vaig més tranquil·la pel que fa als diners i el disfruto més de la meva tasca en la formació dels alumnes.
La cosa és que, com sempre, ara tinc potser més feina que la puc assumir.
Llegir tot el post »

Companys, amics, coneguts i admirats: sóc viva!!! I ja tinc pis!!
Just arribar a l’Institut, la conserge em va donar un anunci d’un pis de lloguer que acabaven de portar; al cap de quatre horetes ja hi entràvem jo i les maletes! I té habitació de convidats!!! Qui ho havia de dir…
El primer dia no tenia res, només acolloniment. Ara, cada dia em sento més a casa meva!
Com ja podeu imaginar, encara no tinc internet a casa. De moment, seguiré fent articles quan em sembli (i quan pugui) i els publicaré quan tingui els mitjans…
Pel que fa al lloc, Montblanc és molt bonic, petit i tranquil. Té un conjunt medieval que meravella, i conserva les muralles d’un dels ducats més importants que hi hagué en el nostre país. I estan de festa major!!!
L’Institut és bonic i està situat en un bon lloc: vistes de tot el poble i muntanya per l’altre cantó. I la gent d’aquí és encantadora, tant els de l’institut com la gent que vaig trobant.
Quant a la feina, de moment segueixo buscant una feineta per completar el sou de mitja jornada (només em queden 20 euros al compte…), i ja estic en totes les borses de Montblanc i la Conca, no fos cas. Ara només és qüestió de paciència i fe.
És curiós com es van superant les etapes de la vida, fins i tot aquelles tan boiroses que semblava impossible d’atravessar.
Gràcies a tots per aguantar-me, i recordeu que el dia que tingui plaça definitiva ens fotrem una mariscada del mil a la salut del Departament!!