Mal rotllo

2 03 2009

tired-teacher-smallest.jpgSovint, m’és molt dur ensenyar. I avui és un d’aquests (mal) dies.
Llegir tot el post »



Tu pots… relaxa’t!

5 02 2009

relaxat.jpgAvui estic molt contenta de la classe que hem fet tots plegats.
Feia dies, reflexionava sobre l’estrés que desprèn la majoria del meu alumnat de batxillerat, i pensava que no són conscients de fins a quin punt aquest estrés els dificulta encara més la (a vegades) feixuga tasca d’estudiar. Una cosa és que siguin ganduls i pateixin mandritis aguditis, que ho són, i una altra ben diferent és dir que ser adolescent i estudiant de batxillerat avui dia, no és estressant. Així doncs, vaig barrinar uns dies, a veure si trobava la manera de tranmetre’ls estratègies per gestionar-lo millor, i, a poder ser, demostrar-les en viu i en directe, no només explicant-les.
I avui era el dia D. Dimarts vaig saber que els esperava una setmana amb prou exàmens, i vaig pensar que avui a última hora era un bon moment per fer una sessió de relaxació (amb incens i tot!).
Llegir tot el post »



Emocions, literatura i Obrint Pas a l’IES

24 05 2008

portada_del-sud.jpgBé, quan s’acaba l’estrés, apareix el cansament, i després del descans, arriba la calma.
I en calma i amb la distància necessària, ja puc fer balanç de la magnífica jornada que vàrem viure ahir, divendres 23 de maig, a l’IES Martí l’Humà: una esplèndida jornada que fluí de manera deliciosa.
Cap a les dotze del matí arribaven els autors del llibre que es presentava “Del Sud: el País Valencià al ritme dels Obrint Pas”, Hèctor Sanjuan i Antoni Rubio, i els membres d’Obrint Pas Xavi Sarrià, Miquel Gironès i Jaume Guerra, i la jornada literària i musical que tantes cabòries ens havia ocasionat arrencava sense marxa enrere… Quina emoció!
Llegir tot el post »



Dijous, VAGA! No a la LEC!

12 02 2008

a-quiet-education.jpgBé, finalment ha arribat el moment.
Els interessats ja podeu llegir el fruit de la meva dedicació exclusiva a la lectura i l’anàlisi de la LEC, la Llei d’Educació de Catalunya que actualment negocien govern i sindicats. Per poder facilitar que, els més valents, pogueu extreure les vostres pròpies opinions sobre la llei en qüestió, he seguit l’esquema de la llei (títols i subtítols), he intentat mostrar una mica de cada i he reproduït molts trossos del text literal (text en cursiva i entre cometes). Els més atabalats però desitjosos igualment d’informació, podeu passar directament a les conclusions, als últims paràgrafs. Als despistats, un avís: no és un post fàcil de dirigir, si no ve de gust (o interessa però ara no motiva). Per perdre el temps, se m’acuden moltes altres maneres també gratificants…
Finalment, a tots aquells que volgueu analitzar la Llei (sigui a través d’aquest text que us proposo, sigui a través de qualsevol altre), recordeu dues dades que cal tenir presents (i ben presents) en el decurs de la lectura. De fet, la mateixa llei (tot i que en diferents apartats) les reconeix, tot i que sembla que, a l’hora de plantejar solucions i justificar les accions que es volen emprendre, se n’oblida. Una llàstima…
La primera. L’Informe Pisa 2006 demostra que a major nivell socioeconòmic, majors resultats, aquí i a la República Popular de la Xina (una veritat com un temple independentment als estudis que es facin, d’altra banda).
La segona. Als Estats Units (i en certa manera, al Regne Unit), les empreses “esponsoritzen” els centres per prepapar millor la seva mà d’obra, segons les necessitats del mercat, és clar (i així van, que no saben ni què és Europa, i no entenen que quan es deixa algú sense res, tampoc té res a perdre, i pot acabant resultant molt perillós…). Però no era el model finlandès, el nostre? Perquè mira que són estats i economies ben diferents, eh?, l’una de l’altra!!!

Llegir tot el post »



Rica i plena!

30 01 2008

plenitud.jpgA vegades el dia a dia ens enterboleix la vista, i no som capaços de viure plenament totes aquelles coses bones que tenim i totes aquelles coses bones que ens passen, que vivim. És llavors quan ens ve com anell al dit el trobar-nos en una sitaució que ens situiï  en un cara a cara amb elles.
Avui m’he sentit molt útil, útil per a la gent que m’envolta i, fins i tot, útil per al meu país i per a un món millor. M’he sentit plena com feia temps que no em sentia i el millor del cas és que la meva realitat externa no ha canviat, només s’ha fet present…
Llegir tot el post »



L’acollida és mútua

22 01 2008

de-tots-colors.jpgLa part més màgica i enriquidora de la vida és dins de les relacions humanes que s’hi desenvolupen. I, com a reflex de la vida, de la tasca dels professors també.
Quan entres a l’aula i et plantes davant de l’auditori, hi estàs exposat, mai millor dit. I en el cas de l’auditori adolescent, tens davant dels millors experts en comunicació no verbal que hi ha, ja que bona part de la gestió de la seva vida en depèn exclusivament, depèn de saber detectar els límits dels “grans”: detectar quan s’emprenyen i per tant és millor canviar de cosa; quan estan més animats i per tant es pot atrevir a dir allò que s’olora que no agradarà; quan ha passat la ratlla i l’ha cagat, quan posar cara de xai que va a l’escorxador, etc.
I sí, ho copsen tot: el dia que estàs animat (i de seguida et pregunten per què), el dia que no has dormit bé (i també et pregunten per què), el dia que no t’has depilat el bigoti (i, com no, et pregunten per què), i un llarguíssim etcètera. I és complicat ser tan transparent per tanta gent tantes vegades al dia tants dies a la setmana. És esgotador.
Però el que costa d’imaginar per als novells és tota la riquesa que ens poden aportar aquestes situacions.
L’última lliçó la vaig tenir divendres, de mans de la Laura, una noia de dotze anys romanesa que va arribar a Catalunya al setembre. La segona hora estàvem soles a l’aula d’acollida, ja que aquella hora només hi tinc dos alumnes de primer, i l’altre no havia vingut a l’institut. I de seguida em caigué la pregunta de rigor: què et passa, profe?
Llegir tot el post »



Tendresa

20 12 2007

tendresa.jpgAvui estic tota tendra.
Després d’un simulacre d’incendis prou digne, m’he trobat a l’entrada dos alumnes de tretze anys desolats: no paraven de sanglotar, i la noia finalment s’ha marejat i tot. Avui han sabut que, per circumstàncies familiars (d’aquelles que fan esfereir però que ara tampoc vénen al cas), el seu millor amic i nòvio deixava de viure on fins ara, i per tant també canviava d’institut. Els queien unes llàgrimes com cigrons.
Llegir tot el post »



La justícia dóna senyals de vida!

4 11 2007

images.jpgJa l’he sentit dues vegades, i la veritat és que no cansa… sedueix!
És un plaer veure algú amb el cap ben moblat, gaudir de com desenvolupa les seves idees amb la passió i la tendresa pròpies de qui viu allò que sent. I és fantàstic trobar qui diu les coses clares en matèria d’educació de menors… Emilio Calatayud, jutge de menors d’un jutjat de Granada, ens deixa una perla: la seva intervenció de deu minutets en unes jornades educatives celebrades recentment.
Xerrada 1
Xerrada 2
Llegir tot el post »



Des de la boira amb… lluita!

31 08 2007

calbloteria.jpgAvui és un dia incert, d’aquells en què no saps si riure o plorar, si sentir-te orgullosa de seguir en lluita o reaccionar i veure’t donant cops de cap a la mateixa paret…
Avui s’han celebrat els actes de nomenaments de professors substituts i interins per al curs vinent i, com cada any, ha estat surrealista.
D’entrada, és surrealista veure quanta gent hi ha disposada a treballar en l’ensenyament i que surten sense feina, perquè després es digui que falten professors: senyors, no serà per nosaltres, no, que no arribem puntualment a l’IES el dia que ens necessiten, ja us ho asseguro, perquè si ens criden, i diem que no, ens foten fora de la llista, així de clar. Ara, que quan els registres es porten en paper i anar ratllant-los amb un retolador, ja se sap, no resulta precisament àgil el sistema…
Llegir tot el post »



El mirall dels novells

21 08 2007

el-profe.jpgEL PROFESSOR, Frank McCourt, Bromera Edicions, 2006
Ja vénen. I no estic a punt. Sóc un professor nou i estic aprenent la feina.
Amb aquestes paraules, contundents i precises, comença el millor autoretrat que he llegit mai de les peripècies d’un professor. Amb encert, tendresa i sarcasme (només el just), Frank McCourt ens posa a la pell del professor desconcertat i principiant, i ens planteja ni que sigui subtilment la reflexió sobre quina és la tasca real del professor de llengua, i quina és la valoració que en feia la societat dels avis i quina valoració en fa l’actual. Jo, francament, em quedo amb el consell final que dóna a la professora novella: “faci el que més li agradi”. Bon profit!



L’estiu del profe

19 08 2007

aulabuida.jpgL’espai dedicat al professor i a tot allò que es cou des de les aules no podia començar d’altra manera: amb la incertesa estival…
Incertesa per no saber on viuré l’any que ve, per com serà l’institut que em toqui… I l’indret? Hi haurà gent acollidora? Hi haurà nengs i cholas a dojo? Hi haurà algú aborígen?
Això és un patir… No puc ni buscar lloguer perquè encara no sé on cauré morta, i cada cop que veig les meves (poques) pertinències en un racó de casa l’àvia em ve una onada de tristesa. Als meus quasi trenta anys no tinc casa i no puc ni sospitar on serà el meu futur immediat…
Tampoc és una novetat, és veritat: ja porto tres estius entre la boira, i cada cop la rifa m’ha anat prou bé (sobretot el gener passat: vamos a la playa, uo uo uo!). Però des que el gener passat vaig decidir canviar de província, marxar de la meva ciutat, la incertesa ha crescut.
Ara jo també començo un nou curs en tots els sentits: nous companys, nous alumnes, noves aules, nous amics, nous amants…
Aquest és l’estiu real de molts professors d’aquest país, d’aquells que comencen i d’altres que ja hi portem uns anyets: oposicions (quan n’hi ha) i incertesa. Tots els que s’omplen la boca afirmant que “els mestres viuen tan bé” ho haurien de tenir ben present quan ho tornin a repetir. Fins i tot havent aprovat les oposicions, molts hem quedat sense plaça i tornem a estar en la rifa de principis de curs.
Sort que els alumnes i les experiències que ens esperen, valen la pena. Sort que quan una alumna et ve a buscar l’últim dia i et diu que ets la millor professora que ha tingut i “gràcies per tot”, se t’esborren totes les penes i només pots intentar contenir l’emoció immensa que et creix dins del pit.
Gràcies a tu, Laura, i gràcies a tots vosaltres… Ja tinc ganes de veure-us les cares :)