La pubilla del Ter

Avui estic molt contenta de la classe que hem fet tots plegats.
Feia dies, reflexionava sobre l’estrés que desprèn la majoria del meu alumnat de batxillerat, i pensava que no són conscients de fins a quin punt aquest estrés els dificulta encara més la (a vegades) feixuga tasca d’estudiar. Una cosa és que siguin ganduls i pateixin mandritis aguditis, que ho són, i una altra ben diferent és dir que ser adolescent i estudiant de batxillerat avui dia, no és estressant. Així doncs, vaig barrinar uns dies, a veure si trobava la manera de tranmetre’ls estratègies per gestionar-lo millor, i, a poder ser, demostrar-les en viu i en directe, no només explicant-les.
I avui era el dia D. Dimarts vaig saber que els esperava una setmana amb prou exàmens, i vaig pensar que avui a última hora era un bon moment per fer una sessió de relaxació (amb incens i tot!).
El primer cacau que m’he trobat un cop engegat el procés, ha estat aconseguir que tots portessin una màrfega o similar per poder estirar-se al terra sense absorbir-ne el fred, i sense saber per què la necessitaven! Alguns es pensaven que marxaríem a fer classe a l’aire lliure, i d’altres que els faria una sessió de gimnàstica. Quina pinta fèiem avui tots plegats!! Semblava que tornéssim de colònies!
La segona sorpresa, per dir-ho així, ha estat la reacció d’alguns companys meus quan, preguntada per les màrfegues, els deia les meves intencions. Pocs ho han vist una bona idea, i la majoria m’han tractat de boja: “ja! i per què els hem d’ensenyar nosaltres a relaxar-nos? Si home!”, “ui! Tindràs un merder que no te l’acabaràs! Segur que només fan que riure i fer el tonto…”, “Ostres que contents estaran! Perdran tota una hora de classe!”, “així segur que no acabes temari!”, i un llarg etcètera de retrets i incomprensió.
Finalment, avui hi anava acollonida. Fins i tot, hi ha hagut un moment que m’hauria fet enrere, si no fos perquè amb tot l’enrenou de les màrfegues els alumnes m’haurien matat. I si realment no aconseguia arribar a ningú? I si ningú experimentava res? Collonades.
Ha estat un èxit rotund, i estic convençuda que ha valgut la pena.
Després dels somriures inicials, i l’enrenou d’haver-se d’estirar trenta persones, la música i la veu que els guiava fluïa relaxadament, i anava veient com, a poc a poc, s’anaven quedant fregits: tots respiraven més a poc a poc, escoltaven el silenci i s’han deixat anar durant 10 minuts i 34 segons. Un èxit. Quan s’ha acabat l’activitat, estàvem gairebé tots ben tendres, i fins i tot m’han demanat que ho tornés a posar. Els he fet alguna explicació sobre el que acabaven de sentir, i com aplicar-ho a casa o asseguts al pupitre, i ho hem tornat a experimentar. Ningú ha quedat indeferent, primer èxit, però, a més a més, tinc la sensació que els he posat a l’abast de la mà la manera de relaxar-se més sovint, de connectar amb ells mateixos, i ser capaços d’encarar la vida amb les qualitats activades al 100%, cosa que sobretot s’aconsegueix relaxat, tranquil, en pau; aconseguir millorar la seva qualitat de vida i, així, millorar també la qualitat de les hores (sovint minses) d’estudi.
I a més a més ho he fet sense estressar-me ni estressar-los, sense haver de cridar ni cridar-los, sense manar-me res ni manar-los, sinó relaxant-me amb ells. Tot un plaer. Namasté.