La pubilla del Ter

Recentment ha esclatat una notícia que fa pensar que encara queda algú amb quatre dits de front. I que per fi té recursos per fer-se notar: el dia 12 de gener començarà una campanya publictària que posarà l’eslògan “Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida” en alguns autobusos urbans de la ciutat comtal.
És ben sabut que en teoria el marc legal que ens envolta és laic, però també és ben pal·lès que els poders fàctics (mitjans amb prestigi, autoritats que creen exemple, el cinema, els refranys, els judicis tradicionals, etc.)  són catòlics, i bé que ho demostren.
Fins ara, justament qui tenia els recursos per fomentar una campanya similar no ho feia, i és que majoritàriament el poder segueix sent en mans de catòlics o personatges religiosos o d’aparença religiosa, com a mínim… Però això s’ha acabat. La Unió d’Ateus de Catalunya en col·laboració amb altres entitats han emprès una campanya per fer visible, pal·lès i present un missatge aparentment tant evident i tant optmimista.
Ara recordo l’anècdota que, un dia, parlant amb una de les meves àvies sobre com ha canviat la vida, i sobre la quantitat de coses que jo puc fer i que les noies de la seva generació no, em va fer el comentari següent: si jo hagués sabut que el cel i l’infern no existien, altra cosa hauria fet.
I francament em vaig quedar molt impressionada amb el poder que va arribar a tenir la religió sobre certes generacions que han quedat per sempre marcades: per sempre convençudes que els altres sempre són més importants que un mateix, per sempre culpabilitzats cada cop que pensaven en ells o defensaven els seus sentiments, per sempre mancats de llibertat de pensar i actuar, assumint-ne les conseqüències sense haver-se de fustigar o confessar.
Suposo que per ells més que ningú aquesta campanya serà ben diferent a totes les altres.
A més a més, és la primera vegada que una campanya publicitària d’aquest nivell (fent difusió mitjançant els recursos públics) té com a objectiu el benestar i la satisfacció dels ciutadans, i ja era hora. Quina justificació hi pot haver per patir? Per creure’s que hem vingut al món a patir? Per creure’s que el més important no és gaudir? Déu? I encara es pot pensar que és quelcom bondadós?
Francament, preocupar-se, com patir, només té sentit si és per sentir-se bé, per estar millor, i no pas per guanyar-se l’entrada d’un espectacle que ningú ens assegura que se celebri.
Amb tota la informació que disposem avui dia, podem tenir una perspectiva global de la religió en la història de la humanitat, i podem trobar punts en comú entre totes elles que ens expliquen, en certa mesura, el seu origen comú: l’adoració dels elements naturals (amb el sol per damunt de tots) que els protegien i alhora destruïen, i que els eren incomprensibles i descontrolables. A partir d’aquí, la resta són ganes de tenir dominat i subjugat a algú, imposant-li uns dogmes i una manera d’actuar que haurà de seguir amb l’única base de la fe.
I tot així, col·locar aquesta frase a la vista del públic ha creat polèmica. Trobo que és un fet molt significatiu de com és la nostra “benvalorada” societat.
Resulta que quan s’anuncia (en aquests mateixos autobusos) qualsevol peli de hollywood que ens parla d’un àngel super musculat i guapo que baixa dels cels per ajudar a una senyora amb una vida a l’estil Job, i que l’única moral de la qual és que no desistim en les nostres pregàries, que seran escoltades) no passa res, ningú es queixa.
I en canvi ara ja hi ha un conjunt de gent que clama al cel que els autobusos de la seva cuitat no haurien de ser ateus, sinó que haurien de respectar les creences de tots els ciutadans. I ja hi tornem a ser amb les evidències: ha hagut de sortir la TMB i fer unes declaracions públiques aclarint que “els autobusos de la ciutat no són ateus, com tampoc són religiosos”. I jo afegiria: només són autobusos…