La pubilla del Ter

Em preparo, el moment s’acosta.
Perfums, temperatures, textures… i somnis, massa somnis.
T’hi veig notant-me, m’hi veig notant-te, tinc el meu cel.
M’agrada. Ho vull. Ho visc.
Accepto la temptació: activar-te els sensors, viure el meu somni de caramel.
Poc, subtilment, al·lenades tot just, sense intimidar.
La nit, com sempre, intensa. Sense tort.
Gaudeixo del ritme dels teus tics, dels teus girs, del teu sonar.
Cadascú en el seu paper, donant-ho tot.
Les sensacions brollen sens fre, com del foc el fum,
les emocions s’aglomeren en un corrent intens, fluïd, sense rumb.
Una rauxa intensa m’aclapara.
Cada gest, cada mirada, cada paraula esdevé contacte.
Encara accelarada, encara amarada per la suor,
és el moment de l’acció: les cartes han de ser jugades.
Amb ell, el regust amarg de la por,
de les sagetes sense diana retornades.
Finalment tot s’acaba sense novetats, sense més contacte, com si res,
buscant-te de reüll, marxant amb discreció.
Però el somni persisteix.
I la partida continua.